La gàbia del mico

Abans que Andorra tingués bandera i el poble fos un mateix clam cantant el Gran Carlemany- per cert, lletra del copríncep Benlloch i música d’Enric Marfany Bons - hi havia un fil que unia el poble andorrà, petites comunitats que bategaven juntes per defensar una terra que la sentien i els era pròpia. Era la força del poble, capaç d’organitzar-se, resistir embats i superar adversitats, reivindicant el seu lloc. Parlem de la força dels pobles dins la candidatura 'Els testimonis materials de la construcció de l'Estat dels Pirineus: el coprincipat d'Andorra' amb Alba Pampalona, historiadora de l’art del Departament de Patrimoni Cultural.

Encetem un espai dedicat a donar difusió de la candidatura transnacional amb França i Espanya i que explica a través de diversos elements perquè Andorra és un país sobirà i com ha conviscut al llarg del temps amb dos cosenyors que avui dia són caps d’Estat del país, els nostres coprínceps. Un cop al mes tindrem amb nosaltres historiadors, investigadors i professionals de patrimoni. Si bé, s’ha parlat molt del paper del romànic nosaltres anirem més enllà de l’arquitectura i els elements artístics per parlar de la història i evolució d’una comunitat, que de manera quotidiana, fa fort un seu sentiment sobirà cap a una terra que li és pròpia des de temps remots. El convidat d'aquest capítol és el coordinador de la candidatura "Els testimonis materials de la construcció de l'Estat dels Pirineus: el Coprincipat d'Andorra"

Encetem el curs, com bons andorrans, complint amb Meritxell. El papa Lleó XIV ha concebut un Any Jubilar a Andorra dedicat a la Verge de Meritxell, en el 50è aniversari de la inauguració del Santuari. Un temps  de gràcia, de perdó i renovació espiritual que avui intentarem baixar-lo a la nostra realitat parlant de fe i de com es transmet. Ai la fe, aquella creença que, tot i no tenir resultats assegurats ens porta a ser perseverants. Un any que coincideix amb els cinquanta anys d’AINA i els seixanta de sacerdoci de mossèn Ramon a Andorra i dos monitors d'AINA, el Toni Moliné i la Carlota Hidalgo.

El foc s’ha utilitzat ancestralment en l’agricultura per eliminar residus de collites anteriors, controlar plagues i netejar marges per convertir terrenys forestals en terres de cultiu i pastures. El resultat, les cendres, també són molt valorades pel seu poder renovador; són un potent fertilitzant. El foc, i la seva imatge, el sol, i la seva vinculació amb els cicles de l’agricultura entorn del solstici d’estiu.Des de temps remots al Pirineu se celebren les falles, haros i brandons, manifestacions populars entorn del foc que es feien entorn del solstici d’estiu a l’inici de la collita del cereal. Amb la baixada del foc es pretenia augurar unes bones collites i espantar els mals esperits a través de rituals. Fa 16 anys que a Andorra, juntament amb territoris del Pirineu, celebrem aquesta festa com a Patrimoni de la Humanitat. A la Gàbia del Mico rebem una representació d’aquesta festa que a Andorra està vinculada amb l’arribada de la flama del Canigó, que ha arribat a la una del migdia a Ordino i aquesta tarda es repartirà a totes les parròquies a la plaça del Consell General. Els nostres convidats son: Jordi Rusillo, colonista d'AINA;Teresa Cabanes del Centre de la Cultura Catalana; Albert Roig, fallaire Ordino i Edu Vergara, que serà el nou Fallaire Major de les Valls.

Andorra la Vella inaugura El Jambo, aquest dijous i s'allargarà fins dissabte, tres dies de música al carrer en què els esbarts ballaran a ritme de hits catalans. Descobrirem els nous treballs de Komanem, Quim Salvat i Four Flags; i les produccions de talents emergents com Eugènia Correia, Marta’s, Electrix, Isolda i Ese. El Jambo crea tendència. Va ser en el camí de la Ludwig Band i ara s’espera el torn d’Ypnosi. En una edicó en què s’estrena la pèrgola de la plaça del Poble també ens visiten Maruja Limón, Joao del Monte , Compota de Manana i Sobrezero. Bé, ja podem trucar els amics que sempre fan d’un concert, una experiència, ronyonera per poder ballar i alguna cosa refrescant a les mans per no deshidratar-se. A La gàbia del mico rebem a Riccardo Sandrini i Jordi Díaz de Four flags; Òscar Llauradó i Josu Adánez de Soulded out i contactarem amb Joao del Monte i Eric Castillo de Compota de Manana.

Cultura per a ments inquietes

Si avui dia al país hi ha unes 89.500 persones, i uns 30.000 són andorrans amb dret a vot. Així que un terç de la població decideix per la resta. Però temps era temps que la situació encara era més extrema. El vot masculí universal no va arribar fins al 1933. Trenta-set anys després, als setanta, va arribar la possibilitat de vot per les dones i el 1985 es baixa l’edat de vot dels 21 als 18 per captar joves votants. I abans? Abans va haver-hi «La cosa». La cosa que va aconseguir que com a mínim poguessin votar els caps de casa, perquè fins aleshores només quatre poderosos es repartien la donja i els privilegis. Aquella cosa (nom en clau) era La Nova Reforma que va aconseguir trencar amb el poder dels comuns sobre el consell. Fins aquell moment els escollits eren part d’una institució i altra alhora, i a vegades s’afavorien els abusos. Bonaventura Mas diu a Anton Maestre en una carta «convé activar la cosa» i és que Anton Maestre a ser una de les persones clau en aquest procés. La correspondència i documentació de Casa Molines ara reescriu part de la història. En aquest capítol oferim més informació del primer procés sobiranista gràcies a la voluntat d’investigació del Consell General i a la tasca del doctor en història que també coneixem en la faceta d’editor, Oliver Vergés i Albert Villaró , coordinador del departament d'història de l'ARI

A les xarxes tens de tres a cinc segons per enganxar un usuari a un contingut. És molt menys temps del que necessiten dues persones per sentir-se atretes, vuit segons. El consum de contingut a les xarxes és un gran pilar que ha modificat, fins i tot, la manera de consumir cinema, fins a quin punt? Avui en parlem a La gàbia del mico amb el codirector artístic d'Ull Nu Marc Camardons i la creadora de contingut Emma Soler, que acaba de guanyar el premi Crit creadora emergent.

No calen moltes paraules per dir el que un pensa, tampoc per expressar el que un sent. I de vegades, no en cal ni una. El silenci pot ser més dens que qualsevol altra manera d’expressar-se.Els nostres convidats d’avui han trobat un projecte entre estrofes, un batec en cada vers i un refugi en cada pausa que han convertit en partitura.I entre línies i tornades les han convertit en cançons, que portaran de gira. Aquest dijous estan d’estrena i en aquest programa rebem a Roser Puigbò i David Sanz, els protagonistes de Veu Silent

A finals segle XIX els llumins eren la forma més còmoda i fàcil de fer foc. Es fabricaven en petits tallers. Era un producte que necessitava tothom i aviat arriben els monopolis. A França el 1872. Un andorrà Jacint Rossell ja es dedica a enviar llumins d’Espanya a França fins a 1892 que el monopoli s’instal·la  al país del sud.  En aquest moment comença l’aventura per poder fabricar llumins a Andorra, una de les primeres empreses altament inflamable. En aquest capítol parlem amb l'historiador Daniel Fité sobre les diverses activitats de Casa Cintet.