Flors de Baladre del Temps de les Arts

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres ens arriba directe en tren des del País Valencià, i amb ell, per coses de l’atzar, ens trobem al Museu Marítim, a les antigues Drassanes de Barcelona. I li agraïm el viatge, perquè amb Sènior, en les converses cara a cara, copses l’energia que destil·la, que és pura passió per cada petit raconet de la vida. A més, és un recorregut que coneix molt bé perquè amb la seva banda, el Cor Brutal, està acostumat a pujar al Principat a tocar.

Txell Bonet: Miquel Àngel Landete, ha tingut molta importància en la vostra carrera el fet de venir a tocar tant al Principat, no?

Miquel A Landete: Va ser així, quan començarem érem una rara avis perquè fèiem música cantada en català, però amb uns sons molt allunyats de la música en valencià en aquells temps, com Obrint Pas, o la Gossa Sorda, etc. Al llarg d’aquests 10 o millor dit, 13 anys que portem, la cosa ha semblat un frontó, la pilota primer va arribar al Principat, i quan hi vam tenir un relatiu èxit, això es va reflectir al País Valencià. I ara que tenim molt de públic allà, volem tornar a fer un pas més al Principat.

TB: Per l’esperit que destil·leu, una vegada us vaig dir que per a mi éreu el que més s’assemblava a una banda de rock. Ho deia en el sentit de les bandes mítiques de la història del rock.

ML: Recordo quan ho vas dir i vaig pensar que porto fent això des dels desset anys. És de veres que els quatre hem aconseguit una química que jo crec que traspassa les nostres fronteres i cossos. No és res impostat, però sí que quan estem junts ens creiem la segona millor banda del planeta, com deia Neil Young sobre Crazy Horse. El convenciment que el tot és millor que la suma de les parts, la sinergia es tradueix a dir: “Ostres, eixos són roqueros, no?”

TB: La manera com us relacioneu entre vosaltres, només cal mirar les vostres fotos de promoció, o a l’Instagram, hi ha molt de cures en aquesta banda.

ML: Sempre hem sigut de tocar-nos molt, som uns “tocons”, ens fem besos, ens abracem i ens toquem el culet, fem eixe tipus de coses. No ens veiem massa sovint, tot i que xarrem molt, i el temps que estem junts, maximitzem i manifestem la nostra estima, i a vegades es diu més així que mitja hora explicant alguna cosa. La nostra relació està basada 100% en l’amistat, ni en la destresa tècnica ni en la qualitat compositiva ni en la conjuntura de la música. Sempre he pensat que els nostres concerts són una projecció d’eixa amistat. Quan quedem per assajar o tocar, sempre hi ha algú que està més baix que un altre, i a poc a poc anem equilibrant-mos, i al final estem tots al mateix nivell emocional, i tots pujats una mica. La música actua com un equalitzador que ens iguala a tots i ens fa pujar.

TB: Sempre havies dit que el Cor Brutal amplificava les teves virtuts i amagava els teus defectes.

ML: La frase seguix sent verídica, però igual ja no amplifiquen tant ni amaguen tant. Hem arribat a una mescla que quan jo estic tocant amb ells, no note que siga jo i ells tres. Som quatre músics i som un grup de música. Quan m’aprope al micròfon i dic una cosa, alguna xorrada, semblo jo el líder, però quan estem els quatre jo no note que estiga per davant d’ells. Hem tocat amb altra gent i mai ho hem passat tan guai com tocant nosaltres quatre.

TB: Quan toques sol, és un altre rotllo, potser més melancòlic?

ML: Els concerts en solitari els visc des d’un punt de vista que és la contraposició d’estar amb la banda. Sempre tendïix a fer allò que no faig amb la banda. Sempre pense que quan jo toque sol són unes altres cançons, canvie tonalitats, les accelere, les ralentitzo, les faig més curtes, les faig més llargues. I sí que hi ha un poquet més d’interacció, tot i que sempre interactuem molt, també quan som els quatre, i fins i tot hem canviat el repertori sobre la marxa. Quan soc sol procuro que sigui més com un diàleg, perquè com diu en Pep Toni Ferrer d’Oliva Trencada, si no hi ha escenari és folk, i si n’hi ha és pop. I quan soc sol, m’agrada fer folk, que la gent també diga la seua.

TB: Al vostre estil n’hi dieu valenciana, que seria fer americana a València.

ML: Ara ho patim menys, però com deia abans, quan vam començar estàvem superdesubicats, fèiem una cosa estranya. Després de tenir èxit al Principat i les Illes, les promotores del País Valencià ens duien als típics festivals amb els grups en valencià del moment, i quan sortíem amb la barba i les grenyes, tothom deia “on van amb tanta guitarra, cal que facin eixe soroll? Cal que criden tant?”. En canvi, quan les promotores de rock anglosaxó ens posaven de teloners dels seus grups, la gent deia “per què canten en eixe idioma tan estrany? La música está bien, però no podrían cantar en inglés o en castellano?”. Hi havia precedents al País Valencià com 121 dB o El Corredor Polonès, i Arthur Caravan, que van començar al mateix temps que nosaltres. Eixe canvi al Principat es va fer 10 anys abans, quan Mishima van canviar d’idioma, quan Standstil van canviar, quan Love of Lesbian van canviar d’idioma. Jo també el meu germen eren unes cançons en anglès que vaig adaptar al valencià.

TB: Per a tu, la música és una excusa per fer relacions humanes, sempre has mantingut molta relació amb altres músics, periodistes, jo quan et vaig entrevistar, vaig pensar que volia fer-me amiga teva, conèixer-te més…

ML: Jo considero la música una cosa molt transversal, que ens envolta i és superior a tots nosaltres, que no es pot limitar a un repertori o un disc, o un artista, tota la gent fa la música, el que la fa, la fa, el que l’escolta, la fa, el que escriu sobre ella, la fa, el que l’amplifica, la fa, el que la critica i la fica per terra, també la fa d’alguna manera. Crec que la música t’aprofita per conèixer nova gent/conèixer-te a tu mateix, i conèixer nous llocs/conèixer-te dins de tu també. Crec que les relacions que tinc més fortes amb la gent són les que estan vertebrades mitjançant la música, i això inclou la meva dona i les meues filles. No tinc una relació d’amistat o d’intimitat amb gent que no visca la música diàriament.

TB: Ets una persona molt familiar, i sempre vas amb la teva família a tot arreu. Quina relació tenen amb la música les teves filles?

ML: Les meves filles a poc a poc van fent-se la seva col·lecció de vinils, a voltes els hi regalo jo, a voltes se’ls compren elles, i jo no sé quantes agulles he canviat ja del tocadiscs, se’n carreguen moltes, però jo no els hi dic que no ho toquin, perquè està per fer-se servir. Escolten música a tota hora i elles van a classe de música, encara que el llenguatge musical segueix sent tan avorrit com fa quaranta anys. Són aficionades a la música, i Begoña la meva dona també ho és. I a tota hora està sonant música en casa. Hem passat moltíssimes hores en cotxe, perquè soc molt d’agarrar carretera i manta, només amb música. Tothom posa DVD o jocs, i naltes només amb música. I ara que són més majors, anem a concerts els quatre junts, que és molt guai/molt car.

«És molt difícil que els valencians ens creiem els Països Catalans si els catalans segueixen sent tan paternalistes»

TB: Una cosa que t’agrada molt és fer col·laboracions musicals amb altres artistes, i en el projecte Valenciana en vas fer una de forta.

ML: A mi m’encanta, jo soc un ésser humà que la majoria de coses les faig relativament mal, però hi ha dues coses que faig bé: l’arròs al forn de verdures i ajuntar a gent per a fer coses, i sé que ho faig bé. I els vaig engrescar i va ser tot tan fluid, l’únic complicat fou la paperassa de permisos pels drets de l’adaptació en català, però la part estrictament artística va ser supersenzilla. Els grups autors de les cançons originals no se n’assabenten gaire. Vaig tenir relació directa amb Manu Ferrón i amb Courtney Barnett, perquè tenim un amic en comú. Vaig enviar CD a tots els artistes i a totes les discogràfiques i sé que a qui més li va agradar va ser a Devendra Banhart, em va dir que se n’havia anat a pegar una volteta per Los Angeles i va escoltar el disc, i em va dir que li havia agradat molt. Tampoc buscava eixe feedback. La idea original era que la gent que escolta música en català sàpigues que hi ha unes cançons enormes escrites en altres idiomes.

TB: I darrerament, en què esteu?

ML: Últimament, estem prou centrats en el disc que encara no ha sortit, i com tinc tantes ganes que la gent l’escolti i ajuntar-me amb la banda, no penso en altres col·laboracions. Ha sigut un disc que ha costat de sortir, el nostre tècnic de so, Luís, s’ha quedat orfe en dos anys, i tal com el volem fer amb exigència d’arranjaments i so, en el context en el qual vivim dia a dia nosaltres, no podríem haver-lo fet amb menys temps que aquests 4 anys, que sembla molt de temps, però és així. El disc es diu POST i ja es deia així el 2019, perquè era un post de tot el que havíem fet abans, i ara després de la pandèmia adquireix un nou significat, que és la gràcia de l’expressió artística.

TB: La pandèmia ha ajudat a trencar, com fa el capitalisme ferotge, el sentiment de comunitat. Sou un grup molt reivindicatiu, molt polític, de molta crítica social, contra els poders establerts, contra les jerarquies, governs, reis, papes, i també apel·leu a aquest sentiment de fer barri i de les coses petites, de les comunitats, dels vincles entre les persones que són una arma molt poderosa contra aquest sistema que ens vol sense estar empoderats.

ML: Jo sempre he pensat que s’ha de fer de baix cap a dalt, no pots esperar que un polític canvie alguna cosa. Al Principat i al País Basc fa moltes dècades que treballeu l’associacionisme i la col·lectivització de l’esforç i de les idees. A València estem començant ara i està anant guai, però és de veres que portem un cert endarreriment amb el que feu al Principat. És el “think global, act local” que s’estén per tot, crear una xarxa forta al teu voltant i ves expandint-la. Tampoc té massa sentit preocupar-te perquè el preu del gas estiga pels núvols i no estigues conscienciat que la taronja valenciana està per terra. Està tot un poquet mesclat, i sempre he pensat que al final es tracta d’ajudar-te a tu i ajudar a la gent que t’envolta. I a partir d’aquí, seguir estenent-ho.

TB: Els oients que et coneguin dels inicis i per aquest vessant reivindicatiu et recordaran per la cançó “València, eres una puta”, era una crítica a la prostitució de la ciutat dotant-la d’uns equipaments que no estaven pensats pels ciutadans i la gent dels barris, sinó de cara a la galeria. Ara fins i tot ja vius fora de València. Com estan les coses i quina relació d’amor odi tens amb la ciutat.

ML: València ciutat està millor que mai. Quan vaig fer aquella cançó encara quedava una legislatura sencera de govern de dretes, que en total van estar-hi vint-i-quatre anys manant. Els proxenetes que governaven la ciutat la prostituïen per treure’n benefici. Era prostitució nua i crua. I després el 2014 vam fer “València-Califòrnia”. Ara amb el govern de Compromís, amb Joan Ribó a l’alcaldia, la ciutat ha millorat moltíssim, és molt més amable, més feta per als ciutadans, però seguim immersos dins d’una roda que no s’atura, el capitalisme, la gentrificació, la liberalització i com s’està fotent al medi ambient, i que estem assumint tot el que Barcelona no pot assumir de turistes. Estem patint la massificació, que em consta que el govern està intentant aturar, però que és alguna cosa que és tan global, que és complicat de gestionar. Jo estic ara vivint en un poble de l’Horta Nord, Alboraia, i estic encantat de la decisió que hem pres, d’estar a 20 minuts del centre de València en bici, però viure la tranquil·litat de l’Horta i del poble. I, tanmateix, sí, València està, jo crec que millor que mai.

TB: Et passen les ganes de viatjar quan veus els turistes, tendim a pensar que som viatgers i no turistes, però on està la frontera entre un i altre?

ML: Jo recorde una entrevista que li van fer a Joan Miquel Oliver que deia que no feia turisme, que no li agradava molestar. I penso que té raó. Entenc el turisme com anar a algun lloc a fer alguna cosa. Jo faig turisme d’anar a veure concerts, en alguna ciutat. O vaig per pobles perduts per fer camins i sendes. Inclús això em causa contradiccions, perquè a mitja hora de casa hi ha llocs preciosos i no els hem vist, però al mateix temps, pense que el món és molt gran com per vore només el que està al costadet de casa. I intentem fer aquest equilibri.

TB: Els macrofestivals i la seva sostenibilitat. Vivint-los des de dins, ets crític amb els festivals i els seus formats? Són experiències més socials que musicals?

