
Sign up to save your podcasts
Or


Entiendo perfectamente por qué eligió o le eligieron a Carver el título del último cuento para esta colección, el primero que publicó. Es la historia de una pareja y de una infidelidad pasada de la mujer, lo que desencadena una especie de drama que, imaginamos, siempre ha estado latente. Pero es también un mecanismo de relojería que hace funcionar innumerables pares de elementos que se repiten primero como tragedia y después como comedia, como quien dice, y que seguramente hacen las delicias de los que tienen la paciencia de ponerse a enumerarlos para publicar sus listados previa revisión por pares o no.
El cuento empieza, más o menos, con la mujer sacando, sin que venga mucho a cuento, un incidente pasado hace varios años, cuando en una noche de borrachera ella se queda a solas con un amigo de la pareja, un hito en la historia de la pareja que, como Cthulhu, no está muerto y enterrado en el olvido porque podía yacer eternamente. La mujer saca el tema, dice que no pasa nada, y después de varios tiras y afloja en los que ambos quieren pero no quieren acaba largándolo todo, aparentemente. O sea sí, que había tenido sexo esa noche con el amigo de la pareja. Queda algún detalle escabroso por resolver, y seguramente hay por ahí toneladas de estudiosos que han publicado que efectivamente pasó esto o lo otro o todo lo contrario, pero en realidad no se puede saber.
El tipo se larga de la casa, se emborracha, vive varias aventuras a cual más patéticas, y vuelve a casa derrotado y masticando epifanías. Durante su peregrinar, se ha cruzado con mujeres que dicen cosas, y cada una de ellas son un juego de espejos con lo que le ha contado su mujer. Una mujer, en la barra de un bar, anuncia que va a haber problemas; otra mujer, conversando con un tipo que la acompaña, le dice que no, que se equivoca, que no ha comprendido realmente. Y así todo el tiempo, con muchas cosas. Evidentemente, es un cuento trabajado al detalle, una animalada como las que hacía Cortázar cuando escribía cosas como "Satarsa", por ejemplo.
"¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor?" es desolador, como tantos cuentos de Carver. Asistimos a la destrucción del protagonista y a su la vida continúa, después de momentos de felicidad absolutos que no eran más que ilusiones. Carver no tiene piedad, y yo sigo leyéndolo.
Me he metido entre pecho y espalda las casi 400 páginas de Noruega, del escritor valenciano Rafa Lahuerta, en unas pocas semanas. Fue una fiesta lectora, algo que como lector salvaje necesitaba, después de leer tantos libros últimamente con un ojo puesto en la funcionalidad en tanto estudiante de lenguas. Un descanso y un subidón, esta seguramente imprescindible novela valenciana.
Noruega está escrita casi en su totalidad en primera persona. Es una especie de diario de fracasos y tentativas cuyo protagonista, un narrador no fiable de manual, no puede caernos peor ni despertarnos menos empatía. O sea, y esto es experiencia personal en la que el nosotros quizás esté un poco forzado, el protagonista no nos despierta la empatía ni siquiera cuando nos narra que se queda huérfano. Noruega es, también, la novela de un novelista que escribe una novela explicando que querría escribir una novela, pero que no puede escribir una novela. Tormenta perfecta de cosas que nos harían querer estar muy lejos de este libro, pero que al final funcionan, contra todo pronóstico.
***
Que sea o no una novela definitiva de Valencia, o que sea neoblavera o yo qué sé es algo que puede ser argumento de venta, pero que a mí, hoy por hoy, me deja frío. ¿Me interesaría tanto Noruega si no hubiera vivido desde 2003 en Valencia? Yo qué sé. Espero que sí, porque me encantaría que esta novela tuviera vocación universal. Merece su oportunidad, seguramente, pero mi mirada está contaminada como podría estarlo frente a una novela que me hablara de Buenos Aires, pongamos por caso. ¿Me interesaría Adán Buenosayres si no hubiera nacido en Buenos Aires? Pues yo qué sé.
¿Qué podría significar que una novela es la novela definitiva de Valencia o de cualquier otro lugar? ¿Por qué Noruega tendría que serlo? Hay diversos listados de bares, de calles, de barrios. Es evidente que le habla impiadosamente a un lector que, la ciudad, la conoce.
