El divan, amb Sílvia Cóppulo

El mestre Edmon Colomer, convidat d'avui a "El divan", va viure la música a casa des de menut. Cosa d'uns pares músics que van tenir l'empenta d'impulsar un orfeó als anys foscos del franquisme. A Barcelona. Impulsant l'activitat cultural quan més difícil era treure el cap. Amb el seu pas pels Estats Units, aquest director d'orquestra va perfeccionar la seva passió de conduir grups humans en un entorn molt específic. Alta cultura conjugada amb la pedagogia que porta a l'ADN, amarada d'un esperit inconformista que el caracteritza. Busca l'ideal i, per això, admet que és poc realista. Ara, a la tardor de la vida, rumia sobre la falta de cultura al nostre país i la pobresa en la percepció que la política té de la música. I creu que tenim molt potencial, que potser seria millor governar-nos nosaltres mateixos.

Al convidat d'avui a "El divan" no li agrada la gent, però sí les multituds. Admet que això és una incongruència, que justifica amb la dispersió provocada pel seu trastorn de l'espectre autista, que li condiciona el neurodesenvolupament i que li afecta la comunicació i la interacció social. Salvador Macip, però, d'interacció, en té molta, i amb molta gent. Coses de l'ofici... o els oficis! I és que mentre investiga i difon amb expertesa complexos processos científics, escriu i fa música. Un poemari és la seva última aportació al món de les lletres, mentre barrina el futur dels laboratoris que condueix a Barcelona i a Londres. Potser perquè el seu fill li ha marxat a la universitat a fer música, i entén que el temps passa i que ja no és aquell jove que es menjava el món a Nova York quan van caure les Torres Bessones.

Gonzalo Boye és ja part de la història de Catalunya i, assegut a "El divan", confessa que és aquí on vol acabar els seus dies..., davant del mar que tant el fascina, i que ja es mirava bocabadat de criatura a casa seva, allà a Xile. Una casa on sempre hi havia enrenou, coses d'un pare periodista que s'oposava a la dictadura. El seu avi, un català originari del barri de Gràcia, arrenca una connexió catalana que Boye ha completat defensant als tribunals Carles Puigdemont. I després d'anys defensant-lo, ha arribat a una conclusió clara: Pedro Sánchez, diu, viu al marge de la moralitat.

Eusebi Ayensa és de l'Empordà, des d'on emetem avui, però no li importaria si li diguéssim que és grec. De fet, així que pot, se'n va de Riumors, on viu al costat d'un centenar més de persones, a tocar de Figueres, i torna a Atenes com a bon hel·lenista que és... i traductor... i filòleg. Quan ha d'afrontar l'adversitat, com li va passar amb la diplomàcia espanyola quan dirigia l'Institut Cervantes a la capital grega, retorna a Kavafis, el poeta hel·lè que ha traduït amb excel·lència reconeguda i premiada pel mateix govern grec. Aquell Kavafis d'amor i erotisme desinhibit, que el va fer un avançat al seu temps i alhora un incomprès. Potser per això, a Catalunya, sempre hi ha tingut un refugi.

"El divan" comença temporada per la porta gran... a la ciutat eterna! Roma ens acull per fer-hi un recorregut molt especial, de la mà del llegendari corresponsal de Catalunya Ràdio a la capital italiana, Eduard Rubió, que fa 41 anys que hi viu. L'Eduard coneix cada racó d'un indret únic, on ha passat una vida intensa que va començar al barri de Gràcia de Barcelona. Una Barcelona que ara es mira amb un punt de distància, també emocional. I és que la seva foto fixa de la capital catalana evoca els tinglados del port preolímpic i el Sant Josep de la Muntanya per on jugava de vailet, on no hi havia cases... L'Eduard pot dir que ha viscut a tocar dels sants pares. Ha viatjat amb els papes per informar de les seves activitats. I ha estat la veu que ens ha portat, a la ràdio nacional de Catalunya, totes les vicissituds d'aquesta Roma imperial que tant s'estima.

La vida d'Imma Amat ha anat in crescendo, iniciada amb modèstia a Sant Just Desvern i ara completada amb la satisfacció de veure com ha estat una pionera en l'aposta per la innovació al sector immobiliari, on al llarg de mig segle ha comandat una empresa en la qual durant molt de temps només treballaven dones. Asseguda a "El divan", Amat reflexiona també sobre el seu compromís insubornable durant el franquisme amb Catalunya i amb el benestar de les persones treballadores. Una autèntica revolució. Mirant aquella lluita, ara lamenta que el país es desfaci, i alerta que si no s'hi posa remei ens quedarem sense.

Miguel Henrique Otero, el convidat d'avui a "El divan", viu a l'exili a Madrid des del 2015, lluny del règim que controla la Veneçuela que el va veure néixer fa 79 anys i que -a més de les tensions polítiques- aquests dies pateix la devastació de dos terratrèmols mortals. Fill d'un comunista que va lluitar al bàndol perdedor a la Guerra Civil espanyola, Otero planta cara ara al govern de Caracas publicant en línia un diari que va ser referència intel·lectual a tota l'Amèrica Llatina. El seu present està inexorablement vinculat als dos noms més controvertits de la història recent veneçolana: Hugo Chávez i Nicolás Maduro. El seu futur el vol recuperant sensacions a Caracas, on diu que espera tornar a viure en plenitud democràtica.

De jove, Eva Piquer, convidada d'avui a "El divan", es va fer concursant de programes de ràdio, i va guanyar 60.000 pessetes a "L'aventura és l'aventura", de Josep Maria Bachs, a Catalunya Ràdio. Coses de ser una lletraferida que passava els estius davant d'un llibre. Diu que li fa vergonya dir-se escriptora, i sempre té al nord de la seva brúixola l'ambició que se li va despertar a Nova York, on va fer de periodista i on es va empeltar de l'empenta de la ciutat que no dorm mai. Ara s'ha tret un gran pes de sobre: 10 anys després, ha escrit el llibre que l'ajuda a deixar enrere una agressió que la va devastar mentre s'apagava l'amor de la seva vida.

La trajectòria vital de Toni Strubell arrenca en una Anglaterra d'on recorda l'escola en què es cometien abusos que la canalla va denunciar amb l'himne "Jerusalem", un símbol del patriotisme anglès transformat en melodia per rebel·lar-se. Fill d'un pilot de les forces aèries britàniques i net de Josep Trueta, un dels més prominents catalans exiliats forçadament pel franquisme, aquest filòleg i periodista va fer d'Euskadi la seva llar, i del compromís amb Catalunya la seva bandera. Un compromís que ara l'ha portat a publicar la novel·la "La darrera paraula", on vol reflectir la decadència d'una Catalunya que -diu- encara volen ancorada a tics franquistes.

La psicòloga i psicoanalista Anna Miñarro ha investigat l'impacte del franquisme sobre quatre generacions de ciutadans. N'ha analitzat els efectes emocionals, el trauma de no saber on són les restes dels familiars, l'angoixa del fet que l'estat espanyol -el principal victimari d'aquella barbàrie- no hagi retut comptes amb tantes persones. Asseguda a "El divan", Miñarro es mira la Transició amb escepticisme, i recepta cultura i teràpia per fer passes cap a una lenta recuperació de la dignitat perduda. El franquisme, diu, va ser una catàstrofe social.