MorfuSinTaxi

No a la Guerra ! No more war !!! Sols el poble salva al poble o sigui que a tota aquesta colla de gàngsters de la classe política només volen que ens seguim barallant I ells seguir fent els seus negocis amb les amigues grans corporacions ! NO A LA GUERRA! no siguem ignorants i fem un pas endevant ! Fa temps hi havia un col·lectiu que a la guerra dels Balcans posava música amb els seu soundsystem … es deien Desert Storm i feien que almenys qui la patia d’aprop tingues alguna mena d’alegria i pogués desconnectar de tanta barbàrie . Reivindiquem-ho altre cop LA GUERRA ES EL NEGOCI DELS RICS ! I apoiem a tots els pobles oprimits ! VOLEM LA PAU !

Chico Blanco ha irromput a l'escena amb una proposta única i original que recupera gèneres com el house noventer, l'eurodance o l'UK garatge per creuar-los amb l'ADN de la música urbana actual. La sensació després d'escoltar per primera vegada cançons com “WTF Is In My Cup” o “Gominola” és estar davant d'alguna cosa totalment nova. Tan crues com positives, les seves lletres reflecteixen l'esperit d'una generació que només vol “ballar sota la llum”. de discoteca" com a escapament al món gairebé distòpic en què vivim.

S'acosta el carnaval i qu3 millor que portar-vos una sessió d'emblematic club @elrowofficial ! Esperem que la disfruteu ! ☀️☄️ ⭐️⭐️⭐️⭐️ ‍♀️ ‍♀️

75 programes MORFUSINTAXI !!! Ho haurem de celebrar no ? Doncs sessió especial d’un dels clàssics del TECHNO ! Sessionaka d’en Richie Hawtin !!! Aquest divendres sintonitza’ns al 107.8 de la FM a @radiovoltrega o bé per streaming al www.ràdiovoltrega.com o descarregat els nostres PODCASTS PER CELEBRAR-HO ! I que no pari la festa ! Salut !!!

L'obra de Sophie Sweetland sembla onírica en la seva essència: hi ha una lògica borrosa i imperceptible que ho manté tot unit. Des dels coixinets càlids brunzits i les mostres empalmades dels primers D. Tiffany, fins al revivalisme suau del breakbeat de DJ Zozi fins a l'IDM fracturat d'Ambien Baby: l'enfocament de Sweetland sempre canvia entre la comoditat i la dissonància, l'eufòria nostàlgica i la novetat intrigant.

Creixent als suburbis de White Rock BC, Sweetland es va traslladar al barri xinès de Vancouver al mateix temps que va llançar el seu primer casset a 1080p, ple de variacions de casa granulades i embolcallades amb gasa. Poc després, muntaria les primeres pistes tranquil·les impulsades per guitarra del seu projecte Ambien Baby al seu dormitori, que es tornaria decididament més cinètic al llarg dels anys després d'unir-se amb el col·laborador NAP. Intentant sobreviure com a artista que viu al segon mercat d'habitatges menys assequible del món, Sweetland va convertir la seva casa en Sweet Pup Studios, un espai de bricolatge fora de l'horari que va guanyar notorietat per la seva sòlida programació fora de l'horari, fins que les forces de l'ordre locals van treure l'endoll. . Les col·laboracions van continuar al costat de Regularfantasy de Vancouver com Plush Throw, un nom que evoca una opulència de luxe que es pot degradar ràpidament en residus sintètics. És una metàfora encertada de la cançó col·laborativa del 2017 How RU Plush, on els pacífics escombrats de sintetitzadors de la costa oest es veuen socavats per una sensació d'avorriment inquietant. A continuació, Sweetland va marxar cap a Melbourne, on una amistat amb Rosa Terenzi va donar lloc a diversos remixes sinèrgics i EPs dividits que fusionaven l'electro bombolla i el breakbeat amb matisos ambientals impredictibles. El 2018 també va veure Sweetland flexionant els seus músculs curatorials, creant l'empremta Planet Euphorique per als seus breakbeats extraterrestres i cofundant el so "ilent" cromat del segell experimental XPQ?.

Com la majoria de les mans de D. Tiffany, l'enfocament de Planet Euphorique està clarament inspirat en la història de la música de ball però sona com el futur. Amb l'èmfasi en representar el talent del seu cercle íntim de co-conspiradors, l'etiqueta és una evidència més del món absolutament singular que viu D. Tiffany, i amb una gran quantitat de material inèdit en el camí que us convida a fer un pas més.

En poques paraules, D. Tiffany és una força vital a la comunitat global de la dansa, un planeta petit per ella mateixa. D.Tiffany

Polo i Pan són atemporals. El duet parisenc de Paul Armand-Delille (Polo) i Alexandre Grynszpan (Pan) fan música que flueix com fotogrames a través de les pel·lícules de Hollywood de l'època daurada, presentada amb un hàbil toc francès que impregna de manera juganera house, disco i electro en servei un dels més actes convincents en la música de ball ara mateix.

