Vinils, Whisky & Blues

Aaron Thibeaux Walker, conegut com a T-Bone Walker, va néixer a Linden, un petit poble de l'estat de Texas, el 28 de maig de 1910. Tant el seu pare, Rance (afroamericà) i la seva mare, Movelia (d'ascendència Cherokee) eren músics.

Un adolescent T-Bone va tocar el banjo, va ballar, va cantar acompanyant artistes conegudes com Ma Rainey o Bessie Smith als circuits del vodevil. Aquests espectacles es van convertir en classes magistrals on va aprendre què significava la paraula "show".

La seva filla Bernita explicava les seves experiències quan veia actuar el seu pare allà per la meitat dels anys 40, sent una adolescent:

"Es podia dividir en dues les personalitats que hi convergien durant les seves actuacions: el músic i l'artista de l'entreteniment. Les seves expressions facials eren fenomenals. Les dones cridaven i donaven xiscles. I també els homes picaven de mans i deien: ¡Vinga, Bone!"

El American Folk Blues Festival, que va recórrer Europa a partir de 1962, va representar una gran oportunitat i un reconeixement per als músics de blues afroamericans. Per a molts d'ells, com Muddy Waters, Howlin' Wolf, John Lee Hooker o Sonny Boy Williamson, significava:

Actuar davant de públics molt més amplis.

Obtenir millors oportunitats professionals i econòmiques.

Ser reconeguts com a grans artistes.

Donar a conèixer el blues original.

El festival va ser una mena de consagració internacional per als músics de blues i, alhora, va ajudar a preservar i expandir la seva música. Gràcies a aquestes gires, el blues va arrelar fortament a Europa i va influir decisivament en el naixement del rock modern.

Un mestre del boogie-woogie i el piano blues. Joseph L. "Big Joe" Duskin (1921–2007) va néixer a Birmingham (Alabama), però es va criar a Cincinnati.

Una carrera interrompuda per una promesa. El seu pare, pastor baptista, considerava el blues "la música del diable" i li va fer prometre que no el tocaria mentre fos viu. Com que va arribar als 105 anys, Duskin va passar molts anys treballant de policia i de carter abans de reprendre plenament la música als anys setanta.

El seu primer disc, Cincinnati Stomp (1978), el va convertir en una figura de referència del boogie-woogie. Va participar en festivals prestigiosos com el New Orleans Jazz & Heritage Festival i el Chicago Blues Festival. A Cincinnati és recordat tant pel seu talent com per la seva generositat amb els músics més joves, i el seu llegat continua viu a través d'una fundació educativa que porta el seu nom.

BB King va ser un dels músics més influents de la història del blues. Conegut com el "Rei del Blues", va destacar per la seva inconfusible forma de tocar la guitarra, la seva veu expressiva i la seva guitarra favorita, anomenada "Lucille". El seu estil va inspirar generacions de guitarristes de blues, rock i jazz.

Va ser un llegendari guitarrista i cantant nord-americà que va portar el blues a tot el món amb un so elegant, emotiu i ple de sentiment.

Buddy Guy va néixer el 30 de juliol del 1936. Sens dubte és un dels grans de l'escola de Chicago. Va influenciar a molts guitarristes com Jimi Hendrix, Eric Clapton i Stevie Ray Vaughan entre altres.

Va participar en el concert dels Rolling Stones filmat per Martin Scorsese. Al final del concert Keith Richards li rendeix honors i li regala la seva guitarra. En l'any 2004 va ser inclòs amb el número 30 de la llista dels 100 millors guitarristes de tots els temps.

A final d'aquest programa, Buddy Guy toca conjuntament amb el pianista Memphis Slim. Una de les gravacions més emblemàtiques de la història del blues!

Big Bill Broonzy va barrejar el blues rural del sud amb sons més urbans i accessibles. De molt jove va emigrar a Chicago. Les seves lletres parlaven de la vida quotidiana, pobresa, racisme, relacions personals.

Va ser una gran influència per a generacions posteriors de músics, incloent-hi artistes del blues i del rock.

En resum, Big Bill Broonzy va ajudar a portar el blues des dels camps del sud dels Estats Units a les ciutats i a l'escenari internacional, convertint-se en una figura fonamental a la història de la música.

Un dels pianistes més grans de tots els temps. Figura clau en l'escena del blues de Chicago. Pianista durant molts anys de Muddy Waters.

Combinació perfecta entre el Delta i el blues urbà. Alumna de músics vinculats amb Robert Johnson.

"OTIS SPANN IS THE BLUES (1960)"; "THE BLUES IS WHERE IT'S AT (1966)"; "EL CAMINO DEL BLUES VOL 2 (1976) THE BOTTOM OF THE BLUES OTIS SPANN"

En aquest últim vinil, cal destacar una interpretació memorable de la Lucille Spann, esposa de l'Otis.

Tal com deia ella: "SI NO ENTENS EL BLUES, ÉS QUE TENS UN FORAT A L'ÀNIMA".

Gravacions imprescindibles en una col·lecció.

Avui comencem una nova temporada. Hem realitzat 12 programes. Hem intentat que els programes siguin variats. Blues rural, blues urbà, des de New Orleans fins a la meca del blues: Chicago, tot seguin la ruta 61, GREAT RIVER ROAD. Per tant, toca agrair a tots vosaltres que ens heu seguit al llarg d'aquest any. Moltes gràcies.

Encetem aquest nou any amb un dels guitarristes més emblemàtics de l'escola de Chicago: John Littlejohn. L'acompanya al piano un extraordinari Lafayette Leake. Poseu-vos còmodes tot escoltant Sweet Little Angel.

Lightnin' Hopkins (1912-1982), un dels bluesmen més destacats del segle XX, amb una àmplia discografia. Des de molt petit es va aficionar pel blues. En només vuit anys va fabricar una guitarra amb una caixa de puros i filferro. Va tocar en diversos guitarristes. Cal nomenar en Lonnie Johnson.

En un estil entre el blues Texà i del Delta, la seva veu imposava, tot tocant amb la seva guitarra acústica, peces del Mississipí. Se'ns dubta, un dels cantants de blues que s'ha d'escoltar. Qualsevol aficionat al blues, és imprescindible que tingui algun àlbum seu.

A principis del segle XX van aparèixer a Louisiana, Memphis i altres estats del sud dels Estats Units, uns locals anomenats 'Barrelhouse'. Locals de baixa categoria a on els negres anaven normalment els dissabtes al vespre a beure cervesa o whisky, destil·lat que normalment el produïen ells mateixos. La barra, solia estar col·locada sobre mateix dels barrils.

Ja m'ho imagino entrar amb un local d'aquests. Bé possiblement m'haurien fotut fora, normal. Fum de tabac, olor d'alcohol, bullici de gent tot ballant un blues. Normalment, el so provenia d'un piano situat al fons del local. Difícil de veure el bluesman degut el fum. El pianista evidentment, havia de tocar fort, o millor dit aporrinar el piano per ser sentit. El mateix havia de fer amb la seva veu.

D'aquí el nom de blues Barrelhouse.

M'hauria agradat molt poder viure en primera persona un d'aquests dissabtes al vespre.

Però un dissabte el vespre un cantant de blues d'estil Barrelhouse va tocar a la sala Celeste de Barcelona. No recordo exactament l'any. Voltants del 83/84.

El bluesman es deia: BOOKER T. LAURY.