Ara fa 5 anys, el món assistia atònit a una situacio inèdita: el coronavirus detectat a la Xina, a Wuhan, s’estenia per tot arreu. A Europa, el país més afectat era Itàlia, el nord d’Itàlia. Però aquí havien aparegut també els primers casos. L’OMS parlava ja de “pandèmia”. Era l’11 de març del 2020.

L’endemà, la Generalitat anunciava el tancament de les escoles un dia més tard, davant la gravetat del que estava arribant i el risc de transmissió comunitària. Preocupava sobretot la Conca d’Òdena, a l’Anoia, on es va registrar el brot més important, amb l’hospital com a epicentre. I aquell 12 de març del 2020 es convertia en el primer territori confinat.

L’endemà, 13 de març, el president del Govern, Pedro Sànchez, decretava l’estat l’alarma a tot el país i, un dia més tard, entrava en vigor el confinament estatal.

El que va venir després ja ho sabem: hospitalitzacions, ucis, morts...

La vida ens va canviar d’un dia per a un altre: la majoria es van haver de confinar a casa, es va imposar el teletreball, només els serveis essencials podien sortir a treballar i, entre aquests, destacar el paper dels sanitaris. Es van haver d’afrontar a un virus desconegut i, pràcticament, sense eines. No hi havia mascaretes, no hi havia epis; hi havia molta incertesa i, per què no dir-ho, molta por.

Què ens queda de tot allò? Què en vam aprendre? I què hem oblidat? Estem preparats per a una altra possible pandèmia?

Interrogants que mirem de responder amb l’ajuda dels doctors Carmen Cabezas, que era subdirectora de Promoció de la Salut i després Secretària de Salut Pública, i Jaume Sellarès, metge de família, director d'un CAP i vice-president del Col.legi de Metges de Barcelona. Ells van viure aquella monumental crisi sanitària des del despatx i des de la consulta, donant resposta a les necessitats inèdites que s'hi van presentar. Les vacunes van representar un abans i un després en la batalla contra la Covid.

Escuchar audio