Un monòleg sobre l’empatia nascuda del buit. Sobre els que han estat ignorats i, tot i així, continuen responent al món amb amor. Aquest no és un elogi a la dependència, sinó a la memòria. A la gent que no desapareix perquè sap com dol que ho facin.

Get full access to Júlia Rosell Saldaña at juliarscat.substack.com/subscribe