Programa número CCLXXVIII en llibertat, 25è de la temporada XXVIII, 13è de 2024, 59è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 15è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic que al final tampoc ha sortit al 100% bé, però anem millorant, igual que el llatí, avui per a alumnes avantatjats amb l’idioma... igual que altres idiomes que estudiarem amb profunditat.

Avui en Lluís arriba en un estat poc recomanable, i pensareu que és l’habitual en ell... però no, una mica pitjor fins i tot, que es veu que era possible, així que després d’una confusió momentània de 7 dies, passem al Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi tenim als While She Sleeps i a l’Aaron Lewis, vocalista dels Staind, que ens regala un disc de pop-country que llàstima que, a sobre, sigui acústic, perquè si no...

Dins de l’apartat de Noms de Merda, i avisant que hi ha nova incorporació als noms disponibles dins de l’apartat Merchandising de la nostra web, hi tenim a DragonFall, DragonSpell i al quasi peliculero George Loukissas.

Arranquem fort amb novetats, i això que n’hi ha poquetes, i ho fem anant als vastos deserts del nord d’Europa amb els The Quill, grup veterà d’Stoner per a qui els conegui, no tant per als qui no.

Seguim amb els Rage, i és que avui en Lluís té un dia tonto, o un mal dia, o un dia thrashie, presentant aquest nou disc que està bé, tot i que potser no tan bé com l’anterior.

A part de la típica secció de cinema i televisió, al programa d’avui ens centrem en els idiomes, i si hem començat amb el llatí, seguirem amb el francès profund, i no serà la única classe d’idiomes avançats que tindrem al dia d’avui, perquè també us donem la solució definitiva per a pronunciar l’alemany perfectament.

Seguim amb novetats, i ja que parlàvem de cinema i televisió, anem pels Snow White in the Dark, grup de post-grunge amb veu femenina.

Arriba el nostre webmàster amb teòriques noticies amb retard, que no és altra cosa que un resum de la crítica del concert dels Lord of the Lost que tenim penjada a la web... primera estafa del dia.

A la recordamenta de la setmana, amb una pista que s’ha de reconèixer que ha estat prou bona, el grup escollit han estat els Mono Inc, posant ènfasi en la manca del Mono i més en saber que els alemanys es col·loquen en una bona posició competitiva davant els anglesos de Mallorca gràcies a ell i al seu esperit.

La segona pista del dia passa a ser la segona estafa del dia, sort d’en Lluís que, no sabem perquè, però té moments de lucidesa i torna a fer un doblet, encertant que la recomanamenta d’en Sergi a la vora del Làtex avui és per als que ja no tenen pont de vacances ni massa lloc per a més sondes anals, els The OddEven.

Tornem a les novetats, on hi tenim un grup tri-core, els Renesans, que mesclen deathcore amb metalcore normal i metalcore monyes... però, tot i això, prou bé.

Segueixen els ukraïnesos Waidelotte, i és que el seu black-folk-altri ens portarà a fer pràctiques d’ukraïnès per a més tard que també ens apareixerà en altres seccions.

La darrera novetat del dia és per als Divided a seques, grup que completa la secció d’Sludge/Post-Metal que ens tenia avui preparada l’Ivan.

El mort ens arriba entre lliçons de geografia i pèrdues de memòra, passant per la Ukraïna meridional de Pennsylvania per descobrir que els progs segueixen amb el seu no-parar d’apropiacions indegudes, com a males persones que són.

Tot això i més, com encara més lliçons magistrals de geografia i lingüística, o quina rel·lació hi ha entre els grups d’Sludge-Post-Metal i en Puigdemont, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CCLXXVII en llibertat, 24è de la temporada XXVIII, 12è de 2024, 58è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 14è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic que al final no ha pogut sotir tot de carrerilla, però vamos, prou bé.

Avui canviem un xic l’ordre de les primeres sub-seccions, i és que hi ha anuncis i noticies d’importància, com el missatge institucional del programa amb les recomanacions essencials per poder gaudir amb cautela d’aquesta Setmana Santa o el mètode per distingir entre rockers de Los Angeles i persones amb alèrgies.

Afegim un nou nom disponible per a grups amants de l’Stoner i dels dictadors antropòfags, que passarà a competir directament amb els Bokassa, però amb més rollete.

Dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui no hi tenim massa cosa, ja que tampoc hi ha multitud de novetats en general, així que hi tenim als Leaves’ Eyes, sorprenent després d’un EP que ja va passar per la mateixa secció fa un parell de setmanes, els Adventus i un EP d’Alestorm que ni fu ni fa.

Dins de la sub-sub-secció de Noms de Merda, tenim als Hammer King, aconseguint una nova combinació amb les paraules, els Slam Fernando, sense comentaris, els Sleeping Well, que devien de posar-se el nom després d’un reconeixement mèdic, i els que han anat a fer mal en parella, els Paranoia, per part doble, un grup de thrash i un altre de punk amb el mateix nom.

Comencem amb les seccions culturals, i ho fem posant-nos tot històrico-familiars, recordat que mai de la vida us heu d’apropar de mala llet al Sr. Patrick dels Nine Inch Nails després de que es fés autònom i fundés els Filter.

