Conversem amb l'esportista paralímpic Jordi Morales, actual campió del món de tenis de taula adaptat, sobre la seva experiència als passats Jocs Paralímpics de Tòquio on va guanyar la medalla de bronze per equips. Eren els sisens Jocs en què participava el palista català que va competir per primer cop a Sidney 2000 quan només tenia catorze anys. Després ho va fer a Atenes 2004, on va guanyar la medalla de bronze individual; Pequín 2008, Londres 2012, on va assolir una plata per equips, i Rio 2016. Jordi Morales, que té mobilitat reduïda a les cames i problemes d'equilibri perquè va néixer amb Espina Bífida, va començar a jugar a ping-pong a 6 anys i fins als 13 va entrenar i competir amb nens sense cap discapacitat. Només un any abans dels seus primers Jocs Paralímpics va descobrir el tenis taula adaptat i des de llavors ha acumulat un brillant palmarès internacional.

Parlem d'esport solidari a través del programa "Tenis amb valors" que ha posat en marxa la Fundació Tenis Barcelona en col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés. El projecte està adreçat als infants en risc d'exclusió que la Fundació Pere Tarrés acompanya als seus centres socioeducatius dels barris del Poblenou i Poble-Sec, a Barcelona, dos dels 35 centres que la institució té a Catalunya i les Illes Balears per nens i nenes de famílies en situació de vulnerabilitat. El programa permet que aquests nens i nenes puguin gaudir d'una sessió setmanal de tenis en un espai del seu propi barri. Més enllà d'iniciar-los en l'esport del tenis, el projecte té un rerefons educatiu a través dels valors de l'esport.

Ens visita l'exnedadora de sincronitzada, ara coneguda com a natació artística, Irina Rodríguez. La catalana va formar part de l'equip espanyol de 'sincro' durant 20 anys en què va acumular un brillant palmarès on destaca la medalla de plata dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. Sempre va compaginar la seva carrera esportiva amb estudis diversos de fisioteràpia, osteopatia i psicologia i va començar a treballar com a fisioterapeuta quan es va retirar de la competició el 2010. Actualment, però, la Irina està centrada en la seva tasca com a entrenadora i assessora diferents equips de natació artística del món, per la qual cosa viatja sovint. Amb ella conversem de la vida després de l'esport.

Conversem amb el jove jugador d'handbol català Ian Tarrafeta que ens acompanya des de la ciutat francesa d'Aix-En-Provence on juga actualment. L'Ian, que es va formar i va debutar a la Lliga ASOBAL al Granollers, acaba de fer vint-i-tres anys i és considerat un dels valors més importants de present i futur per l'handbol català i espanyol. El passat mes de gener va ser un dels cinc debutants de la Selecció Espanyola en un Campionat d'Europa on l'equip espanyol va guanyar la medalla de plata. Tarrafeta juga ara al PAUC de la lliga francesa, una de les de més nivell d'Europa, i des d'allà ens explica la seva trajectòria i la seva adaptació al club i la ciutat on va arribar el 2020. Com molts divendres al Més que Esport recorrem ciutats del món gràcies als i els esportistes catalans repartits per la geografia mundial.

Conversem amb Montse Gracia, pionera de l'esport adaptat a casa nostra i Presidenta de l'UNES-Sant Feliu, club de bàsquet en cadira de rodes que actualment competeix sota la denominació de FC Barcelona com una de les seccions amateurs del club blaugrana. La Montse, a la que la pòlio li va provocar una discapacitat a les cames quan tenia tres anys, no havia fet mai esport quan l'any 1975 va formar part d'un grup de noies que van començar a jugar a bàsquet adaptat. No va ser un camí fàcil però aquell grup va obrir un camí que va dur a jugadores com la Montse Gracia a competir internacionalment i a participar als Jocs Paralímpics de Barcelona 92. Un cop retirada de les pistes Gracia no ha deixat mai de lluitar per l'evolució de l'esport femení i adaptat.

