Potser no surt als telenotícies, no apareix a les llistes d’èxits ni sona als altaveus del centre comercial. Però fa més de 40 anys que centenars de bandes d’arreu de Catalunya fan tremolar els escenaris amb mètal català. Un gènere que manté un fort vincle amb la cultura popular catalana, tot i que sovint passa desapercebut a la primera línia mediàtica.

Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast divulgatiu del Museu d’Història de Catalunya, ens acompanyen Edu Cremades, Dani Farrús i Dani Morell, tres metallers apassionats que han transformat un fil de Twitter (X) en una veritable enciclopèdia d’aquest gènere musical a Catalunya. Es tracta del llibre “Història i poder del mètal català”, un recull de l’empremta de més de 500 bandes i quatre dècades de resistència sonora en la nostra llengua. Benvingudes i benvinguts a un episodi que, avui, sona ben fort!

Les músiques que sentireu al pòdcast són (per ordre d’aparició):

• Udol – ‘El Regne’ (00’20”)
• Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (6’00”) 
• Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (9’24”)
• Sangtraït – ‘El guerrer’ (13’37”) 
• Foscor – ‘I tornar de les cendres’ (Nou fragment) (16’00”) 
• Falç de metzinera – ‘La tempesta’ (nou fragment) (20’04”) 
• Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (22’50”) 
• Siroll – ‘Més llenya al foc’ (28’30”)
• Obaga – ‘Oda a Barcelona’ (Nou fragment) (30’07”) 
• Assot – ‘1714’ (39’25”) 
• Vidres a la sang – ‘Els vents bufen a favor’ (42’10”) 
• Sangtraït ‘El guerrer’ (nou fragment) (47’37”)  

Els ateneus populars van tenir un paper molt rellevant a Catalunya des de finals del segle XIX fins a la Segona República. Aquesta xarxa viva d'entitats culturals i socials oferia espais d’educació, de debat, de cultura i, en definitiva, de cohesió social, i van contribuir a la formació cívica i política de milers de persones arreu del territori.
Però, a partir del 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, molts d’aquests ateneus comencen a ser clausurats i intervinguts. I amb la instauració del règim franquista, la majoria d’aquestes entitats van ser reprimides, dissoltes i, directament, espoliades.
Com es van produir aquests decomisos? 
A qui van afectar?
Benvingudes i benvinguts a SOM, el pòdcast del Museu d’Història de Catalunya. 
Per aprofundir en aquest procés i en les seves conseqüències, avui conversem amb Neus Moran, doctora en història contemporània i autora de diversos llibres, com ‘L’espoli franquista dels ateneus catalans (1939-1984)’, publicat per L’Avenç amb el suport de la Federació d’Ateneus de Catalunya i el Memorial Democràtic, així com de ‘La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)’ i l’estudi ‘Les víctimes de l’espoli franquista a Caldes de Montbui (1939-2023)’. 
Una conversa que ens ajudarà a entendre millor com la repressió franquista va afectar el teixit associatiu català i quina és la memòria que encara perdura avui.

Quan parlem del passat colonial espanyol, poques vegades ens ve al cap Guinea Equatorial. Coneguda com la Guinea Espanyola, és l’únic país africà de parla oficial castellana i va ser colònia del país durant gairebé dos segles.
Territori cedit per Portugal a finals del segle XVIII, inicialment va ser un territori oblidat i, més endavant, un espai d’explotació econòmica, sobretot a través de plantacions de cacau i cafè, on milers de guineans van ser sotmesos a condicions de treball forçós. La presència espanyola no va ser només econòmica, també va ser un imposició cultural, religiosa i política, amb una educació molt controlada i un fort paternalisme.
La independència no va arribar fins al 1968, amb un nou estat que va néixer enmig de tensions internes, una economia molt dependent i sota l'ombra d’un passat colonial mal resolt. 
Avui, a SOM Pòdcast, repassem la història de la colonització espanyola en aquest territori africà. En parlarem amb Gustau Nerín, doctor en antropologia i historiador especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica. 
Nerín, que va residir a Guinea Equatorial durant 7 anys, és també professor universitari i autor de llibres com ‘Guinea Equatorial, història en blanc i negre’ (Península/Edicions 62), ‘Traficant d'ànimes’ (Pòrtic), o el recentment reeditat ‘La última selva de España’ (Catarata).

