Aquest poema, «Qui s’han cregut que som, nosaltres?», és gairebé la culminació natural de «El Minotaure català» i de «La fermesa». Si en aquells poemes apareixien la ràbia reprimida, la dignitat i la memòria, aquí totes aquestes forces es concentren en una sola pregunta.
I és important que sigui una pregunta i no una afirmació.
«Qui s’han cregut que som, nosaltres?»
La pregunta no busca realment saber què en pensen «ells». És una manera de trencar una relació de poder.
Durant molt de temps, la identitat sembla haver estat definida des de fora: què som, què podem ser, fins on podem arribar, com hem de comportar-nos.
La pregunta inverteix la direcció.
Ja no és:
«Què ens permeten ser?»
sinó:
«Qui us penseu que som?»
I aquest canvi és enorme.
El poema comença, però, amb una veu baixa:
«Ho diem baix al principi,com qui prova una paraulaque havia quedat tancadamassa temps dins la boca.»
Això connecta directament amb «La tendresa de la fonètica catalana» i amb «Què estem preparats per escoltar?».
La veu primer és un xiuxiueig.
No perquè no tingui força, sinó perquè està recuperant-se.
És una paraula que havia estat reprimida, autocensurada o simplement acostumada a no dir-se.
I després el poema explica d’on ve aquesta prudència:
«vam aprendrea demanar perdóabans de defensar-nos»
Aquesta és una de les imatges més dures del poema.
No diu simplement que ens obliguessin a demanar perdó.
Diu que vam aprendre a fer-ho nosaltres mateixos.
Això introdueix la idea de la interiorització.
El poder més profund no és aquell que necessita obligar-te contínuament.
És aquell que aconsegueix que tu mateix t’autolimitis abans que ningú t’ho demani.
I això continua amb:
«a somriurequan ens trepitjaven els peus»
El somriure aquí és una forma de supervivència social.
Mantenir les formes.
No incomodar.
No semblar agressiu.
No donar motius perquè et considerin conflictiu.
Però el problema és que aquesta adaptació pot acabar convertint-se en costum.
Per això:
«a convertir la dignitaten una qüestió de formes.»
Aquesta frase reprèn directament el tema de «El Minotaure català».
Allà apareixia la «camisa planxada del catalanisme respectable».
Aquí la dignitat corre el risc de convertir-se en respectabilitat.
I no són exactament el mateix.
La dignitat diu:
«Això no ho accepto.»
La respectabilitat pot dir:
«Com ho puc dir perquè ningú s’enfadi?»
El poema considera que durant massa temps s’ha prioritzat la segona.
Després arriba una altra sèrie de confusions:
«la prudència amb la por,l’educació amb la submissió,la paciència amb l’obligaciód’esperar eternament.»
Aquesta és gairebé una autòpsia de la resignació.
El poema no critica la prudència, l’educació ni la paciència en si mateixes.
Critica el moment en què aquestes virtuts deixen de ser lliures i es converteixen en mecanismes d’autocontenció.
Ser prudent pot ser saviesa.
Però si mai no et permet actuar, és por.
Ser educat pot ser respecte.
Però si et prohibeix dir «no», és submissió.
Ser pacient pot ser fortalesa.
Però si significa esperar eternament, es converteix en resignació.
I aquí apareix un dels girs més importants:
«Però hi ha preguntesque no demanen resposta.
Hi ha preguntesque obren portes.»
Això connecta directament amb «Què estem preparats per escoltar?».
La pregunta deixa de ser una petició d’informació.
Es converteix en una acció.
Preguntar «qui s’han cregut que som?» ja modifica la relació amb l’altre.
Perquè qui pregunta ja no està simplement acceptant la definició que li han donat.
I llavors:
«I alguna cosa es desperta.»
És el moment del despertar.
Però el poema s’encarrega de negar tres interpretacions possibles:
«No és odi.
No és venjança.»
Això és molt important.
El despertar que proposa el poema no és convertir-se en l’opressor de l’altre.
És recuperar una energia pròpia.
Per això diu:
«És aquella antiga forçaque havíem amagatperquè semblés que no hi era.»
Aquí torna el Minotaure.
La força no havia desaparegut.
Simplement havia estat amagada.
I ara apareix en tres dimensions molt concretes:
«És el pagès que aixeca el cap.»
La dignitat social i material.
«És la llenguaque torna a la boca.»
La recuperació lingüística.
«És el carrerque recupera el seu nom.»
La recuperació de l’espai simbòlic.
I després:
«És la memòriaque deixa de demanar permís.»
Aquesta és probablement una de les transformacions més importants.
La memòria ja no necessita ser autoritzada des de fora.
No necessita preguntar si pot existir.
Existeix perquè forma part de nosaltres.
I llavors arriba la connexió explícita amb el poema anterior:
«És el Minotaureque surt del laberint»
Però aquí hi ha una evolució respecte d’«El Minotaure català».
Allà el Minotaure havia de ser mirat.
Aquí ja surt.
Això significa que el procés d’integració ha avançat.
I el descobriment és:
«no era un monstre:
era la nostra forçaempresonada.»
Aquesta frase reinterpreta tot el mite.
El monstre no era necessàriament una força destructiva.
El monstre era una força que havia estat empresonada durant tant de temps que havia adquirit aspecte monstruós.
Això és una idea psicològica molt potent aplicada a la identitat col·lectiva:
allò que reprimim durant massa temps pot acabar apareixent de manera deformada.
