El malestar ha sortit de les aules als carrers. Aquesta setmana han continuat les vagues de mestres, que consideren que la situació a les escoles i als instituts s’ha fet insostenible i que les institucions no hi responen. De mala maror ja n’hi havia, però ha crescut arran de l’acord que el Departament d’Educació i els sindicats Comissions Obreres i UGT van pactar d’esquena als sindicats majoritaris. USTEC, Professors de Secundària, CGT i la Intersindical reclamen al departament que torni a la taula de negociació, però el govern del president Salvador Illa continua defensant un text que qualifiquen d’històric i diuen que no el pensen modificar.

En aquest episodi de La taca d’oli, en parlem amb Sira Ruiz, representant de la USTEC, en què és coordinadora de l’àmbit de feminisme. Ruiz considera vergonyós i fins i tot ofensiu l’acord del departament amb Comissions Obreres i UGT. A parer seu, el govern pretén apaivagar els conflictes socials en compte de cercar-hi solucions de fons. La imatge que l’administració té de la realitat als centres s’ha anat desvirtuant, diu, i els mestres se n’han afartat. Durant la conversa, Ruiz explica per què calen més recursos per a l’escola inclusiva, menys burocràcia i una actualització dels salaris per a recuperar el poder adquisitiu perdut, entre més necessitats.

La taca d’oli és un pòdcast presentat per Ot Bou i enregistrat al plató nou del diari, dins el projecte VilaWeb Televisió. És un espai d’entrevistes d’actualitat en què un expert ens ajuda cada dimecres a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi poden trobar un format molt semblant, perquè a vegades passeja per Barcelona, però de fet va molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans al trencaclosques de les grans potències.

Encara hi ha molta incertesa sobre el futur de la guerra de l’Iran. Aquesta setmana, el president dels Estats Units, Donald Trump, va dir que era a punt d’acabar-se, però ell mateix ho va matisar de seguida. En canvi, Benjamin Netanyahu, primer ministre israelià, sembla que té força més clar cap on va. En aquest episodi, en parlem amb Paul Sánchez Keighley, periodista especialitzat en el Llevant i copresentador d’Alhayam, un pòdcast en català sobre el conflicte israeliano-palestí. També és traductor de l’hebreu –acaba de traduir al català Les edats de l’home, d’Etgar Keret (La Segona Perifèria)– i membre de la junta de Mozaika, una entitat que promou la cultura jueva a Catalunya. 

A la conversa, Sánchez Keighley explica el seu punt de vista sobre la guerra i posa en dubte que la finestra d’oportunitat fos tan idònia per als Estats Units i Israel com diuen algunes anàlisis. Segons el seu parer, Trump tenia un excés d’ànsia de victòria arran de l’operació fugaç a Veneçuela i Netanyahu –que diu que finalment s’han donat les condicions per a aconseguir el seu gran objectiu d’aquests últims quaranta anys– se n’ha sabut aprofitar. Per què és tan important per a Netanyahu, aquesta guerra? Com és que la seva branca del sionisme s’ha anat tornant hegemònica aquestes últimes dècades? Quin efecte pot tenir la guerra en el procés de normalització de les relacions d’Israel amb els països del Golf? I en termes de política interior?  

La taca d’oli és un pòdcast presentat per Ot Bou enregistrat al nou plató de VilaWeb Televisió. La taca d’oli és un espai d’entrevistes d’actualitat en què un expert ens ajuda cada dimecres a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi trobaran un format molt semblant, perquè a vegades passeja per Barcelona, però de fet va molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans al trencaclosques de les grans potències.