Barcelona, segle XIX. Revolució Industrial. La ciutat comtal està experimentant un important augment demogràfic que farà canviar radicalment el territori. Hem d’imaginar una ciutat emmurallada, on les pulsions de modernitat xoquen amb les limitacions d’un antic règim. A falta d’espai horitzontal, la capital catalana creix en vertical i és habitual l’amuntegament de les famílies, amb una manca total de les mínimes condicions de salubritat.
El 1854, s’enderrocaran les muralles i la capital s’expandirà seguint el famós pla Cerdà, fins a engolir els municipis limítrofs. En aquest context, hi haurà importants canvis en les tècniques constructives i apareixerà un mercat immobiliari en sentit modern. Una nova dinàmica constructiva en la qual hi van participar molts burgesos i industrials enriquits, però també oficis de la construcció que van veure les noves oportunitats d’inversió.
Mestres d’obres o de cases, assistits pels fadrins paletes i els aprenents, i la feina d’artesans com fusters i manyans, veuran en aquest període com apareixen altres figures a l’obra que fan trontollar aquesta jerarquia professional. Enginyers, contractistes i arquitectes desplacen aquest ofici, que s’anirà debilitant fins a desaparèixer. 
Avui, a SOM Pòdcast, el pòdcast del Museu d'Història de Catalunya, descobrirem qui van ser els protagonistes en la construcció de la Barcelona moderna, més enllà de les muralles. I ho farem amb l’historiador i investigador Adrià Velasco Peraire.

Per parlar d’assistència i beneficència és imprescindible parlar de pobresa. I, segurament, els paràmetres que defineixen una persona pobre han anat canviat molt al llarg de la història. 
En quin moment s’organitza una estructura sòlida d’entitats d’assistència social a Catalunya? Quin paper van jugar a ciutats com Barcelona?
Avui, a SOM Pòdcast, ens traslladem a la Barcelona del segle XVIII. En una ciutat encara emmurallada i amb poques mesures de salubritat i higiene, la pobresa era aleshores una condició força generalitzada a la societat catalana. En cas de no poder treballar, el proletariat depèn totalment dels seus propis recursos. Només existien, de manera dispersa en el territori, campanyes puntuals de caritat, que depenien gairebé sempre de l’Església. 
A partir del segle XIX, però, tot començarà a canviar. Així ens ho explica la Dra. Montserrat Carbonell, professora de la Universitat de Barcelona especialitzada en Història i Institucions Econòmiques.

Barcelona, 16 març de 1938, 10 de la nit. Esquadrilles d’avions provinents del camp d’aviació italià de l’illa de Mallorca comencen a bombardejar la ciutat. Una ordre que, diuen, ve directa de Benito Mussolini.
En total, seran 13 bombardeigs al llarg de tres dies: l’atac acabarà quaranta-una hores més tard, el 18 de març, a les tres de la tarda. L’aviació esdevindrà una arma de destrucció, però sobretot de terror: entre sirena i sirena, la població no sabrà diferenciar quan comencen i quan acaben les bombes.
El resultat és estremidor: tres dies de terror, un miler de morts i més de mil cinc-cents ferits greus.
Winston Churchill diria, pocs anys després,: «No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona».
Però, per què van apuntar a Barcelona? Quins interessos amagava el feixisme italià en un atac sense objectius militars? Què va suposar per al transcurs de la guerra civil espanyola?
Avui, a SOM PÒDCAST, analitzem aquest episodi  amb l’historiador especialitzat en història militar, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme Joan Villarroya, autor del llibre Mussolini contra Barcelona. Els bombardeigs aeris i la defensa passiva. 17 de març de 1938, de l’Editorial Rosa dels vents.

Ens traslladem al segles XIV i XV, amb un Mediterrani compartit entre diferents imperis cristians i sota domini islàmic. L’arribada d’esclaus, entesos com a captius i captives d’aquesta Mediterrània medieval, es converteixen en un fenomen cada cop més habitual a ciutats com Barcelona.
De fet, en aquesta etapa s’estima que els esclaus van arribar a representar el 15% de mitjana de la població a la capital catalana. Un augment demogràfic que va produir un considerable impacte cultural: races, llengües i costums molt diferents conviuen en un mateix espai.
Avui, trencarem la imatge col·lectiva de l’esclavitud moderna. No parlarem d’un sistema productiu basat únicament en l’explotació de mà d’obra. L’esclau no era assequible només per a la gent acomodada; se’n trobaven a tots els sectors socioeconòmics. Se’n podia fer un ús com a servei domèstic, o també, com a mà d’obra dels tallers artesanals. I, fins i tot, es podia llogar per a feines més pesades. Era, en definitiva, una inversió molt rendible.
Per entendre aquest moment de diversitat social, a l’episodi d’avui en parlem amb Roser Salicrú i Lluch, historiadora medievalista especialitzada en Història Mediterrània.

