Aquest poema parla d’una veritat molt delicada: no totes les mentides neixen de la maldat. Algunes neixen de la por, de la fragilitat, de la necessitat de protegir una part de nosaltres que encara no sap sostenir-se nua.

Quan diu:

“Piath es creu les mentides sabent que hi són”

no està parlant d’ingenuïtat. És molt més profund. Vol dir que reconeix que els éssers humans, sovint, necessitem relats provisionals per suportar el dolor. No confon aquestes mentides amb la veritat definitiva, però tampoc les arrenca amb crueltat.

Les escolta “com qui escolta una febre”. Això és preciós. La febre no és la malaltia mateixa; és un símptoma, un intent del cos de reaccionar. Les mentides també poden ser això: una manera imperfecta de protegir alguna cosa ferida.

El poema suggereix que moltes falsedats són disfresses temporals:

* crosses emocionals

* ombres davant una llum massa intensa

* paraules tortes per expressar pors antigues

No justifica l’engany, però el comprèn humanament. Entén que el cor no arriba a la veritat de cop. Abans passa pels seus “teatres”: mecanismes de defensa, personatges, narratives que ajuden a sobreviure.

I aquí apareix una gran tendresa:

“ningú desperta de cop sense trencar-se una mica.”

Per això Piath no arrenca el vel amb violència. No força la revelació. Espera que la mentida caigui sola, quan ja no sigui necessària.

Això és molt important: la veritat no s’imposa destruint la fragilitat. S’acull fins que pot sostenir-se.

El final és el cor del poema:

Darrere la mentida no hi troba només culpa o error. Hi troba un infant espantat, algú que encara no sabia dir el seu nom, algú que fingia no tenir por perquè encara no podia mirar-se del tot.

En essència, el poema diu:

moltes mentides no són un intent de manipular el món,sinó un intent desesperat de protegir una ferida.

I la veritat més profunda no arriba humiliant aquesta ferida,sinó acompanyant-la fins que ja no necessita amagar-se.

Piath es creu les mentides