La resposta de l’Iran a l’agressió dels Estats Units i d’Israel s’ha escampat ràpidament per la regió. El règim dels aiatol·làs ha reaccionat a l’assassinat del líder suprem, Alí Khamenei, amb atacs a la resta de països del golf Pèrsic i, malgrat les incerteses, ara el càlcul general és que la crisi es pot allargar molt. En aquest episodi de La taca d’oli analitzem el règim de l’Iran per dins, amb un dels principals experts de casa nostra, Jordi Llaonart (Barcelona, 1974), arabista i periodista, corresponsal de premsa al golf Pèrsic i al Pròxim Orient, llicenciat en filologia àrab, màster en món àrab i islam i màster en diplomàcia i acció exterior, que va acabar els estudis a les universitats de Tunis i de Damasc, i autor del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors, 2024).

Durant la conversa, Llaonart repassa breument conceptes bàsics per a entendre com hem arribat fins aquí –com ara els efectes a llarg termini de la revolució islàmica del 1979, la complexitat del xiïsme i l’estructura institucional del país–, però també assenyala les claus per a entendre la tensió actual. Per què estava ja tan debilitat, el règim, abans de l’últim atac? Per què s’han embullat tant les relacions entre Israel i l’Iran, aquestes darreres dècades? Què en pensa, la població civil iraniana? Què pot passar segons quina sigui la successió de Khamenei com a líder suprem? Hi pot haver un equivalent iranià a allò que Delcy Rodríguez ha significat per a Veneçuela? Quin efecte pot tenir la reacció de la resta de països del golf Pèrsic? En què cal que ens fixem, d’ara endavant, per treure l’entrellat de l’evolució del conflicte?

Què és La taca d’oli?

La taca d’oli és un pòdcast presentat per Ot Bou i enregistrat al plató nou del diari, dins el projecte VilaWeb Televisió. És un espai d’entrevistes d’actualitat en què un expert ens ajuda cada dimecres a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi trobaran un format molt semblant, perquè de vegades passejarà per Barcelona, però de fet anirà molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans al trencaclosques de les grans potències.

La resta d’episodis d’aquest pòdcast

Els pagesos fa molts anys que protesten. Aquest darrer mes, han tornat a fer vagues i mobilitzacions amb tractors a la Gran Via de Barcelona. En aquest cas, ha estat amb l’acord comercial del Mercosur de fons, però els problemes que s’acumulen vénen de més enllà. La majoria sent amenaçada la viabilitat del model de l’agricultura i la ramaderia, veuen com les grans empreses es van menjant els peixos petits, com les administracions els inunden de burocràcia i com les distribuïdores els escanyen pagant-los, tot sovint, per sota el preu de cost. En aquest episodi de La taca d’oli en parlem amb Laia Angrill, pagesa de cal Rosill, a Peramola (Alt Urgell), i membre d’Unió de Pagesos, que va fer el grau d’estudis globals a la Universitat Pompeu Fabra i un bon dia va decidir de tornar-se’n a casa, a tenir cura de la granja familiar. 

Durant la conversa, Angrill explica a fons tots aquests problemes. Primer, la burocràcia com un instrument fred amb què les administracions aspiren a controlar mil·limètricament la vida dels pagesos, però també tot de disfuncionalitats de fons. N’assenyala dues d’importants: que s’ha permès a les grans explotacions de créixer sense límit i que s’ha permès l’acaparament de terres, cosa que ha derivat en un problema semblant al que hi ha en matèria d’habitatge. Per això, exigeix que es reformi la llei de la cadena alimentària espanyola i que es faci complir, però també que els consumidors siguin més compromesos amb allò que compren, que els governs siguin menys rígids i que la mirada de les decisions sigui més porosa al territori. 

Angrill també diu que, més enllà d’aquestes dinàmiques econòmiques de fons, una part del problema l’expliquen els canvis culturals i de mentalitat de la seva generació, i parla de les eleccions d’aquesta mateixa setmana a la Taula Agrària, l’òrgan de relació dels pagesos amb les institucions. 

Què és La taca d’oli?

La taca d’oli és un pòdcast presentat per Ot Bou i enregistrat al plató nou del diari, dins el projecte VilaWeb Televisió. La taca d’oli és un espai d’entrevistes d’actualitat en què un expert ens ajuda cada dimecres a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi trobaran un format molt semblant, perquè a vegades passeja per Barcelona, però de fet va molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans al trencaclosques de les grans potències.

