El metge palestí Akram Loubad, el convidat d'avui a "El divan", no sap quin dia va néixer. Li van negar la identitat. Només li queden tres germans vius. N'eren 10, a casa. Una casa que va passar a ser una tenda de campanya, en un camp de refugiats, a 20 quilòmetres de la Franja de Gaza. D'aquell territori en recorda els carrers estrets, el lavabo compartit i una vida tan dura i tan inhumana que el van forçar a l'exili. Està agraït a Catalunya per haver-li donat oportunitats i haver-li tornat la dignitat. I dels israelians, diu que hi té empatia, però que és una societat malalta perquè odien.

Demanar-li a l'Enric Calpena que assegui Catalunya a "El divan" era tota una gosadia. Així que hem preferit asseure-l'hi a ell perquè ens expliqui quins episodis de la nostra història mereixen ser ben analitzats. Resulta que ho són tots! Comptat i debatut, el nostre convidat a "El divan" està convençut que el nostre és un país traumatitzat. Que li falta tranquil·litat. Un autèntic bany de realitat considerant que ens ho avança algú que ha estat "En guàrdia" durant més de mil programes a la ràdio pública i nacional de Catalunya.

En aquest programa, a "El divan", una dona de cap a peus, conscient de l'esforç de la multitud de dones que han treballat intensament durant generacions perquè ella avui pugui ser una metgessa d'èxit. I això que la doctora María Pérez va apostar per la medicina integrativa malgrat la profunda desconfiança que l'envoltava. Es defineix com una dona valenta. No ho diu per dir. Castellana de soca-rel, filla de guàrdia civil, va votar al referèndum d'independència de Catalunya i va explicar a les seves filles que cal sempre tenir criteri propi a la vida. Paraula de dona d'èxit.

El catedràtic d'ètica Norbert Bilbeny, que s'asseu avui a "El divan", va aprendre ràpid que allò de raspallar abrics a la sastreria Élite de Barcelona, on treballava de marrec, no estava fet per a ell. Dibuixar i llegir el van alliberar d'aquella vida, que va transformar més tard en el conreu d'una curiositat insaciable, que l'ha portat a reflexionar sobre la vida, la immigració i una Catalunya que voldria econòmicament més lliure. Però sense independència. El que sí que és innegociable per a aquest lletraferit, amant de Bach i Mozart, és el gaudi de la companyia d'altres persones. I mirar el cel i les Plèiades. Un altre espectacle de vida que no es vol perdre mai.

El camí de l'oest de Catalunya a Noruega és llarg. Sobretot si es passa per Anglaterra. Aquest és l'itinerari vital de la convidada d'avui a "El divan", Mònica Guillén-Royo. Una investigadora del clima, lleidatana, que ho va deixar tot per volar primer a Bristol i després a Oslo, al prestigiós centre de recerca ambiental Cicero, i perseguir la fascinació intel·lectual provocada per un llibre que li va canviar la vida: "Una teoria de les necessitats humanes". Un llibre que l'ha assegut al seu divan particular, i l'ha convençut que treballem, treballem i treballem per tenir més quan no ens cal. I pel camí malbaratem el planeta. Per què ho fem, doncs?

Una crisi de fe va portar l'Eduard Sala a fer un tomb de vida radical. No tenia ni 20 anys. Encaminat als estudis d'economia, aquell sotrac va acabar sent el motor de canvi cap a l'altruisme social i el voluntariat. Ara, el director de Càritas a Barcelona s'asseu a "El divan" per reflexionar sobre la vida i sobre la dificultat de tirar endavant, però també sobre la possibilitat de superar els moments difícils a partir d'estratègies senzilles. I que són de franc. Com ara ser empàtic. Escoltar. I apreciar el que tenim.

Carme Portaceli i Inés Boza porten al Teatre Nacional de Catalunya una visió innovadora i trencadora de Maria Magdalena, transformada en una dona investigadora que va de Barcelona a Brussel·les per fer una conferència. Però també altres dones que l'acompanyen són Maries Magdalenes. I Crist, un taxista. Una picada d'ullet de dones amb cabells llargs, una identificació col·lectiva amb Maria Magdalena que captiva i que ens narren a "El divan" la directora i la dramaturga d'una aventura colossal que subratlla una idea controvertida: "darrere del mite de Maria Magdalena, hi anem totes".

Els mariachis, el tequila i el Barça formen part de l'univers vital de Mateo Valero, un home que diu que és producte del caos i que considera l'esforç un valor inqüestionable. El barber del seu poble li va ensenyar matemàtiques amb l'esperit vital del llogarret aragonès on va créixer i on l'aigua és un tresor. Mig segle després, aquell vailet s'ha convertit en un malalt del Barça i -sobretot- en un professional admirat a tot el món, que dissenya computadores i lidera un equip internacional de genis al Barcelona Supercomputing Center. Els peus a terra, la mirada al futur i Alfamén al cor.

La ràdio era omnipresent en la infantesa d'en Xavier Grasset, un fill de Vila-seca que ha excel·lit en aquest mitjà màgic que escoltava sota d'un trespol irregular amb els seus tres germans. El convidat d'aquesta setmana a "El divan" recorda amb enyorança les sèries "Bonanza" i "El virginiano", que el traslladaven des del sud de Catalunya, que vol més ambiciós, a la màgia de mons llunyans. I ara, si bé no creu que el món s'acabi, demana més ambició i mirar-se amb una altra cara la gent que fa anys i vol seguir fent feina. Ell ho fa cada tarda des de "La selva", a TV3.

Carmina Munté ja fa 15 anys que viu a Anglaterra, on la seva formació d'enginyera l'ha portat a posicions de gran responsabilitat a la multinacional Nissan. El temps passat fora la fa valorar més que mai el camí que ha fet en una vida que va començar a Girona i que l'ha compromès molt amb una Catalunya que ara veu perduda. Tanta feina feta fora també l'ajuda a entendre que, arribats a un punt de la vida, la família i les arrels s'imposen. Unes sensacions que tenen molt a veure amb l'adopció d'una criatura anglesa, que espera veure créixer a casa nostra, i que li ha fet entendre que hi ha vivències i sensacions que són tan genuïnament catalanes que sembla mentida que no les apreciem més. A "El divan", hi parlem des de la delegació del govern de Catalunya al Regne Unit.