ML: Cada volta m’agraden menys per l’estricta raó que em faig gran, bàsicament. I no tinc tanta energia per arribar al primer grup de les quatre de la vesprada i acabar a les tres de la nit. Per altra part, cada cop és més car. A mi m’encanta tocar en festivals perquè passes una bona estona, en general et tracten molt bé, i estàs amb la gent del gremi. I tens eixe esperit molt important de pertànyer a un gremi. A mi m’encanta sentir-lo i no el sent massa aviat a no ser que vaja a eixos festivals. I, per altra part, també estan carregant-se les sales. Com a usuari, el meu estiu comença amb el VIDA, a Vilanova, al Garraf, i acaba amb el FIGA, al País Valencià, a la Marina, l’últim cap de setmana d’agost. I jo vaig a eixos dos festivals com a públic. Jo tinc records del FIB o el Primavera que no se m’oblidaran en la vida, però el millor lloc on veure un concert és a les sales, on sones molt bé, i si plou no et banyes, i amb gent que hi treballa que viu de la música.

TB: Fora dels Països Catalans, com és rebuda la vostra música?

ML: Per la Península, hem fet un parell de concerts a Madrid i el “girando por salas” on vam anar a llocs superdivertits com Àlaba, Càceres, Osca, i et miren estrany però venen. Fins i tot a Londres o San Francisco, i estan encantats. Definitivament, el lloc on hi ha més perjudicis per cantar en català de tot el món és a la Meseta. Zoo ha fet la volta al món, els Catarres, la Pegatina, fa falta producció, i creure-t’ho, per descomptat.

TB: Viure en valencià a València és més difícil?

ML: Cada volta que vaig a València escolte més gent parlant en valencià. El problema greu és els que tenen vint anys cap a baix, però jo m’adrece a tota la gent en valencià en València, i em conteste en valencià el 90% de la gent a la qual m’adrece. Jo crec que la gent fa esforços per parlar en valencià.

TB: Les Pupil·les deien que era molt difícil ser valencià a València.

ML: La idea de Països Catalans em pareix guai en teoria, però m’esmussa, m’esgarrifa, perquè és molt difícil que els valencians ens creiem els Països Catalans si els catalans segueixen sent tan paternalistes. El paternalisme català ens toca molt els collons i les figues, i si segueixen eixe rotllo és molt complicat que entrem en el joc. Jo sempre als concerts m’adreçava dient: “ei, valencians del Nord”. Quan ens tractem com a iguals nosaltres, els valencians, mallorquins i catalans, tirarem avant, però ens hem de tractar com iguals.

L'entrada Sènior i el Cor Brutal: «El paternalisme català ens toca molt els collons i les figues» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres podria ser també una botja, un ullastró, lleganyova, xiprell i una infinita llista de noms de flors silvestres de Mallorca. Sé que tiraré de tòpics, però ella és una llegenda viva de la música popular dels Països Catalans. Una icona. No només pels seus 55 anys dalt dels escenaris, sinó per tota la recerca en el nostre patrimoni musical popular. Un patrimoni que ha dut per tot el món. I també per la manera com ha pouat en les altres tradicions del Mediterrani, i com les ha agermanat amb la nostra tradició. És un plaer tenir amb nosaltres a na Maria del Mar Bonet.

Txell Bonet: 55 anys ja!
Maria del Mar Bonet: No m’agrada mirar massa el passat. No m’he adonat que han passat tants anys. Quan algú fa alguna cosa que li agrada tant, el temps passa molt ràpid. Jo el que visc és ara el present.

TB: Parlem de la teva relació amb la música tradicional dels Països Catalans.
MB: He fet 5 discos llarga durada de música tradicional dels Països Catalans. Soc una estudiosa de la música tradicional. Soc admiradora profunda del cançoner de Mallorca del Pare Ginard, 4 volums meravellosos, un franciscà que vaig conèixer quan era molt gran. Són més de 10.000 temes de poesia popular. Jo el tinc per duplicat, un que guardo i un de treball. La poesia tradicional anònima és tan important com l’altra, i és un pou de saviesa. El meu pròxim disc serà un homenatge al Pare Ginard amb música tradicional. Em té el cor pres i estic molt contenta de fer-ho.

TB: No t’has parat a pensar a fer-ne alguna cosa de tot aquest fons, un centre de documentació i recerca, que edites volums?
MB: Jo tinc una petita biblioteca dedicada a tot això, on hi ha part de la biblioteca del meu pare. Consulto moltes coses. Potser algun dia formaran part d’alguna biblioteca més gran, però ara no hi penso en això, ara hi treballo, i el que tu proposes demana un temps que no tinc.

TB: Et sents una mica com l’etnomusicòleg Alan Lomax anant per Mallorca buscant gent que cantes tot això?
MB: En els meus discos primers hi ha gent del camp cantant. Jo he begut d’aquesta font i és indispensable per mi, però jo no ho canto exactament igual, jo faig uns passos diferents, ho porto al meu terreny. No ho canto tal com ho he trobat. Jo no treballo al camp. Faig un pas més enllà, i agafo una visió personal i artística, amb un respecte immens, fent una interpretació actual. Faig a una cosa nova i diferent.

TB: Per què és tan important per a tu tot això?
MB: Ser un cantant d’un país és també saber la història de la seva música i compartir-la. No puc fer música sense saber-ne la història i tot el que tenim. No puc passar de les fonts, que em donen l’aigua que necessito. Escric influenciadíssima per tot el que he llegit de la tradició poètica popular. Sense això no hauria pogut fer cançons. Quan sento algú que ho canta sense haver-ho estudiat i treballat profundament em sembla fals, se li veu el llautó.

TB: Som prou conscients de tot el patrimoni que tenim?
MB: No, és un patrimoni molt depreciat. Madó Buades o Ramon Biel des Cantó em deien que fins i tot els seus nets no ho apreciaven, els hi semblava massa antic. Madó Buades em deia que als seus concerts duia la neta, però ella se n’avergonyia.

TB: Això és degut a l’autoodi que provoca la invasió cultural.
MB: A Mallorca hi ha una invasió pacífica de milers i milers de persones cada estiu. Els camps molts estan abandonats, la gent es ven terrenys per gent que ve per treballar per internet, i la nostra illa és petita. La gent se n’oblida que al camp hi havia una cultura musical. I a Catalunya això ha passat molt abans que a Mallorca. La gent ha oblidat els seus propis cants de treball, jo els buscava com una boja, he trobat cançoners fets a la República, els guardo com un tresor, però les cançons no es van traspassar a ningú. A València sí que s’han tornat a cantar, com el Botifarra.

TB: Ets molt crítica amb el model de turisme.
MB: Fraga va obrir una porta que no s’ha tancat mai més, i que ara és una autopista, la gent que arriba per minut a Mallorca a l’estiu és una aberració. És un territori petit. Quan dius aquestes coses sona molt impopular, la gent et critica perquè hi ha molta gent que viu d’això, que malviu d’això, i altres que s’han fet molt rics. Un sentit comú del que seria una riquesa amb el turisme no s’ha tingut. Tenim un turisme de masses, de ciment que destrossa la costa, molta part de la costa ja ni la veus, i els creuers que arriben de 3.000, 4.000, 6.000, 7.000 o 8.000 persones al dia, és un drama. Tu com a veí d’allà quasi no pot ni caminar pel centre, sembla una manifestació duríssima. Què estan mirant aquesta gent?, què estan veient?

TB: I sempre has estat molt sensible al tema ambiental, a la natura.
MB: Pateixo per les muntanyes i el fons del mar, la posidònia que quasi no existeix de tantes àncores que s’han clavat, els iots a les cales que no es pot arribar per camins, la brutícia que s’arriba a llençar dels vaixells, el fuel s’infecta la fauna marina. Mallorca era un paradís. Jo em banyava a l’Arenal i no hi havia més que pins i sorra. Ara no pots donar una passa, és un infern. Què venen a buscar? Sol, beguda barata en tots els sentits. No saben ni a quina illa estan, per no parlar de les zones de Magaluf, on hi ha un carnaval estrany, desesperat, on joves moren perquè es tiren per les finestres pel consum de drogues i alcohol. Ja dins dels avions fan el ridícul, les hostesses s’han de tancar, amb gent molt jove de 14 i 15 anys, que venen sols en grups. Tot plegat em fa molta pena.

TB: De fet, sempre has tingut un posicionament polític, ja en els teus inicis.
MB: Contra Franco, la intel·lectualitat amb la que em vaig barrejar quan vaig arribar a Barcelona era un altre món. Als Setze Jutges se’ls hauria de fer un homenatge molt més gran del que se’ls hi ha fet, ells van fer que es tornés a cantar en català. Junt amb Rafael Subirachs i Lluís Llach érem els petits i els últims a entrar. El seu públic anava a fer política dins dels seus recitals. Cantar en català contra la censura i la política franquista. I els temps que vivim també em recorda una mica tot allò.

TB: i ara en quin moment et trobes?
MB: Jo ara estic en un moment d’investigació d’un mateix, cap endins. Em miro més endins.

TB: En els darrers temps t’acompanya el músic Borja Penalba, que hi trobes en ell?
MB: Amb ell hi ha una intensitat molt forta. Jo ara defenso molt el que és la passió, dir el poema sentint-lo. Aquest any era l’any Costa i Llobera a Mallorca i he cantant molt El Pi de Formentor. És com un himne a la Humanitat, que cal tirar endavant encara que passin coses terribles, i trobo que és un poema pels temps en què vivim.

TB: Parlant de complicitat. El teu germà ha sigut una persona molt important a la vida.
MB: És molt important, molt. Ha sigut i és. Era el meu heroi de petita. Té tres anys més que jo. I el continuo tenint per heroi en moltes coses. M’agrada viure a Mallorca perquè estic més a prop seu. Som una família molt petita, ell té un fill, també tenim un cosí. I m’interessa veure’ls més sovint.

TB: Vas dir que si la discogràfica hi creu, es pot cantar en català i triomfar al món.
MB: Jo sempre ho he cregut, però les discogràfiques no ho creuen massa. Vaig tenir èxit a tot l’Estat Espanyol amb l’Àliga Negra. Delfí Abella la va adaptar al català, de l’original de la Barbara, i vaig ser Disc d’Or, va ser un disc que va sortir de Catalunya, promocionat per una editora de Madrid, Bocaccio Records.
Va ser així com vaig confirmar que amb una bona veu, una bona discogràfica i publicitat es pot cantar en català i triomfar fora. Vaig gravar amb una orquestra de París amb molt bona traducció i jo vaig cantar el millor que vaig saber. Només cal tenir clar que cal un bon producte.

L'entrada Maria del Mar Bonet «Cal tirar endavant encara que passin coses terribles» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La Flor de Baladre que tenim avui tenim amb nosaltres és un home intel·ligent i lliure que ha contribuït a la cultura catalana, com a mínim, sent una estrella del rock. Sí, ho dic així, perquè la seva actitud i el fenomen que va representar ell i la seva banda, van crear aquest tòpic en la nostra cultura. No s’ha estat mai quiet, i ja fa temps que a part de ser una veu pública, ha fet realitat ja dues novel·les, i va camí d’una tercera, la segona li va valdre el premi Ramon Llull. I en relació al títol del nostre podcast, Flors de baladre, ens va ideal, perquè ell a part de viure i tenir una relació emocional amb Eivissa, té una versió brutal d’aquest tema, que sempre sona al final de les converses.

Compartim una estona de xerrada radiofònica amb Gerard Quintana, amb vocació que sigui una conversa atemporal. D’altra banda, justament aquest dissabte 26 de novembre Sopa de Cabra torna Palau Sant Jordi. Aquí teniu alguns fragments de les seves confessions, que val la pena escoltar en la seva pròpia veu, editats amb la selecció musical que us hem preparat.

Txell Bonet i Gerard Quintana a la redacció de El Temps de les Arts

Txell Bonet: Sou, ets història viva de la nostra música popular.

Gerard Quintana: «Nosaltres bevíem dels clàssics anglosaxons, i el rock català va sorgir de forma espontània que va ser un moment de multituds, de masses. Al final la gent cantarà les nostres cançons sense saber de qui eren».

TB: La teva estètica, d’on et venia?

GQ: «Jo comprava la roba quan marxava de viatge, viatjar era una oportunitat de sorprendrem i ser altres coses. Conèixer gent que no espera res de tu. Vaig començar a cantar al País Basc, al meu poble hagués sigut difícil, m’haguessin dit que allò no era el que em tocava. M’agradava fer dit, autostop. Arribava a la Jonquera i em perdia per Europa. Aquesta vessant de cul inquiet encara l’arrossego. Gràcies a la llibreria del meu oncle vaig accedir als llibres de la generació beat, que em va em va marcar, com en Kerouac , que entenien la vida com un trànsit. Jo no m’estic més de 3-4 dies en el mateix lloc».