Arriba el nostre webmàster entre problemes tècnics i problemes mentals, amb la primera retarded news del dia, que semblava que no n’hi havia cap, i al final en van sortint, començant per aquesta, dels 2 Hit Wonder band que van tocar ahir mateix a Girona, els Medina Azahara.

La recordamenta és per a la Juliette Lewis amb el seu grup Juliette and the Licks, tot i que per problemes tècnics només acabin sonant els the Licks i no pas la Juliette, cosa que, per sort, queda compensada per una nova secció cultural de cinema i sèries de televisió.

La recomanamenta de la setmana és per als In Vision que, tot i la memòria d’en Lluís, resulta que estan prou bé, però fent coses diferents al què diuen que fan, i és que enlloc diuen que facin gòtic quan és el que més destaca de la seva música.

Ara sí que anem per novetats, i ho fem obrint la capça dels trons: la secció cultural d’idiomes, començant amb l’islandès tancat que ens porten els Vögel i una simpàtica senyoreta que ens rectifica la pronunciamenta.

La mateixa simpàtica senyoreta també ens rectifica i millora el nostre rus septentrional amb els amants de Fear Factory, els Digimortal, que tot i ser industrialets, acaben tornant-nos a la senyoreta una mica doom.

I per fer un “pleno” a la secció d’idiomes, ens adinsem a l’alemany profund amb els GHØSTKID, gent que fa metalcore industrial ballable i que combina la secció d’idiomes amb la de cuina, gràcies al guitarrista del grup, el senyor Heinz.

Arriba el mort de la setmana que ens porta als deserts d’Arizona, amb grans recomanacions sobre les passes i el procès per enterrar bé un cadàver per etapes, i descobrim el pic als americans ignorants.

Gràcies a la secció de geografia i geopolítica, establim les innegables connexions entre Catalunya i Arizona, amb grans propostes sobre el futur vexil·lològic i econòmic d’una futura Catalunya independent.

Encara aprenem més coses, i és que descobrim, per primer cop en més de 27 anys, que pot ser que existeixin (o existissin en un passat proper) thrashers que, a més, siguin bones persones, tot i que ja no en quedi cap de viu per comprovar-ho.

Tornem a les novetats, i és que encara ens queden uns fans d’Opeth, els Omnivide, gran nom i fàcil de recordar, tot i que, per ser fans d’Opeth, n’hi ha d’altres que en són menys fans i sonen més a Opeth.

Acabem amb les novetats i ho fem coincidir amb la secció sobre Eurovisió que darrerament tenim al programa, i és que, després de parlar la setmana passada dels Megara, avui toca parlar dels Pene Corrida, que potser ells no van a Eurovisió, però sí que ho farà la cançó que ens porten.

Tot això i més, com quina és la diferència conceptual entre el thrash i el doom, com a estils i com a persones, o quins són els millor casinos de les reserves índies d’EEUU, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa amb número de desgana, el CCLXXVI en llibertat, 23è de la temporada XXVIII, 11è de 2024, 57è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 13è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic, cosa que costa de pronunciar, i més si ho veus tot borròs, tot i que per una vegada, la culpa no era d’en Lluís, si no que la cosa ja venia borrosa de per se.

Mig solventats aquests primers problemes tècnics, anem per les primeres sub-seccions del programa, començant pel Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos on hi podria haver sortit més de la meitat de les novetats del programa d’avui, però com que no teníem res més, n’acabem rescatant unes quantes amb l’Scott Srapp al capdavant... els que no se salven de la crema són els Lethal Injektion i Spoken per monyes, i els Dragonforce... per sí mateixos, no és que calgui massa més per no sortir al programa d’avui.

La sub-sub-secció dels Noms de Merda ens porta a obrir la primera secció cultural del programa, amb el català correcte, lliçó primera de moltes que aniran apareixent al programa, a més de la secció socio-geogràfico-cultural, establint la connexió entre Burgos i Singapur a través dels Ursula.

La secció científica del Paranoia Metal Show més tècnico-científic del mes avui aporta proves contundents de la teoria sobre el punk, el thrash i el grindcore que la setmana passada vam desenvolupar en la seva vessant més teòrica, així com proves fàctiques de que els darrers estudis científics estan equivocats i en Lluís, a partir d’ara anomenat Ozzyto, n’és la prova vivent.

Anem per novetats desganades, com són els progs the Moor qui, per culpa dels festivals barcelonins, han passat de ser un grup destacat a no tenir el segell d’aprovació del programa, i els Seventh Day Slumber, aquests alternatius, però igual de desganats.

En aquest punt, hem de fer una petita pausa, perquè resulta que hem ideat el nou espectacle per al descans de la Superbowl que uneix als Rammstein, el Carnaval de Rio de Janeiro i gent que no s’ha de preocupar de tocar bé perquè toquen el baix.

Tornem amb les novetats, i ho fem, per sort, amb un EP perquè, veient com anava la cosa, els Hands Like Houses van prendre la bona decisió de no gravar un disc sencer.

