Fito Conesa habita multitud de llenguatges i disciplines, estirant el xiclet de la seva pràctica per a enganxar-li sabers, metodologies i converses, que sovint es troben fora del cub blanc. Mitjançant estratègies poètiques i gestos que transiten entre el visual i el sonor, aborda altres imaginaris del temps i provocacions de canvi. A FONS ÀUDIO #56, Fito Conesa ens obre els bastidors de “Helicon” (2019), una postal visual i sonorament colpidora, en la qual una banda de set instruments de vent invoca la fi del món des d'un paisatge gairebé apocalíptic, en el qual el temps geològic, el temps humà i l'íntim es fonen en un de sol.