Programa 741

La consolidació dels instruments electrònics i una certa mirada enrere estilística, junt amb l'ambició de més consideració "cultural" de la música feta per alguns músics inquiets, amb ànsies de renovació, d'evolució, va fer que a la Gran Bretanya apareguera l'anomenat rock simfònic (Yes, ELP, King Crimson, Rick Wakeman...).

Al món del jazz, l'explosió del bop i l'aparició del "free" va deixar prou descol·locada molta gent afeccionada...i a molts músics. Però d'entre la professió hi ha gent que sempre té la necessitat imperiosa de definir la seua personalitat. Sense oblidar el passat jazzístic, sense ignorar la tradició acadèmica i... sense que allò que es feia a l'altra vora de l'Atlàntic els deixara indiferents.

Chick Corea, un músic que sempre es va mantindre en perpètua evolució tractant de trobar la seua veu, mirant de no "perdre el tren" d'allò que ja se sentia de forma aclaparadora a les ràdios, rock&roll, funkie, soul, etc., va apuntar-se també a eixe corrent renovador en el qual el jazz era el "pal de paller" de la seua música, però en el que van entrar, de forma decidida, els nous sons derivats de tota la varietat electrònica. Molta crítica va afirmar que la influència decidida del disc que se sentirà al programa, venia d'aquells músics que, a la Gran Bretanya, havien entrat amb força amb allò del Rock Simfònic, tocant, fins i tot, amb orquestres simfòniques, amb resultats estètics prou dubtosos en eixos casos.

Amb una formació molt variada al llarg de la seua curta existència (1972-1977), encara que hi hagué algunes reunions posteriors per a fer gires amb alguns d'ells, el disc que sona hui al programa "Romantic Warrior", sí que va tindre l'encert de harmonitzar les ànimes musicals de, sobretot, dos músics imaginatius, Chick Corea als teclats i piano, i John McLaughlin a les guitarres, acompanyats amb un genial Lenny White a les percussions i el creatiu baix de Stanley Clarke.

El disc, publicat a finals el 1976, va ser un èxit total -més del milió de vendes- i va ser una consagració definitiva als EUA del jazz-fusió (amb permís de Miles Davis...).

Pel que sembla, tant al Corea com a McLaughlin els va semblar que ja havien arribat a la cimera del que podien fer junts, i després d'un darrer disc, no massa afortunat, varen decidir anar cadascú pel seu compte, fundant-se la Chick Corea Electric Band i la Mahavishnu Orquestra. Però l'eco del Guerrer Romántic va quedar com una fita, per sempre més, del magistral gir d'una de les diverses branques que, des d'aleshores, formen la història del jazz.

Programa 740

La seua darrera producció és com una menuda caixa de bombons dolços, sucosos i variats: des de Mozart a Ravel, passant per compositors barrocs desconeguts i d'altes actuals nascuts per estes rodalies.

Com que de la seua trajectòria ja n'hem parlat a bastament en anteriors programes, tan sols us pose la imatge de la contraportada del disc on figuren músiques i autors.

Tota la resta ho deixe a la vostra opinió que, de segur, em donarà la raó sobre esta xicoteta caixa de bombons musicals anomenada Spanish Brass & Friends, on dos reconeguts instrumentistes i vells amics seus, el trompetista alemany Matthias Höfs i el trombonista nord-americà Joseph Alessi, els acompanyen, enriquint el seu repertori amb composicions originals i arranjaments preciosos.

Programa 737

Nascut a Filadelfia (2 de febrer de 1927-Malibú, California, 6 de juny de 1991), fill d'immigrants jueus que fugien d'Europa -el seu cognom era Gayetskiva- va ser un infant atret per la música des de la seua infantesa: el seu primer instrument, donats les estretors de la família, va ser una modesta harmònica i pocs anys després li compraren el seu primer saxo. Després de provar amb vàries textures es va decantar pel saxo tenor, encara que dominava tota la gamma i el clarinet.

Assajant a casa a tota hora, va aconseguir un suficient domini de l'instrument com per a que gent de la professió es fixara en ell i, a la precoç edat de quinze anys, ja va començar a treballar professionalment a la banda de Jack Teagarden, ajudant així a la família.