Arriba el nostre webmàster, a qui hem de trucar dues vegades perquè resulta que és massa republicà, a més del desordre mental que el caracteritza.

Tal desordre ens porta a connectar els puticlubs de La Jonquera amb els grups de hard rock més en forma, com els Paradise, els Eden, o els Eclipse, tots ells amb crítiques dispars al Trip Advisor.

La quarta subsecció que fem en tercer lloc, la recomanamenta de la setmana, és per als Fiddler’s Green aprofitant per celebrar el dia de Saint Patrick, i en quart lloc, arriba la tercera subsecció, la recordamenta que ens fa dels Depeche Mode a la vora d’ells mateixos... sí, ja ho hem dit, avui en Sergi estava desordenat.

Tornem a les novetats, on hi trobem als Necrophobic, clàssics del black metal i del consum de maquillatge.

Tornem al bonic món del prog, i ho fem amb els Whom Gods Destroy, amb un disc millor que el dels The Moor, tot i que encara es podria millorar més, i, si no, que li preguntin a en Lluís.

Arriben els belgues Aborted, i ho fan tot cansats, sospitem que de tant trucar a penya perquè col·labori al seu disc, fent un pleno de featurings, tot i que, com demostren F.Hero, Bodyslam i Babymetal, el tema dels featurings ha passat ja de moda.

Amb el mort de la setmana us donem pràctics consells per poder seure a Lisboa, a més de recomanamentes essencials per ajudar als pobres portuguesos que decideixen sortir del seu pais per fer turisme.

Els Vltimas són la darrera novetat del dia, i ho fan demostrant-nos que no han perdut nivell des del seu debut, a més de ratificar les nostres teories sobre els baixistes.

Finalment punxem un EP tot rarot dels Anaal Nathrak, que no és pas novetat, ni presenta res nou, és pur onanisme grindcore.

Tot això i més, com la massacre de grindcores que va passar desapercebuda per la major part de la població, quin és l’orígen real dels homes llop o com evitar que us vagin dient carapolla pel carrer, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa amb número de desgana, el CCLXXV en llibertat, 22è de la temporada XXVIII, 10è de 2024, 56è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 12è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic.

Avui la noticia és que en Sergi ens fa campana i, en teoria, tindrem més temps per punxar música, però, de bones a primeres, ja demostrem que potser la teoria no té aplicacions pràctiques en el món dels paranoies, i més, si comencem tan desordenats que tant de tirar endavant i endarrera, això sembla el guió de Pulp Fiction.

La primera sub-secció del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, que, com tots sabeu, és l’anunci dels grups que no punxarem, avui contindrà els mateixos grups amb els que altres programes de ràdio faran el seu, tals com l’acústic d’Stryper que no entenem perquè l’Ivan no els vol punxar, discos de Judas Priest i Sonata Arctica, singles de Pain, Dark Tranquillity i SetYøurSails, i disco dels Exhorder que ens intenten colar gat per llebre o, en aquest cas, Thrash per Groove.

La segona sub-secció o sub-sub-secció és la dels noms de merda, on demostrem que ser #influencers_del_metal no sempre és bo, havent extès l’ús del llatí a grups com Atrae Bilis, Doloris Lacrima o Declines Vitae, i on hi trobem un altre grup d’aquests que intenta fer-se passar per grup famós, els Dekapitated.

La primera noticia musical del dia també té a veure amb la nostra influència extenent l’amor per lo latino, amb uns Darkspace que no s’acaben d’aclarar amb la numeració llatina.

Anem per novetats, que avui n’hi ha poquetes, i comencem amb els únics Hydra polonesos, que no pas, ni molt menys, a nivell mundial, i que, com a bons polonesos, ens porten un EP d’Stoner.

Tornem a recuperar les noticies, perquè ens en faltaven, i parlem dels negacionistes dels ocells a la NFL, el perquè de tants turistes japonesos a Figueres.

També ens havíem oblidat d’anunciar la separació dels Magnum... ja us hem dit que avui anàvem desordenats, però com a bons i reconeguts #pitonisos_del_metal, ja us avisem que en Bob Catley, a menys que no segueixi viu, seguirà en solitari... i això que no és temporada d’espàrrecs.

Per compensar el desordre, el programa d’avui es converteix en una lliçó magistral rere altra de geografia, començant per les colònies britàniques amb nou single dels Breed 77 que donen la raó a VOX en certs temes complexos.

Amb els Megara no presentem nou disc, si no que anunciem que els madrilenys representaran a San Marino a Eurovisió, amb una segona lliçó d’història i... sí, queda clar que era una altra noticia musical que ens havíem oblidat.

Tornant a les novetats, us presentem als Temor, dels quals el més interessant no és la música, si no el fet de disposar d’un haldorofonista a les seves files.

I més EPs, en aquest cas de la gent de difícil pronunciamenta dels Shadohm, gent provinent entre d’altres grups, dels Decapitated, els de veritat, amb c.

Fem una petita pausa per viatjar a Noruega i parlar-vos dels problemes familiars que hi ha entre les families de músics d’aquest país, i és que l’Ihsahn (també molt fàcil de pronunciar), resulta que és cunyat del gorgoritos de Leprous i ha de quedar bé amb la seva senyora.