TB: I un dels llocs on vas és a Eivissa, i allà vas fer la magnífica versió de Flors de Baladre d’UC

GQ: “Sobre la cançó Flors de Baladre, la versió era del projecte Ressonadors, que van recollir les cançons tradicionals de Les Pitiüses, moltes ja recollides per UC, i van actualitzar-les. Vaig passar a ser el de l’Empordà a ser el de Flors de Baladre, quan anava a dur els fills a l’escola, és el poder de les cançons, i aquesta és com un segon himne no oficial de l’illa, i encara fem concerts. És dels moments més emocionants que he viscut musicalment, avis, pares, nets cantant el mateix. Hi ha grans músics a les illes”.

TB: Com és això de tornar a cantar cançons que fa molt que vas fer?

GQ:“La música per sort atura el temps. Ja el 2011 ens vam retrobar, vam fer 3 palaus sant jordis. Llavors ens vam proposar no viure de nostàlgia i vam fer cançons noves com Cercles o La gran onada. Ara fem el 30 aniversari del disc Ben Endins. Teníem reticències de si miràvem enrere, però vam veure que era com posar-te aquells pantalons de quan tenies 20 anys i que et van igual de bé, i per sort, les cançons les sento totes absolutament vives i vàlides. Sempre hi ha un lligam amb una cosa viscuda. Expliques alguna cosa que t’ha costat explicar. Quan canto “el carrer dels Torrats” m’apareix la figura del Pirulí Bombay, un company d’escola que es va llençar pel balcó, i d’aquí va sortir la cançó, tothom se l’ha fet a mida, però per a mi té molt de significat.

“El boig de la ciutat”, és la primera cançó que vaig escriure amb el Josep Thió pels Sopa de Cabra. Jo era una mica el relleu del meu company de pupitre, el cantant i lletrista de l’anterior grup del Josep Thió, i em va deixar cançons com “l’Empordà”, “Mai trobaràs” “podré tornar enrere”, que estan fetes amb 16-17 anys. I ara en compleixen 40. I veure que aquestes cançons adolescents són vàlides, i que les decisions que vas prendre no estaven malament, quan et deien: “ets boig, els discos no et donaran de menjar, són uns desgraciats”, això sentia jo a casa”.

TB: Després de ser un fill rebel, ara fas de pare, com ho vius?
GQ: “En el fons ens assemblem molt amb la meva mare. A vegades m’adono que coses que dic als meus fills, m’ho deia ma mare, la Narcisa. El que està bé és adonar-se’n. Sobretot penso com els vaig fer patir. Els pares em deien “Només et desitjo que tinguis un fill com tu, i sabràs el que és”. Però he tingut molta sort, tinc fills molt raonables, de 17 i 19 anys, amb els que tinc uns diàlegs molt interessants i aprenc moltes coses també”.

TB: Molts cops portem aquesta lluita intergeneracional desconeixent el que van viure els altres: La vida del teu pare, en un internat, la seva duresa, has entès perquè ells et volien inculcar un tipus de vida?

GQ: “Amb els pares, he fet les paus en certa manera. La perspectiva et dona capacitat d’empatia amb els teus pares i les seves circumstàncies. Per ells era inimaginable la vida que jo em plantejava, era un fracàs, en una família que no podia donar cap coixí. L’Albert Pla em va dir que jo era dels pocs artistes, cantants, cineastes, que no eren de bona família, en aquesta feina si no ets de bona família no hi ha coixí i no pots fracassar, no et pots tornar a aixecar. Fa 100 anys en una casa hi havia 4 generacions i tothom feia un paper, i hi havia una empresa familiar on treballaven tots, tota la vida. Ara les famílies s’han trencat en mil trossos, la gent va on hi ha feina. I jo entenc que els meus pares volessin que jo tingués una feina segura, quelcom que em donés autoritat i credibilitat, que m’ajudés a pujar a l’ascensor social, com un títol universitari. La meva mare encara em diu que el veí va fer oposicions a La Caixa i s’ha jubilat amb 50 anys. Però jo no em jubilaré mai. I no ho entén”.

TB: Però ets algú que demostres que hi ha moltes maneres de viure i que no n’hi ha cap d’incorrecta, i que et mous en ambients molt diferents

GQ: “Amb la meva mare, sorties a comprar amb ella i et trobaves mil romagueres, la gent que t’entretenia parlant. Ella deia que es feia fins i tot amb les rates. Jo he observat molt. Una mateixa realitat es pot viure de forma tan diferent. Ma germana té un record de la infantesa absolutament feliç i jo de pel·li de por. Jo a vegades estic en un acte amb les màximes autoritats, i al cap d’una hora a l’altre extrem social. I a mi això m’encanta. Al final, tots som igual. Jo sóc molt de parlar amb la gent al tren, com si tots fóssim una gran família. Com si tingués molts cosins llunyans. La popularitat fa que la gent em trobi pròxim i a mi això m’encanta”.

TB: Vas en tren, a vegades amb retard, perquè has deixat l’Eixample per El Masnou

GQ: “Vaig deixar el pis de l’Eixample en ple confinament, i vaig estar un any i mig en una torre a la part alta de Barcelona que es venia, i mentrestant eren un grup de transhumants que masoveràvem per allà amb gent de la música com el Raynald Colom, el Xarim Aresté, la Rita Payés, el Pol Batlle, la Sílvia Pérez… imagina’t un sopar amb tots ells i anar-se passant la guitarra. Jo mai hagués pensat que aquestes noves generacions tindrien una mirada prerock, el rock per nosaltres era un moment fundacional, la gent jove dels 60 que no va fer, per primer cop a la història, el que feien els anteriors, el que els hi deien a casa seva, era un trencament. Del 67 al 73 es crea una obra inspiradora, transformadora, reveladora. I ara canten cançons dels anys 30-40 o 50 del cançoner sud-americà, del jazz. El temps no és lineal, això ho vas descobrint amb la vida, és circular, és un cicle on vas tornant a trobar coses amb una nova mirada i un nou context. Això és el que ens fa comunitat.

TB: Es sap de tu que no pares mai, però voldria saber: Vas a dormir o encara t’adorms?

GQ: La curiositat és més gran que la son, però al final em venç la fatiga. Tinc curiositat extrema i posar en relació coses que aparentment no en tenen. Això també et fa estar una mica fora. En aquests temps tan polaritzats, que has d’estar amb els uns o els altres, jo no ho suporto. La meva premissa és no perdre la humanitat.

TB: És curiós perquè et segueixo per les xarxes on sovint critiques el que hi ha a les xarxes

GQ: Em fan mandra les xarxes, mostrar què he menjat, on he viatjat, què afortunat que sóc, penso que no és el lloc. I el “jo hi vaig ser” als concerts. A vegades em sento una mica fora. Com al Tic-Toc, el mateix ball per molta gent diferent, i em recorda al joc de quan érem petits “el que fa el rei, fa la mona”, on la cua copiava el que feia el de davant. Si aixeco la mà o salto. Jo vinc d’un moment generacional on volíem fer el que no feia ningú. No volíem seguir la norma. No ho vull criticar, ho trobo mecanitzat i automatitzat. A vegades m’estic tot un dia sense fer res, fent-me preguntes, astorat.

TB: Ets el president de l’Acadèmia Catalana de la Música, com ho vius?

GQ: Des de l’Acadèmia intentem fer de contrapès del negoci sobre l’art i la música. Què és cultura i què no és cultura, què és bona música i què no és bona música? La música també és comunicació. A casa nostra la música està condicionada per la Festa Major, i el principal promotor són els ajuntaments, i això crea una escena que deixa certes coses en altres circuits més minoritaris, amb artistes que a vegades tenen més concerts a fora que aquí. Hem de capitalitzar tot això i no quedar-nos només amb una escena. Més enllà de Xarango i Oques Grasses hi ha una escena urbana amb gent molt jove i autodidacta. Ara a partir de samplers i bases es fa més fàcil comunicar, que és el que busquen els joves.

TB: Ets crític amb fenòmens com “Eufòria”?

GQ: Més que ser crític amb Eufòria, sóc crític que la única proposta musical de la tele pública sigui aquesta, que no hi hagi un equilibri amb propostes que no hi parem atenció, i que quan a fora els hi fan cas, ens adonem del seu interès. I sobre C33, des de la mateixa administració et diuen que tot un canal cultural és impossible, i es parla de crear una plataforma cultural, sumant-hi el que fan les institucions, també en streaming. Durant molt de temps, l’únic espai per als músics era a la una de la matinada dels caps de setmana en un programa de debat polític. O que en Xavier Graset a l’últim minut del Més324 posés la teva cançó. O tocar a Els Matins, sense condicions. Veus com es tracta l’escena professional i com s’ha impulsat el concurs, i sorprèn per desigual. I desitjo molta sort als concursants, que han tingut la sort del Prime Time. Però jo prefereixo el model Love of Lesbian, d’anar picant pedra, que no provocar tantes expectatives quan ningú coneix cap cançó teva, perquè només has fet versions.

TB: No vull acabar sense fer un incís al teu timbre de veu, una veu salvatge domada.

GQ: Amb en Thió, repassant cançons vam flipar de com en són de molt agudes. Vaig aprendre a cantar cantant a l’escenari. I després vaig aprendre tècnica per poder fer molts concerts i no quedar-me afònic. Per què cantava tan agut? jo havia sigut queco, tartamut, em posava vermell com un tomàquet. I explotava quan em feien bullying. Em vaig tancar a casa amb els discos, i quan cantava era normal i jo era feliç. He passat tantes hores tancat cantant. M’agraden els músics que desafinen, no anem a fer preciosisme, anem al budell. Supertram també tenien registres molt aguts. La veu és la que tens i l’he portat com he pogut. He fet 6 discs en solitari i provava coses diferents i em fotien canya des de la discogràfica, perquè deien que la gent volia el Gerard de Sopa. Però no deixaré mai d’experimentar i mirar cap el futur.

L'entrada Gerard Quintana «penso com vaig fer patir als meus pares» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres canta a l’amor i sobretot a una vida senzilla lligada a la terra, més que a una vida urbana, que en el seu cas, hagués estat París. Avui estem amb un cantautor i pagès que estima les vinyes, i que des de ben jove ha lluitat per la cultura catalana a la Catalunya Nord.

Podeu escoltar aquesta conversa amb en Pere Figueres, enregistrada a casa seva, a Bages, al costat d’Elna. L’hem anat a veure expressament per conèixer més sobre els que mantenen encesa la flama de la nostra cultura en aquest territori, i també ho fem amb la vocació d’establir connexió i llaços d’amistat cultural.

En aquesta entrevista podreu descobrir com actualment a la Catalunya Nord, la militància dels joves passa pel retrobament amb la llengua. Com d’ençà del 2017 hi ha hagut un moviment molt més important d’una catalanitat militant pel viscut a Barcelona i Catalunya, uns fets malaurats amb els que Figueres sempre va mostrar la seva solidaritat.

Figures ens explica el naixement del col·lectiu “2 d’abril”, que té relació amb el comitè de suport a l’1-O, i que fa referència al 2 abril 1659, quan un decret reial va prohibir l’ús del català.

I és que als militants tradicionals s’han afegit altres de nous i els joves tenen per motiu el retrobament de la llengua. Volen emprendre accions als comerços per incloure el català en la vida quotidiana, que sigui present a les cartes restaurants, etc., per poder tornar a usar el català en el dia a dia. Segons Figueres “hem de retrobar la facilitat de l’ús de la nostra llengua i hem de perdre la vergonya i retrobar la llibertat de ser bilingües”.

Us animem a que doneu suport al col·lectiu “2 d’abril” signant aquest decàleg de la seva web on hi trobareu més informació: https://llengua.catalunyanord.cat/index.php/compromis-amb-la-llengua/

“Pel que fa a la relació amb el Principat, mai estarem prou satisfets amb l’equilibri polític entre els dos territoris. Hem de fer un esforç per les dues bandes, uns anar cap allà i els altres venir cap aquí”.

La seva agradable casa és plena de racons d’art per tot arreu. Xerrem a la biblioteca, al costat del seu taller, on treballa les obres amb els taps de suro. Va ser passats els 50 anys que li va venir la fal·lera de l’art plàstic.

Com us deia, som amb un pagès que des dels 14 anys que ha anat a la vinya, i que també agafava la guitarra i escrivia i musicava poemes, i reivindicava els poetes del Rosselló. Hagués pogut anar a ciutat, com van fer els de la seva generació, aconsellats pels pares, però fins i tot amb una cançó va afirmar la seva determinació de quedar-se arrelat al seu país, la seva parla i les meves idees. És “el pare me va dir”, que la podreu escoltar entre d’altres en aquest pòdcast.

