Quan la televisió col·lisiona amb l'art sonor, sorgeix una nova i desconcertant banda sonora, concebible únicament com el producte del sampleig, reciclatge i remescla compulsiva de materials provinents de l'esfera televisiva. En aquesta selecció escoltarem deu peces de la llarga història de treballs sonors inspirats o directament relacionats amb el món de la televisió.

Benet Rossell és un creador difícil de catalogar ja que inventa contínuament maneres de fer. Utilitza múltiples formes i perverteix els formats per donar-los noves possibilitats: el dibuix esdevé text, l'acció parteix de l'escriptura, el cinema es converteix en una reflexió poètica del temps.

En aquest programa observem què passa quan tractem les obres visuals com si fossin àudio. En la majoria de casos, els sons dels treballs visuals funcionen perfectament com experiències d'escolta autònomes.

En la seva doble faceta de director i productor, Pere Portabella (1929) ha desenvolupat des dels anys seixanta un treball profund de renovació dels codis del llenguatge cinematogràfic.

L'obra de Deimantas Narkevičius és una investigació sobre la percepció de la història i els mecanismes que la transformen a partir de diverses utopies i ideologies. Les seves pel·lícules debaten qüestions universals sobre les nostres obligacions morals i polítiques amb la història i la memòria.

"LA UTOPIA ÉS POSSIBLE. ICSID. EIVISSA, 1971" és una mini-sèrie de tres episodis realitzada a partir de la recerca de l'exposició homònima, que rememora l'experiència del VII Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design (ICSID). El projecte reconstrueix l'experiència a través dels testimonis d'alguns dels seus protagonistes amb la intenció de crear un relat coral del moment.

L'ICSID d'Eivissa va inaugurar una nova manera d’entendre el disseny i de concebre la pràctica artística. El congrés es presenta avui com una cita clau per entendre conceptes com l'intercanvi, la participació, la sostenibilitat, la solidaritat, les noves relaciones indústria-societat i el paper de l’art.

A mig camí entre l'artista d'avantguarda i l'activista, Eulàlia Grau està considerada una de les veus més reivindicatives d’una generació que va impulsar profunds valors de canvi durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició. A partir d'imatges extretes dels mitjans de comunicació l’artista denuncia les perversions i les injustícies del sistema capitalista i els seus diferents mecanismes de control, repressió i pervivència.

Fa més de vint anys que Sandra Balsells documenta i denuncia amb la seva càmera l'impacte que les catàstrofes bèl·liques, naturals i socials exerceixen sobre les persones. El seu és un fotoperiodisme humanista, combatiu i poètic que radiografia els conflictes del nostre temps, que ens brinda imatges per construir discursos crítics i articular la nostra memòria visual.

Presentada a las sales del Museu el 23 de febrer de 2013 com a part del programa MACBA és viu, "Cascando. Variacions per a una altra peça dramàtica" utilitza un text radiofònic de Samuel Beckett, adaptat i produït per Joan Morey.