Encara més EPs, ara ens desplacem fins a Finlàndia amb els Before the Dawn que, tot i tenir només una cançó decent de 4, és un porcentatge molt superior al que venien fent els darrers 15 o 20 anys.

Arriba el mort de la setmana, el qual ens porta a despistar-nos novament, tant a nivell geogràfic com a nivell conceptual, i és que és obligat, vist els grups no massa joves que hi haurà als festivals d’estiu, que donem consells pràctics de com mantenir vius als artistes si muntes un festival.

També aprenem quins tipus de carrils hi ha a les autopistes americanes, d’on venen els teclats dels grups de hard rock dels 70, o com fer un podcast imitant a un garrí.

Tot i que el mort no va morir fent esport ni en un parc, us acabem donant grans consells per aquesta gent que s’aixeca de bon matí per anar a córrer, i donem idees als ajuntaments per emmagatzemar i ordenar millor els cadàvers dels parcs.

La darrera novetat del dia és per al single dels Fleshgod Apocalypse, italians que van a un ritme no massa trepidant, i que fent càlculs aproximats, preveiem nou disc per d’aquí a un xic més de 10 anys.

Tot això i més, com quin és el camí a seguir per arribar al ionkiputerisme, o què superarà en morts a la Guerra Civil espanyola, quedant just pel darrera de la Inquisició i la grip espanyoles, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Un nou programa més, el CCLXXIV en llibertat i molt ben pronunciat, tant que fins i tot costa de creure, 21è de la temporada XXVIII, 9è de 2024, 55è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 11è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic, que cada dia se’ns fa més llarg d’enunciar, però avui això ja no és noticia, la noticia serà alguna altra coseta que passarà durant el programa.

Entre desenes de novetats de metall sinfònic de veu femenina i heavy metal que ens porten a investigar si hi ha hagut alguna descobrimenta d’una màquina del temps, avui surten quasi totes les primeres dos sub-seccions, començant pel Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi tenim als Leaves’ Eyes, que després sabrem perquè han fet un EP i no pas un disc sencer, els Sons of Liberty, en David Reece, els Out of Darkness que són els Iced Earth menys un que no té massa llibertat, i hi havien d’haver aparegut els Ministry, però l’Ivan, encara ningú sap perquè, ha decidit punxar-ne el darrer disc, provocant que la xarxa elèctrica de Figueres deixés de funcionar i, per això, avui ens falta un quart d’hora de programa.

A la segona sub-secció del dia, els noms de merda, hi tenim uns altres que afegeixen o canvien lletres a noms de grups bons, com els Arkado, o grups de metal sinfònic que ja no troben noms disponibles, com els Epileptica... o argentins amb els ous pillats com els Dezaztre Natural...

Les primeres novetats del dia, Ministry de banda, ens porten cap a Suïssa, on hi trobem a en Ronnie Romero col·laborant amb un grup que podria haver aparegut als noms de merda, com els Gotus, i als Hell Boulevard que fan industrial però escoltable.

Seguim amb novetats després de descobrir que les primàries dels EEUU tenen una clara influència dins del món del metal, quasi la mateixa que té en Chris Harms dins del món del gòtic, com demostra la col·laboració amb els Wisborg.

Anem per singles, per una banda els Ankor que estan entre contundents i japos, com bé essent típic de les terres de Tarragona, i els Self Deception, que, en fer coses curtes, ens venen bé per donar pas a en Sergi.

Com que no ha colat llogar la casa de la Barbie, avui en Sergi ens prova de vendre la casa d’en Freddie Mercury, tot i que comprovem que hi ha gent a l’equip que disposen de millors mansions que no pas aquesta casa.

La recordamenta del dia és per a Type O’ Negative i en concret pel gran personatge amb coses grosses que els liderava. Gràcies a ells, entenem d’on va sortir la idea dels acudits verds.

I de vells verds anem cap a jovenets que ho passarien fatal a segons quin monastir, els Liliac, uns nens que ja porten tres discos i que en Sergi ens recomana aquesta setmana.

Tornem a les novetats, on hi ha els sludgeros amants dels gats Pvrs, i els grooveros francesos Stone Horns.

La cosa rara del dia són els Gradience, una mescla lleugerament poc habitual de metall alternatiu, metalcore, rap metal i, com no, black metal.

Tampoc és que siguin massa normals els Concrete Age, fet de russos i italians emigrats a Londres, i que ens presenten nou disc que, quan haguem acabat de punxar, potser ja no és el nou disc, al ritme que porten aquests folkies.

La darrera novetat del dia és per als Firewind que, un parell de cops per dècada, i comptant que no cridin, no està de més posar una mica de power metall.

Amb el mort de la setmana avui descobrim moltes cosetes, com la nova dita que es posarà de moda de: No hi ha males postures, només manca d’alcohol.

També descobrim que a Argentina hi ha qui sap posar nom a les coses perquè la gent no s’equivoqui però, per contra, no tenen massa clar què és exactament un professor de música.