Conversem amb l'atleta paralímpica deficient visual Mª Carmen Paredes i el seu marit i guia a les competicions, Lorenzo Sánchez. Junts van competir el passat estiu a la marató de la seva categoria als Jocs Paralímpics de Tòquio on van assolir una novena posició. Paredes, que ja havia competit a Rio de Janeiro on no va poder finalitzar la prova, viatjava al Japó amb opcions de medalla, però va córrer lesionada i no va poder aconseguir l'objectiu. Amb ells conversem sobre aquesta experiència i sobre la duresa de l'esport d'elit que no valora l'esforç sinó el resultat. La Mª Carmen ja pensa en els Jocs de París, però en Lorenzo, maratonià amateur abans de fer de guia de la seva dona quan va perdre la visió per una malaltia, no veu clar continuar en l'esport d'alta competició. Amb 58 i 62 anys ells van ser dels atletes més veterans dels Jocs de Tòquio.

Parlem del projecte "Joventut Esportiva, Societat Activa" que ha posat en pràctica la Diputació de Barcelona amb l'objectiu d'utilitzar l'esport com a eina per disminuir el sedentarisme i l'abandonament esportiu i acompanyar joves en risc d'exclusió social perquè generin el seu projecte de vida a partir d'uns hàbits saludables i uns valors extrapolables a tots els àmbits vitals. El projecte consisteix en la incorporació en els serveis municipals d'atenció a les persones de la figura d'educadors esportius que acompanyin adolescents i joves, de 12 a 18 anys, en la definició i realització d'activitats de caire esportiu i lúdic tant en l'àmbit de l'espai públic com en equipaments esportius del municipi. Aquesta és una acció adreçada especialment a joves i adolescents en risc d'exclusió, ja que la pràctica esportiva és un element de protecció i prevenció.

Conversem amb l'exjugador internacional de bàsquet José Antonio Montero que va jugar al Joventut i al Barça i va guanyar títols amb tots dos equips. Montero va néixer a Barcelona, però va viure a Madrid de petit i es va començar a formar com a jugador a la pedrera de l'Estudiantes abans de tornar a Catalunya i entrar a les categories inferiors del Joventut amb qui va debutar a la màxima categoria amb només setze anys i va formar part d'un dels millors equips de la història del club badaloní. També ho va fer al Barça a qui va estar a punt de donar-li la que hagués estat la seva primera Copa d'Europa, però no li van donar per vàlida una cistella que legalment ho era. Un cop retirat Montero va estar vint anys amb diferents càrrecs a la Federació Espanyola de Bàsquet, però els darrers anys s'ha passat al futbol i ara és Director Adjunt de Relacions Institucionals de la Lliga de Futbol Professional.

Conversem amb la nostra companya Sara Gutiérrez, jove periodista que ha cobert el Dakar per RTVE des de l'escenari del raid més dur del món, l'Aràbia Saudita. Amb vint-i-set anys, la Sara ja en porta 10 de professió perquè els seus inicis van ser anteriors als seus estudis de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona on es va llicenciar el 2016 abans de cursar un Màster de Periodisme Esportiu a Blanquerna. I és que Sara sabia des de sempre que volia dedicar-se a aquesta professió que l'ha dut a cobrir cinc Dakars, els quatre primers des dels estudis de TVE a Sant Cugat i el d'enguany sobre el terreny. Al Més que Esport la Sara ens explica la seva experiència a l'Aràbia Saudita.

Ens acompanya Francesc Termens, pilot català de raid que acaba de disputar el seu primer Dakar i ho ha fet en la categoria de Clàssics. En Francesc, pilot de raids que ha estat campió d'Espanya i subcampió d'una Copa del Món de baixes, tenia des de petit el somni de participar en el Raid més dur del món. Aquest any ho ha aconseguit i ho ha fet amb com homenatge al seu pare, Ramon Térmens, amb una rèplica del mateix Nissan Patrol amb el que en Ramon va guanyar l'any 1987 el ral·li dels Faraons com a copilot de Miquel Prieto. Un cotxe restaurat pel mateix pare del Francesc, mític copilot i mecànic que l'ha acompanyat des del campament d'assistència a la seva aventura al Dakar.