El Mur

Reprenim en este segon capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” un tema que recentment ha tornat a l’actualitat, gràcies a que per fí, molts anys després d’aprovar-se la llei de memòria històrica, les restes de Franco ja no descansen al mausoleu del monestir del Valle de los Caídos. Estan ara en una tomba privada, familiar, al xicotet cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Tot i que es pensava que ara este nou lloc podria convertir-se en espai de peregrinació per als fascistes, els admiradors incondicionals que encara li queden al dictador, el ben cert és que el 44 aniversari de la seua mort, el 20N, ha passat desapercebut per a la gran majoria d’espanyols, sense pena ni glòria. Franco, el personatge i la màquina de repressió que va muntar en Espanya durant 40 anys, que queda d’ells, els franquistes, el seu ressorgiment, el fenomen global de la revitalització de l’extrema dreta... de tot això, i moltes més coses, parlarem en este capítol 2, d’El Mur” que du per títol: “Franco i la seua herència”.

En 1975, un Franco agonizant i tremolós guaitava la multitud, francament impressionant, des del balcó de la plaça d’Orient a Madrid. Un Franco debilitat i amb un peu en la tomba, però també, no hi ha que oblidar-lo, un dictador que moriria matant, que acabava de signar les seues últimes sentències de mort, sense importar-li ni l’oposició explícita del Vaticà.
Avancem ara, 44 anys.

Sense dubte, Les coses han canviat, i tant... Este últim ambient, i les imatges que acompanyen el nostre podcast, el gravarem l’equip del programa durant l’exhumació del dictador, i el seu trasllat amb helicòpter, al cementeri de Mingorrubio en El Pardo durant la tardor de 2019. Tant en este cementeri, com a la porta del Valle de los Caídos, es concentraren un grup d’incondicionals per a retre homenatge al Generalísimo y caudillo de España.

Entre los digamos, centenares, no más, de franquistas presentes para dar el último adiós a Franco, destaca un hombre mayor, vestido de paisano, pero que porta en la cabeza con orgullo una boina verde del grupo de operaciones especiales. Lorenzo Fernández afirma que es coronel retirado del ejército español.
Otra voz que destaca es la de Pilar Gutiérrez, toda una autoridad dentro de este reducido círculo activista de franquistas. Líder del denominado Movimiento por España, con presencia activa en redes sociales.
Pilar se reivindica como hija de un ministro (eso sí, poco relevante) franquista. Y en sus respuestas combina perfectamente los insultos, las mentiras, y la reivindicación de Mussolini y Hitler como estadistas que contuvieron junto a Franco el peligro rojo de los comunistas.

Nada más que añadir. La repercusión de esta largamente esperada exhumación, producida poco antes de las elecciones Generales fue muy destacable, y las reacciones políticas se sucedieron: Hablan Sánchez, Iglesias, Arrimadas y Álvarez de Toledo.
I Tornem a Mingorrubio, on l’esperpent segueix, amb este grup ultracristià que ressa el rosari.
Sentada a la porta de sa casa, trobem a Araceli Maestre, vídua d’un guardia de Franco i que porta més de 60 anys vivint en este lloc enmig de la serra i a pocs minuts de Madrid. De fet, els primers ocupants de la urbanització foren tots escoltes del dictador, en esta zona del Pardo envoltada de quartells. La seua preocupació ara és que el nou veí del cementeri, puga acabar amb la tranquilitat del barri.

Una veu autoritzada per a parlar del futur del mausoleu és sense dubte, el profesor Nicolás Sánchez Albornoz. Quan era estudiant universitari, fou detingut per fer una pintada i enviat a fer treballs forçats al valle de los caídos, on va estar fins que va aconseguir escapar-se a França.