És clau la figura de la seva mare en la seva trajectòria. “Ma mare em posava llibres sota el coixí, i un dia me’n va posar un en català, i vaig veure que el sabia llegir. Havia començat a escriure en francès, però em vaig adonar que la meva parlar era el català. La llengua era poesia, filosofia, i política. La única cosa que sé és escriure en català. Quan la vidua de Boris Vian muntava el festival d’Eus, amb nosaltres va descobrir què era la nova cançó I ens programava”. Però també va ser la seva mare la que el va animar a pujar per primer cop a un escenari.

Amb Pere Figueres no podem evitar parlar del català a les escoles de la Catalunya Nord. De projectes com la Bressola, on hi va anar al seu fill i ara el seu net, o altres com les escoles Arrels. De les dificultats per fer una escola superior a Perpinyà per la prohibició del batlle actual, i de com “encara ens prohibeixen de manera oficial l’ús de la nostra cultura i la nostra parla. A més, l’autoodi encara existeix”.

Tanmateix, el balanç es positiu i en el fons el problema és la manca d’espai i recursos per a més estudiants perquè hi ha molta demanda. Figueres encara recorda amb llàgrimes als ulls quan una coral de nens petits en un homenatge que li van fer va interpretar el seu hit “Desperta’t Rosselló”, un himne totalment actual.

El proper disc de Figueres s’anomenarà “Vora vosaltres”, evocant tots els veïns que ell tenia quan era petit i amb els que podia parlar en català en el dia a dia, al forn, a la carnisseria, per tot arreu… I esteu atents perquè el vindrà a presentar al Principat.

Figueres ens demana als altres ciutadans dels Països Catalans, que quan anem a la Catalunya Nord: “que vingueu més sovint, us interesseu pel col·lectiu “2 d’abril”, i al anar als comerços i restaurants, demaneu que us parlin català. Hem de lluitar per què els que venen de fora i els que viuen aquí acceptin que la nostra parla no és només una cosa d’abans”.

Si voleu anotar-ho a la vostra agenda, en Pere Figueres serà en concert a Tolosa de Llenguadoc el 1 de desembre i el Sant Jordi del 2023 a la catedral d’Elna.

A més, el matí de l’1 de desembre, a Perpinyà tindrà lloc a la Casa de la Catalanitat, del consell departamental, la presentació d’un llibre sobre el seu treball de escultures de suro.

L'entrada Pere Figueres: “L’única cosa que sé és escriure en català» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres de petit volia ser un Beatle, això li passava pels carrers del Guinardó, on va créixer, tot i que s’anava a escalfar a Vic. Som davant d’un músic d’ofici, autodidacta, que des d’adolescent ha consagrat la seva energia a la música i aquesta li ha tornat energia en escreix. És un dels nostres músics galàctics, o postlaietans, les etiquetes mai són exactes, un baluard de la nostra música popular contemporània. Punyent, esmolat, irònic optimista. Fa el que li agrada fer, i no para de fer-ho. Si fins aquí encara no heu endevinat qui és, és que esteu molt out. Em queda la última pista, com ell diu, és el guapo de “El último de la Fila”.

TX: I no és perquè ho diguis tu o ho digui jo, és perquè és veritat, Quimi Portet, benvingut.
QU: Ara sóc el calb. Que fos el més guapo ho vam pactar amb el Manolo, si em podia autonomenar el guapo… es va morir de riure.

TX: I per ell, què li vas deixar?
QU: L’altre guapo.

TX: Una de les coses que més admiro de tu és aquesta energia i bon humor que destil·les. Abans l’Entusiasme, ímpetu reproductiu, i ara, en aquesta etapa, què tens?
QU: Tinc un ofici que és molt divertit, això no ho pot negar ningú. Ser músic és molt divertit. Sempre en sóc conscient, dono gràcies, em sento afortunat d’haver-m’hi dedicat professionalment i a la meva edat provecta encara fa més riure que et deixin tocar i fer aquelles escandaleres amb guitarres elèctriques i que et truquin perquè vagis a tocar aquí i allà. Ho gaudeixo de la manera millor possible.
També el músic té l’avantatge d’estar sempre envoltat de músics, que són una raça molt especial. Un ambient molt divertit, democràtic de naixement, no té res a veure ni amb classes socials ni amb status econòmic, en un mateix grup s’hi troba un taxista, un enginyer i quan es posen a tocar desapareixen una mica. Això ho he valorat sempre, no me n’he oblidat mai. Ni quan he estat professional, ni quan he tingut gran difusió amb el Manolo, mai m’he oblidat de lo afortunat que sóc en la part més simple d’aquest ofici, d’entregar-se sense fre a la joia de fer música i d’estar viu en aquest planeta.

TX: he llegit de tu que dius:
“La vida no té cap sentit i jo no ho dissimulo i no n’hi busco cap tampoc, ho accepto amb esportivitat i aquesta acceptació de la brutalitat i de la violència absurda de la vida, en el fons, em relaxa moltíssim”
QU: Això ho he dit jo? M’estranya perquè és bastant brillant, normalment no ho sóc tant, em deurien donar alguna ratafia especial. Aquí avui amb aigua avui seré molt més apagat.

TX: És aquesta la clau, acceptar l’absurd de la vida i en comptes de plorar-lo, fotre-se’n?
QU: La conducta humana és un misteri, la vida és un desastre violent i desagradable, però dins d’aquest desastre hi ha petites bombolles de felicitat i són el que t’ha de propulsar endavant. Si et poses a pensar profundament com funciona tot això, com està muntat, sobretot per part de l’espècie humana, i és bastant desagradable. Des de l’ofici de músic és molt fàcil, perquè a la que endollem els amplis i les guitarres desapareix la part més obscura de la humanitat i afloren les coses més agradables o més intenses, doncs a vegades també fem música bèstia o desagradable. Però sempre té una violència biològica, física, que no té aquesta foscor de l’intel·lecte, de la violència humana, la música no el té.

TX: T’he fet venir expressament de Vic.
QU: Si hagués vingut des de Hollywood hagués estat més complicat.

TX: Què et donen aquestes dues ciutats Barcelona, on vas créixer, i Vic on vas néixer, i on has tornat?
QU: A Barcelona vinc poquet, tot i que hi ha molt bestiar, molt personal, moltes de les coses que he de fer, com aquesta entrevista. Però només vinc en casos d’emergència. Tendeixo més a la vida silvestre i salvatge. Vic ja ho trobo una mica massa gros. L’estudi el té el Jordi Soler, Musiclan a Avinyonet de Puigventós, al costat de Figueres, quan necessito estudi vaig allà, lo mínim que puc, doncs a Vic tinc estudi i hi treballo, és on vaig acabar els discos i he fet alguna producció.

TX: Parlem de la teva mare, una dona moderna que escoltava música negra, d’on treia els vinils? Encara els tens?
QU: Ella anava en clubs, com el San Carlos Club, a Gràcia. Ella tenia molts amics músics i a casa sempre hi havia música, quan érem petits hi havia discos de música negra, els primers de The Beatles, de The Stones i amb aquesta música vam créixer a casa sonant tot el dia. Jo no sabia ni que era estrangera, jo em pensava que era la música tradicional catalana, i és la que em va propulsar a voler ser músic. He fet tantes mudances que no guardo cap vinil, m’he anat desfent de tot. No sóc guardador de coses.

TX: Descobrir que eres bo fent música a l’adolescència et va canviar la vida?
QU: També t’he de dir que no n’he conegut cap altra de vida. Sempre vaig ser músic, o amateur o professional. Quan vam començar a vendre discos amb el Manolo jo tenia 29 anyets. Però des dels 15 anys que ja estava en grupets de músics, fent Festes Majors. Sempre he estat músic i no ho puc comparar a una altra vida. Als primers anys era en paral·lel a d’altres oficis: oficina, conduir furgoneta. No sé si hi ha reencarnacions, però aquesta vida ha estat així.

TX: Dius que el haver crescut en el desarrollismo i fer els primers grups en la pretransició et va donar coratge, el que calia per pujar a un escenari, a vegades et queda lluny aquella energia o és la que sempre tens?
QU: Era diferent, ha canviat molt el públic, que era bastant violent, vaig viure l’eclosió del punk, ambients superenrarits, foscos, que la gent tirava coses a l’escenari, però com que t’agradava tant l’ofici, ho acceptava. Ara quan toquem al·lucino de com d’educada que és la gent, aplaudeixen i són molt bones persones. L’aprenentatge amb el personal menys cívic curteix. Els músics de la meva generació saben exactament de què parlo. Els concerts eren a les tres de la matinada, un ambient molt intoxicat, i hi havia sempre sensació de violència associada al rock, per cada concert agradable n’hi havia deu o quinze amb pinyes i on saltaven cadires i es tiraven coses a l’escenari. Teníem una edat que ho podíem fer perfectament. Jo, com que no tenia molt de cos, no em solien encertar, però tocava amb músics que feien 2 metres i els tocaven sempre.

TX: Des de fora sembles molt treballador.
QU: Faig el que puc, com tothom, però és curiós en el meu gremi, que sóc matiner. Quan tocàvem tard, jo dormia una estona al camerino abans de sortir a tocar, perquè em llevo d’hora. Sempre. M’hi van acostumar de petit.

TX: I dius que la feina que no fem abans de dinar ja no la fem?
QU:Jo personalment no, perquè després de dinar m’entra una confusió. No és que estigui molt despert al dematí, no em vull fer el xulo, però després de dinar, les coses són molt diferents. Estàs més preparat per altres coses que per solucionar problemes. Estàs més preparat per crear-ne.

TX: Explica’m això de que quan fas música ets tu de veritat i que et serveix per saber qui ets, qui ets?
QU: La veritat és que m’interesso molt poc, jo. Porto tants anys amb mi. A mi, aquesta gent que es vol conèixer a ell mateix… jo no, no tinc gaire curiositat per mi mateix, m’interessen més altres persones. Però sí, quan sóc músic, sóc jo, amb tot lo bo i tot lo dolent. Quan no sóc músic, faig el que puc, com tothom, intento ser agradable, educat, portar una higiene correcta, el que més o menys la vida social t’obliga. Però quan sóc músic no he de pensar en res d’això, sóc absolutament jo, suposo que amb els meus defectes, però amb les hipotètiques virtuts que puc tenir.

TX: La música no t’ha donat patiment, en tot cas el món de la música un cert cansament: les gires, etc…
QU: És molt curiós perquè quan érem joves, els estudis de gravació eren un llocs molt importants perquè eren caríssims, màquines molt cares. Ara s’ha democratitzat amb la tecnologia digital, pots tenir un estudi a casa molt adequat. Però quan començàvem l’estudi era com un temple, una hora d’estudi valia molt, i quan et deixaven entrar en un estudi hi havia una tensió, ho havies de fer bé. I en els grups sempre hi havia la gent que es deprimia i la gent que s’esvalotava, jo era dels que s’esvalotaven, positivament. Un entusiasta.

TX: La teva proposta, les teves lletres, amb aquest espècie de surrealisme, poden semblar poc polititzades, però fas un retrat social, denúncia, antropologia pura. En tot cas, plasmes l’absurditat de la vida.
QU: Jo no sóc apolític, m’interessa la política, però no la professional. La de la gestió de les emocions humanes. El problema és que normalment ho gestionen persones molt justetes, que no s’han pogut dedicar a una altra cosa, en general, també hi ha hagut algun gran personatge. Però en general són persones que no han trobat cap altra ocupació o manera de jugar-se la vida. Per això m’interessa molt poc la política professional. Fins el 2017 potser vaig tenir un parell o tres d’anys que vaig pensar, “mira, serà interessant”. Però ja he vist que no. No sóc un pessimista, òbviament, gens, però tinc molt clar que la política professional és un món de cantamañanas absolut.

TX: No pares de fer cançons.
QU:Durant la pandèmia vaig fer dues cançonetes, perquè l’últim disc era un disc en directe de concerts del 2019. I com que em vaig quedar tancat dins de casa, vaig composar-los per posar-li una cirereta. I és el que presento ara. Estic treballant en un disc nou, però no sé quan sortirà, no tinc cap pressa. No em fa mandra fer-lo, però em fa mandra treure’l, perquè hauré d’anar a fer propaganda, em compraran unes camises, em faran anar a cal barber. A mi m’agrada fer els discos, treure’ls, últimament em fa una mica de mandra. Els concerts m’encanten. La promo la faig perquè sóc un professional, i al final quan m’hi poso també m’agrada. Sóc un xerraire i m’encanta xerrar, i a més, xerrem del meu disco, que ja és el colmo. Però m’agrada més fer els concerts, em trobo amb els músics, fem la prova de so, és destil·lar el meu ofici.

