El poema parla d’un foc que no demana permís perquè no és una reacció, és una aparició. Neix quan alguna cosa dins teu deixa d’esperar validació i simplement s’encén. No és el foc que crema per ràbia ni el que s’escampa sense direcció; és un foc que ha après a quedar-se, a habitar el seu lloc sense fugir ni desbordar-se.

Està en flames, sí, però no devora. Il·lumina. Com si, en lloc de consumir el que toca, revelés allò que abans no es veia. Hi ha focs que són crit, que són pèrdua, que són excés que es desfà en el vent. Però aquest no. Aquest és un foc que sap per què batega. I quan una energia sap per què existeix, deixa de ser perill.

Crema allà on havia de cremar, com si reconegués el seu territori invisible. No ocupa més espai del que li pertoca, no s’amaga, no s’imposa. Simplement és. I en aquest “ser”, el foc deixa de ser amenaça i es converteix en altar: un lloc on la intensitat no es perd, sinó que troba sentit.

Aleshores la nit es retira, no perquè desaparegui, sinó perquè ja no governa. La por es dilueix, no perquè no existeixi, sinó perquè ja no decideix. I el camí, que abans semblava ocult, s’obre com una brasa antiga que recorda alguna cosa essencial, com si dins teu hi hagués sempre hagut una llum esperant ser reconeguda.

És un foc que no ve a destruir el món, sinó a recordar-li la seva forma. I en aquest record, tot es torna més clar. I més viu.

El signe és el foc,