Just al dia següent de l’exhumació, és últim divendres de mes, i hi ha habitual concentració de familiars de víctimes a la plaça de la mare de deu de València. És un bon lloc per a buscar reaccions al trasllat amb Aurora Máñez, Daniel Galán i Pepica Celda.
Así acababa la guerra, así comenzaba la represión de la paz. Era la primavera de 1939. Valencia, además, fue de las últimas plazas en caer en manos de los golpistas: los últimos refugiados abandonaron la península por el Puerto de Alicante huyendo de la barbarie que se esperaba que aplicaran los vencedores. En el podcast, oímos un discurso radiofónico del General Queipo de Llano, responsable del fusilamiento en Sevilla de 50 mil personas durante el levantamiento fascista, cuyo cadáver por cierto aún reposa en la basílica de la Macarena.

España estaba destrozada, convertida en un solar después de tres cruentos años de guerra, y Franco encabezó la victoria como uno más del trío de dictadores fascistas que imperaban en Europa. Hablamos de ello con Vicente Sánchez Biosca, Catedrático de comunicación en la Universitat de València.

Franco intentaba hablar inglés en una grabación para la BBC que escuchamos en el podcast. Fueron los primeros años en los que parecía que España sólo se había avanzado a un destino inexorable en todo el continente por el que avanzaban sin control primero, contenidas después, las tropas nazis del Fuhrer y del Duce.
Los vaivenes de la política internacional en la convulsa Europa, se hacían sentir en el ritmo de fusilamientos en el paraje del Terrer en Paterna.
L’autarquia va deixar pas al desarrollisme. I el règim va escomençar a reivindicar els vint-i cinc anys de pau. Era cert: Franco va instaurar la Pau dels cementeris.
El NODO va convertir-se en órgan de propaganda audiovisual de la dictadura, d’obligat vissionat en cada sessió de cine, arribant, en una època en la que la televisió encara no s’havia implantat, al més oblidat racó del país.
Franco va morir al seu llit, la democracia va arribar, amb ella la llei d’amnistia de 1977, i la reivindicació dels caiguts es va quedar com una asignatura pendent al nostre país.

Juan Carlos Colomer es profesor de didàctica de la història i membre de l’aula de memòria democràtica de la Universitat de València. És conscient que la Institució no sempre va jugar un paper exemplar en esta història.
Pero, més enllà del deure de fer justicia amb unes víctimes que ja estaven quasi oblidades, ara un nou factor entra en joc en el tauler de la memòria: la pujada dels nous partits populistes d’extrema dreta, com Vox a Espanya.
L’atac a la memoria ha arribat més enllà, entrant directament en la desqualificació i l’insult. Ortega Smith, secretari general de Vox.

Quasi arribem al final del capítol segon, amb la nostra secció fixa que apareixerà sempre en este podcast, que anomenem “El calaix dels testimonis encadenats”, on sentirem les històries dels represaliats, dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són històries contades a casa, en veu baixa, per si algú de fora ho sentia i denunciava, i que es conserven gràcies als familiars. Ara és temps de sentirles en veu alta. Recuperem hui les històries de tres afusellats a Paterna, en la veu de les seues netes: María Navarro, de Meliana, Amparo Belmonte, també de Meliana, i Marlen Gomar, de la Pobla llarga.
El Mur és un serial radiofònic multimèdia sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. En este capítol segon, “Franco i la seua herència” ha col·laborat també el periodista Eduardo Torres. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir si ens sents per les plataformes habituals de podcast. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.

El podcast El Mur: Franco i la seua herència, 44 anys després ha sido publicado en Plaza Radio

Comencem ací una nova aventura radiofònica. Serà amb format de podcast multimèdia, com a serial amb una dotzena de capítols, i en ells parlarem, raonarem, explicarem, sempre coses relacionades amb la memòria. La democràtica, la històrica. Eixa que passats de llarg els 40 anys des que la democràcia va arribar a Espanya, a vegades sembla que es resisteix a vindre, i que les portes i les finestres no acaben d’obrir-se mai del tot. Amb format reportatge, replegant els sons i els testimonis, dels familiars de les víctimes, dels historiadors, dels arqueòlegs, dels investigadors, dels que més en saben d’això. I sempre des d’ací, des de València, perquè la perspectiva, el lloc des d’on mires, ho es quasi tot...

