Hi ha poques coses sobre les quals tothom coincideixi que ho canviaran tot i alhora ningú no sàpiga ben bé com. La intel•ligència artificial és una d'aquestes coses. Fa pocs anys que ha irromput a les nostres converses i ja se'n parla en els termes en què es parlava de l'electricitat o de la impremta.

Ens han promès les dues pel•lícules. En una, la intel•ligència artificial ens allibera, dispara la productivitat, ens treu de sobre la feina pesada, ens evita les grans migracions de mà d'obra de baixa qualificació, ens regala temps i riquesa.

El més inquietant no és que no sapiguem quina de les dues veurem. És que els que, els qui haurien de saber-ho, els economistes, tampoc no es posen d'acord. I no sobre els matisos, sinó sobre les coses fonamentals. De vegades no coincideixen ni tan sols en quines feines corren perill.

I quan el terra es mou i els experts dubten, el que ens cal no és una predicció més. És un mapa. Algú que ens ajudi a pensar com podem pensar quan les coses vagin canviant. Per això avui ens acompanya Carles Boix. Programa presentat per Jordi Graupera.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Emma Zafón ens explica l'experiment econòmic valencià que va començar a meitat del franquisme, que es va consolidar als anys 90 del PP invencible de Zaplana i que s'ha estès a totes les costes i illes dels Països Catalans: farlopa, totxo, urbanisme impossible, grans esdeveniments, esperpent, depredació natural i sous de misèria. Presentat per Jordi Graupera i Júlia Ojeda, president i vicepresidenta d'Alhora.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Avui parlem amb el Joel Joan sobre com dir-nos les coses de veritat, de com va començar la seva trajectòria política, del preu a pagar per tenir compromís amb la llibertat del país, de com l'humor és un bisturí, de que una nació és una xarxa de solidaritat, de l'amor i el respecte i de com de nerviós el posa el teatre de postureig. Presentat per Jordi Graupera, president d'Alhora. 

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Poques empreses catalanes generen tant de rebuig com Innovamat: se les acusa de rebaixar l'exigència, d'experimentar amb els nanos i de ser una màfia que té tractes ocults amb la Generalitat. També se'ls retreu que els nostres fills en saben menys mates que nosaltres a la seva edat, que fa servir massa pantalles a l'aula, que beneficia els nens amb famílies que els poden ajudar a casa i castiga els qui no en tenen. A Alhora els confrontem amb totes aquestes preguntes.

Perquè a Alhora pensem que ensenyar matemàtiques és política. Qui domina la tecnologia n'és propietari; qui no, n'és usuari. Una ciutadania sense competència amb els números és manipulable. I quan mires el problema de prop, descobreixes que no és només el mètode: és un professorat sense temps, unes aules cada cop més complexes, menys hores de matemàtiques i un Departament que no té recursos per fer el que fa una empresa privada de 350 persones. 

Els canvis que introdueix Innovamat s'inscriuen en un corrent internacional que fa dècades que existeix, de fet: el mètode Singapur, avui referència mundial, o el JumpMath del Canadà, tots dos al capdamunt dels resultats de PISA, van en la mateixa direcció. Segons un metaestudi de 164 treballs, ni la classe magistral de tota la vida ni el "deixar descobrir" per lliure funcionen tan bé com la via intermèdia, la indagació guiada, on el mestre condueix l'alumne perquè arribi ell mateix a la conclusió. 

Oriol Plans i Laura Morera (Innovamat) conversen amb Jordi Graupera, president d'Alhora, sobre com ensenyem a pensar els nostres fills i què ens hi juguem com a país.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Podcast en anglès, subtitulat a YouTube.

A Alhora sempre defensem que la lliçó de l'1 d'octubre no va ser la repressió, sinó la seva absència. Timothy Waters, professor de Dret a la Universitat d'Indiana, especialista en secessió i dret internacional ho conversa amb Jordi Graupera, president d'Alhora. Waters va treballar a Bòsnia amb l'OSCE i va participar de l'acusació contra Milošević al Tribunal de la Haia. No és independentista ni catalanòfil: és un jurista que estudia com es trenquen i com es fan els estats. Acaba de publicar en català, amb Vilaweb, "Per un nou dret a la secessió".

Waters sosté que el dret a l'autodeterminació, tal com el va dissenyar el món després del 1945, és un principi buit: una partida de cadires musicals que es va aturar quan tots els estats van quedar repartits. Ja no crea res de nou; només justifica les fronteres que existeixen. Per això les nacions sense estat no en poden sortir mai. I contra la por que l'autodeterminació flexible obriria un efecte dòmino de guerres, defensa el contrari: la violència la genera la rigidesa de l'statu quo, no la voluntat de canviar fronteres.