El amor a la ciudad se presiente siempre, pulsa por todos lados, pero el amor produce monstruos, cuando se trata de Valencia. Uno sabe que amar a Valencia puede ser algo tenebroso y dañino. "Rita amaba a Valencia", y por eso hizo todo el mal que hizo. Desde las antípodas el amor parece que funciona de manera parecida, aunque sin joder a la gente. Porque si la novela de Lahuerta es un canto de amor a Valencia, muy de la maté porque era mía va la cosa.
***
¿Qué me va a quedar de Noruega, cuando el tiempo pase? Seguramente una sorpresa de que a pesar de todo lo meta y de todo lo auto, la novela me gustó. Yo diría que la novela funciona a pesar de todo eso, y eso porque está muy bien escrita. No al modo miren cuántas palabras que ustedes seguro no conocen, sino al modo escritor, de clavos, tornillos y bisagras.
Circa dieci anni fa ho letto per prima volta questo libro di racconti, Gente di Dublino, se non ricordo malamente in un'edizione di Altaya, con copertina rigida. Io venivo da leggere molto ben letti tutti i maestri del racconto del Novecento, che evidentemente sono tutti argentini, e l'opera di Joyce l'ho trovata ipertrofica, che il suo posto de privilegio doveva essere, fondamentalmente, al fatto d'essere stata scritta in inglese. La mia prima edizione in spagnolo, quindi, già non la tengo con me. Credo l'abbia venduto per due soldi.
Tempo dopo ho comprato o mi hanno comprato un'edizione in inglese, la cui è quella che ho finito di leggere (con l'ausilio irreparabile d'una infetta traduzione in spatzaturagnolo che ho trovato su Internet). È una bella gatta da pelare, Joyce in inglese, per un tipo che s'esamina del B2 tra un anno, se tutto va bene. Di sicuro, senza leggere prima i racconti in spagnolo era pochissimo quello che avrebbe potuto capire.
Se fossi dublinese non sarebbe tropo felice a leggere Gente di Dublino. L'autore lo ha scritto a 23 anni e sì, si vede tutta l'empietà che si può avere quando s'è così giovanotto. Giudica sia esplicitamente che implicitamente, Joyce, i suoi compaesani, e gli mette alla berlina. Dalla nascita fino alla morte, passando attraverso tutte l'età, i suoi personaggi vengono condannati dalla loro meschinità, codardia e stupidità. Se sentono un musicista di strada suonando la sua arpa, loro lo imitano, mentre camminano, passando le ditta sulle mute griglie di una casa del quartiere. L'amore non arriva mai a buon fine; chiaramente, conduce alla morte, una morte che condividono i vivi e i morti.
C'è un'edizione critica di Cátedra che, forze, sarà quella che comprerò. Devo investigare un po' di più chi sia quel Fernando Galván, cosa succede con quel provincialismo di cui mi parlano sulla quarta di copertina, e vedere cosa succede con tutte le frecciate contro i “nazionalismi periferici” che immagino troverò dappertutto, se vedo il paratesto, che è una delle cose che m'interessano di più. Cioè, non me ne fregano un cavolo le storie di guerre, però sì che mi spieghino tutti i velati riferimenti a chi sa quante cose che ha metto Joyce dappertutto, alcune di queste cose già mi hanno spiegato i youtubers che ho sentito mentre stava a leggere il libro.
http://www.unavezleienunlibro.com/2020/07/james-joyce-dubliners.html
Become a Patron!
Farà uns deu anys que vaig llegir per primera vegada la col·lecció de contes Dublinesos, si no recorde malament en una edició d'Altaya de tapa dura. Jo hi havia llegit molt ben llegits els mestres del conte del segle XX, que evidentment són tots argentins, i l'obra de Joyce em va semblar hipertrofiada, i que el seu lloc de privilegi es devia, fonamentalment, pel privilegi d'haver escrit en anglés. La meua primera edició en castellà, doncs, ja no la conserve. Crec que la vaig vendre per quatre perres.
Temps després vaig comprar o em varen comprar una edició en anglés, la qual és la que acabe de llegir —amb l'ajut irreparable d'una infecta traducció al cagastellà que vaig trobar per ahí—. Un os dur de rosegar, Joyce en anglés, per a un tipus de mitjana edat que d'ací a un any ha d'examinar-se del B2 d'anglés, si tot va bé. Per descomptat, sense llegir prèviament els contes en castellà era poc del que podia enterar-me.