FOTO: Entierro Batiste Gomar

Durant l’exhumació de Francisco Franco, el dictador, del seu mausoleu a Cuelgamuros, el Valle de los Caídos, i el trasllat posterior fins a la seua nova tomba, al cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Una molt més modesta, però encara digna. Un dia històric, malgrat totes les crítiques i controvèrsies que va generar un trasllat, obligat en compliment de la llei de memòria aprovada al 2007. Un dia en el que a la fi, la democràcia espanyola, va donar solució a una injustícia comesa fa 44 anys...

Uns centenars de franquistes es van juntar per a l’ocasió. La impressió que donaven, tot i coneixent l’actual i perillós augment de les postures reivindicatives de la dictadura a nous partits com VOX, era trista i crepuscular. Gent gran, cantant velles i gastades cançons, com d’un altra época. I fregant, en molts casos, l’esperpent.

Hablaremos, de Franco, claro, en este programa. Y del futuro del Valle de los Caídos, no olvidemos que allí están enterradas 33 mil víctimas, de un bando y de otro, sí, pero también “caídas” asesinadas, después de la Guerra Civil, durante la represión franquista. Y que además las trasladaron a Cuelgamuros sin ni siquiera tener el permiso de sus familiares. Algunos de ellos, por cierto, de la Comunidad Valenciana.

En el capítulo1 de este serial radiofónico, vamos a hacer un resumen, un avance, de todo lo que contaremos de manera ampliada, en el resto de entregas. Y las víctimas y sus descendientes, serán sin duda protagonistas de nuestras historias.

Pepica Celda guarda com una relíquia un metxó de cabell de son pare, les bales que li segaren la vida, i l’última carta que va escriure i que ha llegit, per a donar-se ànims, tantes voltes. Ella fou una pionera: va lluitar molts anys per a recuperar les restes de son pare quan semblava que això no importava a ningú. Perquè molts li deien que per a què, que no valia la pena furgar en la història de la repressió franquista. Ella fou la primera, en poder soterrar-lo darrere d’una làpida amb el seu nom escrit, a sa casa, en companyia de sa mare.

La reparación a Pepica ha llegado a tiempo, pero no siempre es así.

FOTO: Pepica Celda

Pero lo importante no es sólo que los familiares recuperen los restos, y puedan darles un entierro digno. Es también vital que se reivindique sus nombres, que se recuerde el crimen, que los asesinatos no caigan en el olvido de los tiempos. Porque sino, dejamos que mueran dos veces...

Quedem amb Alicia Piquer a l’anomenat Sindicat de Rabelbunyol, un sòlid i centenari edifici que ara és la casa de cultura del poble. Precisament fa ara 80 anys, en este lloc, en la mateixa sala que estem fent l’entrevista, el seu tio iaio fou tancat i torturat, en només entrar les tropes nacionals a València.

El final de la guerra i dels bombardejos, no va marcar, com va pregonar el dictador, el principi de 25 anys de pau. Pot ser només, la pau dels cementeris. Vicent Piquer López fou afusellat al mur de Paterna el 30 de gener de 1949 i soterrat a la fossa comuna. El seu únic crim, com el de quasi tots, auxili a la rebelió. Al seu cas, haver treballat a l’ajuntament republicà del seu poble fou motiu suficient per a rebre la pena màxima. Alicia, des de l’associació de familiars de la fossa 113, reivindica més ajuda per a fer les exhumacions.