Tot això i més, com la manca de flotabilitat dels baixistes de groove, o a quin membre del grup heu d’enviar a buscar les pilotes perdudes, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Un nou programa més, el CCLXXIII en llibertat, 20è de la temporada XXVIII, 8è de 2024, 54è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 10è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic, que cada dia se’ns fa més llarg d’enunciar, sort que portem bé el llatí per no encallar-nos a la primera part.

Avui les primeres sub-seccions venen completetes, amb un Muy Bien Chavales tot atapaït de discos que sí que punxaran altres ràdios, amb Danner, Ace Frehley, Bruce Dickinson, D’Luna (5è disc de l’any d’en Jeff Scott Soto), Amaranthe i Blaze Bayley, quasi res.

I dins dels Noms de Merda, destacar que, com a bons #influencers_del_metal, hem obert la capça dels trons de grups que canvien una o dues lletres respecte a grups coneguts, com els Paleskin, Berried Alive, Sarón, Contraste o Dimmu Bongir, però la menció especial i medalla d’honor se l’enduen la gent que va provocar la creació d’aquesta sub-sub-secció, els Alicate, que també tenen nou disc.

La primera novetat del dia arriba aviat, de la mà d’un jove amb futur, en Mick Mars que segueix l’estela del seu amiguet Nikki Sixx i ens porta un hard rock modernet.

Les noticies del dia són, per una banda, l’invent anti-reaggetón que potser no acabaran de desxifrar els reaggetoneros, i la noticia del retorn d’Slayer que s’ajunta a la noticia amb retard de la separació d’Slayer i de la mort del seu guitarra.

Avui serà dia de saxos i drogues, i en un 2x1 oferta especial de diumenge, tenim nou EP dels japonesos Paledusk que, tot i que no ho sembli, no han anat a buscar a en Kim Dracula per què els passi cotillón.

I arriba l’hora d’en Bjorn Speed Strid, avui amb un dels seus molts projectes i en format single, els Act of Denial que preparen ja nou disc, que podria ser disc de versions de Cranberries... o potser no.

Arriba en Sergi entre disculpes als oients retrassats de l’iVoox i problemes tècnics, similars als problemes tècnics d’un youtuber tailandés que provava de convertir-se en turista anglès a Magaluf.

Després d’una pista que encara estem considerant de si és bona o no, ens recorda als Creed, tot i acabar recordant quasi que més als Art of Anarchy i a l’Scott Stapp, a més de seguir parlant d’alcohol i drogues, tot i que no de saxos en aquest cas.

Un cop tenim clar que el nostre webmàster és un poser, en Lluís s’anota un completo encertant que la recomanació d’avui a la vora de la pedregada és per als Outland Hill, grup de black metal amb sintetitzadors vuitanteros que emociona especialment a en Sergi i en Lluís.

Com queda ben palès al programa d’avui, el Paranoia Metal Show és un programa essencialment cultural, i després d’aprendre a llegir cirílic i escocès gaèlic, retornem a les novetats.

I ho fem amb els Borknagar, donant dades essencials sobre el seu bateria i el gust pels flamencs.

Avui no és bon dia per envaïr Polònia, així que ens consolarem escoltant a un grup de gòtic del d’avantes com són els Autumblaze.

Més canyeta des de dues parts diferents del món, per una banda tenim als Darkest Hour, i per l’altra, els ukraïnesos The Emergent, amb un death melòdic barrejat amb post-hardcore, de la vessant monyes, no pas de la true, tot i que dins dels monyes, dels que menys.

Encara més novetats, i no seria la primera parella que apareix al programa d’avui, i és que ja sabeu, si voleu conservar l’espurna del matrimoni, què millor que crear un grup de crossover o de black folk amb la vostra parella, com havien demostrat els Spotlights l’any passat o els Hand of Kalliakh aquesta mateixa setmana.

Arriba el mort de la setmana que, tot i tenir un gran nom de guerra per un blackie, acaba traient només un 3.5 sobre 12 del decàleg del bon blackie, essent el segon blackie en menys d’un mes que s’equivoca a l’hora de morir i no mor per marketing si no que queda classificat en una mort per despiste.

Després de donar dades d’interès general, com part de la història i cultura belgues, aprenem a diferenciar entre tipus de flamencs i el valor de certes persones en cabres sacrificables per blackies, passem a la darrera novetat del dia, els Job for a Cowboy, els quals descobrim el perquè portaven 10 anys sense treure disc, relacionant-ho amb la manca de cabres a Arkansas.

Tot això i més, com quins són els filtres del correu d’en Lluís, o quina és la diferència entre els aristòcrates amb diners espanyols i els belgues, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa que, per condicions festívoles varies i diverses, condiciona la pronuncia de’n Lluís a l’hora d’enunciar que és el CCLXXII en llibertat, 19è de la temporada XXVIII, 53è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu, i 9è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fixe Continuu, Veggie, etc... etc... o Eclèctic, que ens encallem massa pronunciant coses llargues i hem de guardar forces per les properes seccions.