Si jo fos dublinés no estaria molt feliç llegint Dublinesos. L'autor el va escriure amb 23 anys i sí, es nota tota la impietat a la qual hom pot arribar quan és tan jovenet. Jutja explícitament i implícita, Joyce, els seus paisans, i els deixa com un drap brut. Des que naixen fins que moren, passant per totes les edats, els personatges estan condemnats per la seua pròpia i ridícula mesquineria, covardia i estupidesa, Si escolten la música d'un arpista del carrer, ells l'imiten, mentre continuen caminant, passant els dits per les mudes reixes d'una casa del veïnat. L'amor mai no arriba a bon port; evidentment, porta a la mort. Una mort que comparteixen els vius i els morts.
Hi ha una edició crítica de Cátedra que, potser, acabe comprant. Tinc d'investigar més qui és eixe Fernando Galván, què succeeix amb eixe “provincialisme” del qual parla en la contratapa, i veure què succeeix amb les crítiques als “nacionalismes perifèrics” que imagine que trobaré per tot arreu, si em fixe en el paratext, la qual és una de les coses que més m'interessen. És a dir, batalles no m'interesen, però sí que m'expliquen les vetllades referències a no sé quantes coses que ha ficat Joyce pertot, que alguna ja m'han explicat els youtubers que vaig anar escoltant tot llegint el llibre.
Become a Patron!
“Fat” (“El gros”, si estiguera traduït al català, que em sembla que no), és el primer conte del primer llibre de contes de Carver, Will you please be quiet, please? (Podries per favor callar?). Faré una pila d'espòilers escrivint açò.
Jo ja he comprat tots els llibres de contes de Carver, si no m'enganye. Per haver-hi, en tinc Beginners i també What we talk about when we talk about love, el qual és el mateix però més curtet. I sí, m'enganye, perquè em falta Furios seasons and other stories, el qual sembla que és un recopilatori i ja.
En castellà només tinc Vidas cruzadas i De qué hablamos cuando hablamos de amor. Però acabaré tenint tots en castellà o italià, qui sap, que això també serveix per a matar dos pardals d'un tret. Llàstima que coste tant comprar llibres de segona mà en italià a bon preu, si vius fora d'Itàlia.
Vaig llegir “Fat” dues o tres voltes en anglés i castellà, i una en italià, de versions en línia perquè encara no tinc la versió traduïda, que caurà.
Els protagonistes, una cambrera i un client terriblement gros. La cambrera, sol·lícita, l'atén amb molta dolçor. El tipus menja de forma desmesurada i és molt agraït i educat.
Els companys de la cambrera cauen en compte del tractament especial que està rebent el tipus, i es burlen un poc tant d'ell, sense que se n'adone, i també de la cambrera, en aquest cas sí, en tota la seua cara. La cambrera, però, s'ho pren amb calma i defensa el tipus, però sense perdre els nervis ni res.
Quan arriba a casa, a l'hora d'anar al llit, deixa que el marit la folle sense pensar-hi massa ni tindre'n ganes. Imagina que és molt grossa i que el seu home és insignificant al damunt d'ella, i després es convenç que tot canviarà.
I sí, la dona està atrapada en la seua vida, com abans el tipus el va dir que ell estava atrapat en la seua, mentre menjava, perquè no tenia opció de deixar de fer-ho. I sí, també, la dona fantasieja que convertint-se en una versió encara més desmesurada que el client gros seria una forma d'escapar de la seua pròpia vida. “Les teues escombraries (la teua grassor) poden ser el meu tresor (ser fantàsticament gros)”.
Jo tinc un prejudici absurd, però molt meu, el qual és que per a ser un gran contista del segle XX cal ser argentí. Bé, tot i que semble increïble, Carver és també, un gran contista del segle XX.
Become a Patron!
http://www.unavezleienunlibro.com/2021/01/raymond-carver-fat.html
“Fat” (“Grasso, nella traduzione italiana) é il primo racconto del libro di racconti di Carver, Will you please be quiet, please? (Vuoi star zitta, per favore?). Farò un sacco di spoiler, scrivendo questo.
Mi ho comprato già tutti i libri di racconti di Carver, se non sbaglio. Ho in libreria, ad essempio, Begginers e What We Talk About When We Talk About Love, che è la stessa cosa, solo più piccola. E sì, sbaglio, perché mi manca Furious Seasons and other stories, che sembra sia una raccolta e basta.
