Una dona misteriosa és convidada a un club tan selecte… com perillós. El que comença com una vetllada exclusiva, es converteix en un ritual macabre. Però la convidada no és tan vulnerable com sembla… I quan el seu monstre interior surt a jugar, fins i tot l’Antic que ve de l’abisme… està nerviós. 🎙 Narració en primera persona amb to retorçat i atmosfèric.

Com més feina interna fas, més clar veus el dating.I el que abans semblava “interès”, sovint resulta ser només validació, comoditat o atenció sense responsabilitat.

Aquest vídeo no parla de rebutjos.Parla de patrons.De persones que s’apropen però no avancen.Que senten atracció, però no assumeixen cap acció.

Quan algú no et tria, no t’està dubtant:t’està utilitzant com a regulació emocional.

Aquest és un missatge per a qui ja ha fet la feina interna,per a qui ja no confon intensitat amb amorni presència intermitent amb compromís.

S’està obrint una nova divisió de classe.I no té a veure amb la tecnologia, ni amb la intel·ligència artificial, ni amb les notes als exàmens.

Té a veure amb una cosa més bàsica:la capacitat de llegir, comprendre i raonar críticament.

Docents de tot arreu observen una caiguda accelerada de les habilitats cognitives bàsiques, mentre una part minoritària de la població protegeix deliberadament el desenvolupament cognitiu dels seus fills allunyant-los de l’estímul constant i recuperant pràctiques lentes: lectura, joc lliure, avorriment.

Aquest vídeo no parla de nostàlgia educativa.Parla de futur, de classe social i de qui quedarà enrere en un món que ja no espera.

Vivim temps curiosos.Temps en què l’autenticitat s’ha convertit en excusa,la identitat en escut,i la incomoditat en un tabú intolerable.

Aquest vídeo no és un atac.És una emissió de ràdio antiga, elegant i incòmoda,adreçada a una audiència adulta —o que aspira a ser-ho.

Aquí no es nega la diversitat,ni la neurodivergència,ni les dificultats reals.

Aquí es qüestiona una altra cosa:la comoditat egoista disfressada de discurs terapèutic.L’exigència que sempre sigui l’altre qui s’adapti.La incapacitat creixent de sostenir un límit sense fugir.

No prometo confort.Prometo coherència.

Sintonitzeu.La incomoditat no es censura.S’hi parla amb educació… i amb ullals.

Les corporacions són considerades persones legals.Poden posseir propietats, demandar, influir en eleccions i moure milions.

Però hi ha una diferència clau: no tenen cos.I sense cos, no hi ha presó.

Aquest vídeo explica tres raons estructurals per les quals les corporacions acumulen drets sense assumir responsabilitats reals:la compra legal d’influència política, la protecció davant conseqüències penals i un sistema on infringir la llei sovint surt més barat que complir-la.

No és una teoria.És un funcionament jurídic i econòmic normalitzat.

Quan les multes substitueixen la presó, la llei deixa de ser igual per a tothom.

Enmig de retallades en serveis públics, inseguretat i pèrdua de drets, els nostres polítics han decidit invertir milions en contenidors intel·ligents. Targetes, aplicacions, vigilància i diners públics ocults… tot per controlar quan i com llencem la nostra brossa. Això no és reciclatge. És control social. Un sistema car, opac i inútil que paga la ciutadania mentre ens retallen en sanitat, educació i seguretat. Aquest vídeo és una denúncia. Una veu teatral que exposa la hipocresia dels que ens governen.

Molts adults mai no han desenvolupat una maduresa emocional real.Quan una emoció els desborda, no reaccionen com a adults: reaccionen com a infants.

La neurociència ho explica bé: davant l’estrès emocional, el cervell racional es desconnecta i l’amígdala activa el mode supervivència.Cridar, fugir, evitar, atacar o descarregar ràbia no són decisions conscients: són rebequeries adultes.

Aquest vídeo no justifica aquestes conductes.Les explica perquè puguis deixar de personalitzar-les i protegir-te.

Entendre la immaduresa emocional no és arreglar l’altre.És saber quan retirar-te a temps.

Entendre per què algú explota no vol dir quedar-t’hi.

Ens han dit que silenciar plataformes és per protegir-nos.Que la censura ens fa més segurs, més nets, més savis.

Però la censura mai ha estat la cura del caos.És el símptoma de la por.

Aquest vídeo no parla d’una aplicació concreta.Parla d’un hàbit:acostumar una societat a acceptar la desaparició d’idees sense protesta.

Avui s’elimina una eina.Demà, una opinió.I quan normalitzem el silenci, el que desapareix no és el soroll: és la capacitat de parlar.

El perill no és que facin desaparèixer una cosa.És que aprenguem a no preguntar per què.

Durant molt temps s’ha romantitzat un passat on els homes “proveïen” i les dones eren “agraïdes”.Però quan l’alternativa és la fam, això no és gratitud. És control coercitiu.

Aquest vídeo analitza per què alguns homes enyoren un sistema basat en la dependència econòmica femenina, i per què confonen alliberament amb “arrogància”.

Les dones no han canviat per pitjor.Han deixat enrere els matrimonis de supervivència.

I això posa en crisi una manera de relacionar-se basada en la propietat, no en el respecte.

Les relacions basades en la por no són amor. Són presons.

Les persones tòxiques i abusives sovint utilitzen la projecció:t’acusen exactament del que fan elles.

No és una discussió.No és un malentès.És una estratègia per controlar el relat i evitar responsabilitats.

Aquest vídeo repassa frases habituals —“ets abusiva”, “ets controladora”, “ets massa sensible”— i explica per què no parlen de tu, sinó de qui les diu.

Si en una relació et sents confosa, dubtes constantment de tu mateixa o tens la sensació que algú manipula la teva percepció, aquest contingut és una alerta primerenca.