Sempre ho diem que aquest programa és una família. La família sou vosaltres, els nostres oients que després de tant temps s'han convertit en els nostres amics i amigues. Avui som a Farrera, hi hem vingut a veure una amiga, alguna de les nostres còmplices, en tenim moltes d'escampades pel territori. Avui, fent l'últim programa de la temporada a Farrera, us tornem el regal del que feu cada dia per nosaltres! Compartim aquesta estona amb Rosa Vilalta i Guillamon, dibuixant, pintora i escriptora; Cesca Gelabert, pintora i fundadora del Centre d'Art i Natura de Farrera (CAN); Fien Groffils, codirectora del CAN, activista i gestora cultural, i Marta Pazos, actriu, directora de teatre i òpera, escenògrafa, dramaturga i pintora.

El Paral·lel de Barcelona és una foto en blanc i negre ja fa anys. D'aquelles nits de vedets, pubilles de cuixa forta, músics, travestis, balls, alegria, tramussos, cafè amb conyac... Hem recuperat una dona que encara viu i que és molt viva. És la Carme Gutiérrez Piñol, una dona de 91 anys que va formar part del cos de dansa de la companyia de Joaquim Gasa, on actuava, entre d'altres Mary Santpere. Viu avui al barri de Les Corts. Vam anar a casa seva i li vam posar el micròfon. El que ens va explicar en una estona no cap en una conversa de ràdio. I acabem amb recomanacions de llibres per a aquest estiu amb les llibreteres Irene Jaume i Meritxell Àlvarez.

Què coi passa amb el meu cos? Aquesta és la pregunta de fons que l'escriptora Fer Rivas es fa al llibre "Jo era un noi". Amb aquest títol i la foto de portada, on es veu un noi amb barba de tres dies, tothom podria pensar que és un llibre sobre la transició de gènere, però no, és un llibre emocionant que ens fa moltes preguntes: què és exactament la masculinitat, el desig, i com la construïm a partir dels nostres referents. I anem fins a una escola d'adults de l'Hospitalet de Llobregat per descobrir la història d'un grup de dones que, ja de grans, i després de passar-se tota una vida treballant i cuidant la família, han decidit apuntar-se a l'escola.

Estem en plena temporada de festivals: Vida, Cruïlla, Pedralbes, Cap Roig, Eufònic, Grec... No ens ho acabem! Fa molt temps que mirem els cartells amb deteniment i comptem si hi ha tants artistes dones com homes? A la majoria de festivals s'hi esforcen, ja no queda bé aquell desequilibri a què estavem acostumats. Avui farem un viatge més enllà del cartell i mirarem les estructures de la música. Ens hem tornat feministes de cop? O només és un rentat de cara? En parlem amb Fátima Mellado, tresorera de l'Associació per a la Igualtat de Gènere en la Industria de la Música i codirectora de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya; Raquel Bassas, presidenta de l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya, i Olga Ábalos, periodista musical, i durant 10 anys stage manager al Sónar, productora tècnica de concerts i tour manager.

Estem en plena temporada de castells, i des de fa molts anys veiem les dones com formen part del fet casteller sense traves. Hi ha dones caps de colla, enxanetes, acotxadores, però hi ha igualtat entre homes i dones? Els llocs de responsabilitat continuen sent per als homes? Les colles castelleres, on encara la majoria són homes, són ambients segurs per a les dones? En parlem amb Tamara González, cap de colla dels Xicots de Vilafranca; Carla Piñera, sotscap de la colla Castellers de la Vila de Gràcia, i Bea Jiménez, excap de pinyes i excap de colla dels Castellers de Sabadell.

Quan Vicky Peña puja a un escenari, no està interpretant només un paper. Estem sentint la veu d'una consciència. Ella s'empelta del que fa, sempre busca una història, més enllà del lluïment personal. Et parla des d'un altre lloc. Porta mig segle damunt dels escenaris amb papers memorables, molta feina i, sobretot, molt d'amor per l'ofici. Filla i mare d'artistes. Premis, els que vulgueu. I tot i així, encara té temps per militar i creure en totes les causes justes.

Fins al 1985, no es va poder avortar legalment a Espanya i, a més, només es podia fer en tres supòsits. No va ser fins al 2010, fa 15 anys, que es va poder avortar de manera lliure i gratuïta. A la pràctica, això va abocar com a mínim 40.000 dones a travessar la frontera, perquè al nostre país estava prohibit i perseguit. Aquestes eren les més afortunades perquè s'ho podien permetre, però moltes d'altres havien d'interrompre l'embaràs de manera clandestina, en condicions difícils que suposaven un perill per a la seva vida. En parlem amb Montse Cusachs, que va avortar a Londres amb només 15 anys, i Rosa Almirall, membre de la DAIA, Dones per l'Anticoncepció i l'Avortament, una associació que ajudava a avortar les dones que ho necessitaven.

Les pel·lícules i les sèries estan plenes d'escenes d'amor i sexe. Però, com ho viuen les protagonistes? Recentment, ha aparegut una figura molt important en el món del cinema: la coordinadora d'intimitat. Per saber en què consisteix ben bé aquesta feina, assistim amb la coordinadora d'intimitat Lola Clavo al rodatge d'un curt que explica com un noi amb una discapacitat arriba per primera vegada a un orgasme. La crítica de cinema Alba Laguna ens porta exemples de bones pràctiques a la gran pantalla i d'altres on hauria sigut molt necessària aquesta figura. I amb la periodista musical Marta Pallarès ens endinsem en la figura de Sara Montiel: qui hi ha darrera del mite?

Les cançons que no poden faltar la nit de Sant Joan. Les més petardes per ballar, cantar i donar-ho tot.

A vegades, les vides més reals costen d'assimilar. Avui parlem amb Cristina Farré. El nom no us deu sonar i aquesta és la gràcia. De fet, ella n'ha portat molts de noms. S'ha dit Cristina, Ana, Maria Rosa i segur que molts d'altres perquè va viure 10 anys en la clandestinitat i 15 a l'exili en països com Algèria, Colòmbia i Cuba. Cristina Farré és la cara de l'antifranquisme que no ha sortit enlloc, del qual no hem parlat mai i del qual ningú farà un monument.