TX: Influències. Sisa, Riba… però del que es fa ara o coses impensables que potser són influències teves?
QU: Jo escolto com diuen ara, de manera random, no sóc tan entusiasta escoltador com quan era jove, que era un pertorbat, un malalt, escoltant les novetats d’Estats Units i Anglaterra. Ara escolto el que em cau per casualitat. Hi ha coses molt divertides, del país, La Ludwig Band, el que fa la Núria Graham, que és de Vic i està girant per Estats Units i ara per tot Europa, m’encanta el que fa. Ara estem en una època que de música no es fa ben bé lo meu, perquè a mi m’agraden les guitarres, el rock, en aquest aspecte sóc una mica tradicional, música d’arrel negra amb guitarra i baix, i en la música actual hi ha poc d’això, i el meu interès per l’actualitat musical s’esbrava una mica. Cíclicament torna. Als anys 80 tot eren sintetitzadors, i als 90 van sortir els Nirvana, Soundgarden i va tornar-hi a haver rock a dojo, i jo em vaig tornar a interessar per l’actualitat musical.

TX: La relació amb el Manolo. Mai et vas barallar per diners.
QU: Amb el Manolo ens hem entès sempre, ens vam fer amics perquè ens vam fer amics, va predominar l’amistat per sobre de l’ofici. Teníem una química que estava per sobre de tots dos. “El último de la fila” estava per sobre del Manolo i per sobre de mi, quan estàvem junts entràvem en un estat d’efervescència i de pertorbació que ens portava a fer aquell material, i aquells tipus de concerts que ens va anar molt bé. Va costar, perquè primer vam fracassar com a Los Rápidos i com Los Burros. No hem tingut mai cap problema i vam plegar quan teníem 40 anys, havíem fet un pilot de discos, i teníem ganes de fer les nostres coses, jo tenia ganes de fer aquesta carrera meva, i el Manolo ha continuat amb la seva d’una manera fantàstica. Tots dos hem continuat confortablement en el nostre ofici, que em sembla que és l’important.

No em recordo exactament què és el que pensava en aquell moment. Treballàvem molt però també era pel que havíem lluitat, no em va molestar mai fer aquelles gires. M’enyorava una micona, però érem uns afortunats. Anàvem a Amèrica, per Europa, a Itàlia cada any, era un plaer fer-ho. Però jo tenia ganes de fer aquest petit material que he fet jo, el primer disc va ser “Hockey sobre pedres”, i jo ja tenia aquelles cançons i em venia de gust explorar això que sóc jo. Quan treballes en equip, i sobretot en equip que funciona i que hi ha una química, els teus defectes queden totalment dissimulats per aquesta feina en equip, i les teves virtuts queden potenciades. A la que comences a treballar sol els teus defectes surten a la superfície d’una manera inapel·lable. I les teves virtuts queden una mica difuminades, i això ho has de tenir sempre en compte, i jo ho tenia. Però tenia ganes de fer-ho, i ha estat un plaer fer-ho. I ho tornaria a fer sempre, però em costaria molt ara tornar a l’estat d’ànim que tenia en aquell moment, als 40 anys, de perquè exactament. Home, una mica de mandra de tornar a fer una gira d’aquelles sí que la tenia, però he continuat fent gires i concerts, en condicions més petites i més precàries. No me’n penedeixo, però mai saps com serà el teu futur.

TX: I el nou disc:?
QU: Sóc a mig camí. Pot ser que surti l’any que ve, però també pot ser que no surti, perquè falten molts textos, que és el més difícil actualment, em costa escriure. La música no perquè és un joc pueril per mi, infantil, és pur entusiasme, gairebé fisiològic. Tens les joguines adequades, les connectes i surten cors, parts, estructures. Òbviament he de dir coses i no tinc gran cosa per dir al proïsme. Jo no he callat mai, però potser ha arribat el moment de… em penso més el que diré i per més que penso, tampoc em surt res. Jo sempre he tingut una necessitat, potser naïf, ingènua, de comunicar-me amb el proïsme, per algun motiu, i ara se m’ha esfumat, se m’ha evaporat una mica, no tinc gran cosa a dir a la humanitat. Tocar acords i ritmes de bateria els hi tocaria. I és malaguanyat una cançó que no dius res, gastar un tros de disc dur i mesos d’estudi per no dir res verbalment. Esperaré d’aquí un temps. Quan escric és una prolongació del meu xerrar, xerro amb mi mateix, o amb una musa. Les lletres venen d’aquí. És una forma de vanitat també. Tot l’art que fem per compartir amb els altres té una part de vanitat, una necessitat de ser respectat, una necessitat de dir: sóc aquí.

Quan tens 20 anys amb la pulsió de la reproducció en tens prou per tirar, jo diria que fins els 40. La gent dissimula i en diu poesia. Ho fan totes les aus menys els catòlics, danses i exhibicions, físiques o intel·lectuals, per atreure la millor parella possible. Jo sóc conscient que amb això anem venuts. Tu pots fer això i vestir-ho de lírica. En el fons és senyal de bona salut, emocional i psicològica.

TX: Recordem els pròxims concerts: 29 octubre, 22h, al Cafè Teatre de Lleida i el 12 de novembre, 22:30h, a Moià, Espai Cultural Les Faixes.

L'entrada Quimi Portet: «De petit em pensava que el rock era la música tradicional catalana» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres, de fet són dues. I tota una companyia. Una flor que apareix sempre a mitja nit: les directores de la companyia “Toujours Après Minuit”, la Roser Montlló Guberna i la Brigitte Seth. La seva és una companyia de dansa que fa teatre, o una companyia de teatre que fa dansa. Amb un llenguatge propi creat a partir de molts llenguatges, on no hi falta ni l’humor ni el surrealisme. Amb espectacles que no deixen mai indiferents on el vestuari i la direcció artística són també molt importants, un element que ens vol fer volar. Seva és la frase: “El món de l’espectacle és molt a prop del món dels somnis. És un món que fuig de l’ordinari de la vida quotidiana, és l’altra banda del mirall”.

En aquest podcast estem fent una sèrie d’entrevistes molt personals en general a músics, i avui volíem sortir-nos-en una mica del guió, justament perquè elles són dues dones que sempre se n’han sortit, del guió, i per inclassificables, no se les acaba posant en cap cabàs.

A més, jo tenia la necessitat de fer justícia, perquè malgrat la seva notorietat a França, és difícil trobar una entrevista seva als mitjans catalans, i jo crec que Roser Montlló Guberna encarna com ningú uns dels representants de la cultura dels Països Catalans, perquè podem parlar de la cultura al Principat, a les Illes, o la cultura dels gitanos, però també hi ha la cultura catalana a la diàspora, la de totes les persones catalanes que han fet grans carreres a fora.

R: “M’emociona aquesta presentació i és el que sento profundament. Vinc d’aquí, vaig donant la volta al món, i de tant en tant torno a passar per aquí. I ho necessito”.

La Brigitte fa esforços per poder fer l’entrevista en català, val la pena que escolteu l’àudio per adonar-vos-en.

B: “Jo vinc de París, d’aquest París tan cosmopolita, que tinc la sensació que faig viatges fixant-me en la barreja d’un barri de París. Fa molts anys que vinc a Catalunya i estimo el públic d’aquí. Hem decidit traduir tot el text al català, amb el Carles Batlle, i per mi és una gran emoció poder actuar en català, per mi és completament nou. Faig molts errors i tinc el meu accent, però hi ha una música que m’agrada. Per una actriu actuar en una altra llengua és com un joc de nens on et fas passar per una altra persona”.

La Roser és una ballarina internacional d’arrels gracienques, que va trobar a França la seva terra promesa. Ha estat amb la seva companyia al setembre a El Mercat de les Flors, i hi tornen aquest 15 i 16 d’octubre.

Als 19 anys, poc després de rebre el Premi Nacional de Dansa Clàssica de l’Estat, va marxar a París per continuar els seus estudis de dansa i treballar en el món de l’espectacle. R: “Aquí era molt difícil continuar desenvolupant-me com a ballarina o actriu, perquè sempre cal aprendre i formar-se. El viatge és també un aprenentatge. En aquell moment, als anys vuitanta, a París hi havia una gran trobada cultural internacional, gràcies al ministre Jacques Lang. Jo a Catalunya ja havia treballat al Liceu, ja havia creat un col·lectiu de dansa neoclàssica, i necessitava noves realitats, i fins i tot pel fet de ser coneguda aquí i anar a un lloc on tornar a començar, on ningú em coneixia i no parlava la llengua. Gràcies a la dansa i al teatre he anat aprenent una altra cultura en la que hi ha moltes cultures, a París hi ha gent que ve de tot el món, i de fet, els nostres espectacles parlen d’això. Venim d’un lloc però anem cap a no sabem on, cap un infinit, una eternitat, i cada vegada les nostres maletes es buiden per una banda, però s’omplen per una altra.

Em pregunto com es sent un artista català quan triomfa a fora, i on hi pot fer valdre la seva catalanitat.

R: “L’enyor és constant i la curiositat i les ganes de viatjar també, estàs dividit. Trobo a faltar tornar més sovint, vinc molt per la família i els amics, però per feina, feia 12 anys que no venia des del 2008 al TNC amb l’espectacle MASCLEtà”.

Han estat al setembre 2022 al Mercat de les Flors amb “Odissea” i ara tornen amb “A la vista”, el 15 i 16 d’octubre.

R: “Sóc molt feliç. El primer espectacle el vam fer arrel d’un taller amb dones vingudes de països com Iraq, Índia, etc, que viuen a la banlieu de París i vam fer una performance amb elles, i això ho hem reproduït amb dones que viuen a Barcelona vingudes d’arreu. Un espectacle que està de gira pel món, als teatres però també a biblioteques i sales d’exposicions. Parla de la confluència entre cultures geogràfiques i cultures espirituals. D’això no se’n parla explícitament, però sí als tallers. I es demostra com l’art és un punt de trobada, dansa, teatre i literatura”.

I a l’espectacle programat per l’octubre, “A la vista”, es parla de la identitat. Si una cosa les identifica és la llibertat, de llenguatges i d’identitats.

B: “El primer que ens plantegem quan creem un espectacle és si allò que penso sobre un tema és el que penso jo, o estic pensant el que em diuen que he de pensar. Busquem la identitat profunda. Per això en aquest espectacle primer som homes, i l’actor és una dona i ens anem transformant dalt de l’escenari. No sóc únicament una dona o un home, o blanca o negra, o solament vella o jove, no sóc solament víctima o culpable. Mai sóc només una cosa. Som complexos”.

Entreu a la seva pàgina web https://toujoursapresminuit.org perquè les fotos dels espectacles són totalment suggeridores, i molts d’ells encara estan en gira. Tenen un gran magatzem amb tot classificat. El vestuari i la direcció artística estan al servei del concepte de transformació, el surrealisme i el canvi d’identitats.

B: “I la música és molt important, el compositor Hugues Laniesse treballa amb nosaltres des de fa molt”. I sí, francament és molt embolcallant.

Van fundar la companyia el 1997, però com es van conèixer?

R: “Des del primer dia que ens vam veure vam sentir una familiaritat, com si fóssim cosines. Era el 1991. Teníem ganes de buscar totes dues un llenguatge nostre, ni nou ni vell, reunir a la nostra manera els llenguatges i les cultures. Encara fem bolos del nostre primer espectacle. Justament va ser el primer que vam fer després de la pandèmia, i a Santiago de Compostela. Semblava un símbol de tornar a començar. Vam començar com a duo i hem acabat fent fins i tot posades en escena i versions d’òperes, tres de Monteverdi. Barregem generacions i maneres de pensar”.

Potser al principi era difícil programar-les per com de difícil és encasellar-les.

B: “Ara a França hi ha més obertura i hi ha gent jove que també fa coses atrevides com nosaltres, però quan vam començar era molt complicat, per als teatres fèiem dansa i per la dansa, teatre. Però continuem sempre fent el que volem fer. Tanmateix, de les tragèdies clàssiques només ens queda el text, però no queden traces del que hi havia de dansa, que estava al mateix nivell que el teatre. Potser el que fem és molt antic. Jo ballo, no tan bé com la Roser, però puc ballar i ella és una ballarina que és una actriu genial, i no podem només fer una sola cosa, seria com si ens faltés un braç. I al final és la feina del públic de decodificar el nostre missatge, perquè sovint el cos diu una cosa i el text una altra, i com que el públic treballa, no s’avorreix”.

