Hi ha persones que saben perfectament què van dir, què van fer i on van fallar… però prefereixen trencar la relació abans que demanar perdó. No és ignorància. És orgull. Per a alguns egos, una disculpa és massa cara: implicaria renunciar a la imatge idealitzada que tenen d’ells mateixos. Així que fan una cosa molt més fàcil: cremar el pont, desaparèixer… o convertir-se en la víctima. Una reflexió sobre l’orgull, les relacions i la incapacitat d’algunes persones per reparar el dany.

La majoria de persones no desafien les elitsno perquè no ho vegin,sinó perquè el sistema està dissenyat perquè no ho facin.

Por a actuar en solitari.Sistemes tan complexos que no es poden entendre.I una població entrenada per lluitar entre ellaen lloc de mirar cap amunt.

Això no és desordre.No és caos.És disseny.

La majoria de persones no volen la veritat.Volen tenir raó.

Quan la veritat entra en conflicte amb una creença identitària,la ment no discuteix: es tanca.

El filòsof Chris Renali descriu això com a adoctrinament:no tant pel que es creu,sinó per com la creença queda blindada contra qualsevol dubte.

Quan el dubte es percep com una amenaça,pensar deixa de ser possible.

Durant anys, els polítics han repetit una paraula amb orgull: transparència.

Les dades sobre subvencions públiques existeixen i són tècnicament accessibles en portals oficials. Tot sembla correcte… fins que algú decideix mirar-les de veritat.

Un informàtic català, Gerard Giménez Adsuar, va crear el web subvencions.cat, una eina que simplement ordena i fa consultables les subvencions públiques a Catalunya.

Cap filtració.Cap hackeig.

Només dades públiques, però comprensibles.

I aleshores va passar una cosa curiosa: la transparència va començar a funcionar massa bé.

En aquest vídeo analitzem què ha passat amb el cas subvencions.cat, per què s’ha convertit en un tema polític i què revela sobre la relació entre transparència, dades públiques i poder.

Potser el problema no és publicar les dades.

Potser el problema és que algú les entengui.

Quan algú alterna atenció i silenci,no sempre és distracció ni timidesa.

És un patró psicològic conegut com a reforç intermitent:una dinàmica que crea dependència emocional mitjançant la incertesa.

Cada gest amable es converteix en recompensa.Cada absència, en càstig.I la pau mental deixa de ser teva.

Això no construeix vincle.Construeix expectativa.

Cada vegada més veus a internet es pregunten alarmades per què augmenta l’antinatalisme entre les dones. Articles dramàtics, debats indignats i prediccions sobre el col·lapse de la civilització.

Però… i si en realitat no hi hagués cap misteri?

Durant segles, el contracte social al voltant de la família s’ha construït sobre una distribució molt concreta de costos i responsabilitats. Mentrestant, el món ha canviat: les dones tenen més educació, més autonomia econòmica i més capacitat per sostenir la seva pròpia vida.

Quan la llibertat apareix, també apareix una cosa molt simple: el càlcul.

I de vegades el resultat és sorprenentment senzill.

Si el contracte no és equilibrat, ningú està obligat a signar-lo.

Feliç 8M, estimades germanes.La llibertat és una mala notícia per a qualsevol gàbia.

La ciència-ficció de l’Edat d’Or no es va equivocar per ingenuïtat.Es va equivocar perquè va confondre una excepció històrica amb una regla permanent.

Asimov, els robots, els cotxes voladors, el futur còmode i automatitzat…Tot això neix d’un moment molt concret:un capitalisme regulat, amb salaris creixents, sindicats forts i impostos alts.

Aquell sistema semblava haver estat “arreglat”.

Avui sabem que no era el futur,era una pausa.

I el futur que ha arribatno allibera temps:el monetitza.

OZEMPIC és un medicament creat per a la diabetis.Convertir-lo en solució estètica de masses no és un detall menor.

Aprimar-se amb un fàrmac pensat per a una altra patologia,sense dades completes d’ús estètic a molt llarg termini,és una aposta:salut futura a canvi d’aparença present.

Quan deixes el medicament,la major part del pes torna.Per tant, no és un tractament puntual,és una subscripció mensual.

No és por.No és demonitzar la medicina.És fer la pregunta que incomoda:

quin és el preu real?

Posar límits no és atacar.No és ser egoista.No és faltar al respecte.

És informació.

Els límits només molestena qui estava amb tu pel motiu equivocat.

I si algú se’n va perquè no respecta els teus límits,no ha fallat la relació:el límit ha funcionat.

No demanis perdó per parlar clar.Potser només cal perdonar-teper no haver-ho dit abans.

#Límits#Relacions#SalutEmocional#Autorespecte#PensamentCritic#Claredat

Cuinar, netejar, cuidar criatures i persones dependents,sostenir la vida emocional dels altres.

Res d’això és gratuït.Algú sempre paga.El que passa és que no paga amb diners.

Si el treball no remunerat es comptabilitzés,representaria prop del 40% del PIB mundial.

No s’ignora perquè no tingui valor,sinó perquè reconèixer-lo faria el sistema molt més car.

I durant generacions, aquest cost l’han assumit les dones.Sí. Ho he dit.