En esta serie de podcast que presentamos así, con este primer capítulo resumen del programa El Mur, hablaremos de memoria sí, en general, porque creemos que dentro de todo este movimiento de reivindicación, de lucha contra el olvido, hay una parte importante, más allá de la reparación a los familiares y la recuperación de los restos, de difusión, de conocer nuestra historia. Se trata de saber, por fin, qué ocurrió en esos años negros de represión franquista, más allá de los desmanes de ambos bandos durante la guerra civil. Saber y conocer, por ejemplo, que muy cerca de la ciudad de València, sin ningún cartel que nos permita identificarlo, ahora rodeado de autovías y viales, existió un lugar negro. Un lugar donde se ejecutó durante 17 años, a 2.238 personas. És lo que llaman El paredón de España. Lo explica en el podcast Vicent Gabarda, historiador.

FOTO:Vicent Gabarda

Amb el treball de Vicent Gabarda, va escomençar tot. Després de la seua tesi doctoral i el llibre consegüent, va nàixer, a poc a poc, l’interés per saber que havia passat. I Paterna i el seu mur al costat d’un cementeri que dona nom al nostre programa és ara un símbol, i per a nosaltres el leit motiv de bona part de les històries que contarem en este serial. Històries com la de Leoncio Badía, l’enterrador.

Leoncio era només un humil enterrador, però va ajudar a les famílies tot el que va poder. Ell posava botelletes amb el nom baix dels executats. Donava retalls de la roba als familiars, els contava com estaven disposats els cosos dins de la fossa comuna. Xicotets detalls i accions, però que molts anys després, han facilitat la complicada tasca d’identificar a les víctimes, de saber a quí corresponen les restes. Maruja Badia, la seua filla major, va replegar fa unes setmanes l’Alta distinció que la Generalitat Valenciana va donar, a títol póstum, a son pare.

También en el Mur habrá espacio para historias sorprendentes, como la del cantante que miraba al mar y soñaba, Jorge Sepúlveda. Si eres menor de 30 años es casi seguro que no sepas quien es, pero este vocalista fue una auténtica estrella rutilante en los años 40 y 50, cuando compartió escenarios con Antonio Machín o Antonio Molina. Su voz engolada que desgranaba boleros, y su aspecto antiguo y atildado triunfaron en España durante los años más duros de la represión franquista. Pero en realidad, esa voz y ese físico convencionales ocultaban un pasado secreto. Su nombre real fue Luis Sancho Monleón, nacido en la plaza de los escolapios de Valencia. Fue sargento en el ejército rojo, y al acabar la guerra estuvo en el campo de concentración de Albatera. De allí sería “paseado” hasta el cementerio de Valencia, donde fue fusilado. Inexplicablemente, pudo eludir el tiro de gracia y escapar de entre los cadáveres, y acabó, cosas del destino, convirtiéndose años más tarde en el vocalista preferido del régimen. Luis Sancho, el sargento republicano Sancho murió, ya viejo, en 1983. Sú ultima voluntad fue ser enterrado anónimamente en una fosa común, para acabar igual que lo hicieron sus compañeros en 1939.

L’herència de les imatges antigues, la representen els Vidal. Ells són, pare i fill, els dos últims eslabons d’una saga de quatre generacions de fotógrafs. Des que pràcticament la fotografia va nàixer, els Vidal han estat ahí, al peu del canó i amb la seua càmera, sempre a prop de València. Entrem a sa casa, a l’arxiu privat on reposen milions d’imatges d’un valor incalculable, moltes de la guerra i la postguerra.

FOTO: Los Vidal

Hace unos meses que la Generalitat Valenciana creó la Conselleria de Participación y calidad democrática. Iñaki Pérez es el Director General responsable directamente de las políticas de memoria.

FOTO: Iñaki Pérez

Políticas de futuro, investigación, polémicas, pero por encima de todo, en El Mur habrá testimonios personales de hijos, sobrinos y nietos de víctimas.Será una sección fija, con el nombre de “El cajón de los recuerdos encadenados”. Contando, sin espíritu de revancha, las viejas ofensas, los crímenes casi olvidados: lo que se dijo, tantos años, con miedo. Aunque sólo sea por el placer de oír como suena ahora en voz alta.

Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.

El podcast El Mur: Un poc de tot ha sido publicado en Plaza Radio