La resta d’episodis d’aquest pòdcast

El 24 de febrer farà quatre anys que va començar la invasió russa d’Ucraïna, que ha desembocat en una guerra cruenta. Rússia avança metre a metre amb un altíssim cost en vides humanes. Hi ha quinze mil civils ucraïnesos morts confirmats i quaranta mil de ferits, segons les Nacions Unides, i centenars de milers de soldats morts a cada bàndol. En quina fase es troben la guerra i les negociacions? Què frena un acord de pau? Com ha canviat les coses, el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units? Quin desenllaç sembla més probable, ara com ara? Quines lliçons o quines reflexions hauria de treure Catalunya del que ha passat a Ucraïna aquests darrers anys?

En aquest episodi, en fem balanç amb Abel Riu, llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Barcelona i màster en estudis russos i eurasiàtics per la Universitat d’Uppsala, a Suècia. El seu àmbit d’especialització són els afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica i és un dels fundadors del Catalonia Global Institute, un centre d’anàlisi d’afers internacionals “que té com a objectiu dotar la societat catalana de pensament propi en política global.”

Durant la conversa, Riu sosté que Ucraïna encara és en condicions d’aguantar per no haver de cedir més territori que el que Rússia ja ha ocupat fins ara, però apunta que el problema de debò és la manca de garanties després d’un final aparent de la guerra. En aquest sentit, és determinant el paper dels Estats Units, però ara com ara la disputa és més oberta que no sembla. “Hi ha un seguit de línies vermelles per a Rússia, però hi ha una sèrie d’elements que no estava disposat a acceptar fa un any o dos i que ara sembla que sí”, explica.

Què és La taca d’oli?

La taca d’oli és un pòdcast presentat per Ot Bou i enregistrat al plató nou del diari, dins el projecte VilaWeb Televisió. La taca d’oli és un espai d’entrevistes d’actualitat en què, cada dimecres, un expert ens ajuda a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi trobaran un format molt semblant, perquè a vegades passegem per Barcelona, però de fet va molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans, al trencaclosques de les grans potències.

La resta d’episodis d’aquest pòdcast

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar fa uns quants dies un conjunt de mesures estrella contra allò que ell ha anomenat “la tecnocasta”, una etiqueta en què encabeix els amos de les grans corporacions digitals. L’anunci inclou, sobretot, cinc propostes: la prohibició d’accés a les xarxes socials als usuaris de menys de setze anys, la càrrega de la responsabilitat penal als dirigents de les plataformes de contingut, la consideració de delicte de la manipulació d’algorismes que amplifiquin continguts il·legals, la creació d’una eina que ha anomenat “Empremta d’Odi i Polarització” –que ha de permetre de seguir, quantificar i traçar els missatges d’odi a les xarxes– i l’impuls d’una directriu de col·laboració del seu govern amb la fiscalia per a investigar infraccions en què puguin incórrer les plataformes.

L’anunci de Sánchez ha originat una gran controvèrsia. A ell li ha servit per a fer valer una topada pública amb Elon Musk, amo de X, i amb Pàvel Dúrov, de Telegram, que l’han atacat amb duresa. Tanmateix, molts activistes que fa anys que lluiten pels drets dels ciutadans a internet alerten que la proposta del president espanyol també pot ser perillosa i regressiva en uns quants aspectes. En aquest episodi de La taca d’oli, en parlem amb una de les grans expertes del país, l’estratega tecnopolítica Simona Levi, impulsora de Xnet (Institut per a la Digitalització Democràtica) i codirectora del curs de postgrau de la Universitat de Barcelona en tecnopolítica i drets a l’era digital.