El seu talent ràpidament li va donar una nomenada i va estar treballant en una enorme quantitat del bo i millor de l'època dels 40' i 50' en orquestres de swing com les de Lionel Hampton, Stan Kenton, Jimmy Dorsey i Benny Goodman, éssent el solista a la de Woody Herman del 1947 al 1949. Cal destacar el fet que la seua acceptació al món del jazz, sent un home blanc, era una absoluta excepció llavors i diu molt de la seua vàlua.

Ja com a titular de grup va treballar amb gent com Nat King Cole, Horace Silver o Duke Jordan, Roy Haynes i Max Roach. Com veieu, una llarga llista d'allò més selecte dels anys 40' i 50'.

Els seus problemes -com tanta gent...- amb les drogues i l'alcohol varen estar a punt de trencar la seua trajectòria, però un afortunat segon matrimoni amb una comtessa sueca i un viatge a Suècia el varen salvar i allí i a Dinamarca va estar uns anys residint-hi des dels finals del 50' fins a l'any 1962, en què va tornar als Estats Units per comprovar que la seua popularitat havia minvat en favor dels nous aires de Coltrane i Coleman.

Malgrat que el seu estil s'havia format a cavall de la sonoritat del saxo de Lester "Pres" Young i de les innovacions estilístiques del bebop, la visita dels "popes" de la novíssima "bossa-nova" a Nova York el va fer acostar-se a eixe estil, aconseguint els seus millors resultats comercials amb discos fets junt a Joao GIlberto i la seua "troupe", arribant a aconseguir un Grammy amb una d'aquelles gravacions.

La seua recaiguda en la drogaddicció i l'alcohol varen minvar la seua estrela fins que el 1987 se li va detectar un càncer de fetge que el va fer morir tres anys després, el sis de juny de 1991 a Malibú.

Sabent que s'acostava el final, va voler retornar a Copenhague, on havia fet un bon grapat d'amics i admiradors, per fer unes quantes actuacions amb els seus acompanyants de llavors: el gran pianista Kenny Barron, el baixista Ruffus Reid i el bateria Víctor Lewis que, si bé no estaven previstes per a publicar, afortunadament la ràdio de Copenhague va tindre el gust i l'encert de gravar-les. Eixes gravacions, publicades pòstumament, són de les que s'han extret els números que es varen publicar el 2001 en un CD sota el títol de "Stan Getz Café

La biografia i els estudis i comentaris que sobre ell s'han fet són abundants tant en revistes i llibres com a la xarxa, i per això jo m'he limitat a donar unes lleus pinzellades. No puc, de tota manera, deixar de destacar la seua sensibilitat, sinceritat interpretativa i puresa de so, on es poden rastrejar les pistes del seu ídol, Lester Young, en el so, i del seu pas pel bebop i el "cool".

Escolteu a Stan Getz que hi ha molt de material a la xarxa i paga la pena absolutament.

Aquelles obres, en molts casos, no es tornaven a interpretar MAI i, per tant, quedaven als arxius de les catedrals o, en tot cas, als arxius privats dels rics-homes que havien pagat per elles. Això fa que, en temps moderns, quan l'interés per la música antiga -convencionalment anomenada així quan és anterior al 1750, aproximadament, és a dir, l'anterior al barroc, més o menys- es va despertar, els haja calgut "submergir-se" als músics per ella interessada  en prestatges -en el millor dels casos- o amuntegaments de papers plens de pols d'uns quants segles, per a descobrir algunes joies musicals que, sense el seu esforç, estudi i interés, hagueren estat oblidades per sempre més, amb les excepcions dels autors molt coneguts, dels quals circulaven de vegades còpies manuscrites que han arribat als nostres dies.

La tasca del músic-musicòleg, amb l'ajuda d'investigadors varis i treballs de restauració de documents antics, és d'una dimensió descomunal perquè, normalment, aquelles músiques s'interpretaven i adequaven en cada cas a la quantitat i classe de músics de cadascuna d'aquelles capelles (particulars o eclesiàstiques). Per eixa raó, allò que normalment va quedar escrit com una partitura, rarament excedia de la melodia principal i un cert acompanyament continu, més o menys detallat, però que, per a cada ocasió, calia adaptar als músics que es tenien a l'abast en cadascuna de les capelles de músics.

