Eric DOLPHY va ser un músic innovador i singular, un excepcional intèrpret del saxo alt, clarinet baix i la flauta, i també un arranjador pletòric d’ idees. Molt apreciat per la crítica i els músics amb qui va treballar, va tenir una participació molt destacada en algunes de les gravacions de Charles Mingus, John Coltrane, Ornette Coleman o Gunther Schuller, que sempre es van desfer en elogis del seu treball. “Far Cry” de 1960 és una bona mostra de com ell i altres músics van entendre el jazz posterior al Bop: el pianista Jaki Byard amb qui va coincidir en el grup de C. Mingus, Booker Litle trompeta amb qui va gravar fins a sis discs, la gran esperança després de la prematura desaparició de Clifford Brown i que va tenir una vida tan curta com ell, finalment Ron Carter contrabaix i Roy Haynes bateria assegurant una rítmica perfecte, una bona mostra de la maduresa d’aquest geni que va ser Eric Dolphy que ens va deixar de manera prematura però que va tenir temps de deixar-nos obres mestres com el Point of Departure o Out to Lunch!. RECOMENAT, naturalment.

A “Dialect Fluorescent” de l’any 2012 el saxo alto Steve LEHMAN fa una barreja de temes propis i d’altres que agafa prestats dels seus predecessors. Steve Lehman és un innovador del llenguatge del Jazz i això ho fa compatible amb el respecte a la tradició, una seva cita més o menys literal seria: “preneu el que necessiteu del passat i deixeu passar la resta”; escoltant aquest disc confirmes el que ja sabies, que “relíquies” com el Motion de Lee Konitz del 61 o els directes al Vanguard de Sonny Rollins el 57 o les actuacions del grup d’ Ornette Coleman al Golden Circle de Stockholm el 65 o ..., son tant perfectament vigents com aquest , només son altres temps i altres circumstàncies. Tècnicament molt bons Steve Lehman al saxo alt, Matt Brewer al contrabaix i Damion Reid a la bateria, només canvia el llenguatge ... RECOMENAT.