A finals segle XIX els llumins eren la forma més còmoda i fàcil de fer foc. Es fabricaven en petits tallers. Era un producte que necessitava tothom i aviat arriben els monopolis. A França el 1872. Un andorrà Jacint Rossell ja es dedica a enviar llumins d’Espanya a França fins a 1892 que el monopoli s’instal·la  al país del sud.  En aquest moment comença l’aventura per poder fabricar llumins a Andorra, una de les primeres empreses altament inflamable. En aquest capítol parlem amb l'historiador Daniel Fité sobre les diverses activitats de Casa Cintet.

Aquesta setmana se celebra el Dia del llibre per celebrar també la riquesa editorial del país i aquells que van escriure les primeres pàgines i en moments en què editar en català era una aventura èpica a terres veïnes. Parlem d’un dels iniciadors del sector editorial al país. El nostre protagonista d’avui és Bartomeu Rebés Duran fundador d’Editorial Andorra i que actualment dona nom la Fundació, que aglutina el llegat de la seva activitat com a enginyer industrial i aficions (música, fotografia i audiovisual), i el fons de Casa Guillemó. El nostre convidat és Lluís Riu.

Un nen apunta, a qui el mira -el fotògraf Francisco Ontañón -, amb una pistola a l’altura de la pelvis. Era 1959. Era habitual veure nens amb pistoles al carrer. Els nens jugaven a indis i vaquers, o lladres i policies. L’autor, parla sobre aquesta fotografia i diu: Tinc un patiment terrible amb aquesta fotografia. Quan penso amb aquest nen sempre em pregunto: que se n’haurà fet d’ell? Veure’l en aquest instant, apuntant amb la pistola, amb aquesta intenció, penso que l’he convertit en un delinqüent. Bé, doncs aquesta fotografia i una cita de Luís Martín Santos van ser decisives per a la portada de 14 d'abril de Toni Caus que busca respostes a l'assassinat d'un jove per la seva condició sexual el 14 d'abril del 2000. Els convidats son: Toni Caus, autor del llibre i Lluís Viu de l'Editorial Andorra.

Avui dimarts 31 de març el dia s’ha llevat amb una notícia trista. Ens ha deixat el menairó d’Aixovall. Ens ha deixat Sergi Mas. Avui no havíem de parlar d’ell, però la veritat és que costa parlar d’Andorra sense trobar la mà del tallador de fusta, el gravador, el guardià de llegendes i documentalista del moble andorrà i l’art popular. Ens ha deixat en una setmana de reflexió espiritual. Potser algú diria que no és casualitat. Avui sabem que l’excursionista que bevia aigua i el mosaic que va fer Mas a Aigües d’Arinsal, s’han salvat de les flames. Enmig de Setmana Santa, l’editorial estava preparada per parlar de la passió de Crist i una de les representacions més peculiars que tenim a Andorra, a la de la sala dels Passos Perduts de Casa de la Vall. Però avui parlarem a parts iguals d’un home que es va sacrificar per la humanitat i un altre que ha creat en silenci i humilitat. Els nostres convidats són Edudald Guillamet, responsable de la restauració de Casa de la Vall i la restauradora Mireia Garcia.

La família Rossell d’Ordino va ser una de les més importants a nivell econòmic, social i polític d'Andorra. Ho hem explicat moltes vegades. Entre els membres d’aquesta nissaga en destaca Antoni Fiter i Rossell, veguer i autor del Manual Digest (1748). La última persona que va habitar la casa, Maria Lluïsa Riba Cassany, va morir l’any 1993 sense descendència ni testament. Al 1995 el llegat de la casa passa a mans de l’Estat. Els Rossell no van llençar res. És per això que es conserven més de 20.000 objectes entre mobles, roba i instruments musicals. Avui parlem els instruments que tocaven els Rossell, amb el tècnic de Patrimoni Cultural LLuís Segura

I si apareix un nen del no-res i és capaç de despertar el que mai hauries pensat? La maternitat és un tema recurrent al cinema i que s’ha tractat des de diferents vessants: Des de l’angoixa de l’embaràs, la paranoia… Les pors viscerals, la mort, als traumes generacionals, pèrdua d’identitat. La cultura, els valors, però també la salut mental, juguen un paper fonamental en aquests relats que, per altra banda, són un ingredient perfecte endinsar l’espectador en el món dels personatges. S'acaba de roda '11' la pel·lícula que ha obtingut l’ajuda a la cinematografia amb 125.000 euros. En parlem amb les directores Clàudia i Paula Serra i els productors andorrans, David Haro i Pau Riera.

