El 27 de febrer del 1976, fa gairebé mig segle, es proclamava la República Àrab Saharauí Democràtica de la Saguía El Hamra i Río de Oro. L’embrió d’un Estat sahrauí independent, que a hores d’ara continua sense materialitzar-se, tot i les resolucions de Nacions Unides que reconeixen el dret del poble sahrauí a l’autoderminació.

El Sàhara occidental és l’últim territori per descolonitzar. Va ser colònia espanyola entre el 1884 i el 1958, en què es va convertir en la província número 53 de l’Estat espanyol. Els sahrauís eren ciutadans espanyols; tots dos pobles, totes dues cultures convivien plegades, fins que l’Estat espanyol va decidir abandonar el territori africà. El Marroc, pel nord, i Mauritània, pel sud, van ocupar el Sàhara occidental, les cases que molts van haver d’abandonar, tot fugint de la guerra, amb l’esperança de poder tornar-hi aviat. Però han passat 50 anys i l’exili continúa.

Els sahrauís es van instal.lar al desert, a la Hamada algeriana, el lloc més inhòspit del món –diuen--, sense oasis ni palmeres, només pedregals i un sol de justícia, que fa molt difícil la vida.

Mirem cap al Sàhara, amb l’ajuda d’un testimoni en primera persona del que és la vida als campaments de refugiats de Tinduf, perquè hi va nèixer: és l'Ebbaba Hameida, periodista, companya de RTVE, que acaba de publicar una novel.la, "Flores de papel", o explica la Història del Sàhara Occidental, a través de les històries de tres dones, la seva àvia, la seva mare i ella mateixa.

Escuchar audio