Avui us vull recomanar un llibre que, mentre el llegia, em feia venir ganes d'abraçar el seu autor. Es diu Rosa, és d'Alfonso Casas, està publicat per Random Comics, i és una d'aquelles novel·les que t'arriben ben endins.

A partir d'una certa edat, gairebé tots hem perdut algun ésser estimat. Jo, el meu marit; ara farà sis anys que va morir i llegint aquestes pàgines, he pensat molt en ell. Rosa neix de la mort de la mare de l'Alfonso Casas, després d'un càncer terminal de pàncrees, però tot i que podria semblar un llibre sobre la malaltia o la mort, jo diria que és, sobretot, un llibre sobre l'absència. Sobre què fem amb el buit que queda quan algú que estimem ja no hi és.

L'Alfonso no intenta evitar el dolor ni disfressar-lo, sinó tot el contrari. El protagonista, que és ell mateix, s'adona que l'única manera de continuar caminant és sentir tota aquella tristesa, travessar-la i donar-li un lloc; entendre que no es tracta d'oblidar, sinó d'aprendre a conviure amb el buit. Sempre trobaràs a faltar aquella persona, sí, però arriba un moment en què el record fa menys mal.

Hi ha una idea que m'ha emocionat especialment: la mort no és només un final, també pot ser una manera nova de recordar. Perquè un dels grans malentesos del dol és pensar que, si el superes o aprens a viure millor, estàs traint aquella persona, com si ja no t'importés. I no és així. Es tracta justament del contrari: de trobar una manera de continuar estimant-la sense que el record et trenqui cada dia.

Rosa és un llibre trist, sí, però també és tendre, lluminós i profundament humà i, al final, et deixa una lliçó preciosa: recordar també és una forma d'estimar.

Roser Herrera, Pila de llibres, Ràdio Gràcia.