Sorprèn com la Roser, després de dècades, encara manté el cos tan flexible i en forma.

R: “Jo ja ballava amb els meus pares a casa quan era petita. Ells feien teatre a l’Orfeó Gracienc. Tinc la sort d’haver començat molt jove, als 6 anys, a fer dansa, i sempre he continuat. Quan dirigeixes una companyia tens moltes responsabilitats. Per això cada matí quan em llevo faig exercicis per estar a punt físicament i mental. La meva energia, n’hi ha molta, però s’ha anat transformant. I és anar escoltant com aquest cos es transforma, és una conversa amb el cos, i entre tu i els altres. De vegades, quan sembla que pugui ser difícil, cal forçar una mica per poder continuar. Sento que hi ha una força que surt de dintre. Un dels espectacles que fem parla de la tarantel·la, que és com una mena de trànsit mediterrani, i noto que malgrat tot el que he estudiat, el que faig i m’agrada és connectar-me amb aquesta espècie de trànsit, i això que quan escrivim coreografies, escrivim estructures, però sempre hi ha una certa llibertat i també m’agrada que en el teatre, malgrat dir el text, hi hagi moments en què es pot perdre una mica el control i parles més enllà de tu”.

Sempre fan crítica social, però sempre a través d’un humor i surrealisme que explica el caos del món contemporani.

B: “L’humor és una arma, i es pot parlar de coses molt fortes i greus, però amb l’humor vas molt més lluny i al final dones al públic contingut per a què ell pensi el que vulgui, bàsicament li passem una energia. L’art és una porta oberta que transforma els llocs comuns, i al final, s’acaba afegint una capa més. No donar veritats absolutes sinó provocar preguntes”.

L'entrada Roser Montlló i Brigitte Seth“Per mi és una gran emoció poder actuar en català» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La Flor de Baladre que tenim avui amb nosaltres és Jonathan Ximenis, líder de la formació “Arrels de Gràcia”. Ells tenen una cançó anomenada “Caló català” que podria ser una declaració d’intencions d’aquesta conversa: ens parla de la seva catalanitat, de la seva gitanitat, del Barri de Gràcia, de la Rumba com a música insigne de Barcelona i sobretot de l’alegria que aquesta música ens dona per viure, i també del racisme.

L’entrevistem recordant que toquen tots els dissabtes a Montjuïc, a la Caseta del Migdia durant els dinars. I reivindicant també que la cultura gitana també és cultura catalana i no està gaire present als mitjans. “Som molts els gitanos que vivim a Catalunya, els gitanos catalans portem molts segles a Catalunya i crec que estem poc presents, potser per les particularitats de la nostra cultura”.

Si repassem la formació, que va dels 5 als 8 músics, depenent del bolo, veurem que formen part de l’arbre genealògic de la rumba catalana. Ell i el seu germà Samuel sou fills del Yumitus, d’Estrelles de Gràcia, l’Elies es fill del Patata, i net nebot del Pescadilla. Com diu la seva cançó, quan el van engendrar ja duia la rumba amb ell. “Tinc contacte amb la música des que era al ventre de ma mare, a casa sempre s’ha cantat rumba, molt als Nadals, sempre s’ha fet festa, el meu pare sempre ha escoltat música a casa. Abans de néixer ja tenia la música a la sang. No puc dir quan he tingut per primer cop una guitarra a les mans o he fet palmes, és quelcom que no recordo, encara no n’era conscient. El meu nebot té cinc o sis mesos i ja fa palmes”.

La música està molt viva dins les famílies i el poble gitano. “A tots ens agrada la música des de petits, abans de caminar, ja ballem, som així, és part de la cultura. Si mires el que pengen a la xarxa els gitanos que tenen nens, veuràs que tot són nens ballant, cantant o tocant”.

Van versionar amb Francesc Burrull els cuplés que havia recuperat la Guillermina Mota. És un exemple de quan es barregen músics de diferents provinences. “Quan entrem en contacte amb gent formada al conservatori i l’acadèmia no sempre és igual. M’he trobat amb gent molt ortodoxa amb la que xoques per tot arreu, i no parles el mateix llenguatge i no podem arribar enlloc, i gent que tot el contrari, i on hi ha admiració mútua. També depèn de les personalitats, el caràcter i el que sentim al trobar-nos, més enllà de la formació. Amb el Francesc Burrull va ser una meravella, ens vam entendre des de la primera nota. M’he trobat amb gent més jove que ja veus que no anirà bé”.

És allò d’haver separat coneixement i sentiment, quan sovint qui més sap d’alguna matèria és per les emocions que ha sentit experimentant-la. “Gent que porta anys i anys estudiant, i fent-ho tot perfecte, a vegades perd l’altra manera de sentir la música, que és la nostra. Al final tot és música, però estem en punts molt diferents d’entendre la música. Camarón mai va estudiar però quan va anar a Madrid va aprendre molt, i molts deien que havia perdut el “duende”, l’ànima, però tot el contrari, es va enriquir. I a partir d’allà surten els seus discs més famosos. No va anar a cap conservatori ni enlloc, però al relacionar-se amb gent amb alts nivells acadèmics musicalment parlant, va aprendre moltes més coses. Tot és sumar. Però hi ha maneres diferents de sentir la música”.

Volem saber més coses del projecte de versionar cuplés. “Aquest projecte va sorgir gràcies al Julià Guillamon, que ens va demanar gravar unes caramelles per fer la promoció d’un llibre. A l’estudi del Jack Tarradellas hi havia per casualitat el disc de la Guillermina Mota, i el Climent Campà, el percussionista, va dir que el seu pare el tenia, que era la bomba i que s’hauria de fer en rumba, i el Guillamon i en Tarradellas ens van animar. En Guillamon va embolicar a tothom, a nosaltres, al productor, la discogràfica i al Burrull”.

El Cas del Guillamon és el d’una persona paia que s’interessa per la cultura gitana, ell o el Txarly Brown són benvinguts o intrusos? “Lo nostre no és nostre, és de tothom, tant la música com la cultura, la gràcia és ensenyar-ho. Si la gent s’interessa, benvinguda, tan de bo n’hi hagués més, el problema és que potser n’hi ha molt poca”.

La societat urbana contemporània, rodejats de gent, però potser incomunicats o plens de fredor, i en canvi, anar a un concert seu, o simplement un de rumba, és una experiència on es transmet alegria de viure. “Txarly Brown [col.leccionista, dj, rumber, inventor de l’Achilifunk, i promotor del Rumba Club] sempre diu que el que més el fascina dels gitanos -i amb la manera de fer música es transmet- és que som poc de pensar en el futur, vivim molt el present. La historia dels gitanos no cal que us l’expliqui, i suposo que ho portem a la sang, tot i que en la societat d’avui dia costa més viure d’aquesta manera, doncs no ens podem permetre no pensar en el futur, però molts encara viuen d’una manera més despreocupada el què farem demà. Demà: Déu dirà.”

Parlem d’una història de repressions, persecucions i expulsions, ja ho deia en Jordi Savall en l’entrevista que li vam fer, la música ha servit per a la majoria dels pobles oprimits per poder sobreviure, com en el cas dels esclaus negres cantant als camps de cotó, la música ajudava a suportar la duresa del treball. Potser és també el cas del poble gitano. “Sí, en el cas dels gitanos d’Espanya amb el flamenc, els catalans amb la rumba i els gitanos de l’Europa de l’Est toquen jazz, manuche, el gipsy-jazz, i no és que sigui una música de les arrels, però siguem d’on siguem els gitanos tenim un fort interès per la música”.

Hi ha un espai a l’aire lliure on poder escoltar rumba catalana tot l’any a Barcelona, és la Caseta del Migdia a Montjuïc. Tots els dissabtes a l’hora de dinar, és on toquen els Arrels de Gràcia, i quan fa molta calor, a partir de Sant Joan, acompanyen sopars de sardines els dimecres. I formen part del cartell de l’October fest a la Fàbrica Moritz, el 8 d’octubre de 2022. “La majoria dels bolos els fem per a clients privats, i són clients no gitanos. Sense ells haguéssim plegat. No entenc com, gràcies a Déu, podem fer tants i tants bolos privats a casaments, aniversaris i convencions, que tinguem tantíssima feina i tan poca en bolos públics. En 12-13 anys de carrera, l’Ajuntament de Barcelona no ens ha contractat mai. Mai ens han dit res, mai hem rebut una proposta. Només el districte de Gràcia, a través del CAT ens han contractat a les Festes de Gràcia, a part de que les comissions dels carrers també ens contracten. Els Festivals de la ciutat tampoc ens han contractat mai. Nosaltres a casa parlem català i som catalans i fem la música en català i pensàvem que se’ns faria més cas. La rumba catalana dels gitanos fa dècades que no té temes nous, s’escolta sempre les mateixes cançons del Peret, La lágrima i Gitana Hechicera, que és del 92, de Gipsy Kins el Bamboleo i Volare. El Txarly Brown ens va animar molt a fer això, ens deia que si fèiem temes nous en català funcionarien. Tenim el públic privat que ens contracta, però no tenim oportunitats per fer arribar la nostra música a l’escena i els mitjans.” Igual que a Lisboa tenen els fados, hauria de ser més normals als bars i locals de Barcelona trobar músics fent rumba en directe.

Parlem del seu sentiment de catalanitat “I això apareix molt a les nostres cançons. I quan anem a Perpinyà a tocar amb els gitanos d’allà ens parlem en català, ells n’hi diuen parlar gitano, al català. Imagina’t si senten seva la catalanitat”.

Com es traspassa la cultura gitana, com ho viuen les noves generacions? “Cada cop estem més integrats en la societat, a vegades es perd una mica la nostra arrel i cultura, ens adaptem als temps. També hem de dir que la cultura gitana té coses que també tenia la cultura aquí fa 100 anys, potser el que ha passat és que nosaltres hem conservat moltes coses”.

És important per fer cultura tenir un espai públic, tenir una plaça on la gent es pugui trobar. “De petits a l’estiu, tots els nens gitanos jugàvem de nit al carrer. A Gràcia ho vam perdre durant un temps perquè a la nostra plaça hi van posar provisionalment els barracons d’una escola. Per sort hem recuperat la plaça, l’han renovat, amb jocs pels nens i pentaca, i hi som molt presents. Tenim una associació de joves de la Gràcia gitana on som una trentena de socis. I volem fer les coses pels gitanos”.

I evidentment, abordem el tema del racisme. “Barcelona és supermulticultural i n’estem encantats, no és així per tothom. Sempre hi ha prejudicis, però per sort al nostre barri n’hi ha cada vegada menys. Però el noto a molts llocs. Quan entro als llocs veig la mirada i la primera impressió de com si haguessin vist un monstre, i ho noto moltíssim, i a mi tampoc se’m nota molt que sóc gitano, però es veu que no sóc paio. A la que em poso a parlar en català, la gent es relaxa i em tracta d’una altra manera. Amb els mossos d’esquadra m’ha passat, i quan els hi parles en català ja és una altra història. Potser al parlar en català no em veuen com a gitano”. Per no parlar de les expressions racistes de l’idioma. “Fan mal quan es fa servir la paraula gitano com a lladre, i fins fa poc així estava en el diccionari, una descripció horrible fins no fa molt.”

Les peces d’Arrels de Gràcia que sonen durant l’entrevista son les següents:

• 2:35 – Calor Català
• 7:55 – La Moto
• 14:10 – Quina Calor
• 19:10 – Sunmorenao
• 27:23 – L’Espardenya
• 29:24 – Bermudes
• 35:59 – El vestit d’En Pasqual
• 38:36 – Les Caramelles

L'entrada Jonathan Ximenis: «Quan entro als llocs veig la mirada i la primera impressió de com si haguessin vist un monstre» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La Flor de Baladre que tenim avui amb nosaltres és la contralt Marta Torrella, que junt amb la soprano Helena Ros, en paraules seves, tenen el duo de folk “tronadet” i gregorià progressiu, o el que és el mateix, de música sacra amb l’electrònica onírica anomenat Tarta Relena. Un projecte únic i multilingüe, que sorgeix de l’amistat de compartir música i que tot i estar fora de la tendència, es programa als festivals pop i més importants del panorama actual. Amb tot, haureu d’escoltar el pòdcast per saber l’origen del seu nom.

Tarta Relena és un projecte amb solidesa musical i també amb molta espiritualitat. “Crec que és el toc diferencial que sorprèn del projecte. Per nosaltres ha estat molt natural, pel fet d’haver cantat en cors. És on vam començar a connectar amb la nostra veu i a interessar-nos per això de cantar. El catolicisme i el cristianisme ha donat molt material perquè molts compositors fessin música, hi ha molta música religiosa. El vincle entre religió i espiritualitat i música és molt evident, nosaltres hem cantat moltes pregàries.”