Com la del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi tenim singles de Mister Misery, l’Einar Solberg en solitari i... per si no fos poc, en acústic, i els Infected Mushroom tope tecnos i instrumentals. A més, a la sub-secció dels noms de merda, avui hi tenim a gent que no tenen un baixista que desempati les votacions, com els Inferno Hades, els malalts Stamin, gent que no tenen esma per canviar de nom si ja està pillat el que volien com els Pestelence o Shaark, i els campions del dia, els Paracoccidiodomicosisproctitissarcomucosis.

I de lingüística anem, perquè aconseguim etiquetar el post-hardcore que no és com el post-hardcore que teníem fins ara, si no que és un post a partir del hardcore, molt diferent del que vindria a ser el post-hardcore monyes que teníem fins al moment, res a veure i que, per tant i en conseqüència etiquetarem com a True Post-Hardcore, però insistint i recordant que tenim posts per sobre de les nostres possibilitats.

Anem per la noticia musical del dia, on hi trobem a les Mariah’s Pop amb un disc conceptual sobre Carrero Blanco, que per fi retornen després d’un massa llarg període de silenci, tot i que sense haver fet cas a les nostres recomanacions nominalístiques.

La primera novetat del dia és per als Bokassa recordant al dictador antropòfag, que vindria a ser força diferent a un dictador qualsevol o fins i tot a un dictador antropòleg.

Els Spirit Adrift fan bona la nostra teoria de treure un directe si reconeixes que el teu darrer disc no compleix les expectatives, com tampoc compleix les expectatives per als doomerus la cançó que en punxem.

Parlant de Doom, anem per la nostra secció de musicologia i dietètica, on descobrim que ni la ginebra, ni el vodka, ni el doom, cap d’ells passa bé si no és barrejat, com molt bé ens demostren els Paradise Lost remenant algo que no havíen d’haver remenat, o els Triste que presenten nou disc.

Segueixen les novetats i ho fem amb un trío més de sueques, que es veu que està de moda que arribin de tres en tres, i en aquest cas es fan dir The Gems.

Una mica de hard rock actual abans de passar amb en Sergi, i ho fem de la mà dels South of Salem.

Ara sí que arriba el nostre webmàster entre discusions de com s’hauria d’anomenar la primera sub-secció, noticies amb retard dels lolailos de Megadeth, els Static-X que ocupen part de la seva ment malalta i una IA que no respon a les nostres preguntes tot i tenir-nos ben clitxats.

La recordamenta d’avui és per als Aphonnic que no ens queda clar si són el millor grup estatal de nu metal, el millor grup gallec de metal i no només de nu metal o què, però que són bons, sí.

La recomanamenta de la setmana és per als Emil Bulls que, tot i haver fet un disc fluixet per se, és un bon disc comparat amb altri, tot i que la seva discogràfica no en tingui ni punyetera idea de qui són els nanos que han fitxat.

Tornem a les novetats i ho fem amb un doble disc que només és un amb dues versions per les parts de l’Ishahn, un pavo que és tope blackie per llegir coses al revès menys quan es troba a Portugal.

Els Art of Anarchy amb una curiosa forma de seleccionar als seus cantants ens presenten a la seva principal novetat: En Jeff Scott Soto, que no seria un tiu famós per fer coses modernetes, precisament.

I marxem cap a la zona espanyolitzada de Suïssa on hi trobem el Sr. Nabo que col·labora junt amb molta altra gent, tot i que no tan famosos com ell, amb els Crow Mayhem.

Arriba tot un seguit de singles, que encara cueja una mica el tema de Sant Valentí, i ho fem amb uns que s’han matat amb un brainstorming brutal, els Oceans x Earth Calling x Misstiq, els We Are the Catalyst, i uns que no han estudiat massa ni treballat gens per fer un modern folk metal, els Nini.

Arriba el mort de la setmana en pilotes i un sobrenom recomanat per un baixista, repetint tipus de mort de fa 15 dies a poca distància d’on va succeïr aquella mort... cuidadín, perquè a més, tenim dues possibles teories per cobrir ambdues morts.

La darrera novetat del dia és per als Samael que han vist a l’Ivan trist i l’han volgut alegrar amb un directe del seu agrat.

Tot això i més, com la raó de perquè els bars de les òperes són a fora o de què es tracta exactament el programa d’apadrinament prog que fa temps que s’ha posat en marxa, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CCLXXI, amb el qual aprenem a pronunciar correctament l’accentuació llatina, 18è de la temporada XXVIII, 52è des de la creació del Veganisme Fixe Discontinu, i 8è del re-re-re-re-re-branding de l’Alcoholisme Fixe Continu Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Eserits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Alcoholisme Eclèctic.

Comencem el programa d’avui amb l’obvi apartat de religió en ser diumenge, i ho fem trobant la connexió entre les religions budista i cristiana que acabarà influint tot el programa d’avui.

Seguim amb noticies musicals i, com no, d’Eurovisión (que sempre s’ha de dir en castellà), on encara no tenim confirmada la presència de grups de rock o metal, però sí que hi descartem la presència dels Nebulosa XY en representació d’Espanya.

Al Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui hi tenim un trío monyes que l’Ivan ja havia oblidat que n’havíem punxat anteriors discos, dels Takida, Normandie i Seventh Day Slumber, i la Lena Scissorhands se’n salva més per ella que no pas pel disco dels Infected Rain, mentre l’Ivan en rescata un parell de les escombraries.

