Us imagineu fer una etapa de 38 quilòmetres, pràcticament tots de baixada tècnica, i acabar amb un "mur" de quatre quilòmetres de pujada per escales amb un desnivell brutal? Aquestes coses poden passar a l'Everest Trail Race... i crec que en pocs llocs més. I encara és millor veure com la gent arriba destrossada, amb mal a tot arreu, però tots somriuen com la resta de companys de campament els reben amb una ovació.

Si us explico com estic escrivint avui aquestes linies, flipareu! Sóc en una casa d'una petita localitat anomenada Gola. Al pis de dalt, i aprofitant el típic foc que fa una família nepalesa, que tots miren com escric aquest text a l'ordinador com si fos una atracció de fira. I això després d'haver fet la pujada més dura que he fet mai. Unes quatre hores, picant-me en el bon sentit, però pujant-la amb accelerador amb un fotograf anglès que es diu Ian i que és el meu company d'habitació en aquest viatge. Què, flipeu o no?

Si existís la Volta Ciclista al Nepal no l'acabaria ni el "Purito" Rodríguez. A aquesta conclusió tan tonta he arribat avui, després de vuit hores de viatge entre Katmandú i Giri, lloc d'inici de l'Everest Trail Race 2013. Vuit hores de pujades i baixades que, de fet, és el que li espera a la trentena de corredors que ara mateix els sento, nerviosos, fora de la nostra "tenda de treball".

Ja marxem. La veritat és que viure des de dins els prolègomens d'una cursa com l' Everest Trail Race mola, però començo a tenir ganes de marxar. I d'aquí a no res ja marxem cap a Giri, inici de la cursa.

Els corredors ja estan nerviosos. La Maite, la més veterana, em preguntava avui si estaria tancant la cursa, per anar junts fins a la meta. O l'Alejandro, un uruguaià que fa gairebé un mes que passeja per l'Índia i el Nepal, em demanava si duia massa quilos a la maleta que dirà a la cursa, però que tenia por de passar fred. Són històries que només pots explicar si ho vius des de dins. Com el Tour que hem fet avui per Katmandú amb els corredors, on m'ha tocat el paper de professor rondinaire esbroncant sempre els més toca-tardans (els anglesos Salem i Lindey, habitualment).

Res, que ja duc la samarreta térmica posada que duré aquests dies. Ja m'hi sento, ja respiro aire net i deixo enrere el de Katmandú. Demà des de Giri. Com mola, com diría la meva part adolescent!

S'acaba l'aclimatació. Es respira ambient de pre cursa. Es respira Everest, aventura, tot i que encara en som una mica lluny. La majoria d'atletes ja són a Katmandú, una de les ciutats amb més pol·lució del món. I d'aquí a pocs dies tots respirarem un dels aires més purs del planeta. Sabeu què? Ja tenim ganes de l'Everest Trail Race. I d'explicar-vos-ho a vosaltres. El Club de la Mitjanit al cim del món, sentia ahir. La gent del carrer deu demanar; hi va l'Escobar? Doncs això, vols venir, Escobar? Una abraçada a tots!!!

CAP A L'EVEREST - Everest Trail Race amb el Xevi Soler

Arribada a Katmandú, recepció a l'aeroport per part de l'Organització i trasllat a l'hotel. Benvinguda a l'hotel, registre i allotjament. Resta del dia lliure. Nit en hotel.