En aquest primer episodi, repassem els inicis del col·lectiu i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller, recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: Gràcia. Espais Verds (febrer-març,1977) i Campanya política per a la Lliga de Catalunya (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.

L'artista Lucía C. Pino enfoca el seu treball escultòric com una conversa amb els materials, els mitjans i l'entorn, tant en relació amb la seva procedència com amb el lloc a ocupar, emfatitzant amb cada gest la seva dimensió performativa i d'interdependència. Una pràctica difícil d’acotar, que es deixa travessar per un ampli espectre d'interessos, referències i inquietuds, entre les quals la Lucía inclou els rituals de lectura, l'escriptura i el fer amb altres. A FONS ÀUDIO #58, Lucía C. Pino introdueix “Non-Slave Tenderness”, 2018. Conversamos con Lucía sobre ternura, sobre la cristalización de la viscosidad y lo fluido que se condensa en su trabajo.

In this podcast, we talk with Edwin van der Heide about using radio as a way into the public, outside world, and about radio as a highly regulated space that sometimes resists experimentation. We discuss his early interest in short and medium wave radio and how it came to be expressed in these immersive, awe-inspiring installations, and we speculate about the production of meaning inherent in each of them.

Bernat Daviu és artista, però ell sobretot es considera pintor. Pintor conscient que a la pintura fa molt que se li pronostica una mort que no acaba d'arribar. Per això, Daviu l'expandeix, la fa mutar cap a l'objecte, cap al vestit, cap a la dansa, la performance, el vídeo, la música i la instal·lació. L'activa, la posa en moviment i la converteix en mirall del que ens envolta. A Daviu li interessen les zones limítrofes entre l'art i el no art. A FONS ÀUDIO #57, Bernat Daviu ens parla sobre STANZA (2020), una peça en la qual les teles pintades abandonen el bastidor per a posar-se a ballar i a dialogar amb diferents disciplines artístiques.

Fito Conesa habita multitud de llenguatges i disciplines, estirant el xiclet de la seva pràctica per a enganxar-li sabers, metodologies i converses, que sovint es troben fora del cub blanc. Mitjançant estratègies poètiques i gestos que transiten entre el visual i el sonor, aborda altres imaginaris del temps i provocacions de canvi. A FONS ÀUDIO #56, Fito Conesa ens obre els bastidors de “Helicon” (2019), una postal visual i sonorament colpidora, en la qual una banda de set instruments de vent invoca la fi del món des d'un paisatge gairebé apocalíptic, en el qual el temps geològic, el temps humà i l'íntim es fonen en un de sol.

La pràctica artística de Núria Güell (Vidreres, 1981) s'origina sempre a partir d'una contradicció o conflicte social pel qual l'artista se sent interpel·lada o directament afectada. S'inicien així llargs processos de treball col·laboratiu en els quals l'escolta, la recerca legal, la negociació, la confrontació i també les complicitats i els afectes es converteixen en eines creatives primordials. La seva és una pràctica de vida, des de la qual assumeix riscos legals, físics i emocionals. A FONS ÀUDIO #50 Núria Güell ens parla sobre Ajuda Humanitària (2008-2013), peça que inicia durant els seus anys d'estada a Cuba i que, des de 2021, forma part de la Col·lecció del MACBA.

Eugènia Balcells inicia la seva trajectòria artística a mitjan anys setanta en el context de l'art conceptual. Pionera del cinema experimental, el videoart, i la videoinstal·lació, també treballa amb partitures visuals, llibres d'artista, objectes, performances, fotocòpies, sons i fotografies. Balcells es considera a si mateixa una investigadora interdisciplinària interessada en les possibilitats de la física, l'astronomia, les matemàtiques, la filosofia, la sociologia, la música o la poesia; disciplines que congrega en el camp de l'art, com a àgora des de la qual repensar i reinventar el món. A FONS ÀUDIO #54 repassem amb Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) moments d'una vida dedicada a l'art i ens detenim en l'anàlisi de les seves obres de la Col·lecció MACBA.

A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.

En episodis anteriors hem assenyalat els límits com una característica interessant dels objectes, que sovint són difusos i, per tant, difícils de delinear. Aquesta vegada adoptem un enfocament radicalment diferent dels límits. Una visió molt més fosca i urgent dels límits i les vores, per dir-ho així. No es tracta tant de límits ontològics, sinó dels perills de mirar-nos el món sense pensar en límits de cap mena. En diàleg amb Andrea Ballestero i Chris Korda. Música de Jessica Ekomane.

A FONS ÀUDIO 52 el col·lectiu d'artistes Cabello/Carceller ens parlen sobre les seves dues obres presents a la Col·lecció MACBA: “Ya no me importa tu mirada, feb-94” i “A/O (Caso Céspedes), julio 2009-julio 2010”. I a través d'elles reflexionen sobre identitats diluïdes, sobre les possibilitats diverses dels gèneres i sobre la necessitat de crear noves representacions que desestabilitzin els patrons tradicionals amb els quals funcionen les nostres mirades.