En la conversa, Levi mira d’articular una visió una mica més elaborada que no pas el dilema maniqueu entre la posició de Sánchez, que considera moralista, i la de magnats com ara Musk, que denuncia que volen alimentar les dinàmiques tòxiques a internet, a vegades per interessos ideològics i en tot cas per conveniència de negoci. Levi reivindica un eslògan: “No en culpis internet, no en culpis la gent, no en culpis ni tan sols la intel·ligència artificial. Culpa’n el poder. Perquè és evident que molts dels problemes que hi ha es deuen al fet que les grans corporacions digitals guanyen diners i influència política mitjançant la manipulació d’allò que, en el fons, és casa seva: les seves xarxes.”

Per això, Levi considera important d’impulsar elements per a restringir el poder sense fre que tenen aquestes grans corporacions. Fins i tot li semblen positives algunes propostes de Sánchez, com ara fer responsables els directius de les xarxes socials no pas pels continguts, sinó pels algorismes dissenyats per afavorir continguts delictius. Així i tot, aclareix que el poder no sols es pot referir al de les grans empreses, sinó també a l’estat quan s’extralimita. “Quan hi ha un invent nou com internet, l’impuls del poder és prohibir-ho tot, perquè és una cosa que li resta poder. La democratització de l’accés a la informació, amb tots els defectes que puguem trobar-hi, dóna més poder a la gent”, avisa. A vegades, aquesta voluntat de prohibir de dirigents com ara Sánchez fins i tot implica aliar-se, hipòcritament, amb les grans corporacions. 

El primer quart del segle XXI és impossible d’explicar sense entendre, abans, per què la Xina ha fet un salt econòmic tan impressionant, que l’ha duta a disputar la primacia mundial amb els Estats Units. El moment tan turbulent de la política internacional –la guerra comercial, la pugnar per les fonts d’energia, la Nova Doctrina de Seguretat Nacional de Donald Trump i les primeres actuacions per a aplicar-la– són conseqüència, en part, d’aquesta puixança. En el tercer episodi de La taca d’oli, un nou pòdcast de VilaWeb presentat per Ot Bou, en parlem amb Inés Arco, investigadora del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB).

Arco comença explicant la importància de la figura de Xi Jinping, president de la República de la Xina d’ençà del 2013, que diu que ha estat fonamental per a fer realitat aquest canvi. Xi arribà al poder amb la promesa d’un “nou somni”: un país moderadament desenvolupat, amb una classe mitjana com més va més forta, acompanyat de la construcció d’un relat per a preparar la reunificació amb Taiwan, la diversificació de les seves aliances internacionals –cosa que es veié, sobretot, en la iniciativa de la Franja i la Ruta, una de les claus de la seva política exterior– i l’aspiració estratègica d’esdevenir una potència mundial al nivell dels Estats Units, en condicions de disputar-hi una gran batalla tecnològica.

Tanmateix, aquesta aspiració de creixement en l’ordre internacional no es tradueix en una política exterior agressiva. Arco diu que “l’ordre mundial que vol la Xina no és tan diferent del que tenim ara”. Tot i que és cert que Xi vol posar fi a l’hegemonia dels valors occidentals que, aquestes darreres dècades, han definit les normes internacionals i els organismes multilaterals, el seu projecte polític necessita estabilitat al món si vol reeixir. “Hem de pensar que, a la Xina, el comerç internacional i la globalització l’han beneficiada moltíssim. No vol anar enrere. Els aranzels de Trump van en contra de l’ordre internacional que vol la Xina”, diu.

Això explica bona part de les reaccions que ha anat tenint la Xina als darrers esdeveniments internacionals. El govern de Xi ha estat més aviat tímid en la resposta contra els atacs nord-americans a Veneçuela, que Arco diu que no s’esperaven, i a parer de l’experta seran igualment reservats si l’administració Trump prepara un atac contra l’Iran. “La Xina té molt clar que és un soci econòmic per a la resta del món, no pas un aliat militar. L’única aliança que té la Xina ara mateix quant a responsabilitat de respondre si un país és atacat és Corea del Nord, i, de fet, els xinesos fa anys que volen canviar aquesta clàusula de defensa mútua perquè no els interessa d’entrar en cap conflicte”, explica.

