Més tard ó més d’hora s’havien de trobar. Un representava com ningú el Jazz Clàssic i tota la seva evolució, l’altre va liderar l’ innovació, va portar el Jazz a territoris desconeguts fins aquell moment i a dia d’avui encara és un referent indiscutible per una bona part dels músics actuals. Es van trobar el 26 de Setembre de 1962 i el resultat es aquest disc únic: Duke Ellington & John Coltrane, pacten unes bases mínimes a partir del blues, en els diferents temes intercanviaran les rítmiques; Aaron Bell i Sam Woodyard en uns i els Jimmy Garrison, Elvin Jones en altres, no importa, els In a Sentimental Mood, My Litle Brown Book, Angelica, Take the a Trane,… flueixen amb TOTA la NATURALITAT. No van repetir, no tenia cap sentit … cadascú havia de seguir el seu camí.

De tant en tant el guitarrista Pat Metheny es prenia unes vacances del seu Pat Metheny Group i això es el que fa amb aquest Rejoicing el 1983. Un disc que anticipa el posterior Song X amb l’ Ornette Coleman, la majoria de temes son del Coleman, compartirà aquest Rejoicing amb el contrabaixista Charlie Haden i el bateria Billy Higgins, en realitat un disc bastant desigual; això si la versió que fan del sensacional tema Lonely Woman de l’ Horace Silver justifica PLENAMENT la seva immediata adquisició … fantàstic Billy Higgins.