Diuen que en seixanta anys s’han publicat mig miler de discos a Andorra. Des de la música clàssica al pop-rock, «indie» o electrònica, passant per la rumba, o amb aires de bossa nova, rock dur o metall. Si coneixen algú que toca en un grup a Andorra, podria ser que no fos l’únic projecte en el qual està involucrat. Tenim moltes ganes de tocar i de vegades poques places, però la frontera és oberta per explorar nous horitzons. Tanmateix, per a alguns es queda en una invitació; per a d’altres es converteix en un territori per conquerir. Quina és la primera composició andorrana, i quin va ser el primer grup? I els primers a gravar en català? Aquest dimecres es presenta a Andorra una edició especial de la revista Enderrock on es repassa el passat i present de la nostra música. Avui venen a la Gàbia del mico alguns dels músics que van ser testimonis de part del fet fundacional de la història i encara els queda molt per tocar.

El blanc i el negre sempre ha estat la seva manera de veure el món a través de la fotografia d'Eric Rossell. La llum i la foscor, el blanc i el negre, li donen una gamma de grisos plena d’informació. Ara el nostre fotògraf ens parla a través - de 52 blanques i 36 negres – les tecles del seu piano... I ho fa per explicar-nos el seu moment vital, el procés creatiu i nous començaments amb NEGRE SOBRE BLANC. Per als que no entenem de música EL PIANO ÉS COM un instrument encriptat. Sembla que només aquells que tenen habilitat i coneixement saben despertar la seva ànima i com un mirall els tradueix imatges, llocs, pensaments i emocions en melodies. En pocs segons, podem sentir com el ritme cardíac es modifica, la respiració és més conscient i una sensació nova ens envaeix. Sort que no cal saber de música per sentir-la.

Temps enrere a la Casa Museu d’Areny Plandolit vaig veure tot d’animals dissecats, un gos, un teixó, un tauler d’escacs d’ales de papallona i un flamenc. Feia part de la decoració de l’època. Però alhora calia saber que un dels membres de la casa s’havia dedicat a la taxidèrmia i va obrir un museu, el Museu Areny (Avui dia l’Auditori Nacional, que aquesta setmana torna a obrir les portes). El mateix metge anatomista va obrir un negoci a Barcelona. ‘Au Flamant Rose’ (el flamenc rosa). Avui no parlarem amb el flamenc d’Areny Plandolit, però sí amb persones que han fet parlar el llegat d’una família. Els nostres convidats són: Júlia Fernández, cap de la Biblioteca Nacional d'Andorra; Rut Casabella, cap de l'Àrea de Museus i Monuments del Govern d’Andorra; i Lídia Arbués, cap de l'Àrea d'Arxius i Gestió de Documents.

Dimecres de cendra, últim dia de Carnaval s’inaugura oficialment la Quaresma i queden 46 dies per Diumenge de Pasqua, dia de la resurrecció de Jesucrist. Era un 21 de febrer de 1776, per cert, Dimecres de Cendra, quan un conjunt d’homes casats es reuneixen amb la intenció de fer una associació com a reacció dels excessos del Carnestoltes, impregnades de paganisme. Era la manera de quedar absolts després de la festa que organitzaven ells mateixos i entrar al cicle Quaresmal. Aquesta associació que fa 250 anys que està en actiu i porta per nom la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella i més enllà del Carnaval serveix per ajudar-se entre germans. Convidem al programa Ton Armengol; Cònsol primer Consòrcia de Casats ; Xavier Altimir, Cònsol segon Consòrcia de Casats i Jordi Sansa, secretari Consòrcia de Casats.