Però si ho reconeixem, pot deixar de ser monstre i convertir-se en força.
I llavors passa una cosa fonamental:
«la pregunta ja no tremola.»
Al principi la pregunta era pronunciada baix.
Ara ja no tremola.
No perquè s’hagi tornat agressiva.
Sinó perquè ha deixat de necessitar l’aprovació de l’altre.
I la resposta és magnífica perquè no parla d’imperi, superioritat ni venjança:
«Som un pobleque ha après a resistirsense deixar de crear.»
Això és essencial.
La identitat no es defineix només per la resistència.
També es defineix per la capacitat de crear mentre resisteixes.
Una cultura no sobreviu només perquè aguanta.
Sobreviu perquè continua produint llengua, música, art, pensament, relacions, institucions i futur.
Després:
«Som una llenguaque ha sobreviscutsense haver de cridarper demostrar que existia.»
Aquesta frase recupera la filosofia de la tendresa de la fonètica catalana.
La força del català no depèn necessàriament de fer soroll.
Pot existir en una paraula petita.
En una conversa.
En una mare.
En una escola.
En un bar.
En un pronom feble.
En una cançó.
La llengua no necessita cridar que existeix.
El fet de parlar-la ja és existència.
I després apareix una altra distinció important:
«una memòriaque no vol convertir-se en venjança,sinó en consciència.»
Això és probablement el mecanisme moral que impedeix que el poema caigui en nacionalisme venjatiu.
La memòria no serveix per dir:
«Ara us toca patir a vosaltres.»
Serveix per dir:
«Ara sabem què va passar i sabem què no volem repetir.»
La memòria es transforma en consciència.
I això connecta directament amb «La fermesa», on apareixia la idea de resistir sense convertir-se en allò contra què es lluita.
Després arriba un dels versos més subtils:
«I si ens han volgut petits,no cal fer-nos gransa crits.
Només cal deixarde fer-nos petits.»
Aquesta és, per mi, la idea més madura de tot el poema.
No cal demostrar grandesa.
No cal substituir una inferioritat per una superioritat.
No cal convertir «nosaltres» en «nosaltres som millors que vosaltres».
Simplement cal deixar de viure en una escala que t’obliga a sentir-te petit.
És un moviment cap a dins, no contra l’altre.
I llavors torna la porta:
«la dignitatja no preguntasi pot entrar.
Obre la porta.
Travessa el llindar.»
Aquí apareix una evolució preciosa respecte de «La porta oberta».
En aquell poema, la porta simbolitzava l’obertura d’una cultura que acull.
Aquí la porta és també la porta de la pròpia afirmació.
Abans es demanava permís.
Ara no.
La dignitat no espera que algú digui:
«Podeu ser qui sou.»
Simplement travessa.
I finalment:
«Nosaltres som nosaltres.»
És una frase aparentment redundant.
Però precisament aquesta redundància li dona força.
No diu:
«Nosaltres som millors.»
No diu:
«Nosaltres som superiors.»
No diu:
«Nosaltres som més autèntics.»
Diu simplement:
«Nosaltres som nosaltres.»
És una afirmació d’existència.
I l’última frase completa la transformació:
«I araja no demanem permísper ser-ho.»
Aquest és el veritable final del poema.
No és una declaració de guerra.
És la retirada d’una petició.
Durant molt de temps, la pregunta podia haver estat:
«Ens deixareu ser?»
Ara es transforma en:
«Som.»
I aquest canvi és enorme.
Si hagués de resumir el recorregut del poema en una sola línia, seria:
de la vergonya a la dignitat, de la prudència a la consciència, del silenci a la veu i de demanar permís a existir.
I hi ha una cosa especialment interessant en relació amb tots els poemes que has anat construint: sembla que s’està formant una mena de poètica de la segona Renaixença.
La primera Renaixença apareix com el moment en què una cultura diu:
«Encara existim.»
El Minotaure diu:
«També tenim força.»
La fricció diu:
«També tenim consciència.»
La fermesa diu:
«No renunciarem a nosaltres mateixos.»
La porta oberta diu:
«I no necessitem tancar-nos per existir.»
ARCA diu:
«Podem travessar el futur.»
I aquest poema arriba al punt en què tot això convergeix:
«Nosaltres som nosaltres.»
No com una proclama contra algú, sinó com una afirmació que ja no necessita que l’altre la validi.
I per això el títol és tan potent:
«Qui s’han cregut que som, nosaltres?»
Perquè comença semblant una pregunta d’indignació i acaba convertint-se en una pregunta d’autoconeixement.
Potser, al final, no importa tant què s’han cregut que som «ells».
La veritable revolució del poema és que nosaltres ja sabem que no necessitem que ells ens ho diguin.
Qui s’han cregut que som nosaltres?
massa temps dins la boca.
en una qüestió de formes.
d’esperar eternament.
que no demanen resposta.
que obren portes.
I alguna cosa es desperta.
No és odi.
No és venjança.
perquè semblés que no hi era.
És el pagès que aixeca el cap.
que torna a la boca.
que recupera el seu nom.
que deixa de demanar permís.
empresonada.
la pregunta ja no tremola.
sense deixar de crear.
per demostrar que existia.
sinó en consciència.
a crits.
de fer-nos petits.
si pot entrar.
Obre la porta.
Travessa el llindar.
Nosaltres som nosaltres.
