Sign up to save your podcasts
Or
Share Els somriure dels Sants, de Miquel Llor (ressenya en català)
Share to email
Share to Facebook
Share to X
Share to email
Share to Facebook
Share to X
Or
Els somriure dels Sants, de Miquel Llor (ressenya en català)
https://www.unavezleienunlibro.com/2018/03/miguel-llor-el-somriure-dels-sants.html
Han passat quatre anys, i Laura decideix tornar a casa, amb el por del seu home, qui a penes la veu entrar a l'habitació la fot prou vegades perquè torni a eixir-ne, a l'altre dia, amb el cos i l'alè (de ell) tan agre com en començar el retrobament. Laura no l'ha trobat malament, la qual cosa és normal, perquè el personatge és mort, l'autor l'ha matada. Els morts no senten gens, per si calia aclarir-lo.
Naixen els fills, Laura segueix al peu de la lletra les recomanacions de les autoritats morals del seu temps.
La trama es desfila, ni tan sols l'autor hi mostra molt d'interés. Els conflictes no hi són, perquè són irresolubles. Els anys passen com a sospirs. Ens conten que el porc del marit seguirà igual a si mateix fins al dia de la mort, i d'això ens enterem al bell mig de la novel·la. Passa la Guerra Civil, eixa rebel·lió de les mases.
Vaig llegir aquesta novel·la apesaradament. És un llibre molt curtet, i vaig patir molt a acabar-me'l. Laura gira i gira, i sempre torna al mateix lloc. Si en la primera novel·la es reclou en un convent, en la definitiva la definitiva reclusió és a casa seua, al costat del marit qui, com tots els hòmens que s'interessen per ella, no l'arriba ni a la sola de les sabates però que, curiosament i al mateix temps, l'autor ens el revela com a millor que Laura, a la seua manera, perquè el pobre angelet no és ni bo ni roín, és incorreglible, simplement.
Teresa i Laura, les cunyades, perseveren com poden. Se saben i se senten roïnes i indignes de tota compassió, i tenen l'autoestima com un drap brut. El seu major pecat, no estimar un home. El mateix de la vídua Oriol, la qual ho revela a Laura en una de les seues darreres converses.
La tristesa i la humiliació paralitzen els hómens, però infonen forza les dones, en aquesta novel·la. Tot i així, la història de Laura no pot ser més funerària, perquè Laura és morta, és un autòmat que viu, a la seua manera, per als altres. L'autor, ambivalent però impietós, no pot estalviar-se d'explicar-nos la indigència sentimental de Laura, la seua incapacitat per a estimar quan ja pràcticament no queden pàgines per passar-nos-ho per la cara. Mor Magem, el vell tocat de l'ala i mig amic íntim de Laura, i ella com qui sent ploure.
Hi ha qui diu que El somriure dels sants va ser una temptativa de Llor de congraciar-se amb qui s'havien enfadat a causa de Laura a la ciutat dels sants. Potser. Em costa ubicar-me en l'època, i qui sap. Transformar Laura en una mena de la pitjor de totes tal vegada funcionava d'aquesta manera.
Become a Patron!
View all episodes
By Fernando Daniel Brunohttps://www.unavezleienunlibro.com/2018/03/miguel-llor-el-somriure-dels-sants.html
Han passat quatre anys, i Laura decideix tornar a casa, amb el por del seu home, qui a penes la veu entrar a l'habitació la fot prou vegades perquè torni a eixir-ne, a l'altre dia, amb el cos i l'alè (de ell) tan agre com en començar el retrobament. Laura no l'ha trobat malament, la qual cosa és normal, perquè el personatge és mort, l'autor l'ha matada. Els morts no senten gens, per si calia aclarir-lo.
Naixen els fills, Laura segueix al peu de la lletra les recomanacions de les autoritats morals del seu temps.
La trama es desfila, ni tan sols l'autor hi mostra molt d'interés. Els conflictes no hi són, perquè són irresolubles. Els anys passen com a sospirs. Ens conten que el porc del marit seguirà igual a si mateix fins al dia de la mort, i d'això ens enterem al bell mig de la novel·la. Passa la Guerra Civil, eixa rebel·lió de les mases.
Vaig llegir aquesta novel·la apesaradament. És un llibre molt curtet, i vaig patir molt a acabar-me'l. Laura gira i gira, i sempre torna al mateix lloc. Si en la primera novel·la es reclou en un convent, en la definitiva la definitiva reclusió és a casa seua, al costat del marit qui, com tots els hòmens que s'interessen per ella, no l'arriba ni a la sola de les sabates però que, curiosament i al mateix temps, l'autor ens el revela com a millor que Laura, a la seua manera, perquè el pobre angelet no és ni bo ni roín, és incorreglible, simplement.
Teresa i Laura, les cunyades, perseveren com poden. Se saben i se senten roïnes i indignes de tota compassió, i tenen l'autoestima com un drap brut. El seu major pecat, no estimar un home. El mateix de la vídua Oriol, la qual ho revela a Laura en una de les seues darreres converses.
La tristesa i la humiliació paralitzen els hómens, però infonen forza les dones, en aquesta novel·la. Tot i així, la història de Laura no pot ser més funerària, perquè Laura és morta, és un autòmat que viu, a la seua manera, per als altres. L'autor, ambivalent però impietós, no pot estalviar-se d'explicar-nos la indigència sentimental de Laura, la seua incapacitat per a estimar quan ja pràcticament no queden pàgines per passar-nos-ho per la cara. Mor Magem, el vell tocat de l'ala i mig amic íntim de Laura, i ella com qui sent ploure.
Hi ha qui diu que El somriure dels sants va ser una temptativa de Llor de congraciar-se amb qui s'havien enfadat a causa de Laura a la ciutat dels sants. Potser. Em costa ubicar-me en l'època, i qui sap. Transformar Laura en una mena de la pitjor de totes tal vegada funcionava d'aquesta manera.
Become a Patron!