Els editors flamencs es van afegir també, com ja havien fet els francesos i italians, al món de la publicació de partitures. Va ser el temps de Tylman Susato i de Pierre Phalese. Novament els seus productes estrella van ser la música sacra, la musica per a orgue i particularment els reculls de Danses, als que tornem a dedicar el nostre espai.

Després de les primeres impressions de partitures, fetes a Itàlia per editors com el venecià Petrucci, la impremta musical arriba a França a principis de la dècada de 1530 de la mà d'editors com Pierre Attaignant o Jacques Moderne. Un dels seus productes estrella van ser les "Danseryes" o llibres recopilatoris de danses, al que dediquem el nostre espai d'avui.

Aquesta vegada ens apropem a la figura de Johann Schobert (1735-1767), un compositor alemany d'origen silesià, autor d'un catàleg poc interpretat però de gran interès musical. Va ser molt valorat als salons de París i Londres on va publicar gran part de la seva obra. Malauradament va morir de forma prematura arran d'ingerir bolets no comestibles.

Antonio Vivaldi va escriure tres concerts per a l'ottavino, denominació d'època de la flauta de bec sopranino. Tres obres precioses de gran exigència virtuosística que Vivaldi probablement va escriure a partir del 1728. La integral d'aquests concerts serà l'argument que us proposem al nostre "El Gran Segle" d'aquesta setmana.

S'anomena "ground" (terra en anglès) a una melodia greu, la del baix continu, que es va repetint diverses vegades seguides al damunt de la qual s'hi van construint les diferents disminucions i variacions. La paraula amb finalitats musicals es va usar per primera vegada a Anglaterra a finals del segle XVI, esdevenint freqüent allà durant tot el període barroc, de vegades associada a la improvisació. En resum, l'equivalent anglès del "basso ostinato" del què parlàvem la setmana passada.

Diego Ortiz en el seu "Tratado de Glosas" de 1550 ja usava la tècnica del basso ostinato en el que ell anomenava "Recercadas sobre tenores". La repetició en forma de roda d'un mateix baix al damunt del qual s'hi van construint les variacions o disminucions, esdevindrà una tècnica popular a l'Europa del barroc i també el tema d'"El Gran Segle" d'aquesta setmana.

Durant la primera meitat del s. XVIII, Anglaterra va acollir una quantitat significativa de compositors estrangers, particularment italians. Aquesta vegada us proposem una passejada per algunes de les obres que aquests autors van publicar i estrenar a la capital britànica en els temps de Haendel.

Les tonades i danses populars escoceses i irlandeses venen despertant la fascinació dels músics des de fa molts segles. Aquesta vegada us proposem un recorregut per alguns compositors del s. XVIII com Barsanti, Geminiani, Bocchi, Oswald, Gow... Tots ells inspirats en la música popular a l'hora d'escriure un repertori tan sorprenent com poc habitual. Un veritable viatge a la música celta del s. XVIII.