Durant anys ens han mantingut ocupats amb guerres culturals, enemics imaginaris i consignes repetides.Ens han fet mirar cap avall, cap als costats, mai cap amunt.

Mentre cridàvem, discutíem i atacàvem persones vulnerables, els veritables intocables seguien actuant amb total impunitat.El mal no només no es va aturar: va continuar.

Aquest vídeo no acusa.No dona noms.No demana permís.

És una interferència.Un recordatori incòmode.Un mirall.

Quan tot això acabi, ningú podrà dir que no ho sabia.

#Interferència#PoderISilenci#NoMireuAvall#Impunitat#HipocresiaMoral#ViolènciaEstructural#SilencisQueMaten#Alastoria#PensamentCrític#NoÉsIdentitatÉsPoder

No odies treballar.Odies un sistema que converteix el teu temps, la teva energia i la teva creativitat en benefici per a algú altre.

Aquest programa parla d’explotació com a procés econòmic real, de plusvàlua, de dependència salarial i del mite que una promoció és llibertat. També parla del preu de dir la veritat en entorns laborals que prefereixen el silenci còmode a la coherència.

Per què les persones íntegres sovint són etiquetades com a “problemàtiques”?Per què dir la veritat incomoda tant?I per què amagar-la acaba emmalaltint?

Vivim en un temps en què el malestar es diu trauma,la responsabilitat es viu com un ataci qualsevol desacord converteix l’altre en el dolent del relat.

Tot activa.Tot ofèn.Tot genera ràbia.

Però això no és força.És fragilitat.

En aquest programa parlem de resiliència emocional, de la confusió entre sanar i evitar, i de per què créixer —de debò— sempre ha estat incòmode. No perquè fos injust, sinó perquè no hi havia alternativa.

L’única dona poderosa dels contes infantils era la bruixa.Avui el relat ha canviat de forma, però no de fons.

Aquest programa uneix tres fils que no són tendències separades, sinó expressions del mateix gir autoritari:– la por al poder femení– el retorn del conservadorisme estètic i relacional– la disciplina del cos com a eina política

De les tradwives al retorn del pro-ana, de la maternitat forçada a la primesa obligatòria, del mite de la dona autosuficient a la submissió glamuritzada.

Quan l’autoritarisme avança, els cossos de les dones tornen a ser vigilats, regulats i explotats.I se’ns promet una mentida antiga:que si controlem prou el nostre cos, podrem controlar la nostra vida.

Un adult que pensa per si mateix és incòmode.No compra tot.No vota qualsevol cosa.No viu enganxat a l’escàndol permanent.

I això és un problema per a un sistema que necessita consum, por i distracció constants.

Aquest programa dissecciona com es manté la gent infantilitzada:primer amb por, després amb entreteniment infinit.Sempre ocupats. Mai madurs.

Parlem d’ansietat, de frustració, de la incapacitat d’acceptar el límit entre el que volem i el que és.I de per què madurar —de debò— s’ha convertit en un acte subversiu.

Teniu la sensació que les xarxes, Amazon o Google funcionen pitjor que abans?No és una impressió vostra.No és nostàlgia.És un patró deliberat.

Aquest patró té un nom: enshittification —o, dit clar, merdificació.

En aquest programa expliquem el cicle de vida previsible de les plataformes digitals:primer són excel·lents per atrapar usuaris,després empitjoren per beneficiar anunciants,i finalment empitjoren encara més per quedar-se amb tot el valor possible.

Amb exemples concrets, sense tecnicismes i sense excuses, aquest vídeo posa nom a una sensació que tothom té però pocs saben explicar.

A la foscor d’una comarca marcada pel terror, una dona decideix posar fi a l’horror d’una manera molt diferent de la justícia convencional. El que escoltaràs és una simfonia macabra, plena de silencis tensos, rialles fredes i una venjança convertida en art. Aquesta no és una història per a oïdes delicades. És un relat teatral, gòtic i inquietant, que transforma el dolor en espectacle i el càstig en música. Benvinguts a “L’Art de la Presa: Simfonia en Carn Major”. ❗ ATENCIÓ: Aquesta narració conté elements foscos i pot resultar inquietant. Escolta-la amb calma i deixa’t endur pel seu to lúdic i malèfic, com si fos un pròleg d’òpera demoníaca.

Cada any, un nou multimilionari descobreix que no pot comprar unes eleccions.Alguns ni tan sols poden permetre’s pagar prou bé els governs perquè tot surti gratis i sense conseqüències.

És aquest el món on voleu viure?

Aquest vídeo és una falsa campanya institucional,un anunci irònic,un manual d’autoengany col·lectiu.

Pagueu més per llogar.Pagueu més per curar-vos.Voteu gent obscenament rica.Creieu els mitjans que controlen.Baralleu-vos per distraccions mentre el poder real no es toca.

I si noteu ràbia, no patiu:també hi ha eines per anestesiar-la.

Durant la pandèmia, els hostalers ploraven.Baixaven preus.Ens demanaven que hi anéssim.Que salvéssim el barri, el comerç, la ciutat.

Va tornar el turisme…i amb ell, la memòria curta.

Preus encara més alts.Sous encara més baixos.Veïns expulsats.Terrasses colonitzades.

I ara resulta que els turistes ja no gasten.Que mengen del supermercat.Que passen de la paella de 55 euros.

Aquest vídeo no va de turisme.Va de cobdícia, de models de ciutat fallitsi de com vendre la ciutat com un parc temàticacaba deixant-la buida.

Aquí, a Barcelona,ja no plorem.Mirem.I, si cal, riem.

I si envair Groenlàndia no fos una demostració de força…sinó un error irreversible?

En aquest monòleg radiofònic analitzo —en clau de possibilitats— què podria passar si els Estats Units decideixen creuar una línia vermella: OTAN, aliances, mercats, deute en mans europees i un món que pot continuar sense ells.

No és futurisme.No és alarmisme.És geopolítica, ironia i història prenent notes.

Benvingudes a la ràdio on la prepotència sempre acaba malament.