La seva proposta és reorientar el dret a la independència cap al desig democràtic present, un número, una prova, impossible de contestar. És una tesi que ens aporta munició i amb la qual també discrepem en algun punt: per a nosaltres la història i la llengua no són un decorat de la voluntat, i Graupera ho exposa. Del debat en surt una conversa robusta sobre per què Catalunya té dret a decidir.

Una conversa imprescindible sobre per què el món a priori ens nega la sortida, com es reconstrueix un dret de secessió des de zero i per què, sobre l'1-O, que no morís ningú va ser una anomalia convertida en oportunitat, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

La nostra nació va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Som un país de mil centres que sovint, acomplexats per l'acusació de pancatalanisme, ens hem fet retrets, ens hem separat i ens hem justificat massa per ser simplement germans de llengua, d'història i d'economia. Els Països Catalans, som, sobretot, un espai econòmic, cultural i social de primera categoria. Una nació feta de nacions, aquesta sí, de veritat. Tots sols aguantem la majoria de l'economia productiva espanyola i tots junts aguantem l'ocupació espanyola, o l'ocupació francesa o el menyspreu italià, que ens volen dividits, empobrits i de genolls. No sempre ho hem fet bé, per retrobar-nos, sobretot des del Principat i ateses les circumstàncies no costaria res, si s'escau, començar de zero. Però en realitat no cal, perquè hi ha molta feina feta i hi ha molta gent fent-la, com ara els nostres convidats d'avui: ens visiten Sebastià Nicolau, president de l'associació Crits i Renou i gestor de l'Espai Mallorca de Barcelona i Raúl Rubio, membre de l'Espai País Valencià i la Casa València. Episodi presentat per Jordi Graupera, president d'Alhora, i Julia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. 

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Ens han fet creure que el català, si mor, morirà de mort natural, com si una llei de la sociologia arrossegués inevitablement les llengües petites cap a la desaparició. És mentida. Les llengües no moren de malaltia: si moren, és perquè les maten. Les maten per raons polítiques, i les maten els poders que tenen la responsabilitat de protegir-les i decideixen no fer-ho. Perquè no fer política lingüística, en un país amb dues llengües, ja és fer-ne: o l'empenys cap aquí o l'empenys cap allà.

Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, l'ONG del català, amb més de 26.000 socis, ho explica amb dades i sense catastrofisme. El govern britànic gasta 1.700 milions d'euros l'any defensant l'anglès al Regne Unit, i a ningú se li acut preguntar a quantes beques menjador això equivaldria. Tots els estats i regions del món (Flandes, el Quebec) defensen la seva llengua sense manies. Aquí, en canvi, fa 28 anys que cap govern fa complir la llei que obliga els metges a saber català, mentre el 13% dels facultatius del sistema públic reconeixen que no l'entenen: és un problema de drets, però també de seguretat assistencial.

La conversa va a l'arrel del que defensa Alhora: la llengua com a única eina de cohesió possible perquè un paquistanès i un marroquí es relacionin en català i no en castellà, com passaria en qualsevol país normal. Perquè quan fas que algú parli català, fabriques un català. I la dada que ho confirma: al voltant del 80% de la gent que arriba de fora vol aprendre o millorar el català. L'oportunitat hi és; el que falta és voluntat política.

Però el diagnòstic de fons és psicològic. La classe política catalana és aversa al conflicte: legisla pensant ja en la sentència contrària, regateja abans que el jutge escrigui res i amaga el conflicte com si així desaparegués. Com diu Jordi Graupera, el conflicte no el creem nosaltres: hi és. Tu només el reveles. I quan l'amagues, ajudes a avançar l'adversari. Revelar-lo i fer fricció és l'única manera d'empènyer la ratlla de la llibertat una mica més enllà.

Conversa amb Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Quan parlem del món àrab o del món de l'islam, no ho fem amb una mirada pròpia, ho fem amb mirada generalment espanyola. Vuit segles de presència musulmana a la península, una guerra de civilitzacions importada d'altri i una immigració recent que ha fet créixer el calaix de sastre on aboquem totes les nostres pors. Ens falta una mirada centrada des de la catalanitat, des dels nostres interessos, i no des dels marcs anglosaxons, espanyols o europeus que mai no han estat pensats per nosaltres.