In spagnolo ho soltanto Vidas cruzadas e De qué hablamos cuando hablamos de amor. Ma, prima o poi, finirò a tenerli tutti con me, sia in spagnolo, sia in italiano, chi lo sa, che in questo modo si può prendere due piccioni con una fava. Peccato che sia così difficile comprare libri di seconda mano in italiano a buon mercato, se vivi fuori dall'Italia.
Ho letto “Fat” due o tre volte in inglese, altre tante in spagnolo e una in italiano, in versione online perché ancora non ho comprato il libro tradotto, che arriverà.
I protagonisti, una cameriera e un cliente terribilmente grasso. La cameriera serve il cliente con molta gentilezza, è molto sollecita con lui, chi mangia in modo pantagruelico, ed è sempre gradito ed educato.
I compagni di lavoro della cameriera si rendono conto della considerazione speciale di cui si sta godendo l'uomo, e lo prendono in giro alle spalle, ma anche prendono in giro in faccia alla cameriera. Lei, nonostante ciò, non perde la calma, difende il suo cliente pero senza lasciarsi andare o niente del genere.
Quando torna a casa, al momento di andare a letto, lascia che il marito la scopi senza pensarci troppo ne averne la voglia. Immagina a se stesa molto, molto grossa e a suo marito insignificante sopra di lei, e dopo convince a se stessa che tutto cambierà.
E sì, la donna è intrappolata nella sua vita, come prima le ha detto il cliente, mentre mangiava, dicendo che lui era intrappolato nella sua vita, perché non poteva cambiare ciò che era. E pure sì, la donna fantastica di trasformarsi in una versione ancora più smisurata del suo cliente grasso come un mezzo per fuggire della sua vita. Ciò che per qualcuno è immondizia (la propria obesità) per qualcun altro è un tesoro (essere incredibilmente grasso).
Ho un assurdo pregiudizio molto caro per me, cioè che uno deve essere argentino se vuole diventare un grande scrittore di racconti del Novecento. E beh, dai, Carver è un grande scrittore di racconti del Novecento. Contro ogni probabilità...
Become a Patron!
'Fat' is the first short story of the first short stories book by Carver, Will you please be quiet, please? I'm going to spoil it in writing it.
I have bought every single short story book by Carver, if I'm not wrong. To give one example, I have Beginners, but I also have What We Talk About When We Talk About Love, which is the same thing only shorten. But yes, I was wrong, because I've not bought Furious Seasons and other stories, which looks to me just a compilation.
Translated in Spanish, I only have Vidas cruzadas and De qué hablamos cuando hablamos de amor. But in the end I'll buy all of them in Spanish or Italian, who knows, because it's great to kill two birds with one stone. It's a shame that buying cheap second hand books in Italian is not easy when you don't live in Italy.
I've read 'Fat' two or three times in English and as many in Spanish, from an online version, because I didn't buy the Spanish version yet, but I will.
The main characters, a waitress and an incredibly fat customer. The waitress served him with sweetness and gentleness. The customer eats with incredible appetite, and is always so grateful and so polite.
The waitress' co-workers realize her special consideration and make fun of the customer, without him knowing, and also of the waitress, in this case right to her face. The waitress doesn't pay attention of this and defends the customer, and she never loses her temper or anything like that.
When the waitress comes home, at bedtime, she lets her husband fuck her without ever thinking about it. She could see herself being very, very fat and her husband shrunk over her. And eventually she is convinced that her life will change.
And yes, the woman is trapped in her own life. Just as the customer, who told her that he was trapped in his own life, while eating, because he had no option but to continue eating in such a way.
And yes, indeed, the woman fantasizes about becoming a fatter version of the fat customer as a way of escaping her own life: 'one man's trash (his obesity) is another's treasure (being fantastically fat)”.
I have an absurd prejudice, but a very own mine, it's believing you must be Argentine in order to be a great short story writer of the 20th Century. Well, Carver is a great short story writer of the 20th Century, as well. Against all odds...
Become a Patron!
http://www.unavezleienunlibro.com/2021/01/raymond-carver-fat.html
"Fat" ("El gordo", en la versión castellana) es el primer cuento del primer libro de cuentos de Carver, Will you please be quiet, please? (¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor?). Voy a hacer un montón de espoileres, escribiendo esto.
Yo ya me compré todos los libros de cuentos de Carver, si no me equivoco. Por tener, tengo Begginers y también What We Talk About When We Talk About Love, que es lo mismo pero más cortito. Y sí, me equivoco, porque me falta Furious Seasons and other stories, que me parece que es un recopilatorio y ya está.
