Aquest poema juga amb una expressió que normalment associem a agressió, “anar al coll”, i la transforma en una imatge de veritat i vulnerabilitat.

D’entrada desfà el tòpic: no sempre és atacar. A vegades és acostar-se al punt més sensible del cos, allà on la veu neix i tremola. El coll no és només una part física; és un llindar: el pas entre el que sents i el que dius.

Quan el poema diu que el coll és “pont estret” i “porta de l’alè”, està assenyalant aquest lloc fràgil on les paraules es decideixen. Allà pugen paraules que encara no saben què seran: crit, pregària o silenci. És un espai d’indecisió, però també de veritat.

Hi ha una imatge molt bonica:

“Allà el batec parla amb la boca.”

Vol dir que el cos, el cor, l’emoció, vol expressar-se. Però la boca ha d’aprendre que no tota força ha de mossegar. És a dir, la intensitat no sempre s’ha de convertir en agressió. Pot convertir-se en paraula viva.

“Anar al coll” esdevé llavors un acte d’honestedat: tocar el límit entre sentir i atrevir-se a dir. És preguntar-se si el que dius encara respira, si és viu, sincer, o si és només una armadura, un discurs buit que fa soroll per protegir-te.

El poema també reconeix el dolor de la veu:

* veus ferides

* veus amagades

* veus que es tornen pedra

És la por de parlar, de sentir, de mostrar-se.

Però hi ha un moment de transformació:

“quan el coll s’obre, quan l’alè passa net…”

Quan això passa, la veritat no necessita cridar. No és violenta, no és defensiva. Simplement emergeix.

I en sortir, deixa de ser:

* nus (bloqueig)

* por

* ganivet (agressió)

Es converteix en:

* paraula viva

* batec amb forma

* llum que travessa

El final és molt potent: la gola del món. No parla només de tu; parla de la capacitat col·lectiva de dir veritat sense ferir.

En essència, el poema diu:

El lloc més perillós no és el conflicte exterior,és el punt on la veritat vol sortir i encara no saps com dir-la.

I “anar al coll” no és atacar,és atrevir-se a obrir aquest lloc sense convertir-lo en violència.

Anar al coll