Situats ací, el músic-musicòleg-investigador cal que escorcolle en la documentació adjunta de l'època -no sols musical- per saber quants i quins instruments eren els que formaven cada conjunt instrumental i fer l'arranjament necessari per a la seua interpretació actual, tractant de "reconstruir/imaginar" el so amb què varen ser escoltades al seu moment, procurant, en la mesura del possible, fer-ho amb instruments antics o de nova construcció reproduïts de dibuixos, escultures, etc. de l'època, junt amb instruments que, més o menys evolucionats, s'utilitzen encara: violins, arpes, flautes de fusta, etc. Tota eixa tasca és el que s'anomena "interpretació historicista", una denominació que, apareguda a començaments del segle XX, ha dut al redescobriment de precioses músiques que, sense la seua tasca, haurien caigut totalment en l'oblit, privant-nos de l'enorme plaer que suposa escoltar novament peces que, sense estes persones esforçades, ens farien impossible accedir a la història i evolució d'este art.

Esta llarga introducció ve al cas perquè la música del programa, gravada artesanalment, forma part d'eixos treballs de recuperació de peces que tenen entre dos-cents i tres-cents anys- i que, per unes raons o altres, es troben a l'arxiu de la Catedral de València.

L'actuació tingué lloc el vint de novembre de 2025. No era la primera vegada que feia concerts d'aquest tipus l'Harmonia del Parnàs i, supose, no serà la darrera i continue tornant a la vida antigues músiques, tresors oblidats sota la pols. 

 A l'arxiu dels nostres programes es pot escoltar la discografia de l'Harmonia del Parnàs, la trajectòria del qual seguim amb molt d'interés 

 Programa 737

- Joanne Brackeen

L'autodefinidora frase que encapçala el blog és prou explicativa per entendre què és i com vol tocar el seu piano la JoAnne Brackeen. En efecte, a la música que escoltareu en el programa podeu copsar, mínimament, com s'enfronta al teclat: sense límits estilístics, sense manies sonores i amb la desimboltura i la llibertat que ella li demana a la música, unida a la seua solvència tècnica, la imaginativa capacitat per a les improvisacions i les innovacions musicals que proposa.

És, per a una pianista quasi una obligació interpretar peces amb el teclat davant d'ella, sense més gent al seu costat, alguna vegada (o moltes). És així, amb la nuesa dalt de l'escenari, sols ella i el piano com, quasi obligadament, cal que diga la seua i, a ser possible, que eixe moment estiga gravat com a testimoni autèntic del seu tarannà artístic, sense adorns externs ni companyia que la puga ajudar o dialogar amb ella.

JoAnne Brackeen ha gravat, en tota la seua carrera, sols tres discos en solitari. Hui n'escoltarem dos, allunyats quasi un quart de segle entre ells, gravats en estudi. El tercer va ser una actuació en directe l'any 1989 on interpretava versions i peces pròpies.

Al meu parer, són els gravats a l'estudi els que millor deixen copsar la seua creativitat, el seu estil, percussiu quan pertoca, dolç i suggerent quan la peça ho demana, i els seus recursos tècnics i estilístics que abasten, en allò que pertoca al jazz, la total història d'esta música negro-africana, que ha conquerit el món sencer. En els discos es poden escoltar música "stride", booguie-wooguie, dolces balades, bop estricte -on demostra la seua excel·lent tècnica pianística- fins a arribar a peces que sonen tant a free-jazz com a música de les avantguardes europees de la primera meitat del segle XX. Tot això passant, de vegades, per la música afro-cubana i brasilera.

El primer disc a escoltar, anomenat "Mythical Magic", publicat el 1978, és un recull de peces pròpies, gravat sols tres anys després del seu primer àlbum com a titular (que escoltàreu al programa anterior). En ell s'expressa de forma lliure i personal, després d'haver estat formant part de diversos "combos" i, fonamentalment, treballat com a pianista dels -ni més ni menys- Jazz Messengers d'Art Blakey, amb un estil ja molt propi, imaginatiu en les composicions/improvisacions i audaç en les formes, unes característiques que l'han acompanyat al llarg de tota la seua carrera.

El segon disc que escoltarem s'anomena "Popsicle Illusion" i en ell, quasi vint-i-cinc anys després - any 2000- ens arravata amb un grapat de temes propis i algunes imaginatives versions del "Michelle", de Lenon i McCartney, "Bess, You Is My Woman Now", de l'òpera dels germans Gershwin, plena de lirisme i una innovadora visió del famós "Nature Boy" de George Alexander Aberle ("eden ahbez") que va popularitzar la veu de Nat "King" Cole.