En español sólo tengo Vidas cruzadas y De qué hablamos cuando hablamos de amor. Pero acabaré teniéndolos todos en español o italiano, a saber, que también me sirve eso para matar dos pájaros de un tiro. Lástima que cueste tanto comprar libros de segunda mano en italiano a buen precio, viviendo fuera de Italia.
A "Fat" lo leí dos o tres veces en inglés y otras tantas en español, de una versión en línea de esas, porque hasta ahora no tengo la versión traducida, que caerá.
Los protagonistas, una moza y un cliente terriblemente gordo. La moza lo atiende con mucha dulzura y solicitud. El tipo come de forma desaforada y es muy agradecido y educado.
Los compañeros de trabajo de la moza se dan cuenta del trato especial que está recibiendo el tipo, y se burlan un poco tanto del tipo, sin que éste se entere, como de la moza, en este caso sí, en la cara. La moza se lo toma con calma y defiende al tipo, pero sin perder los nervios ni nada parecido.
Cuando llega a casa, a la hora de acostarse, deja que el marido se la coja sin pensar demasiado en ello ni tener ganas. Se imagina a sí misma muy gorda y a su marido insignificante encima suya, y después se convence de que su vida va a cambiar.
Y sí, la mujer está atrapada en su propia vida, como antes el cliente le dijo que estaba atrapado en la suya, mientras comía, porque no tenía opción de dejar de hacerlo. Y sí, también, la mujer fantasea con que convertirse en una versión aún más desaforada de su cliente gordo es una forma de escapar de su propia vida. "Lo que para unos es basura (la propia gordura), para otros es un tesoro (ser fantásticamente gordo)".
Yo tengo un prejuicio absurdo, aunque muy mío, y es que para ser un gran cuentista del siglo XX es imprescindible ser argentino. Bueno, Carver es un gran cuentista del siglo XX, también, contra todo pronóstico.
https://www.unavezleienunlibro.com/2018/03/miguel-llor-el-somriure-dels-sants.html
Naixen els fills, Laura segueix al peu de la lletra les recomanacions de les autoritats morals del seu temps.
La trama es desfila, ni tan sols l'autor hi mostra molt d'interés. Els conflictes no hi són, perquè són irresolubles. Els anys passen com a sospirs. Ens conten que el porc del marit seguirà igual a si mateix fins al dia de la mort, i d'això ens enterem al bell mig de la novel·la. Passa la Guerra Civil, eixa rebel·lió de les mases.
Vaig llegir aquesta novel·la apesaradament. És un llibre molt curtet, i vaig patir molt a acabar-me'l. Laura gira i gira, i sempre torna al mateix lloc. Si en la primera novel·la es reclou en un convent, en la definitiva la definitiva reclusió és a casa seua, al costat del marit qui, com tots els hòmens que s'interessen per ella, no l'arriba ni a la sola de les sabates però que, curiosament i al mateix temps, l'autor ens el revela com a millor que Laura, a la seua manera, perquè el pobre angelet no és ni bo ni roín, és incorreglible, simplement.
Teresa i Laura, les cunyades, perseveren com poden. Se saben i se senten roïnes i indignes de tota compassió, i tenen l'autoestima com un drap brut. El seu major pecat, no estimar un home. El mateix de la vídua Oriol, la qual ho revela a Laura en una de les seues darreres converses.
La tristesa i la humiliació paralitzen els hómens, però infonen forza les dones, en aquesta novel·la. Tot i així, la història de Laura no pot ser més funerària, perquè Laura és morta, és un autòmat que viu, a la seua manera, per als altres. L'autor, ambivalent però impietós, no pot estalviar-se d'explicar-nos la indigència sentimental de Laura, la seua incapacitat per a estimar quan ja pràcticament no queden pàgines per passar-nos-ho per la cara. Mor Magem, el vell tocat de l'ala i mig amic íntim de Laura, i ella com qui sent ploure.
Hi ha qui diu que El somriure dels sants va ser una temptativa de Llor de congraciar-se amb qui s'havien enfadat a causa de Laura a la ciutat dels sants. Potser. Em costa ubicar-me en l'època, i qui sap. Transformar Laura en una mena de la pitjor de totes tal vegada funcionava d'aquesta manera.
Become a Patron!
From the publisher's feed

237 Listeners