L’Helena i la Marta tenen la sensació que són un canal per on es manifesta una veritat, aquesta espiritualitat que ens la fan arribar. “Fent música t’abstraus del moment present, de l’“aquí” i del teu cos, tot i que tècnicament sí que estàs present, i vas a un lloc que potser no reconeixes del tot”.

Soc fan de la seva estètica, i per comes caracteritzen per crear clima, una aura, “ens ajuda a posar-nos en el paper que el que anem a fer és una altra cosa, perquè comenci el ritual. Necessitem molta concentració per cantar molt juntes i escoltar-nos”.

El públic de vida accelerada veu com en els seus concerts s’atura el temps ferotge del capitalisme. “La reacció del públic ha anat mutant. Ens sorprenia que el públic s’adaptés al silenci i la concentració que nosaltres demanàvem per fer un concert. Ens va agradar molt que passés. Cantàvem a llocs que no estaven fets per la nostra música. El principi del bolo és una mica més fràgil i buit de sons, estem més a cappella, comencem el ritual, i notem que el públic està allà amb nosaltres”.

Es mouen per escenaris del pop, de l’indie i de l’underground, més que en circuits de músiques antigues i religioses. Potser per una qüestió d’actitud, per una nova mirada, “sí, no hi ha molta consciència de com ha anat passat, però de forma retrospectiva, veiem que nosaltres vam enganxar-nos a les ganes de fer música des del món més clàssic, el món de les corals, però nosaltres dues, com a públic, tot i que anàvem a concerts de música clàssica, érem també públic de música pop, indie, folk modern, fusió, música underground. Vam barrejar els nostres papers de públic i el paper de músic, hem encabit el que fèiem en els entorns on havíem estat públic”.

Nascudes després de les Olimpíades, van començar a tocar al mític local Pumarejo de l’Hospitalet “perquè l’havien obert uns nois de la nostra generació. Hi vam fer el segon concert de la nostra vida, telonejant al Pèsol feréstec, i per això vam acabar a la discogràfica The Indian Runners. I ens vam adonar que la nostra proposta funcionava en llocs així”.

Compenetració i sincronia entre les seves veus, senten una plenitud quan canten juntes. “En començar a cantar juntes vam notar que a escala de freqüències passava alguna cosa, potser no hauríem donat un duro, però quedaven molt bé les veus juntes, són molt diferents, però es reparteixen els harmònics d’alguna manera que funciona. Notàvem com certes freqüències rascaven i sonava molt interessant. Això ens ha fet trobar aquestes textures conscientment, coordinem molt la respiració i les intensitats des d’on estem cantant cadascuna, per trobar aquests timbres que ens interessen. La molta concentració en la tècnica s’acaba convertint en una superpresència en cantar i en la connexió amb l’altre, per estar intentant preveure quan s’està quedant sense aire, perquè llavors respirarem juntes i pam!” Ens quedarem sense música!

Es van conèixer amb sis anys a l’escola, i han crescut juntes i en paral·lel. Comparteixen pis, gira, i tot un projecte professional. Vint-i-quatre hores juntes. “Intens, i la roda no para. És una història molt maca, de veritat, fa molts anys que estem juntes, sent amigues i vivint amb molta intensitat moltes coses juntes. I en això estem, i encara estem aquí. És xulo perquè la relació va canviant i reformulant-se, és molt interessant veure com sempre aconseguim trobar la manera de parlar des del fons de les coses i continuar-nos estimant, però evidentment és molt intens i la convivència ha fet que la relació es posi d’una manera o d’una altra, les gires també, cadascuna va trobant els seus límits i la manera de comunicar-los i la manera de ser alhora les dues directores d’un projecte on també hem de dirigir a gent que ens ajuda i treballa pel projecte.”

Com l’Òscar Garrobé i Juan Luís Batalla, productors. “El Juan Luís també és tècnic de so del directe. Amb ells vam fer el disc i preníem decisions en què potser l’Elena i jo no estàvem d’acord, però hem d’arribar a un consens”. De portes en fora, molt diplomàtic.

Parlen molt de tornar a ser lluminós, i m’ho diu amb una medalleta al coll de la Mare de Déu. “Podem utilitzar la figura de la Mare de Déu com a referent femení, algú que malgrat que les va passar de tots colors, era un ésser d’amor i de llum, obert al que hi ha i al que pot donar i rebre. En el tercer disc ens vam adonar de totes les metàfores vinculades a la llum que ens sortien a totes les cançons, tant en el sentit de plenitud i lucidesa com també la individualitat, la teva llum és la teva i la meva és una altra i som com punts de llum enmig d’una tenebra que és aquesta existència cruel”. (Riu)

No s’espera d’una dona nascuda el 1994 que parli així de la Mare de Déu. Una cosa és la religió i l’altra la institució. “L’espiritualitat la vivim, però no som practicants, però fem un exercici d’intentar connectar amb el cristianisme amb el catolicisme, perquè és el material que tenim més a prop per poder fer aquesta connexió amb l’espiritualitat, d’entrada no se’ns ha ensenyat molt a deslligar-la de les institucions o a viure-la més com una cosa íntima, està molt lligada a uns textos i unes lectures, i cal veure les metàfores i les imatges més enllà del text literal que ens confon. No dic que sigui fàcil ni que ho hàgim de fer. Alhora és més fàcil del que ens pensem connectar amb coses que estan lluny en el temps i l’espai, com amb un text del segle VI aC de Safo.”

Estan començant a aprendre a dir que no. “S’ha de veure de què ets capaç i què pots assumir, perquè està bé fer bé les coses i sentir-te orgullós del que fas i no estar escurant. Hem pogut col·laborar amb molts músics admiradíssims, que ens han proposat entrar als seus mons, estem aprenent molt”.

Canten en llengües com el sefardita, el georgià, l’occità, fenici, o el llatí, que encara el van fer a l’escola. Cadascuna amb la seva musicalitat, cadascuna que ens fa posar la veu en un to. “Veure com la fonologia d’una llengua et posa la veu en un lloc o en un altre és fascinant, com cantar en llengües que no parles, perquè descobreixes la teva veu en un altre lloc. A més l’Helena és lingüista”.

Li demanen si aconsella dur els nens a una coral, com van fer amb ella “Cantar té uns beneficis molt evidents, però que cal descobrir-los, que tenen a veure amb l’autoacceptació i amb el fet de conèixer-se. Hi ha molta gent que té vergonya de la seva pròpia veu, no la volen escoltar gravada. Passa molt, i acceptar la teva veu com a part de tu i estimar-la, fent-ho cantant, ho aconsegueixes molt més fàcilment, i cantar et connecta amb el teu sistema respiratori d’una manera molt interessant i amb conèixer com funciona el teu cos i com de fresc i relaxat has d’estar per fer això. Cantar en un cor et fa tenir una escolta molt oberta, estar pendent dels teus companys, intentar cantar perquè la teva veu hi ha de ser i és important, i alhora estar integrat en una veu col·lectiva. No va de tu, sinó de tots, intentant trobar-nos per trobar una veu única”.

A part del Mutek de Mont-real i la gira pels Estats Units que acaben de presentar, “estem descobrint països d’Europa, amb públics que ens veuen com música experimental. A Holanda al·lucinem amb la gent, un cop vam cantar a les 10 h del matí en un festival i pensàvem que no hi hauria ningú i hi havia moltíssima gent”.

No són la mateixa persona que al primer concert fa 6 anys al Pumarejo, oi? “Al principi em feia molta por l’aprovació dels professionals i puristes, sobre que podia i que no podia fer amb la música. La gent del món coral pensarien tal, els del món del folk qual, els de l’electrònica tal… pensava que no encaixava enlloc i que ningú ho acceptaria. Hem fet un treball de baixar la tensió amb tot això i pensar que aquí cadascú fa la seva pel·li”.

Les peces de Tarta Releta que sonen durant l’entrevista son les següents:

• 2:55 – Ma Ezevgarósan
• 5:30 – Tres Morillas
• 8:25 – John Talabot – Infans qui nascitur (Tornar és lluny)
• 12:34 – El suïcidi i el cant
• 16:15 – Mans O – Infans qui nascitur (REMIX)
• 19:15 – Imperayritz de la ciutat joyosa
• 23:39 – Safo
• 28:56 – Me Yelassan
• 32:29 – Nunc aperuit nobis
• 35:01 – Infans qui nascitur
• 39:59 – Las alamedas

L'entrada Tarta Relena: «Podem utilitzar la figura de la mare de Déu com a referent femení» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres, i que amb poca cosa en té prou per treure un altre color nou, és una dona que ha sabut beure de la tradició oral per teixir el seu propi univers musical. Que sap donar la transcendència de la música ancestral a les creacions per capes i ‘loops’ del món digital. Que es passa hores i hores amb el guitarrista Marcel Bagés i el productor David Soler cuinant les cançons, fora escenari, però que sap que a l’hora de presentar-les es pot sumar una experiència artística nova en la posada en escena.

Ella és la Maria Arnal, que coneix bé el baladre perquè: “entre els personatges que m’inspiren i que m’apassionen hi ha la Sibil·la, que a més del seu cant, és un personatge real, eren pitonisses que, gràcies a les infusions amb fulles del baladre, embogien i interpretaven l’oracle. Són unes fulles molt tòxiques, per això les sibil·les morien molt joves”.

Casualitats a part, amb el títol del nostre pòdcast, viatgem als seus orígens musicals:

“Als estius, en família, viatjàvem amb una Chrysler Voyager i el pare era com el discjòquei, i posava “Alegria” d’Antònia Font i músiques del món, i cançó i cançó catalana, molta Maria del Mar Bonet. Ara l’he après a estimar i admirar, però de petita no podia escoltar-la més perquè els meus pares hi estaven obsessionats. I a mi m’encanta i ara ho entenc, hi ha un aliment. M’he nodrit molt amb els seus discos. Si ens avorríem, també fèiem les nostres harmonies. Pots explicar la teva vida a partir d’allò que has escoltat, la cultura d’escolta. Cantar era una cosa molt quotidiana a casa meva, mai artística, no com una professió, era un acompanyament d’ànim, i la meva mare de petita em cantava molt. El meu pare ens duia a molts concerts.”

Vaig arribar per atzar a l’arxiu del musicòleg Alan Lomax. “Cap de les persones que va gravar eren músics professionals, cantaven per passar els moments de dol, com el ball del vetlatori, o per avorriment a la feina, com els cants de batre, i vaig veure que hi ha una manera d’acostar-se a la música diferent. M’emociona com em reconec en gent cantant”.

“M’emocionen les veus que no estan entrenades. Les grans veus tenen molt de caràcter, que t’ajuda a no estar insegura, la inseguretat és el que et fa pensar que allò que té de diferent i personal la teva veu, no la fa bonica, o no agradarà. Jo no m’hi perdo en tot això. Cadascú té la seva veu i cada veu expressa la seva bellesa. Jo sempre em veig fins molt tard cantant, i tenint una rutina de cures. Crec que cadascú de nosaltres ha de tornar a cantar sense vergonya i recobrar l’instant d’intimitat amb la pròpia veu, escoltar-se a un mateix, i després fer-ho en conjunt, començar per allò petit.”

De fet, és això el que li demanem, que ens parli de quan ella era petita: “Tinc molts records acústics de petita, d’estar a l’Església de Sant Josep, al costat de casa, hi anava molt perquè hi fèiem l’esplai, i té una acústica preciosa, i amb la catequesi em quedava sola, i cantava sense lletra pel plaer del so, i de la immensitat del so multiplicat. També tinc records del pati de l’escola, els 25 minuts amb l’orella a terra, escoltant la vibració dels bots de les pilotes.”

Quan li preguntem com se sent entre els altres músics de l’escena catalana confessa que “M’he esforçat molt a deixar de pensar en rànquings i comparacions. Si tries ser un personatge públic, o si és una conseqüència del teu ofici, et pot confondre molt. És més interessant pensar que els teus somnis s’assemblen tant a les dels teus companys, que és simplement una qüestió de resultat diferent, però el procés, la por que té per exemple el Guillem de Manel quan escriu una lletra i no li agrada, és la mateixa que la meva”.

I ara? “Ara estic enfocada en la diversió, en divertir-me fent les coses i fer-les si només hi vibro, i no fer les coses perquè les he de fer. Això m’ajuda a centrar-me en el que vull fer. L’autoexigència ho pot matar tot. Si és el que més m’agrada fer, per què he de patir? Puc no patir i fer coses fantàstiques? Clar que sí. No s’ha de patir per aprendre o per créixer, no és necessari, passa a vegades, però no ho és”.