Com que, gràcies a "la xarxa" es poden escoltar tots dos àlbums fàcilment, he optat per presentar-los fent-ne una tria d'ambdós com a "carta de presentació", al meu programa, d'esta important compositora i pianista que ha encetat i obert innovadors camins en la música que, de segur, seran aprofitats per més gent.

La història de pianistes de jazz, no inclou sols a Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, Oscar Peterson, el pioner Art Tatum, Thelonious Monk o Keith Jarrett, entre altres destacats, sinó que cal incloure a dones com Mary Lou Williams, Lil Hardin Armstrong o Carla Bley i, evidentment, a JoAnne Brackeen.

Programa 736

JoAnne va néixer JoAnne Grogan al sud de Califòrnia el 1938, i va començar a tocar el piano a l'edat de 6 anys. Va ser un piano de cua que, casualment, va aparéixer per casa dels seus pares, que la va atreure a les tecles, però "misteriosament" va desaparéixer i va ser reemplaçat per un petit piano vertical. Les seues primeres lliçons van ser un desastre, perquè el professor demanava als estudiants que tocaren exercicis clàssics bàsics. En una entrevista digué que "Esta no era la meua idea del que era la música per a piano!. El que realment volia tocar era el que estava escoltant a la ràdio. Així que, per descomptat, no vaig practicar".

I per la ràdio va començar a aprendre amb els enregistraments del pianista de Rock&Roll Frankie Carle, a qui va imitar mentre s'ensenyava a tocar i improvisar. Va aprendre a utilitzar les dues mans i es va adonar que necessitava instrucció per aprendre. Va estar uns 6 mesos, va copiar al voltant de vuit dels solos i els va memoritzar. Va aprofitar per tocar a les funcions de l'escola quan tenia 11 anys guanyant els seus primers diners com a música mentre tocava en una big band a l'estil de Glenn Miller a la seua ciutat.

El seu talent no va passar desapercebut i va ser acceptada al Conservatori de Música de Los Angeles, però va abandonar per continuar amb el jazz perquè "massa de l'educació del dia era ineficaç. Tot el que feien era parlar de música. Si no puc veure o fer alguna cosa del que estic aprenent, m'avorrisc molt", diu la Joanne Brackeen. Ho va deixar tot excepte les lliçons de piano, mantenint-les, perquè volia enfrontar-se al repte del piano clàssic.

A causa de les seues bones qualificacions, va poder crear el seu propi horari, continuar treballant i ser pagada com a professional per actuar. Una rara gesta per a una dona en la dècada de 1950.

"Has de tocar almenys un 10% millor que qualsevol home. Has de saber més. Això és el que dic a les dones", va dir Brackeen, "No hi ha tantes dones al jazz en comparació amb els homes".

A finals de la dècada de 1950, a l'edat de 20 anys, JoAnne ja estava asseguda a jam sessions a Los Angeles, tocant amb pesos pesants com Dexter Gordon i actuant amb Charles Lloyd o Bobby Hutcherson. La seua carrera de jazz començava amb bona velocitat. Va conéixer i es va casar amb el saxofonista Charles Brackeen a principis dels anys seixanta i vMiles Davisan tenir quatre fills junts.

Quan la parella es va traslladar a Nova York a mitjans dels anys 60, JoAnne va començar a cridar l'atenció del millor dels intèrprets de jazz i va treballar amb gent com Woody Shaw i Dave Liebman. Divorciada, i contràriament a allò que sol passar, Joanne mai va deixar la seua carrera durant este període en què es va haver de fer càrrec assoles dels seus quatre fills: “No sempre estava criant però, mai vaig deixar de tocar”. I va passar els següents anys (1969 - 1972) amb l'excel·lent banda The Jazz Messengers, dirigida per Art Blakey. L'Art la presentava en públic com a "la seua filla adoptiva", diu Joanne, “va ser la primera persona a dir totes les coses que vaig sentir dins meu des que tenia 9 o 10 anys, crec que va influir en tota la meua experiència musical. ". 

Allò més curiós va ser com en va formar part de The Jazz Messengers. Estava en una actuació seua i, en un intermedi, es va acostar i va demanar la deixaren tocar i el pianista li deixà el seu lloc. En acabar, l'Art es va dirigir a ella per contractar-la. Va ser l'única dona en tocar amb els Messengers.

