La 'Sakine' no es diu Sakine. Utilitza aquest nom com a homenatge a la fundadora del PKK que va morir assassinada a París ara fa poc més d'un any. Aquesta 'Sakine' viu com a refugiada política en un país escandinau i dedica la seva feina d'activista al suport dels drets dels kurds. I enmig de les guerres i les repressions que viuen els diferents territoris kurds podem veure que l'opció de pau -a Turquia, a l'Iraq o a Síria- passa per reconèixer l'espai i el futur d'aquesta gent.

La comandante Ramona era indígena tzotzil i explicava que tenia dues feines: brodar i despertar persones. I això feia ja molt abans de l'aixecament zapatista de l'any 1994.

En Francesc de Dalmases ha escrit una carta molt especial per començar l'any i l'ha enviada a tres països molt llunyans, els reis dels quals han de portar-nos la força i les bones intencions necessàries per fer un món més just.

Aquest era l'any del seu centanari, havia nascut el 1913 i viva a Sant Feliu de Llobregat des dels 3 anys. I ja que era d'aquelles persones que fan de la militància i de la coherència una forma de vida, ens ha semblat que es mereixia formar part d'aquest espai. Bibliotecària de formació, durant la dictadura de Primo de Rivera, ja va començar el seu activisme reclamant des d'una revista local "Claror", la creació d'una biblioteca infantil al seu poble. I el fet que la demanda fos una biblioteca infantil ja ens diu molt de com serà la personalitat futura de Joana Raspall.

"Molts homes tenen la impressió que la violació és una relació sexual no desitjada, però és molt més, és una destrucció."

Denis Mukwege és congolès i ginecòleg. Un metge que com tants altres metges del món, arriba a la seva consulta i escolta les seves pacients. El que potser ja no és tan normal és l'element comú de les dones que visiten el Dr. Mukwege. Totes han patit la violència sexual com a arma de guerra i ell s'ha especialitzat a tractar les víctimes d'aquesta violència.

És el director del Festival de Cinema i Drets Humans de Sarajevo. Era professor de Dret a la Universitat, quan es va trobar vivint en una ciutat assetjada. Llavors va pensar que calia sortir al carrer i buscar complicitats per mantenir la vida cultural de la ciutat: es va inventar concerts, xerrades, conferències, lectures de poesia. Va dir que calia elevar el soroll dels habitants de la ciutat per fer callar els morters i els franctiradors. Diuen que feia la funció dels músics del Titanic, però la seva resposta va ser més enginyosa: "Jo sabia que la ciutat no s'enfonsaria".

A twitter el trobareu com a @aminbombay. Viu a l'Índia, es dedica al turisme alternatiu i el seu somni és obrir un cafè-llibreria on demostrar que tots som iguals, un oasi de calma en una ciutat plena a vessar de gent. Ara l'Amin somriu, treballa per fer allò que vol, perquè la vida és a les seves mans. Però l'Amin va créixer al carrer amb la seva germana, com tants altres nens dels 'slums'. De com s'ho va fer per arribar on és ara, en va escriure un llibre biogràfic "La vida és la vida", que ara és èxit de ventes a França i a les plataformes online.

És l'alcalde de Burjassot.... "A Jordi Sebastià li seria molt fàcil fer d'alcalde pla. Pensar en la recollida de brossa i en el paviment de les places ¿que també ho fa-, però sap que a Burjassot s'hi juguen alguna cosa més. Sap que els mateixos que s'omplen la boca fent servir el nom de nazi en va, no mouran ni un dit per la memòria de les paraules sàvies d'Estellés, el tresor de totes les filles i els fills d'Estellés que viuen a Burjassot i arreu del país".

Poc després de fer-se públic la massacre que va significar l'enfonsament d'una fàbrica tèxtil a Bangladesh vam poder escoltar la veu de Tessel Pauli, una de les cares més conegudes i reconegudes de la campanya internacional 'Roba Neta'. Tessel Pauli es lamentava una vegada més i es preguntava quants morts calien perquè les grans marques de roba signessin un acord per comprometre's a garantir uns mínims de salut laboral i de remuneració a les persones que treballen en aquests factories.

Avui parlarem de Diego Soto però podríem parlar de qualsevol membre de la comunitat indígena ixil de Guatemala. En Diego era només un nen quan l'any 1982 li va tocar fugir amb la seva família a correcuita del seu poblat a Quiché, a Guatemala. Quan hi va tornar al cap de pocs dies el poble no existia perquè havia estat arrassat i cremat per les forces militars del dictador Efraín Ríos Montt. El Diego recorda que totes les persones que no havien fugit, totes, havien estat assassinades.