Els primers jaciments de carbó a l’Alt Berguedà daten del segle XVIII, tot i que les primeres mines es van començar a foradar a mitjans del segle XIX. La revolució industrial arriba a Catalunya i la demanda d’energia és cada vegada més alta. El carbó és un dels únics recursos per a produir-la.
En aquesta època es constitueixen grans companyies com 'La Central Bergadana', 'La Perla Bergadana' o la 'Carbonera Española'. Aquestes empreses també seran les responsables de millorar les vies de transport amb Berga i Manresa.
L’arribada de la indústria a aquest comarca també farà proliferar colònies mineres com la de Sant Corneli, la de Sant Josep i la de La Consolació. De fet, aquesta zona es converteix en el nucli miner més important del Principat, situat als termes municipals de Cercs, Fígols i Vallcebre.
Avui, a SOM Pòdcast, escoltarem la mirada experta de Rosa Serra Rotés, berguedana i historiadora amb un gran coneixement del patrimoni industrial a la comarca. També comptarem amb el testimoni de miners gràcies al reportatge “Mirades mineres” del Museu de les mines de Cercs.
Pols de carbó, martells picadors, llums de carbur i grisú... La del miner no era una professió fàcil. Però, com era treballar sota terra? Com s’organitzaven els miners i quina vida portaven? I com es vivia, també, des de fora? En aquest episodi descobrim una part important del patrimoni industrial a Catalunya, des dels seus inicis fins al seu desmantellament, a finals del segle passat.

Hospital Internacional de Vic, abril de 1938, en plena Guerra Civil. Aquest és un dels punts estratègics escollit per les Brigades Internacionals per establir-s’hi. En poc temps, el centre sanitari passa d’atendre cinc-cents malalts a superar el miler. Es tracta d’una ciutat allunyada del front de batalla, que inicialment no és blanc de bombardejos i que es troba enmig d’una zona agrícola. Però res més lluny de la realitat: personal sanitari, treballadors i malalts acabaran compartint un espai en el qual curació i supervivència aniran de la mà. Aquest hospital, com també d’altres, també buscarà jugar un paper clau en la unitat militar de la lluita antifeixista. I les infermeres hi tindran molt a dir.
Però, qui eren aquestes infermeres de les Brigades Internacionals? És la pregunta que es va fer Cinta Sadurní Bassols, infermera i professora, amb una tesi centrada en el paper de les Infermeres de les Brigades Internacionals destinades a l’Hospital Internacional de Vic. També és coautora del llibre 'Infermeres en guerra' d’Eumo Editorial, juntament amb el periodista Xavier Bardolet.
Espanyoles, franceses, angleses, nord-americanes, alemanyes, holandeses, txeques... les infermeres  de les Brigades Internacionals tenien nacionalitats molt diverses. Algunes d’elles eren jueves, d’altres militants sindicalistes o de partits polítics antifeixistes. Eren dones joves, infermeres titulades i estudiants, i estaven allà on se les creia necessàries, tant al front com a la rereguarda. La seva va ser una lluita impulsada per la convicció, la vocació i el compromís.
En aquest episodi de SOM Pòdcast parlem de les infermeres de les Brigades internacionals durant la guerra civil.

Catalunya, segle XIX: el cotó s’imposa com una indústria de consum, igual que a la resta d’Europa. És una fibra fàcil de teixir i més econòmica. Els empresaris no trigaran a explotar el seu potencial i a beneficiar-se d’aquest creixement econòmic. Calia, però, produir en massa. I això implicava aconseguir més mà d’obra. 
Al voltant de la dècada de 1.880, les colònies industrials es converteixen en el pati del darrere de la ciutat de Barcelona. Un sistema de producció que creix vora els rius, al voltant d’una planta hidràulica, en un lloc generalment apartat, on també s’hi estableixen els seus obrers. 
Així ho defineix Gràcia Dorel, doctora en Història, professora i investigadora especialitzada en el patrimoni industrial. Dorel també és l’autora dels llibres 'Les colònies industrials de Catalunya: el cas de la colònia Sedó' (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992) i, més recent, 'La Colònia Sedó d’Esparreguera, la llarga trajectòria d’una colònia industrial emblemàtica' (Centre d'Estudis del Baix Llobregat).
Colònies com la Güell o la Sedó es converteixen en un pas cap a la modernitat. Els obrers, sovint provinents de zones rurals, s’instal·len en els pisos, amb habitacions separades, cuina, i més tard, electricitat. Els nens i nenes anaven a escola; hi havia metge i, fins i tot, horts i gallines. Però, al mateix temps, la seva és una feina feixuga i, de vegades, perillosa.