Durant els anys vuitanta l'acte de samplejar es va entendre com una pràctica inherentment revolucionària, que qüestionava la definició i l'autoritat del compositor, però la proliferació d'artistes durant la dècada següent va reafirmar aquesta autoritat. A mesura que els artistes s'acostumaven a la seva pràctica com un mitjà d'auto-expressió, el gran públic va reconèixer finalment l'apropiació com una forma legítima de creativitat.