Es va convertir en una de les pianistes més lloades de l'època, treballant extensament amb les llegendes del saxofon com Joe Henderson (tres anys) i Stan Getz (dos anys).

A mitjans dels anys setanta, JoAnne Brackeen ja liderava els seus propis grups. Es va establir com a pianista i compositora d'avantguarda a les seues aparicions a tot el món,  consolidant la seua reputació com una de les més innovadores i dinàmiques dels pianistes. Els seus trios van comptar amb intèrprets destacats com Eddie Gómez, Jack DeJohnette, Billy Hart i altres. "Hi hhttps://grokipedia.com/page/Joanne_Brackeen#discographya una mena de sentiment que rep de certs artistes, com Ornette Coleman, on no t'avorreixes escoltant-los", afirma Joanne, dient que la seua música es nega a quedar-se quieta. "No vull mirar el color vermell durant una hora. Per què no puc tenir diferents colors? M’agrada que la meua música tinga esta sensació, diferents colors".

La trobada amb esta excel·lent pianista m'ha dut a fer que li dedique un parell de  programes. El primer és el de hui. 

Es tracta del debut en solitari de la pianista en 1975 ,que la va mostrar movent-se en un fons post-bop "a la forma de Blakey, Joe Henderson, etc.", però sempre amb un clar segell personal. Va estar gravat el 1975, l'any en què va deixar el grup de Joe Henderson per al de Stan Getz. s'anomena "Snooze" i va comptar amb els talents de Cecil McBee al contrabaix i Billy Hart a la bateria, dos dels seus més habituals acompanyants a les gravacions al llarg de tota la seua discografia. Les peces que s'escolten són una mescla de seues i altres com Nefertiti de Wayne Shorter, i Circles i Old Devil Moon de Miles Davis.

Programa 735

Músics coneguts i reconeguts en el seu temps, el llarguíssim regnat de Lluis XIV, el Rei Sol que, amant de la música, va promocionar al llarg del seu regnat una gran multitud de músics a la seua cort, d'entre els quals, al mateix nivell de popularitat i abundància productiva, es trobaven Marin Marais i Jean-Baptiste Lully, arribant ambdós a dirigir les principals formacions musicals de la cort.

La fortuna va voler que el director del film demanara a un músic català que li fera la banda sonora: Jordi Savall. Nascut l'u d'agost de 1941, Savall ja era aleshores un músic reconegut com a director i investigador especialitzat en l'anomenada "música antiga", entenent com a tal el barroc i les èpoques anteriors. La idea del director no era fer una banda sonora a l'ús, sinó que, en una coŀ.laboració estreta amb Savall, el que volia era que les músiques que sonaren foren adients al moment històric i les circumstàncies dels personatges, de manera que quan aquests estaven interpretant una peça la música estiguera perfectament d'acord amb la història i moments narrats.

Sorprenentment per al director i tots els seus participants, la pel·lícula va ser un èxit arrabassador a França i en molts altres països i. La música va ser interpretada i dirigida per Jordi Savall a un petit grapat de set músics reunits sota el nom de Le Concert des Nations, d'entre els quals destacarem a la seua esposa, la soprano Montserrat Figueras i el virtuós violinista Fabio Biondi, en formacions variades. Els instruments que es varen utilitzar per recrear el so escaient a aquella música barroca eren dues sopranos, un violí, tres violes "de gamba", entre elles la del mateix Jordi Savall, una tiorba i un clavecí, alguns d'ells originals de l'època. 

Doncs bé, el disc amb la banda sonora va escalar els primers llocs de les llistes dels més venuts, al costat dels ídols pop de l'època, provocant un renaixement de l'interés per la música barroca i anteriors que, aleshores, també estaven treballant de forma especial persones com Tom Koopman, William Christie o Nikolaus Harnoncourt, però que no havien arribat a un públic tan ampli com el que va aconseguir la banda sonora de "Tous les Matins du Monde".

Això va suposar una enorme empenta a la popularitat, tant del músic com de l'època musical que conreava, generant una onada d'interés per part d'una gran quantitat de músics joves que es varen interessar i conrear aquelles músiques "antigues" a les quals les modes i una certa preferència generalitzada en els segles XIX i XX per la música del període romàntic, des de Beethoven "cap endavant", quasi ignorant les de Bach "cap enrere".

