A principis del segle XX van aparèixer a Louisiana, Memphis i altres estats del sud dels Estats Units, uns locals anomenats 'Barrelhouse'. Locals de baixa categoria a on els negres anaven normalment els dissabtes al vespre a beure cervesa o whisky, destil·lat que normalment el produïen ells mateixos. La barra, solia estar col·locada sobre mateix dels barrils.

Ja m'ho imagino entrar amb un local d'aquests. Bé possiblement m'haurien fotut fora, normal. Fum de tabac, olor d'alcohol, bullici de gent tot ballant un blues. Normalment, el so provenia d'un piano situat al fons del local. Difícil de veure el bluesman degut el fum. El pianista evidentment, havia de tocar fort, o millor dit aporrinar el piano per ser sentit. El mateix havia de fer amb la seva veu.

D'aquí el nom de blues Barrelhouse.

M'hauria agradat molt poder viure en primera persona un d'aquests dissabtes al vespre.

Però un dissabte el vespre un cantant de blues d'estil Barrelhouse va tocar a la sala Celeste de Barcelona. No recordo exactament l'any. Voltants del 83/84.

El bluesman es deia: BOOKER T. LAURY.

"El dia 18 de setembre de 1970 mor a Londres, Jimi Hendrix. Amb el seu passat finalitza una època, que molt bé es podria qualificar, de confusa, problemàtica, violenta, alliberadora i interrogant."

Petit paràgraf extret de l'article que surt en l'àlbum: MORE EXPERIENCE-VOLUM 2.

Realment, aquestes poques paraules, reflecteixen perfectament, una època que en plena guerra del Vietnam estaven de moda les drogues, l'amor lliure i una constant protesta de la joventut. Tinguessin raó o no, pensaven que es menjarien el món i el món se'ls acabà menjant.

Una pena que el guitarrista més gran del Rock i del Blues acabés d'aquesta manera.

Però se'ns dubta ens deixà un gran llegat de la música en la dècada dels seixanta.

La generació d'aquells anys no t'oblidarem.

Descansa en pau, Jimi.

New Orleans és la ciutat més poblada de l'estat de Louisiana. La seva capital és Baton Rouge.

Curiosament, el blues de New Orleans està influenciat pel blues Texà. Quan es parla del blues de la ciutat de New Orleans ens hem d'oblidar del blues del Mississipí i per descomptat del blues rural. També hem d'afegir, que com a gran ciutat, no té res a veure amb el blues urbà, blues més elèctric i propi de Chicago. És un blues molt especial.

Ciutat multicultural coneguda pels seus festivals, música i cuina. Esdeveniments com el Mardi Gras, Jazz Fest i el Sugar Bowl, no podíem haver trobat un dels pianistes de blues més emblemàtics de l'època: CHAMPION JACK DUPREE !

Howlin'Wolf, "el llop udolador" (Mississipi 1910 - Chicago 1976)

És se'ns dubta una de les veus més memorables del blues de la dècada dels 50. Juntament amb Muddy Waters formen els dos pilars del Blues de Memphis i de Chicago.

Fill de plantadors de cotó. El seu avi l'amenaçava quan era petit, si feia una malifeta, vindrien els llops a buscar-lo. D'aquí el sobrenom de "llop udolador". La seva mare el rebutjava sense acceptar els diners que guanyava cantant. "Són diners que provenen de la música del diable", li deia.

Bé era normal, havia cantat conjuntament en Robert Johnson, l'home que havia venut la seva ànima al diable.

Llegenda o no, però el que és evident, un dels bluesmen més importants que va influir a grans artistes de les següents generacions.

Una Harmònica (Terry) i una guitarra (McGhee), són dos instruments que varen estar durant més de trenta anys en perfecta simbiosi. Al mateix temps un coix (McGhee) a causa de la pòlio i un cec (Terry) varen esdevenir una gran amistat.

Tot i que la seva amistat se'n va deteriorar amb els anys, ens varen deixar conjuntament un gran llegat: Blues i Folk en perfecta harmonia.

Victoria Spivey va ser una de les veus més importants del blues clàssic, una artista versàtil i emprenedora que va trencar formats, va crear el seu propi segell (Spivey Records) i va obrir camí per a les dones del blues amb la seva personalitat audaç i la seva veu inconfusible.

L'HOME QUE CRIDAVA. Bé, és una forma de dir-ho, i amb molta estima. Turner tenia una veu molt potent. Cantava al final de la sala i només entrar per la porta principal se'l sentia amb una potència increïble. Al mateix temps la seva veu era d'una gran ductilitat. Trencava les síl·labes quan l'interessava i donava suport a un altre quan li convenia. Un dels cantants de blues més bons de tots el temps.

Neix el 1911 a Kansas City. Va conèixer al gran pianista Pete Johnson. Amb la seva col·laboració varen aconseguir un gran èxit amb "Roll 'Em Pete" (1938), un dels boogies més populars de la història del blues. Va morir l'any 1985.

Un dels bluesmen més coneguts, és sense cap dubta Memphis Slim (1915-1988). Pianista i cantant sota la influència de Roosevelt Sykes i Big Bill Broonzy, en poc temps es va convertir amb uns dels més grans de Chicago. A principis de la dècada dels seixanta es va establir a París, participant en tots els festivals de blues. Al mateix temps tocava en diferents 'pubs' de París. La seva primera cançó, de 1947, "Every Day I Have The Blues", ha esdevingut igual que altres temes seus en un referent del blues, gravat per molts altres artistes.

El Reverend Gary Davis (1896-1972), sec de molt petit, era un predicador i cantant evangèlic. Tocava la guitarra, l'harmònica i el banjo. Era un bluesman, però també cantava gòspel. Se'l coneixia com un home molt generós. Quan no actuava en concerts, dedicava el seu temps en donar classes de guitarra als nens de Harlem, per quatre duros. En una ocasió va dir: "No busco mai una vaca per donar més llet de la que està feta per donar.... No vaig a la butxaca de tothom i em faig un llit i me'n vaig a dormir: no crec que sigui correcte".

Willie Mabon, un gran desconegut del blues. Pianista i tocava simultàniament amb l'amònica, en algunes ocasions. Normalment tocava com acompanyant de grans solistes. Com molts altres bluesmen va emigrar a Europa, concretament a França. Va tenir una gran influència d'altres pianistes com Big Maceo o Roosevelt Sykes. Durant molts anys no formava part d'un grup com a solista, fins que l'any 1972, Memphis Slim va decidir que ho fos ell. El present disc és una autèntica joia del blues, en el qual figuren tributs a Willie Dixon, Jimmy Reed i Howlin' Wolf. Espectacular!