Un so distintiu i força diferenciat del que practiquen la majoria dels saxofonistes actuals és el que aconsegueix el tenor STEPHEN RILEY en aquest "Lover" que estem escoltant ... en si ja seria un èxit escoltar avui un tenor que no tingui a Coltrane com a referència practica ment exclusiva. Aparentment el seu secret seria haver fet amalgama d'una serie de sonoritats que havien sigut distintives molts anys enrere i aquí hi podríem veure individualitas tant potents com els Lucky Thompson ó Benny Golson ..., també hi pot col·laborar la tria de temes que fa en aquest "Lover"; els temes son tant antics i plens de pols i fa tants anys que no s'escolten que els podríem considerar "novetats". Un bon quartet amb un excel·lent Peter Zack al piano, Neal Caine és el contrabaixista i Jason Marsalis el bateria que també ho fan molt bé, un disc molt plaent i m'ha agradat escoltar la seva interpretació, amb l'impecable acompanya ment del Peter Zack, del Love is a Many Splendored Thing ... autèntic "vintage".

Ara li toca el torn al pianista LENNIE TRISTANO, ell no va necesitar trobar una sonoritat diferent ... ell va ser la diferència. A finals dels 40's en plena vigència del Bebop ell va ser capaç de fer-ne la copia en negatiu ( símil fotogràfic) que va ser el Cool, va fer la seva pròpia escola amb un reduït nombre de fidels seguidors, els mes destacats Warne Marsh i Lee Konitz. El seu caràcter molt poc sociable, imagino que motivat en bona part per la ceguesa que va patir des d'els 9 anys així com la poca comprensió de la seva música, va propiciar un retir prematur i contades actuacions públiques. Poca discografia per les raons esmentades tot i que d'un enorme valor per la seva capacitat d' influència en el Jazz posterior a ell, no podem oblidar la primera pedra que va representar el seu disc Intuition en el desenvolupa ment d'un posterior Free Jazz ... El disc que proposem és "Lennie Tristano" un Atlantic de 1955; uns quants temes en trio i solo ( recomanable escoltar els tres primers temes d'una tirada, inclòs el Rèquiem que dedica al C. Parker mort uns mesos abans) i la retrobada amb el deixeble Konitz al directe gravat al Restaurant Confucious. Un autèntic geni.