La cabra Manola i l'ovella Cloti

Havia una vegada en el més profund de la selva, un goril·la anomenat Lutervin. Lutervin era un goril·la imponent, amb un pèl negre brillant i ulls penetrants. Era conegut per la seua força i saviesa, i tots els altres goril·les el respectaven i admiraven. Lutervin vivia en una gran comunitat de goril·les en el cim de les muntanyes. Passava els seus dies explorant la selva, buscant aliments i protegint la seua família. Però malgrat la seua aparença intimidant, Lutervin tenia un cor amable i compassiu. Un dia, mentre Lutervin s'endinsava en el dens bosc, escoltà un débil plor. Seguí el so i trobà un xicotet goril·la òrfen, tremolant de fred i por. Sense dubtar, Lutervin s'apropà i envoltà el xicotet goril·la amb els seus forts braços. Lutervin decidí cridar al goril·la òrfen Kibo, que significa "esperança" en el llenguatge dels goril·les. Lutervin es convertí en el protector i mentor de Kibo, ensenyant-li tot el que necessitava saber per a sobreviure en la selva. Amb el temps, Kibo creixé i es convertí en un goril·la fort i valent, igual que el seu mentor Lutervin. Junts, exploraven la selva, saltaven d'arbre en arbre i gaudien de la companyia de la seua comunitat de goril·les. Un dia, mentre Lutervin i Kibo es trobaven en el cim d'un turó, divisaren una amenaça en l'horitzó. Un grup de caçadors furtius s'apropava a la selva, armats amb rifles i trampes. Lutervin sabia que havien de protegir la seua comunitat i els altres animals de la selva. Amb la seua saviesa i lideratge, Lutervin organitzà els goril·les per a enfrontar-se als caçadors furtius. Utilitzant la seua força i agilitat, els goril·les aconseguiren fer fora als caçadors i protegir el seu llar. Després de la batalla, Lutervin s'acostà a Kibo i li digué: "El meu estimat Kibo, has demostrat ser un goril·la valent i honorable. Estic orgullós de tu i de la persona en què t'has convertit. Recorda sempre que la força i la saviesa han de ser utilitzades per a protegir els més vulnerables i preservar la bellesa de la naturalesa". Des d'aquell dia, Lutervin i Kibo continuaren la seua vida en la selva, compartint la seua saviesa i protegint la seua comunitat. La seua història es convertí en una llegenda entre els goril·les, transmesa de generació en generació, recordant la importància de la força, la saviesa i l'amor en el món dels goril·les. I així, Lutervin i Kibo visqueren feliços i en harmonia amb la naturalesa, deixant un llegat de valentia i compassió per a les futures generacions de goril·les.José Pardal

El tlacuache i el llepó astut

El tlacuache i el colibrí generós

El tlacuache i l'àguila protectora

Hi havia una volta una xiqueta anomenada Lola que vivia a Alacant, Espanya. Lola era una xiqueta curiosa i plena d'energia que gaudia explorar i jugar a la seua habitació. Un dia, mentre jugava d'esquena al seu armari, va notar alguna cosa estranya. En mirar cap a la paret, va vore una gran quantitat d'insectes moguent-se frenèticament. Lola es va espantar i va córrer a contar-li a la seua mare, Laura, sobre els "monstres" que havia trobat a la seua habitació. No obstant això, la seua mare va pensar que Lola solament estava imaginant coses i li va assegurar que no hi havia res pel que preocupar-se. Li va donar a Lola una ampolla d'aigua i li va dir que era un esprai màgic per espantar els monstres. A mesura que passaven els mesos, Lola seguia insistint que hi havia alguna cosa en el seu armari. La seua mare va començar a notar en enjambres d'abelles prop del sostre de la casa i en la xemeneia. Va recordar haver llegit sobre un cas similar als Estats Units, on milers d'abelles van envair la cambra d'una xiqueta. Amb aquesta idea en ment, va decidir investigar més a fons. Laura va telefonar a una empresa de control de plagues a Alacant, que van confirmar que les abelles eren abelles melíferes, una espècie protegida a Espanya. Preocupada per la seguretat de la seua filla, Laura va decidir contactar amb un apicultor local per a que ajudara a resoldre el problema. L'apicultor va inspeccionar l'habitació de Lola amb una càmera tèrmica. Igual que en el cas de la xiqueta als Estats Units, la imatge va revelar un forat en la paret, de la grandària d'una moneda, prop d'una reixa de ventilació. L'apicultor va quedar sorprès en descobrir que les abelles havien construït una enorme alveol dins de la paret. Decidit a resoldre el problema, l'apicultor va obrir cuidadosament la paret i es va trobar amb un imponent panal ple d'abelles. Les abelles van eixir en grans enjambres, creant una escena impressionant però aterradora. L'apicultor va treballar diligentment per a extraure les abelles de manera segura, utilitzant tècniques especials d'aspiració i traslladant-les a un santuari d'abelles. Desafortunadament, el llar de Lola va patir danys significatius a causa de la presència de les abelles i la seua alveol. La mel i les abelles havien danyat el cablejat elèctric de la casa, i la família es va adonar que el seu assegurança de llar no cobria els danys causats per plagues. Laura va calcular que els danys ascendien a més de 20.000 euros. Per a protegir a Lola i evitar que les abelles tornaren, van haver de cobrir l'habitació amb plàstics i realitzar reparacions en la casa. Tot i l'experiència aterradora, Lola i la seua família van aprendre molt sobre la importància de preservar i protegir a les abelles. Van començar a prendre mesures per a crear un ambient amigable per a les abelles en el seu jardí, plantant flors i evitant l'ús de pesticides danyosos. Lola sempre recordarà la història de les abelles en la paret com una aventura inusual, però també com un recordatori de la importància de cuidar i respectar als éssers vius que comparteixen el nostre entorn.José Pardal

