
Sign up to save your podcasts
Or


Aquest poema no parla només d’una persona, sinó d’un foc que ve de lluny. Un foc que no neix avui, sinó que travessa generacions, que respira des de les pedres, des de les veus que van callar i de les que no van cedir. És una ràbia que no apunta cap a l’altre, sinó cap a l’oblit. Una memòria que no accepta desaparèixer. I en aquest cos concret, en aquest nom, aquesta memòria s’ha encès, potser sense saber-ho del tot, com un fil antic que torna a vibrar.
Però el foc, quan es desperta, no és neutre. Il·lumina i crema. I és aquí on el poema es torna més delicat: en la vora on la veritat pot convertir-se en verí. No perquè la veritat sigui falsa, sinó perquè pot ser dita des d’una ferida que encara no ha trobat repòs. El poble, com un mirall trencat, hi projecta tot: amor i rebuig, esperança i por. I ella camina, amb la veu ferma, sense voler callar. Però la qüestió no és si té raó. La qüestió és des d’on parla.
Perquè hi ha una pregunta que pesa més que qualsevol consigna: es pot defensar una terra sense trencar-la més? Es pot sostenir l’espasa sense ferir la pell del germà? Caminar en el foc sense convertir-se en cendra és una tasca que no es resol amb força, sinó amb transformació.
I és aquí on el poema obre una porta. No nega la intensitat, no demana silenci, no desactiva la veu. Demana mutació. Que l’espasa esdevingui bastó. Que la contundència es torni saviesa. Que allò que exclou aprengui a discernir. Perquè si la pell no canvia, el mur que es construeix acaba empresonant qui l’aixeca.
Defensar un poble, diu el poema, no és vèncer l’altre. És tenir el cor prou ampli per incloure la pròpia ferida. És deixar de ser frontera per esdevenir matriu, de ser trinxera per convertir-se en mirall. No es tracta de guanyar, sinó de reconciliar.
I aleshores, potser, la llibertat deixarà de ser una bandera agitada en el vent per esdevenir una ànima que ha trobat lloc dins seu. I si això passa, el record no serà de força, sinó de llum. No de confrontació, sinó de presència capaç de sostenir el conflicte sense alimentar-lo.
Perquè el foc pot destruir, sí.Però també pot il·luminar el camí si algú aprèn a habitar-lo sense perdre’s.
L’arrel que no va morir.
By PiathAquest poema no parla només d’una persona, sinó d’un foc que ve de lluny. Un foc que no neix avui, sinó que travessa generacions, que respira des de les pedres, des de les veus que van callar i de les que no van cedir. És una ràbia que no apunta cap a l’altre, sinó cap a l’oblit. Una memòria que no accepta desaparèixer. I en aquest cos concret, en aquest nom, aquesta memòria s’ha encès, potser sense saber-ho del tot, com un fil antic que torna a vibrar.
Però el foc, quan es desperta, no és neutre. Il·lumina i crema. I és aquí on el poema es torna més delicat: en la vora on la veritat pot convertir-se en verí. No perquè la veritat sigui falsa, sinó perquè pot ser dita des d’una ferida que encara no ha trobat repòs. El poble, com un mirall trencat, hi projecta tot: amor i rebuig, esperança i por. I ella camina, amb la veu ferma, sense voler callar. Però la qüestió no és si té raó. La qüestió és des d’on parla.
Perquè hi ha una pregunta que pesa més que qualsevol consigna: es pot defensar una terra sense trencar-la més? Es pot sostenir l’espasa sense ferir la pell del germà? Caminar en el foc sense convertir-se en cendra és una tasca que no es resol amb força, sinó amb transformació.
I és aquí on el poema obre una porta. No nega la intensitat, no demana silenci, no desactiva la veu. Demana mutació. Que l’espasa esdevingui bastó. Que la contundència es torni saviesa. Que allò que exclou aprengui a discernir. Perquè si la pell no canvia, el mur que es construeix acaba empresonant qui l’aixeca.
Defensar un poble, diu el poema, no és vèncer l’altre. És tenir el cor prou ampli per incloure la pròpia ferida. És deixar de ser frontera per esdevenir matriu, de ser trinxera per convertir-se en mirall. No es tracta de guanyar, sinó de reconciliar.
I aleshores, potser, la llibertat deixarà de ser una bandera agitada en el vent per esdevenir una ànima que ha trobat lloc dins seu. I si això passa, el record no serà de força, sinó de llum. No de confrontació, sinó de presència capaç de sostenir el conflicte sense alimentar-lo.
Perquè el foc pot destruir, sí.Però també pot il·luminar el camí si algú aprèn a habitar-lo sense perdre’s.
L’arrel que no va morir.