En aquesta conversa, Arco explica com és que els xinesos han estat capaços de superar tan airosos el primer any del combat aranzelari amb els Estats Units. Segons la seva anàlisi, mentre la Xina feia molt de temps que es preparava per a un contraatac nord-americà que mirés de plantar cara al seu auge, els nord-americans no van calcular prou les possibles respostes, i les restriccions que la Xina va imposar a les exportacions de terres rares els va deixar, en part, fora de joc. Sigui com sigui, la guerra és oberta, i el règim xinès també té debilitats internes que el podrien amenaçar: la debilitat de l’exèrcit, la incertesa sobre el successor de Xi i un potencial creixement de la incomoditat popular.

El govern del president Salvador Illa, que encara és a l’hospital, ha viscut els últims dies la primera crisi de gran abast. I no es pot dir que se n’hagi sortit. D’ençà de dimarts de la setmana passada que el servei de Rodalia és alterat molt seriosament, en alguns moments ha estat del tot interromput i no recuperarà la normalitat fins dilluns vinent. La majoria de l’oposició ha demanat la dimissió de la consellera de Territori, Sílvia Paneque, però de moment l’executiu fa pinya i diu que no dimitirà. 

Les gotes que van fer vessar el got són les de la pluja que va caure dimarts, que va malmetre una bona part de la infrastructura. Però el got ja era molt ple a causa de dècades de desinversió, retards i manca de planificació. 

Al segon episodi de La taca d’oli, el nou pòdcast presentat per Ot Bou, el professor Jordi Rosell, que ensenya economia aplicada a la Universitat de Girona, ens ajuda a anar una mica més enllà de la crisi d’aquests dies i a trobar-ne les causes estructurals. Hi parlem sobre el model d’infrastructures espanyol que ha perjudicat les catalanes, de les flaqueses de l’acord de traspàs del servei ferroviari a la Generalitat de Catalunya, suposadament “integral”, i de les possibles solucions que hi ha ara mateix.

La importància que hi hagi canvis

Rosell considera que la cosa més important, a Rodalia, és que hi hagi canvis amb urgència. Gairebé és més important el fet que hi hagi canvis, diu, que no pas la mena de canvis, perquè el servei fa tant de temps que es troba estancat i en decadència que, sense revulsius, és del tot impossible que millori. Considera que el traspàs que van pactar el PSC i ERC té algunes coses bones, com ara que la governança passi a Barcelona, com a mínim en part. Malgrat que l’estat espanyol retingui el control de la xarxa i de la infrastructura, no deixa de ser un avenç que participi en la gestió l’administració que és més a prop dels usuaris. Ara: és clarament insuficient. 

Allò que cal de debò, segons Rosell, és que hi hagi canvis en l’operador, atès que RENFE ha estat ineficaç i és opaca deliberadament: “Seria bo que RENFE perdés una part d’aquest servei, ja fos en favor d’una empresa pública com ara Ferrocarrils de la Generalitat o en favor d’una empresa privada.” Durant la conversa, el professor posa exemples d’uns altres països que ens podrien servir de referència i també recorda les limitacions que hi ha dins el marc espanyol per a seguir-ne els models.

El problema és que, de manera indefinida, la nova empresa, Rodalies de Catalunya –acabada de constituir–, continuarà formant part del grup RENFE Viajeros: així doncs, encara cal desentrellar moltes coses abans d’assolir tal objectiu. Un dels desafiaments principals és el paper del sindicat majoritari dels maquinistes, SEMAF, un grup corporativista que s’oposa al traspàs integral de Rodalia i que va exigir al govern espanyol de mantenir la nova empresa dins de RENFE, cosa que contravenia l’acord amb ERC. 

