esta setmana ha faltat el baterista, compositor, arranjador i bandleader nigerià tony allen (194o-2o2o)

descrit com "potser el bateria més gran que haja viscut mai", tot i que era percussionista jazz va gravar més discos amb ritmes afrobeat, highlife, afrofunk, etc...

fela kuti va declarar que "sense tony allen no hi hauria afrobeat". fela componia per tots els instruments excepte la bateria que deixava per l'allen

tony no mantenia el ritme, el treia de polseguera, te'l mostrava en un moment especial i, després, el millorava amb variacions que estan fora de la imaginació dels simples mortals.

comencem amb l'ultim treball que va publicar fa 3 mesos amb el trompetista hugh masekela

- tony allen & hugh masekela - we've landed

tony va començar a tocar la bateria amb bandes desconegudes de lagos que feien el ritme highlife

des 1964 va estar al costat de fela kuti i junts van desenvolupar un nou ritme conegut com afrobeat

roforofo fight és la primera expressió cohesionada del so afrobeat de tony allen i el saxofonista fela kuti: part poliritme ioruba, part melodia nigeriana highlife, part swing de calypso i tot el vacil·le d'anar de un ritme a altres amb llibertat. allen i kuti ja portaven tocant junts huit anys en aquest barrejant highlife i jazz, però un viatge de 1969 als estats units va resultar fonamental, exposant-les al radicalisme del moviment black panther i provocant la reformulació de la banda "kool lobitos" passant a la estètica militant d’àfrica ’7o. al segon àlbum de kuti que es va gravar en 1972 després del viatge, allen pren el protagonisme al tall que el dona títol rofofo fight amb el seu ritme ondulant, picant la caixa (snare drum) a contrarritme desenvolt, contrarestant la dicció contundent de kuti. un tast persuasiu de les coses a venir.

- fela kuti - rofofo fight | lp rofofo fight | 1972

els ritmes afrobeat semblen enganyosament senzills: passes constants i ritmes saltironant descentrats però mantenint el ritme sense caure en la convenció occidental de tocar la caixa al tercer temp del compàs. proveu de tocar una línia d'en allen, i aviat us adonareu de la quantitat d’espírits i embelliments que hi ha a sota de la superfície: duplicacions des la primera nota d’una frase, fent escampar el bombo per tot arreu... no obstant això, el ritme es manté tot i que sembla que descarrilarà. water no get enemy és l'exemple perfecte: una línia de saxe a mig ritme que et ferà ballar a sobre de la barreja líquida d'allen mentre kuti utilitza la imatge amorfa de l'aigua per esbossar mètodes de resistència al govern reaccionari de nigèria.

- fela kuti - water no get enemy

a mitjans dels anys 70, la política de resistència d'en kuti havia arribat al punt àlgid. zombie va ser la seva expressió més contundent, kuti caracteritzava al violent exèrcit nigerià com a zombies sense ànima. podràs sentir la força de la seva frustració a través del seu saxofon ardent menejant-se al voltant de la línia highlife de la guitarra, mentre que el ritme concís i ple de shaker (maraques) d'allen és el fonament sempre fiable del missatge social d'en kuti. l’èxit de la cançó a nigèria no va ser sense conseqüències, una forta pallissa a Kuti, la crema del seu estudi i la seva mare llançada per la finestra i assassinada.

-fela kuti: zombie | lp zombie | 1976

terminem amb el primer disc d'en tony com cap de cartel (tot i que els músics són gairebé tots d'àfrica '70)

-tony allen - jealousy | lp jealousy 1975