Dins dels noms de merda avui hi tenim als Baratro i als IIWISHIV, que gràcies a la nostra secció de lingüística internacional i llatina us desvetllem el perquè dels dos noms, amb menció honorífica pels INCMPLETE tot i el disc de merda que han tret, i se’n salven de sortir a la sub-sub-secció els Vertilizar perquè tot i el nom de merda, el seu rock-metall alternatiu / post-grunge, no està malament.

Comencem amb les novetats que avui en tenim un merder, distribuïdes gairebé paritativament entre singles i discos nous, i ho fem amb la principal novetat de la setmana, el Crema dels gallecs Aphonnic.

Els discos que ha salvat l’Ivan de les escombraries són el nou de la Chellsea Wolfe i el dels My Dying Bride, en plena competició per al disc desganat de la setmana, però punxables en les festes de carnaval de Hallifax.

Arriben els singles, com ja passa per aquestes dates donat que estem a tres dies de Sant Valentí, i els dos primers del dia són els Imminence que competeixen amb violins amb els My Dying Bride, i els Combichrist, gent que no havíem punxat però que avui havíem de fer-ho per solidaritat amb els pagesos, després d’un emotiu però fallit discurs lligat al Agrotech.

Arriba la secció de geografia catalana i ens n’anem cap a la zona de Calonge, tot i no tenir clar si és tocant a mar o no, amb el single del retorn dels Far’n’Hate.

Entre problemes tècnics arriba el nostre webmàster tan desganat com un grup de gothic-doom, sense secció de Noticies amb Retard, i recordant grups que ningú recorda perquè tampoc els coneixíem de res, com són els Carnival of Souls, quan hagués estat millor recordar als Sepultura.

La recomanamenta de la setmana a la vora del carnaval és per als Troll, amb un doblet per a l’Ivan en quant a encertamentes, i també per en Nagash en quant a grups que ressucita.

Tornem a les novetats, on hi trobem a uns fans dels germans Dalton i igual d’ordenats, els Fall of Serenity.

El nou disc dels Litosth ens obre el dubte a la desdoblamenta de personalitat entre el món blackie, o a la manca d’aptituts matemàtiques en certs grups.

Arribem a la recta final del programa amb el mort de la setmana que avui es mescla amb la secció de cuina, amb un senyor que tot i tenir 77 anys s’apunta a les darreres tendències de la moda.

Les darreres novetats del dia són single dels Equilibrium i disc de hard rock dels Kill City Kills.

Tot això i més, com la forma correcta d’anar a la botiga a demanar el nou disc d’en Sakis Tolis amb la Biblia a la mà, o quins són els millors pernils que podeu degustar a Anglaterra, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CCLXX, amb el qual aprenem a pronunciar correctament l’accentuació llatina, 17è de la temporada XXVIII, 51è des de la creació del Veganisme Fixe Discontinu, i 7è del re-re-re-re-re-branding de l’Alcoholisme Fixe Continu Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Eserits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly que, segons la IA, es podria resumir en Alcoholisme Eclèctic, tot i que no creiem que aquest nom tingui totes les connotacions de l’original.

No masses novetats tindrem a dia d’avui, i a més, moltes estan pensades de cares al 14 de Febrer i ens arriben en format single, cosa que també afecta a les dues primeres sub-seccions del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on només hi tenim a Mägo de Oz i KMFDM, i al Noms de Merda, on hi tenim dos grups amb problemes ortogràfics, Antania i Nekonomikon.

Comencem tope de geogràfics, erquè parlem del xoc cultural entre la marmota Phil i la Candelera, a qui separa un Xile de distància, i la posició de Manel the Caipú a favor d’un o l’altre. Seguim amb una solució per poder ventilar Xile i tota la cordillera dels Andes, i acabem animant-ho amb la música del Capullito de Helsinki.

Comencem ja amb novetats, i ho fem desplaçant-nos cap a França on hi trobem un grup que gojireja força però de tranquis, els Theraphosa, que podrien haver sortit perfectament a la secció de Noms de Merda.

Seguim amb single de Gothminister, a qui no recomanaríem per sortir amb cap de les vostres filles, però vamos... vosaltres sabreu.

Arriba una gent que semblava una cosa i n’acaba essent una altra, els Bipolar Architecture, que fan post-metal des de dues bandes diferents del globus terraqui (o planer terraqui pels terraplanistes).

Entre veus que va sentint arriba el nostre webmàster, amb un punt més de retard de l’habitual, si és que això fos possible, felicitant-se perquè en Ronnie Atkins segueix viu i l’Alice Cooper també en el dia del seu 76è aniversari.

La recordamenta de la setmana avui té més significat que mai amb els Talon, també coneguts entre certs cercles socials com a Talion, i que es veu que van fer més d’un disc.

La recomanamenta a la vora dels cargols avui és per als Never Obey Again, que també havia encertat en Lluís, però a qui se li anula el primer gol amb retard perquè no pugui sentenciar amb doblet.