No puc ací deixar de destacar que, d'entre aquella gent que ara i ací, al País Valencià, es dedica a estes músiques, destaquen per a mi dues formacions de talla internacional, "La Capella de Ministrers", dirigida per Carles Magraner i "L'Harmonia del Parnàs" que sota la batuta de Marian Rosa Montagut han arribat a uns nivells d'excel·lència reconeguda mundialment.

Evidentment, tota la música barroca francesa no es resumeix en la que sona al programa. La recollida a la banda sonora, en seguir els passos de l'acció cinematogràfica, resulta en general molt intimista, però d'una intensitat interpretativa i una densitat emotiva que t'endinsa en el món dels protagonistes i et corprén.

El pròxim programa continuarem amb el tema.

Programa 734

 Programa 733

La intèrpret és la guitarrista Ana Maria Archilés, nascuda a Almassora l'any 1970, que va treballar amb la Claudia Montero en alguns projectes. De fet, crec recordar que alguna de les peces gravades està dedicada ella per l'autora. Es tracta d'un petit grapat de composicions interpretades a guitarra, encara que alguna d'elles té una versió per a altres instruments o per a guitarra i orquestra de corda.

L'encant, la calidesa encisadora de la música de la Claudia traspua totes i cadascuna de les peces on, evidentment, l'aroma del tango i del seu enyor per Buenos Aires estan ben presents no sols en la música, sinó fins i tot als títols.

Com que de Claudia Montero hem parlat a bastament als comentaris que acompanyaven a cadascun dels programes a ella dedicats, no m'estendré més. Tan sols destacar que, com que el disc no donava per omplir el programa, hem inclòs una petita composició/suite anomenada, clar, "Suite de los Buenos Aires", interpretada a guitarra i flauta travessera, encara que hi ha també, i ho podeu comprovar al YouTube, versions per a piano i flauta travessera.

Música per gaudir i recordar la gran compositora que ens va deixar un dia de 2021, quan estava en el seu millor moment compositiu i amb les seues obres interpretant-se arreu del món.

La vida!!

Programa 732

El seu mestratge, no sols com a instrumentista del soprano, sinó com a música, està amplament reconegut per músics de totes les generacions. Ja vàrem comentar que una de les compositores més notables de l'actual avantguarda nord-americana, Caroline Shaw, escoltada recentment ací, li reconeix el mestratge.

El disc que s'escoltarà hui al programa, "Early americans", va estar guardonat amb un Grammy l'any 2017 en l'apartat de "Millor àlbum de música immersiva" (ells sabran què vol dir això... encara que crec que es refereixen a gravades en "surround sound"). El cas és que va ser el primer àlbum que Jane Ira Bloom gravava en format de trio, després de trenta-sis anys de professional, amb Mark Helias al contrabaix i Bobby Previte a la bateria, dos vells amics i reconeguts músics, amb el lideratge de Jane Ira Bloom, clar, al saxo soprano. L'àlbum és el seu 16é com a líder.

Les peces interpretades tenen una barreja d'ambients i estils, però sempre dintre d'un ambient acurat, més líric unes vegades, com en els dos solos que fa, com en altres peces amb un ritme més marcat on els seus companys creen un ambient que de vegades s'acosta al "free", amb una gran quantitat de subtileses i una varietat infinita del baixista Helias, i Previte proporcionant una propulsió irresistible, rica i viva amb el color, però sempre seguint la tònica marcada pel so avellutat de la saxofonista.

El disc inclou un parell de peces no acompanyades, com he esmentat. Una està dedicada al difunt Kenny Wheeler, que captura l'estat d'ànim líric i meditatiu del trompetista canadenc. L'altra, l'única peça no escrita per Bloom, és una interpretació, profundament sentida, de la peça final de "West Side Story" de Bernstein "Somewhere", on el lirisme de la composició es mostra nu i encisador. Ambdues peces incorporen un lleugerissim toc, quasi imperceptible d'eco, que arrodona l'ambient íntim però intens de la interpretació.

En definitiva, un excel·lent disc que n'estic segur que vos agradarà, que vos captarà l'atenció si l'escolteu en un ambient, preferiblement, calmat, per degustar adequadament tots els matisos.

Com a nota final, dir-vos que el seu darrer treball d'enguany "Songs In Space", ha estat nominat per als Grammy d'enguany. No li resulta estranya la cosa perquè, a part del disc que escoltareu, guanyador el 2017, va tindre tres nominacions anteriors.