Tot i que temes com "Canopée" i "Dorothy" ara són essencials per a qualsevol festa al terrat o a la platja, sense importar la latitud, les actuacions en directe de Polo & Pan donen vida a la seva música amb una vitalitat brillant. Un cop d'ull a la pista de ball, ja siguin gires exhaurides als Estats Units o actuacions importants en festivals, i veureu somriures, pretensions caigudes i alegria sincera a les cares que us envolten. Això, més que el seu patrimoni cultural, atractiu global o història d'èxits underground, podria ser la qualitat més notable del Polo & Pan.

El 2020 veurà Polo & Pan navegar cap a noves aigües. El mixtape 'Home Sweet Home' indica el camí per a les influències en el seu so, deixant caure referències a tot, des de Joao Gilberto a Beethoven en el procés. Al senzill 'Feel Good' i un EP Feel Good corresponent, hi ha textures més riques i emocions més complexes. Però el so, la sensació que la música aporta a la pista de ball, és intransigent, inimitable i, sens dubte, Polo & Pan.

Com és el cas de molts iconoclastes, pot ser que el món en general hagi trigat un temps a captar la deriva creativa de Polo & Pan, però ara tots estem molt avançats per al viatge.

El barceloní John Talabot ha passat a ser un productor semidesconegut -conegut a Barcelona com a D.AR.Y.L. sobretot per les seves sessions com a resident a la sala Lo-li-ta de Razzmatazz- a convertir-se en una de les grans revelacions de l'electrònica i en un artista capaç de captivar Ewan Pearson, colar-se a la llista del millor de l'any de Pitchfork , col·laborar amb Delorean i asseure càtedra pel que fa a house orgànic i envoltant es refereix. Seguint els passos de Four Tet i creuant el Northern soul amb el so de Chicago, aquest barceloní anomenat Oriol Riverola ha passat a ser el principal garant del so més exportable del nostre país gràcies a les seves produccions i al seu bon fer després del segell Hivern.

El 2012 publica el seu primer àlbum en solitari al segell Permanent Vacation que és la primera plataforma internacional que aposta per ell: fIN. El 2014 va fer un salt més en la producció amb els seus primers passos amb el projecte Talaboman, a mitges amb Axel Boman en un dotze polzades titulat Sideral.

Saviesa, compromís i ball

Com s'esperava, aquest darrer any ha estat el del salt definitiu de The Black Madonna (Marea Stamper) a la primera divisió dels DJs internacionals. La resident de l'Smart Bar de Chicago ja va arribar l'any passat en un moment ascendent de la seva trajectòria, i va convèncer tothom amb un set que va combinar a la perfecció saviesa, estil i eufòria. La seva personalitat expansiva i la seva facilitat per connectar amb el públic són les raons que els seus seguidors es comptin per milers a tot el món. Fins i tot Iggy Pop s'ha declarat fan fan! Aquest any, i després d'una gira pels Estats Units sota el nom de “We Still Believe”, torna per aclamació popular al festival, per punxar a Sónar de Nit i en horari estel·lar.

Encara que la fama li ha arribat ara, Stamper fa molts anys que està involucrada en l'escena independent americana d'una manera o altra. A principis dels 2000s va deixar el seu Kentucky natal per instal·lar-se a Chicago i començar a punxar i produir els seus propis tracks. De seguida es convertiria en una figura essencial de la nit de la ciutat, no només accedint a la residència del mític Smart Bar sinó també encarregant-se de la seva adreça artística, a més de seguir traient rellegissos sota el nom de The Black Madonna i acudir a xerrades i entrevistes en què sempre ha mostrat el seu compromís feminista i amb la comunitat queer. Recentment ha estat reclutada per Robyn per remesclar un dels seus tracks i segueix publicant breus assajos on ofereix les seves sempre potents opinions sobre el present i el futur de la cultura de clubs i la música de ball.

DJ Python és un dels artistes més aclamats per la crítica en la música de ball contemporània. El productor novaiorquès uneix com ningú la propulsió narrativa del minimal house i el techno amb els ritmes sincopats del dembow i el reggaeton en un flux perfecte i hipnòtic. Com a prova d'això, només cal veure el seu LP de 2020 "Más Amable", una obra mestra moderna d'electrònica càlida, tan adequada per a la introspecció com per a sonar en un after a casa a la sortida del club.

Des d'aquesta perspectiva, DJ Python fuig de drops fàcils o pauses que solen complaure a les masses en favor d'un viatge més reflexiu i introspectiu, la qual cosa fa que un set seu sigui tan emocionant: simplement tancar els ulls, moure els peus i deixar-se portar.

S’acaba un altre any … i hem de començar el que vindrà amb una mica de il.lsió ja que últimament tothom està una mica desanimat. Al MORFUSINTAXI us tenim preparat un podcast de més de 4 hores de música ! Començarà amb el programa habitual amb una sessió nostàlgica. I després us passarem una sessió de John Talabot de 3 hores on ens retrobarem amb el so electrònic de principis dels 90! Va que sigueu molt feliços i que tinguem bon any !