Si les parets parlessin, les de Casa Alfonso revelarien secrets que farien trontollar tot el centre de Barcelona. "El divan" es desplaça fins a un restaurant històric, regentat pel tercer Alfonso García d'una saga familiar que fa 90 anys va obrir un restaurant famós pel seu pernil. Han sobreviscut a una guerra civil, a una crisi econòmica i a una pandèmia, i encara serveixen als clients amb el mateix entusiasme i il·lusió que la primera generació.

Dirigeix una universitat amb 90.000 estudiants, 28 graus i 57 màsters i encara té temps per escriure novel·les i passejar pel seu estimat Montseny mentre bufa el vent de saligarda. Àngels Fitó s'estira a "El divan" per reflexionar sobre l'educació, la bretxa de gènere, el paper de les institucions i el replantejament de les universitats amb la irrupció de la IA. També ens obre una porta al seu món interior i explica com l'escriptura ha estat la seva teràpia per acompanyar un dol que viu amb ella des que era una nena.

"Torna sempre bé per mal", li deia la mare. La mare, que cantava "Tatuaje", "Bésame mucho" o "L'emigrant" quan rentava i que tenia una veu preciosa. Com Marina Rossell, filla de pagès, que va trigar molt a saber que tenia un do: commou. Salvador Espriu li va brindar els seus poemes perquè en fes cançons. I també hi ha l'amor i Georges Moustaki; i la Cecília i l'Elisa; i el desamor que cantava Françoise Hardy; Llach, Raimon o Serrat; la pau que defensaven Neus Català i Teresa Rebull; resar quan vas en l'AVE, i donar gràcies a la vida i a la Mare de Déu del Món per tenir una mica de tot.

El moment és ara, li diu ella a l'Albert Om. Ell escriu "No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell". I plegats ens emocionen a "El divan".

La música en directe a Barcelona seria diferent si no fos per l'entusiasme de Tito Ramoneda. La seva primera fita va ser portar Serrat al seu poble, la Pobla de Segur, quan només tenia 14 anys. En aquell moment no es podia ni imaginar que es convertiria en el seu promotor. I no només això: el Festival de Jazz, el Guitar Festival i gires de Mecano, Estopa, Joaquín Sabina o C Tangana també les gestiona The Project, l'empresa que Ramoneda va fundar fa l'any 1988 al costat de Joan Roselló, mort el passat mes d'octubre. El promotor avança a "El divan" com serà el futur de l'empresa, de la mà de Warner: anuncia la creació d'un nou projecte i la celebració dels 40 anys de The Project i els 60 anys del Festival de Jazz per al 2028.

Conversem amb Xavier Antich, un autèntic devorador de llibres. Estirat a "El divan", descobrim que aquesta història d'amor comença a la llibreria que regentava la seva família a la Seu d'Urgell. Hi va viure fins que es va traslladar a Barcelona per estudiar filosofia, la seva altra gran passió. El president d'Òmnium Cultural reflexiona sobre la situació de l'entitat, del país i del català, però també ens descobreix la seva vessant més personal, sempre impregnat de cultura i amb Bob Dylan, Ovidi Montllor, Zoo i Ginestà com a banda sonora.

Reflexionem sobre el nostre pas per la vida al costat de Ferran Sáez, escriptor de la Granja d'Escarp (Segrià), que, malgrat ser doctor en Filosofia, se sent més còmode sent reconegut com a autor de llibres. Tot i això, també el podríem definir com a musicòleg (té una col·lecció de més de 500 instruments); pensador pessimista, o directament com un home renaixentista: diu que el sentit de la vida és buscar el sentit de la vida i renuncia a tot tipus de tecnologia digital per seguir mirant la cara de la gent que es creua pel carrer i dialogar amb les estrelles abans d'anar a dormir. Xxxt! Orelles ben obertes, que parla en Ferran Sáez.

La seva història és colpidora: quan tenia 8 anys, una bomba va esclatar a casa seva i va quedar en coma. I dels 10 als 20, es va fer passar pel seu germà mort per sobreviure. Amb aquesta motxilla traumàtica, Nadia Ghulam va arribar a Catalunya l'any 2006. Aquí hi té una família, diversos llibres publicats, una feina i projectes com l'ONG Ponts de Pau, però plora quan pensa en les nenes que neixen cada dia en un país en mans dels talibans. Unes llàgrimes d'algú que no pot tornar a casa a abraçar la seva mare. Un "Divan" a flor de pell amarat d'esperança.

Vols saber qui és la gran ambaixadora de la cuina catalana als Estats Units? Alba Sunyer es dedica a donar a conèixer els plats tradicionals catalans als nord-americans. Divanejem al CETT, el Centre Universitari de Turisme, Hoteleria i Gastronomia de la UB, i hi descobrim una enamorada de l'"american way of life" que es dedica al món de la gastronomia gairebé per accident. Sense adonar-se'n, s'ha convertit en una salvadora d'una cuina a la qual, segons diu, ja li estaven "cantant les absoltes". Un "Divan" per emmarcar dedicat a la cuina de les àvies (que mai passa de moda) i als savis consells dels pares i, sobretot, de les mares.

Si avui hi ha carrers amb els noms de Concepció Arenal, Carme Karr o Dolors Monserdà és també gràcies a la feina de la nostra convidada. Mary Nash va arribar a Catalunya al maig del 68, fugint de la seva Irlanda natal, on es va criar en una família conservadora. Aquí, ràpidament es va posar a investigar -pràcticament d'amagat- les històries d'aquestes dones protagonistes de la Segona República, que els franquistes van voler amagar. Pionera, avançada al seu temps i amb un pou de coneixement, que li ha valgut distincions com la Creu de Sant Jordi o la Medalla al Treball President Macià.

És nefròloga pediatra de formació, però després de la pandèmia de covid el seu destí professional va agafar una nova direcció. Convivim amb tòxics des que ens llevem fins que anem a dormir, però què podem fer per canviar-ho? La doctora Elena Codina és la portaveu d'una plataforma, que ja ha arribat al Congrés dels Diputats, que lluita per un futur sense tòxics. La convidem a "El divan" perquè ens doni algunes pautes per agafar nous hàbits, com ara menjar productes ecològics i de temporada, eliminar l'aigua embotellada i ventilar la casa entre dos i tres cops al dia.