Hi havia una volta en un prat llunyà, un grup d'animals que vivien en harmonia. Entre ells es trobava una cabra anomenada Manola, una ovella anomenada Cloti i un enjambre de mosques amb un malvat pla en ment. Manola, una cabra valenta i curiosa, sempre estava disposada a explorar i descobrir noves aventures. Cloti, una ovella amable i somiadora, solia passar els seus dies pasturant en el prat i gaudint de les brises suaus. Totes dues eren amigues inseparables i sempre es cuidaven mútuament. No obstant això, en el fons de l'enjambre de mosques daurades, un grup de mosques malicioses somiava en assolar Cloti, l'ovella. Aquestes mosques, liderades per l'astuta Moscaria, anhelaven causar-li problemes i sembrar el caos en el prat. Un dia, mentre Manola i Cloti descansaven sota un arbre, les mosques van començar a reunir-se al seu voltant. Moscaria, amb la seua veu zumbadora i maliciosa, es va acostar a Manola i va dir: "Saps, cabra Manola, que les mosques estem planejant assolar a la teua amiga Cloti? Volem fer-li passar per moments difícils i sembrar la discordia en el prat". Manola, sorpresa i enfurismada, va respondre: "¡Mai permetré que facen mal a la meua amiga Cloti! Poden ser xicotetes, però juntes som fortes. ¡No subestimeu el poder de l'amistat i la solidaritat!" Cloti, espantada, es va acostar a Manola i va preguntar: "Què farem, Manola? No vull problemes ni discordia en el nostre llar". Manola la va tranquil·litzar i li va dir: "No et preocupes, Cloti. Juntes trobarem una solució per afrontar aquestes mosques. Hem d'unir-nos amb els altres animals del prat i demostrar-los que no permetrem que sembren el caos". Decidides a protegir a Cloti, Manola i les altres mosques es van acostar als altres animals del prat, incloent la sàvia òliba anomenada Savi, l'àgil guineu anomenada Safir i el simpàtic conill anomenat Cascaró. Els van contar sobre el malvat pla de les mosques i els van demanar ajuda per a detenir-les. Savi, amb el seu coneixement i experiència, va suggerir: "Potser podem utilitzar les nostres habilitats i treballar junts per evitar que les mosques compleixin el seu objectiu. Amb l'astúcia de Safir, l'agilitat de Cascaró i la valentia de Manola, podem frustrar els seus plans". Així, els animals del prat es van unir en una estratègia per contrarestar les mosques. Safir va distreure Moscaria i les altres mosques amb la seua habilitat per córrer i saltar, mentre Cascaró utilitzava la seua velocitat per protegir Cloti. Manola, per la seua banda, va embestir amb força les mosques, enviant-les lluny del prat. Finalment, les mosques malicioses van ser espantades i mai van tornar a molestar Cloti ni els altres animals del prat. Manola, Cloti i la resta dels animals van celebrar la seua victòria i van agrair la seua amistat i lleialtat. Des d'aquell dia, les mosques van aprendre una valuosa lliçó sobre el poder de l'amistat i la unitat. Van reconèixer que sembrar la discordia només condueix a la solitud i la derrota. A partir d'aleshores, van treballar juntes per protegir i cuidar el prat, convertint-se en guardianes de la pau i l'harmonia. I així, la cabra Manola, l'ovella Cloti, les mosques i la resta dels animals van viure feliços en el prat, recordant sempre el poder de l'amistat i el valor de treballar junts per superar qualsevol obstacle.José Pardal