L'entrada Maria Arnal: «Si és el que més m’agrada fer, per què he de patir?» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres és un home més que treballar, fa feina, que porta el nom de Catalunya al món, i que sap que les solucions no venen mai de dalt, sinó que som els de baix que forcem als de dalt. Abans d’esdevenir mestre de la viola de gamba era fan d’Elvis Presley, un còctel que no deixa de ser també diàleg intercultural. Avui tenim amb nosaltres un ambaixador d’aquest diàleg i de la pau mundial, director d’orquestra, que és el músic  igualadí Jordi Savall.

En aquest cas som nosaltres des d’aquest pòdcast de EL TEMPS DE LES ARTS que ens hem deplaçat al Reial Monestir de Santes Creus, un dels escenaris del Festival Jordi Savall, junt amb Montblanc i el Reial Monestir de Santa Maria Poblet, que ha tingut lloc fins el 15 d’agost.

Ja és el segon estiu que es celebra aquest festival de música antiga on Savall reivindica la importància de rescatar tot aquest patrimoni musical i cultural, i també és una manera de reivindicar la importància del seu treball de recuperació i difusió durant mig segle. I nosaltres li desitgem llarga vida.

Jordi Savall té molt clar aquest objectiu: “El nostre patrimoni musical i tot l’europeu, és una de les fonts més meravelloses de civilització i de bellesa i de diàleg. Té l’essència fonamental que és entès per tothom. De facto és la única llengua que tots els europeus parlem i entenem. És una llengua creada a Europa diferent de les llengües orientals, que continuen treballant la seva melodia i improvisació sense les estructures harmòniques i polifòniques. En canvi, nosaltres ho vam crear a l’edat mitjana, a l’època del Llibre Vermell i el Codex Las Huelgas, vam crear aquest món on hi ha la polifonia, on les veus s’ajunten i es complementen.

I això és el que també ens fa molta il·lusió presentar en llocs històrics com aquí a Santes Creus, perquè la fusió entre la història, l’arquitectura i la música que ens emociona és la forma més perfecte de viatjar en el temps. Avui en dia viatjar en avió és cansat, insegur i caòtic. Hi ha grans esperes. Per això sóc tan feliç de poder tocar a Santes Creus, estic a casa”.

Coincidim amb Savall amb la necessitat de donar a conèixer i si es vol dir així, promocionar també aquesta zona del sud de Catalunya. “La idea és que aquest festival esdevingui una forma de lligam entre els diferents llocs del país. A més, el passat cap de setmana vaig tocar un recital amb llaüt a Sant Magí de Brufaganya, al costat de Santa Coloma de Queralt, en una petita església, en un petit festival que el porten un grup d’aficionats a la música, molt bonic, en un espai excel·lent i m’encanta poder participar d’aquesta manera perquè és donar a la gent del país consciència del que és la música i l’espai arquitectònic, i això dona vida i fascina a la gent, poder sentir aquestes músiques del passat”.

Una de les altres reivindicacions del festival és demostrar la feinada que hi ha darrere de crear, mantenir i dirigir les formacions com Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i Orpheus 21 “Molt sovint ens costa entendre que un grup de músics que treballen fa 30 anys sigui un patrimoni tan important com pot ser una pintura o una escultura tangible. Encara que no siguin tangibles, el treball fet durant aquests anys de manera conseqüent, de manera estable, i la renovació amb incorporació de gent jove, fa que aquests instruments que són aquests conjunts creats al llarg d’aquests anys siguin avui en dia un patrimoni real i extraordinari...”

“.. Sense exagerar puc dir que en aquest moment, la Capella Reial de Catalunya i la Capella Nacional de Catalunya és un dels millors conjunts vocals del món, perquè està construït de gent jove que anem incorporant cada any, perquè fem audicions, i tots els membres que canten en aquest conjunt, que són una trentena, són capaços de cantar els solos de les obres que fem. Darrerament hem fet el Mesies de Heandel i durant els dies que no teníem els solistes, els mateixos cantants del cor cantaven les àries dels solistes, no hi ha cap cor del món que estigui constituït de joves professionals capaços de ser solistes i això dona una qualitat única”.

“A mi el que em sap greu és que això el país no ho reconeix. Moltes vegades tinc la dificultat de fer entendre que les meves demandes als governs no són per mi, són per deixar lligat un treball, que ara porto jo la responsabilitat però que quan jo em mori, si no hi ha un recursos, aquest treball no podrà continuar. Si hi ha recursos es podran escollir els millors directors i podran continuar fent la feina, com la Filarmònica de Berlin, que es va fundar a finals del segle XIX, va anar canviant de director, i sempre en poden contractar un de bo perquè tenen els recursos per continuar treballant”.

Sembla ser que en aquests termes, les coses comencen a posar-se a lloc. “A Catalunya és el primer any que puc dir que hi ha una molt bona disposició del govern i que estem a punt de signar un conveni global en els pròxims anys que és un conveni molt raonable, on ens ajudaran amb l’estructura, els viatges i la producció del que fem a nivell de pedagogia i producció. Donaran suport a la Fundació CIMA (Centre Internacional de Música Antiga) i als conjunts per a què puguin arribar a un punt, junt amb l’ajuda de l’ajuntament i del ministeri, per poder ser autònoms.

Si els governs tractessin per exemple, el Museu del Prado com es tracta la música, el 95% del que s’hi destina és a les orquestres simfòniques i als teatres d’òpera i els repertoris del segle IX fins al IX és un 5%, si es fes això mateix al Museu del Prado es podrien veure molt poques pintures, de Goya a avui en dia. La resta seria invisible”.

“Tot el patrimoni medieval, renaixentista i del primer barroc ha existit sempre gràcies a que l’Església ha pagat als millors compositors, els reis finançaven les orquestres per tenir la millor música. Quan això es va acabar hi havia els burgesos. Tot i que Mozart o Schubert van acabar en la misèria. Avui en dia cap església finança compositors, i l’estat no arriba a tot, no hi ha la mateixa riquesa que hi havia.

Fins a l’època del dodecafonisme i de l’esperanto la música popular servia de base per inspirar als compositors, del renaixement fins a Beethoven les melodies populars estan integrades a la música, però a partir d’un moment determinat, del dodecafonisme, s’elimina, i és també l’època de l’esperanto, una llengua que no estava lligada a les nacions, i llavors es fa una música que no té cap lligam amb cap melodia popular i aquí es produeix un gran canvi”.

Un dels concerts més emblemàtics de tot el que s’ha pogut veure en aquest festival va ser el concert dit inaugural, que va tenir lloc a l’exterior del Reial Monestir de Santes Creus i dedicat a les persones refugiades i migrants. “La idea d’aquest concert és recordar que aquest Mare Nostrum que tenim que abans era un mar de diàleg i d’intercanvi econòmic i cultural, avui en dia és el cementiri més gran que tenim.

Aquest agost van morir ofegats 50 migrants que volien arribar a Grècia, i això està passant cada dia i davant nostre. Si cada dia es morissin a casa nostra tantes persones per alguna causa determinada, miraríem de solucionar aquest problema, però com que són migrants, li donem l’esquena. Cal ser conscients que estem en un món global i si no solucionem els problemes globals, de migrants n’hi haurà sempre, i la nostra responsabilitat és ajudar als seus països i les persones que fugen de la guerra. Jo sempre reivindico que tenim un deute immens amb aquests països, sobretot l’Àfrica i les antigues colònies o on hi vam fer la guerra, com a l’Iraq i l’Afganistan.

No som conscients que durant més de quatre segles hem estat portant esclaus d’Àfrica que ens han permès desenvolupar l’economia amb un treball gratuït que feien persones forçades a treballar a canvi de res i en condicions deplorables, quan es va acabar això, el colonialisme més salvatge va imposar-se en aquests llocs on s’havia robat la gent jove com a esclaus. I la misèria continua. I els països colonitzadors han ajudat a dictadors a ser-hi posats com a titelles seus. Un desastre total que és culpa nostra. No s’ha demanat mai perdó per aquesta acció brutal que és l’esclavisme”.

“Jo sempre he reivindicat la bellesa de les músiques populars, que són les que ens parlen de l’ànima els pobles, músiques cantades per sobreviure, per suportar tragèdies, el dolor, la pèrdua d’un ser estimat, que venen de les persones amb talent però que han restat anònimes”.

La procedència dels músics és també com fer una volta al món “Tenim 3 veus que representen les tres religions, una veu grega, una veu àrab de Síria i una veu jueva d’Israel. I músics de Bulgària, Turquia, Marroc. I llavors s’hi sumen músics de Madagascar, la Índia, Xina, i el dia 17 fem un concert a Edimburg sobre les rutes Ibn Batuta, el viatger de l’Islam. És el seu viatge des de Fes fins a la Índia i la Xina”. Quan li preguntem a Savall en quina llengua assagen assegura que “amb bons músics es necessita parlar molt poc, ens entenem molt ràpidament amb la música”.

I la pregunta del milió, Creus que has pogut canviar alguna cosa amb la música? “Jo crec que he canviat moltíssim les vides de moltes persones. Quan després del concert em ve una família amb dos nens i em diuen que gràcies a mi els dos nens fan música i són feliços. Això em passa mil vegades, com també molts cops ve una persona que m’explica que estava amb una depressió tremenda, a punt de morir i escoltant la meva música s’ha recuperat. La música deixa una traça i la sents inclús quan ja no hi ets, amb els enregistraments”.

No sabem si la disciplina i el treball li venen de família, però la seva el va posar a treballar als 14 anys. “Em van posar a treballar perquè era mal estudiant, només m’interessava el dibuix, la música i la geografia i història. I em van posar en una fàbrica de jerseis, començant pel més bàsic, pintant a la cava de cal, entrant el carbó i al cap de 5 anys ja portava jo el negoci. Portava la comptabilitat i feia dibuixos basant-me en models italians. Vaig aprendre a gestionar una empresa. Tot el que he pogut crear en el món de la música, totes les formacions, és gràcies a aquests 5 anys”.

No podem evitar preguntar-li pel seu estil, els colls mao, no dur americanes amb solapa, etc. “La meva estètica és no adaptar-me a la norma. Quan treballava a l’empresa em feia jerseis de color vermell, i platejat, com si fos una dona, i portava els cabells llargs. Reivindicava una certa forma d’originalitat. I si porto aquest tipus d’americanes és perquè no vull portar les que sembla que vas amb un uniforme. Porto el que a mi m’agrada i de manera còmode. No he portat mai corbata, no he pogut entrar al Cercle del Liceu perquè no portava corbata. Un ha de reivindicar la seva personalitat. El que a tu t’agrada és una forma d’expressar el que tu ets”.

Savall sempre recorda que va entrar en el món de la música gràcies a un cor d’infants. I per tant, aconsella introduir els nens a la música perquè “Qui sap cantar o tocar un instrument té 80% més possibilitats de ser feliç. Es poden comunicar millor i fer una vida creativa. No cal ser-ne un professional, poder-se expressar amb la música és una dimensió molt important”.

Conegut per la seva disciplina i constància, no sabem si als seus 81 anys es permet fer una mica el ronso: “Fa poc he tornat d’un mes ple de concerts i he estat 1 setmana sense fer res més que el que em venia de gust, tocar la viola, llegir, nedar, passejar. No he contestat ni els what’s up”, que sonen durant l’entrevista.

No treballes, fas feina, i no ha perdut mai il·lusió? “No, sempre hi ha alguna cosa que tinc ganes de fer, sempre tinc coses que puc aprendre, ara preparo unes simfonies de Meldenssohn i de Schubert. I aixecar-me i poder-ho estudiar i aprendre, aprendre noves coses és fabulós, és de les coses més boniques del món, quan encara saps que pots aprendre. Són coses que poden permetre de crear bellesa i emoció”.

Segueix sense no deixar res per demà? “Sí, sempre ho he aplicat a la meva vida, no puc aguantar tenir un problema per resoldre, quan tinc un problema, o m’empipo amb algú, actuo immediatament, i després parlo amb aquesta persona. Em permet de tenir una vida més harmoniosa”.

Les peces musicals que sonen al podcast són les següents (els enllaços van a Spotify):

1. Codex Las Huelgas: Flavit Auster
2. Marche pour la cérémonie des Turcs
3. The Messiah, HWV 56, Part I: Aire “Rejoice Greatly, O Daughter of Zion”
4. Gallarda Napolitana
5. Sinanon Saran (Cant de grillons)
6. Kamti Beivshan Layla
7. Üsküdar
8. Todos los Buenos Soldados (La Guerra)
9. Zappay lo campo
10. Passamezzo Moderno (Recercada II)

L'entrada Jordi Savall: «Qui sap cantar o tocar un instrument té més possibilitats de ser feliç» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.