Tanmateix, l’origen de l’atzucac no són els maquinistes, a parer seu, sinó una política deliberada de l’estat, centralista i radial, que de manera sistemàtica ha infrafinançat les infrastructures dels Països Catalans –sobretot, les que no són autosuficients, com ara els ferrocarrils i les carreteres. “És clar: hi ha hagut una política radial de maltractar l’arc del corredor mediterrani”, afirma. En conseqüència, segons Rosell, és urgent també un canvi en la manera de relacionar-se amb el govern de l’estat: “El problema principal ha estat creure’s allò que ens deien. I ho continua essent.”

Elisenda Paluzie, catedràtica d’economia a la Universitat de Barcelona i ex-presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, és la primera convidada de La taca d’oli, un pòdcast nou de VilaWeb presentat per Ot Bou. La taca d’oli serà un espai d’entrevistes d’actualitat en què un expert ens ajudarà cada dimecres a interpretar els grans debats socials, econòmics i geopolítics del moment tan efervescent que vivim. Els seguidors del Santa Eulàlia hi trobaran un format molt semblant, perquè a vegades passejarà per Barcelona, però de fet anirà molt més enllà: dels pobles i viles dels Països Catalans al trencaclosques de les grans potències.

En aquesta entrevista, Paluzie radiografia l’última reforma del finançament espanyol, amb la incerta pluja de milions promesa per Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, i també analitza de quina manera poden afectar l’estratègia independentista els últims canvis geopolítics, que releguen l’autodeterminació. Les setmanes vinents, amb nous convidats, hi parlarem de la puixança de la Xina, de Donald Trump, de la relació entre Barcelona i Madrid, de la crisi institucional espanyola, de la lluita dels pagesos contra l’acord amb el Mercosur, de la situació bèl·lica a Ucraïna i de com ha transformat el paisatge europeu, entre més.

Més diners, però la mateixa sobirania de sempre

Paluzie explica en aquesta entrevista que la reforma del finançament que han anunciat el PSOE i Esquerra Republicana queda molt lluny d’allò que es va anunciar, l’agost del 2024, per justificar la investidura del president Salvador Illa. L’acord no implica ni la sortida de Catalunya del sistema de règim comú, ni que la Generalitat passi a tenir la clau de la caixa ni la sobirania fiscal: representa, segons Paluzie, tot just alguns canvis menors del model actual. A efectes pràctics, és un pas enrere en termes d’aspiració política, i encara més si tenim en compte que, durant el procés, “semblava que tot això s’havia superat i que ja es parlava d’unes altres coses, com el repartiment d’actius i passius”.

“La filosofia del model no ens dóna sobirania. És un model en què una fórmula general per a totes les comunitats autònomes acaba distribuint els diners. I aquests diners et vénen d’una part de participació teòrica en la recaptació impositiva, però no del fet que els recaptis”, explica. Paluzie esmenta el joc d’equilibris que creu que han fet els socialistes amb l’acord i n’exposa amb detall totes les flaqueses, malgrat que també reconeix que és positiu d’anar integrant la recaptació de més imposts a l’administració catalana: “Si mai tornéssim a anar cap a un procés d’independència, ja tens una estructura que et facilita la transició.”

L’autodeterminació perd força?

En aquest episodi, Paluzie també reflexiona sobre si l’autodeterminació ha perdut valor en el nou ordre internacional –una conclusió que tal volta es pot treure del genocidi a Gaza, la guerra d’Ucraïna, la intervenció a Veneçuela o les amenaces a Grenlàndia– i en quina mesura això hauria de modificar l’estratègia del moviment independentista català. Paluzie apunta que el vell ordre tampoc no va ajudar Catalunya en el moment determinant, encara que l’autodeterminació hi fos teòricament més protegida, però admet que servia per a posar límits a l’estat: “Ara és un moment que, en principi, és molt negatiu per als drets humans, i l’autodeterminació n’és un de fonamental, però no vol dir que la conjuntura no permeti que, fruit de determinades circumstàncies, algun país assoleixi la independència.” Segons el seu parer, la disputa encara no és gens clara.