Jordi Llaonart, periodista i arabista, porta vint anys interpretant el món àrab i l'islam des de Catalunya i en català. Coneix Síria, Turquia, l'Iran, el Líban, Palestina. Ha cobert genocidis, revolucions i guerres oblidades. Ha escrit sobre minories de les quals ningú no en parla: assiris, iazidites, drusos, kurds, sahrauís, amazics. El 2024 va publicar Viatge al cor de l'islam, un llibre extraordinari que avui es llegeix amb una altra urgència.

La conversa va molt més enllà de la guerra oberta entre Israel, els Estats Units i l'Iran. Desmunta la ingenuïtat del "volem acollir" sense condicions: les normes del país les hem escrit nosaltres, i és arrogant pensar que els fills de les dones que vénen amb vel seran ateus i feministes només pel fet de viure aquí. I tampoc funcionarà fer el costum llei, com vol l'extrema dreta. Estem veient les dues coses alhora: una secularització molt gran dels immigrants d'origen musulmà i una fanatització dels que es queden tancats dins les seves comunitats perquè per connectar-se amb la religió només tenen certs entorns i els obliguem a renunciar a l'islam. És un buit intermig que en realitat decideix el futur del país.

Una conversa imprescindible sobre per què la integració dels fills de la immigració és la batalla on ens hi juguem tot, sobre la densitat civil que necessitem reconstruir entre la família i l'Estat, i sobre el poder devastador que té l'Iran amb l'estret d'Ormuz —un avís de què vol dir per un país no tenir sobirania energètica.

Conduït per Jordi Graupera, professor universitari i president d'Alhora.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

L'habitatge és la primera preocupació dels catalans: no la immigració, no la seguretat. Però el debat públic sobre habitatge està enverinat per dos mantres que convergeixen en no solucionar res. L'esquerra ho refia tot a ocupar pisos buits, que en realitat no van més enllà d'un 5%, i a regular preus, però el preu sempre acaba sortint per alguna banda, sigui en diners o en discriminació a l'hora de llogar. L'extrema dreta diu que és culpa de la immigració, però no defensa els canvis en el model econòmic que calen per no dependre de mà d'obra precaritzada. Els dos s'equivoquen, i el que és pitjor: ambdues visions justifiquen no construir. Mentrestant, els pisos acaben apareixent: com que no ho fan cap enfora, ho fan cap endins: pisos dividits, habitacions compartides, barraquisme invisible. I els barris es degraden, i amb ells, la catalanitat: el país es construeix contra els catalans i a favor dels espanyols, que amb les seves polítiques incentiven que la selecció d'immigració sigui castellanoparlant.

Jordi Graupera, Mariona Bosch i Marc Tomàs, membres del Consell Nacional d'Alhora, analitzen les dades sobre habitatge a Catalunya, desmunten mantres i plantegen l'única pregunta que importa: o bé guetos d'immigrants espanyolitzats, o bé ciutats catalanes. Quina Catalunya volem? Una sessió de treball del Consell Nacional d'Alhora, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Mariona Bosch, secretària general, i Marc Tomàs, secretari d'organització.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Catalunya ha crescut dos milions de persones en vint-i-cinc anys. El PIB ha augmentat. I tanmateix els salaris són baixos, el català recula, els serveis públics s'ofeguen i el talent jove arrelat marxa. Com s'explica? Molt senzill: no hem creat feines que el país necessitava. Hem creat feines que ningú del país demanava. I per omplir-les, hem importat mà d'obra barata per a sectors (turisme i agroalimentari intensiu) que no beneficien ningú, excepte als empresaris que en viuen i als polítics que han estat capturats per ells.

El cost el paguem tots. Primer, perquè per sota d'un cert salari som els contribuents els que posem la diferència entre el que cobren els treballadors i el que costa mantenir-los en vida. Segon, perquè l'alta temporalitat d'aquests sectors fa que les famílies no arrelin, que les escoles es tensionin, que la llengua no es transmeti. Tercer, perquè els recursos que generem se'ls enduu Espanya i no tenim marge de revertir-ho. El resultat és l'assimilació del país.

Xavier Roig és enginyer informàtic per la UPC, MBA i ha fet una llarga carrera directiva en empreses multinacionals de tecnologia. Des de fa anys escriu columnes on ha tingut la claredat de posar nom als culpables: els polítics que han preferit no tocar el model, els sindicats que van deixar de defensar els treballadors i la patronal que s'ha enriquit amb salaris de misèria mentre defensava que tot plegat era necessari per a la productivitat. Una productivitat que, paradoxalment, no ha parat de caure.

Una conversa imprescindible sobre el model econòmic català, la immigració com a conseqüència i no com a causa, i per què sense canviar la demanda cap frontera no canviarà res, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.

Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat