El Centre del Carme Cultura Contemporània estrena la segona temporada de la seua pròpia microsèrie de ficció, 'CCCC Stories', que relata deu històries quotidianes amb el museu com a escenari. Curtmetratges que transiten entre el sentit de l’humor i l’emoció de la mà d’actors valencians i 'influencers'.

Deu capítols autoconclusius, entre cinc i deu minuts de durada, que porten com a bandera la igualtat, la diversitat i la llibertat, i que es publicaran en Youtube i xarxes socials amb una entrega setmanal a partir de gener de 2024.

Es tracta d’una producció cinematogràfica del CCCC juntament amb Pausa Dramàtica Films i amb la direcció i elsguions de Sergi Merchan y José Luis Lázaro.

Vos convidem a sentir aquest episodi mentre cotempleu l’exposició de Pepe Miralles a la Sala Dormitori.

La mostra, Yo lo vi, fa una mirada cap arrere travessant tota la producció de l’artista centrada en la pandèmia de la SIDA els efectes de la qual va provocar 40 milions de víctimes mortals a tot el món entre les dècades dels 80 i 90 del segle passat. “Cada mort individual és també una mort política”, assegura l’autor. Miralles mira, amb la perspectiva del temps allò que va ocórrer i ho fa des de dins.

Aquesta selecció de peces constitueix una memòria del trauma. La SIDA va afectar no només els cossos, sinó que es va convertir en una malaltia social.

Pepe Miralles se situa com un testimoni que relata la seua experiència de vida en la SIDA a partir de les seues obres. El títol triat per a l’exposició, el Yo lo vi d’un dels més importants gravats dels ‘Desastres de la guerra’ de Francisco de Goya (1810-1815), acaba identificant el lloc de l’espectador, del protagonista i del productor d’imatges.

La nova incubadora de talent emergent audiovisual del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, CCCC Film Lab, ha seleccionat una vintena de projectes de curtmetratge en la primera edició del programa, que es desenvolupa al Centre del Carme incloent-hi formació i material per al rodatge i l’edició dels films.

El direrctor d'aquesta iniciativa, Pau Vergara, i quatre dels autors, Samuel Sebastián, Javier Artigas, Carolina Navarro i Elena Nemenyi, ens parlen dels seus projectes que aborden diversos gèneres, des del drama fins a la comèdia, passant pel cinema més experimental.

Fins a finals d’any, el Centre del Carme es transforma en un centre de creació audiovisual que inclou tallers, xarrades i jornades sobre la indústria, impartides per professionals de prestigi. Posteriorment, els curtmetratges seran escrits, produïts i rodats.

Patricia Gómez i Maria Jesús González ens submergeixen en els sons i les imatges de les parets de l’Hospital Psiquiàtric de Bétera. Un projecte artístic reconegut amb el Premi 2022 d’Arts Visuals ‘Alfons Roig’, atorgat per l’Àrea de Cultura de la Diputació de València.

Els fragments rectangulars extrets de les parets mitjançant arrancada mural i allotjats sobre un nou suport de llenç, es transmuten en paisatges sense punt de fugida, ni llum ambiental, sinó que estan fets de color, matèria, temps i memòria. Són finestres que miren cap a dins i ens permeten la contemplació del món interior d’un lloc i unes històries invisibles, marginals i oblidades.

Escolta el relat de l'experiència de les artistes en espais tancats a traves de les veus i els paisatges sonors d'Edu Comelles.

L’origen remot de la muixeranga és una gran incògnita. De manera general s’accepta que procedeix de la tradició dels acròbates del Magreb. Aquesta hipòtesi es fonamenta principalment en la semblança que hi ha entre algunes figures muixerangueres i les dels acròbates, l’herència cultural andalusina i l’existència de població morisca a terres valencianes fins l’any 1609. Però aquesta hipòtesi resta inconclusa, i tal i com cita el periodista i muixeranguer Pau Pertegaz, els orígens de la muixeranga podrien tindre vinculacions amb la població negra africana i esclava de l’antiga Corona d’Aragó.

El projecte artístic audiovisual de Miquel Garcia i la Jove Muixeranga de València, Alçar a pols, proposa indagar en els seus orígens incerts i traure a la superfície un dels episodis més ocults de la història valenciana: l’esclavitud, i realitzar un treball col·lectiu per tal de traduir i experimentar en la creació de noves figures els resultats de la recerca.

Ser dona, artista i residir en un medi rural suposa una triple dificultat per a desenvolupar-se professionalment. El desconeixement del funcionament del mercat de l’art per a gestionar d’una carrera artística, provoca que el col·lectiu de dones artistes rurals a penes puga visibilitzar-se com a creadores, ni tampoc viure de la seua producció artística. Per a donar solucions naix Projecte DAR, per a treballar amb dones artistes rurals impulsant el seu desenvolupament personal i professional.

DAR compta amb quatre edicions realitzades a la Comunitat Valenciana. Ens centrem en les experiències viscudes i les associacions creades per les dones artistes de la Serrania, Alcoià-Comtat, Alt Palància i la Vall d'Albaida. Elles mateixes ens relaten els avantprojectes que han desenvolupat en el programa i l'impacte que tenen en les seues comarques.

Cultura Online és una gran exposició d’un centenar d’artistes que es pot visitar en una plataforma en línea pròpia i està vertebrada al voltant de huit grans eixos conceptuals. En aquesta tercera entrega del CCCC Pòdcast es fa un nou itinerari sonor a través de dues propostes que es desenvolupen en el camp de les arts audiovisuals.

En aquesta ocasió es pot conéixer la proposta Tribunal de la ciutat que actualitza la gran idea del Tribunal de les Aigües de València. Inspirant-se en aquest model consuetudinari, el Tribunal de la ciutat és un procés d’innovació ciutadana per a pensar una manera conjunta de prendre decisions. L’autoria pertany a l’equip Vigla i a la cooperativa Crearqció. Es poden sentir testimonis que formen part de l’arxiu de veus que està obert i va teixint un relat coral de la ciutadania.

La segona proposta és Videodiccionari, un projecte que no pretén una mirada universal ni escrupolosa en la definició-descripció de les paraules. El que mostra és una visió reflexiva i crítica. Són píndoles de vídeos breus que es podeu veure a les pàgines web de Cultura Online i d’Art al Quadrat. També es poden escoltar les veus d’algunes dones que narren el terrible patiment de mares i iaies que formen part del documental, ‘Sacar a la luz. La memoria de las rapadas’. Una investigació que des d’Art al Quadrat començaren a fer en 2016. Es pot consultar i disposar de tota la informació al web artalquadrat.net

Les deesses han estat especialment vinculades amb les virtuts de la bellesa, l’amor, la maternitat i la fertilitat. Isis, Venus, Ceres o Afrodita són algunes de les deesses mitològiques. A nosaltres ens seduïxen, ens captiven i ens importen les deesses interiors, aquelles que toquen terra… Dones que van decidir, o no, ser mares.

Diosas és un espectacle escènic de Bramant Teatre creat i dirigit per Jerónimo Cornelles i representat a la sala Refectori del Centre del Carme Cultura Contemporània. Una experiència sensitiva, immersiva i escènica entre dones de diferents generacions, des de l'edat de l’adolescència fins els 70 anys.

Nou dones, nou mirades sobre el fet de ser mare o no ser-ho.Teatre d'autoficció que té la seua base en fets reals.

Diosas es un espai de sororitat on s’escolta i no es jutja.

Despullem el nostre pòdcast per a deixar-n'he l'ànima al descobert: Deixem que la nostra banda sonora generativa, que ens acompanya sempre en un segon pla, ascendisca a la superfície perquè ella soleta ens porte agafats per la mà en estos dies d'estiu on tot canvia de velocitat.

Compartim amb vosaltres cinc fragments d'extractes de gravacions fetes amb el sistema electrònic generatiu amb el qual fem este podcast. Sonaran extractes de peces que han format part d'este projecte des de l'inici, aixina com derivacions específiques fetes per a sonoritzar episodis com el 12, 21 o el 25.

Ho fem sense intermediaris, sense explicacions i a poc a poc, perquè ho gaudiu a la platja, a la serra o allà on passeu l'estiu els que podeu, i els que no, allí on vos trobeu.

De què riem a Europa? Aquest és l’interrogant a partir del qual es desenvolupa un cicle de cinema de comèdia emmarcada al continent europeu amb la projecció de films procedents de països com França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Holanda o Ucraïna. Cada edició s’inclou un país nou i enguany és Turquia.

Durant les nits tòrrides d’agost trobem un refugi atractiu entre les parets del claustre gòtic del Centre del Carme. Un cicle que ofereix un ampli recorregut geogràfic i temporal sobre les diferents formes d’humor que ha donat el vell continent des que el cine va començar a parlar fins als nostres dies.

Aquesta n’és la quinta edició del cicle amb una mitjana de 300 espectadors cada nit. Presentar i exhibir 25 pel·lícules de comèdia europea implica dur a terme una tasca de recerca molt minuciosa que ens explica el coordinador del cicle, Daniel Gascó.