Una tarda a l'òpera

L'altra gran Marilyn de la cultura nord-americana: la mezzosoprano Marilyn Horne va compaginar el repertori barroc i del bel canto rossinià amb pàgines de tall més dramàtic. I sempre amb un rigor tècnic i un domini inapel·lable del seu instrument.

El tenor lleoní per excel·lència. Florentí d'origen, Mario del Monaco és un cas clar de veu de bronze. Otello de referència, va marcar un abans i un després en l'assumpció del moro de Venècia titular de la penúltima òpera de Verdi. El verisme i alguns títols del bel canto romàntic van ser igualment puntals de la carrera d'un dels millors tenors de la seva generació.

El baix baríton búlgar Boris Christoff va ser l'intèrpret de referència d'un altre Boris: el Godunov, de la mà de Mussorgsky. Però també va fer-se seus alguns dels principals rols de baix d'òpera italiana, especialment de Verdi. En repassem la trajectòria vital i artística en aquest programa.

Carnalitat, cavernositat i sensibilitat marquen la trajectòria de la mezzosoprano italiana, una de les més rellevants intèrprets del repertori verdià. Fiorenza Cossotto, habitual al Liceu durant anys, és una cantant amb un timbre i color vocals molt característics.

Autoritat i tècnica, vesatilitat estilística i rigor conceptual. El baríton alemany va ser un dels grans cantants de la seva generació i va ser un artista molt compromès amb l'òpera i el lied, a més de l'òpera del segle XX.

(Foto de © Harald Hoffmann / DG)

Segurament, el cantant líric que més ponts va passar en tota mena de gèneres musicals, no sempre operístics. La veu lluminosa, la presència carismàtica i la simpatia personals distingeixen el cantant operístic més mediàtic del segle XX.

Una de les nostres artistes més internacionals, amb un repertori ampli i versàtil i que sempre va ser fidel al seu estil. Tècnica i sensibilitat, de "Norma" a "Salomé", passant pel romanticisme italià.

Una ràpida i sintètica mirada a l'obra de Puccini: els títols i les àries indispensables, amb els intèrprets de referència. Un programa guia per culminar el cicle dedicat al compositor de Lucca.

La culminació del treball de Puccini per a l'escena musical en una obra pòstuma, acabada per Franco Alfano i que posa damunt de l'escenari dues figures femenines contrastades: la cruel princesa Turandot i la innocent Liù, a qui Puccini va destinar els últims compassos de la partitura.

Tres òperes, tres, com aquells circs amb tres pistes: una tragèdia netament verista ("Il tabarro"), un drama espiritual ("Suor Angelica") i una òpera bufa ("Gianni Schicchi") de regust volgudament arcaic. Per no perdre-s'ho.