Tornem a les novetats, on hi trobem un altre single dels The Halo Effect, més melòdics del normal, a més d’un single dels Setyoursails acompanyats del Sr. Estrella dels Zebrahead i amb la mirada posada cap a Polònia.

Arriba el mort de la setmana que ens porta cap als bancs trampa del Brasil, dels quals ja n’hem parlat força sovint, però que avui ens porta a esclarir-vos com s’ha de ballar una sardana a la vora de les fabeles.

En aquest apartat hi trobem que el senyor que neteja la casa d’un dels davanters del Barça necessitarà substitut per haver mort per culpa de la Missa del Gall.

La darrera novetat del dia ens porta cap a Andorra entre visites a Bieolorússia, amb els Persefone i un EP que ja quasi havíem escolat abans que sortís, però se’ls ha de felicitar per l’esforç llatí que fan.

Tot això i més, com el possible fitxatge dels paranoies per part de la Interpol per ajudar-los a resoldre assassinats internacionals, o quina és la connexió entre Gran Bretanya i els nazis en l’actualitat, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Nou programa que semblava difícil de pronunciar però el nostre llatí cada cop és millor, el número CCLXIX en llibertat, 16è de la temporada XXVIII, 6è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fixe Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly i celebrem enèrgicament que és el 50è des de la creació del Veganisme Fixe Discontinu.

Anem de seguida al Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, perquè avui tenim moltes novetats en llista d’espera, semblem un hospital madrileny, i dins d’aquesta primera sub-secció hi trobem als Manticora que es veu que no estaven tan perduts com pensàvem, però que tampoc ens preocupa massa, els Dead By April que després d’un parell de singles passables el disco encara els desmillora, els Mind Driller que han fet un disc rarot per portar-nos la contraria, i la col·laboració entre Bad Omens i la Poppy, que es veu que hi ha gent que no sap qui és.

I a la sub-sub-secció de Noms de Merda, dos que ho tindran difícil per treure disc quan toca, els December i els Thursday, i dos més que fan honor al nom de la sub-sub-secció, Dissimulator i Alleviate.

Després d’acusacions de ser uns exagerats i demostrar que no, gràcies a les festes de Río de Janeiro, us informem que els fans de Jon Bon Jovi l’any escollit persona de l’any, no pas del 2023 si no ja del 2024 i sospitem que també de la propera dècada, que els nostres amics Maladie fan de Putin però en plan pacifistes i que ens vam oblidar de felicitar al sr. Fructuoso el diumenge passat.

Anem ja per novetats, i en tenim dos de progs, uns més lents que els altres perquè ningú digui que no són prou progs, com són els Madder Mortem per una banda, i els Caligula’s Horse per l’altra.

També tenim als Lucifer que segueixen a la nostra estela de la numerologia llatina, amb una mica d’occult rock stoner doom altri que cada cop pinta un xic millor.

Seguim amb els Static X, grup antigament liderat pel Sr. Static, i que ara té dificultats com per posar-se al capdavant del grup, però que de segur que valida la seva simpatia cap a les tradicions catalanes com els gegants, capgrossos o calçots.

I precisament entre calçots apareix el nostre webmàster per recordar-nos que és un predictor amb potes al mateix temps que també ens recorda l’estat vital d’en Ronnie Atkins.

La recordamenta del dia és per als The Gathering després d’una assistència ben dirigida d’en Lluís perquè l’Ivan remati a porteria plena mentre en Sergi fa una bacaineta amb la música dels danesos.

La recomanamenta de la setmana a la vora dels calçots és per als the Struts amb doblet per part de l’Ivan tot i no tenir-los ubicats com a candidats de la tríada ionkiputera europea.

Tornem a les novetats i ho fem amb el Reno Renardo que segurament no ha fet el seu millor disc, i amb els Dymytry, gent a qui ja coneixíem però que no teníem tan present que fossin uns catxondos del groove melòdic.

Després de la típica secció de geografia urbana, seguim amb més discos nous, i ho fem amb els Blood Red Throne, vells coneguts del programa per fer un death de ramalassos blackies.

I de black metal a la Tierra Media va una mica el Mort de la Setmana d’avui, on hi trobem l’explicació dels bancs de la ciutat natal del nostre protagonista que tot i que podria arribar a caure’ns bé per intentar imitar l’aniversari d’en Lluís, resulta ser baixista que aprova justet l’exàmen del bon blackie.

Encara tenim novetats, com la dels Any Given Day, als qui recordàvem menys monyes, o el que sí que és monyes i que ens ve estafant una mica darrerament, el senyor Nomy.

Dos discos de death metal melòdic destacats aquesta setmana, per una banda tenim als Hiraes alemanys que han decidit millorar el paisatge que tenien fins ara, i per l’altra tenim les drogues típiques de St. Petersburg amb els Dominia i el seu violí.

També death metal melòdic però en aquest cas barrejat amb groove és el que ens proposen els Sacricide que tanquen les novetats del dia.

Tot això i més, com la connexió polonesa-tolkiana o la relació entre el black metal i California, entre dificultats per emmagatzemar morts per culpa del canvi climàtic, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana: