Avui us portem Un Aladí i dues llànties, de l’escriptora anglesa Jeanette Winterson, en les seves dues edicions en català i castellà, publicades respectivament per Edicions del Periscopi, en traducció de Joana Castells Savall, i per Lumen, en traducció de Laura Martín de Dios.

Es tracta d'una obra que parteix de Les mil i una nits per establir un diàleg amb la narrativa occidental i, en concret, amb aquesta tradició en què la figura de l’heroi que emprèn una missió ha funcionat durant segles com a estructura fonamental del relat.

A partir d’aquest punt de partida, Winterson reflexiona sobre la manera com les històries que ens expliquem configuren la nostra experiència del món i de nosaltres mateixos, alhora que planteja la possibilitat de transformar aquestes narratives que sovint donem per fixes, per tal de pensar fins a quin punt podem reescriure el relat de la pròpia vida. Un plantejament que es veu travessat per una defensa constant del poder de la imaginació, a la qual dedica afirmacions tan precises com la idea que és l’únic mitjà que tenim per veure més enllà de l’urgència del present, que sempre tendeix a tornar a explicar la història i que, en última instància, és també el motor del canvi.

En aquesta línia, la novel·la s’inscriu en el mateix univers temàtic d’una de les obres més conegudes de l’autora, Per què ser feliç quan podria ser normal?, un llibre de memòries en què Winterson relata la seva infància i joventut marcades per l’adopció en una família profundament religiosa i per la relació amb una mare adoptiva estricta, experiència que, lluny de conduir-la a la resignació, es converteix en matèria literària i en eina de supervivència a través de la lectura i l’escriptura.

D’aquesta manera, l’obra articula una mateixa idea que travessa tant l’experiència individual com la dimensió col·lectiva, segons la qual l’amor per la literatura, la capacitat de treballar interiorment el propi passat i la possibilitat d’imaginar altres relats possibles esdevenen formes de transformació que fan de la ficció no només un espai estètic, sinó també una eina per pensar i modificar la realitat.