Carles Folguera, ex porter d'hoquei sobre patins té l'única medalla de plata de l'especialitat que hi haurà mai. Perquè el seu esport va ser d'exhibició a Barcelona i, segurament –i menys després de la mort de Samaranch–, no tornarà a ser olímpic.

Folguera recorda aquells Jocs. Ara, des del seu despatx de director de la Masia del FC Barcelona, recorda l'orgull d'haver-hi participat, la il·lusió, els partits i la final... aquella maleïda final.

El fisioterapeuta Toni Bové ha estat present en nou Jocs Olímpics. La qual cosa vol dir mitja vida, trenta-sis anys. Els de Rio seran els últims, però no li fa res. Tot té un principi i un final.

Per ell, els jocs han significat sempre una oportunitat per continuar sabent de tot sobre la seva feina i li han permès tenir contacte amb els millors especialistes de tot el món. Fins que es converteix en un referent.

Milan Kalina va revolucionar l'handbol d'aquest país amb la seva arribada. Els diaris anunciaven el Kubala de l'handbol amb la fotografia d'un dels millors jugadors d'aquest esport en la seva arribada a Barcelona.

Té la medalla guardada, però no a la vista. No és nostàlgic.

Dani Ballart ha viscut l'èxit més gran del waterpolo en uns Jocs, el moment més important, la generació més increïble, la comunió amb el públic més completa.

També ens parla de Jesús Rollan, que es va suïcidar als trenta-set anys, i de com encara avui se sent en part culpable. I de com mai més podrà ser tan feliç com ho va ser aleshores. Una confessió que encongeix el cor. Que li va fer a la seva mare. I de la qual està absolutament convençut.

Amb Dani Ballart, ex jugador de waterpolo professional recordem com es van convertir en la medalla de plata més plorada de la història. En la final més llarga de la història. En la decepció més terrible. Va aprendre a força de garrotades a assumir una popularitat a la qual els waterpolistes no estaven acostumats.

Elisabeth Maragall, ex jugadora d'hoquei herba. És la lluita, la caparrudesa, l'ambició personal que l'ha portat a jugar entre les millors i a ser medalla d'or olímpica. La dona que va marcar el gol que va donar a l'olimpisme espanyol el seu primer or femení per equips.

Lliga, Champions i or olímpic. Albert Ferrer. "El chapi".

Estadi de Las Gaunas, a Logronyo. Juguen el Logronyès i el Barça. Som a la temporada 91/92. És una temporada important. L'equip juga la Champions i busca el seu primer trofeu a la màxima competició continental. Busca repetir èxit a la Lliga i, a més, a final de temporada es fan els Jocs Olímpics a Barcelona. Una temporada espectacular per a qualsevol esportista que pugui jugar aquestes competicions. I especial per als jugadors catalans del Barça, que poden fer història i disputar uns Jocs a casa.

Amb Enric Truñó, exregidor d'Esports i responsable dels JJOO Barcelona 92 de l'Ajuntament de Barcelona, continuem parlant de privilegis, d'olimpisme, dels Jocs de Barcelona.

Enric Truñó va ser molts anys el màxim responsable de l'esport a la ciutat de Barcelona. Ha tingut l'honor, la sort, el privilegi de viure els Jocs Olímpics de primera mà.

Anna Tarrés, la seleccionadora d'Ucraïna per aquests pròxims Jocs Olímpics ha estat la dona que va aconseguir el miracle de fer de la sincronitzada espanyola un esport competitiu i punter. Va arribar a lluitar per les medalles olímpiques i ho va aconseguir. Al preu que s'han de pagar aquestes medalles.