Gabrielito era un xiquet curiós i aventurer que vivia en un xicotet poble a Mèxic. Sempre estava àvid d'aprendre sobre diferents cultures i tradicions. Un dia, mentre investigava en el seu ordinador, va descobrir la famosa Creu de Maig a València, una tradició ancestral a Espanya. Intrigat per aquesta festivitat, Gabrielito va decidir que volia conèixer més sobre la Creu de Maig i experimentar-la en primera persona. Ho va contar als seus pares sobre el seu desig i, emocionats per la seua curiositat, van decidir portar-lo a València. Quan Gabrielito va arribar a València, va quedar meravellat per les belleses dels carrers, els edificis històrics i la riquesa cultural de la ciutat. Era l'època de la celebració de la Creu de Maig, i tota la ciutat estava engalanada amb flors colorides i bells tapissos que adornaven els carrers. Gabrielito es va unir a la multitud que passejava pels carrers, emocionat per participar en la festivitat. La Creu de Maig a València té els seus orígens en la tradició catòlica i representa l'adoració de la creu de Crist, així com la celebració de la primavera i la renovació de la natura. Durant el recorregut, Gabrielito es va trobar amb nombrosos altars adornats amb flors i espelmes, on les persones pregaven i expressaven la seua devoció. Va quedar impressionat per la varietat de flors utilitzades en les decoracions, des de clavells fins a margarides i roses. Cadascuna d'elles tenia un significat especial i simbolitzava la fe i la bellesa de la natura. A mesura que avançava en el seu recorregut, Gabrielito s'aturava en cada racó per aprendre més sobre la història i les tradicions relacionades amb la Creu de Maig. Conversava amb els veïns, els quals compartien amb ell relats fascinants sobre la festivitat i la seua importància en la cultura valenciana. Gabrielito també va participar en les danses i els balls folklòrics que se celebraven durant la festivitat. Acompanyat d'altres xiquets, va aprendre els passos tradicionals i va gaudir de la música tradicional valenciana. Va ser una experiència plena d'alegria i entusiasme que va deixar una empremta imborrable en el seu cor. Al llarg de la seua estada a València, Gabrielito es va adonar de la importància de preservar i valorar les tradicions culturals. La Creu de Maig és molt més que una celebració religiosa; és un símbol d'identitat, comunió i unió entre la gent. Va aprendre que les tradicions transmeten valors i ensenyaments de generació en generació i que és fonamental respectar i mantenir vives aquestes costums. Després del seu retorn a Mèxic, Gabrielito va decidir compartir la seua experiència amb la seua comunitat. Va organitzar una exhibició a la seua escola, on va presentar fotografies i va narrar la seua vivència en la Creu de Maig de València. Va compartir el significat i la importància de preservar les tradicions culturals pròpies de cada regió. La història de Gabrielito es va estendre més enllà de la seua escola i la seua comunitat. Va inspirar a altres xiquets a investigar i valorar les tradicions de la seua pròpia cultura i a respectar les tradicions dels altres. Gabrielito va demostrar el poder de la curiositat i l'obertura cap a altres cultures, i com aquestes vivències poden enriquir les nostres vides i expandir els nostres horitzons. Així, gràcies a la seua valentia i el seu desig d'aprendre, Gabrielito va deixar una empremta imborrable en el seu xicotet poble a Mèxic, fomentant l'intercanvi cultural, el respecte i la valoració de les tradicions. La seua història va inspirar a altres xiquets a descobrir i celebrar les seues pròpies arrels, reforçant la identitat cultural de cadascú i construint ponts d'amistat a través de les fronteres.José Pardal

LA CREMÁ MÁGICA. Autor José Pardal