“Una literatura intensa i impetuosa, però també amb sentit de l’humor”. Així és com defineix Josep Maria Argemí (1965) l’ideal de la pròpia literatura, i la bona literatura en general. Filòleg, llicenciat en Dret i autor de llarga trajectòria —Vides secretes (Tres i Quatre), Lliçons de foc (Quaderns Crema), El somni de William Blake (Males Herbes) o Les nimfes sota el sol (Adia), entre d’altres—, acaba de publicar L’àngel de Santa Sofia (Lleonard Muntaner), un llibre minúscul i d’una poderosa força lírica.

L’obra compta amb aparicions demoníaques i també poètiques, com Josep Palau i Fabre, i va ser escrit durant “l’enclaustrament de la pandèmia”. És un relat condensat, però on passen moltes coses. “Durant el confinament, llegia el Decameró de Bocaccio i em va venir de gust explicar una història que tingués a veure amb un món antic i mític. El diable em venia a tomb per fer-ho, perquè és un símbol de l’heterodòxia, de l’ànsia de la llibertat”.

Segons explica, L’àngel de Santa Sofia no és res més que “una continuació de la línia de pensament de tots els llibres anteriors” que ha escrit. “Una reivindicació de la mitologia clàssica, dels déus i, especialment, els déus grecs”. També una nova reivindicació de la fantasia. “En bona part, la literatura fantàstica està construïda a partir de la concepció intel·lectual que el món no és només allò que toquem, el físic i literal, sinó que va molt més enllà, amb una realitat de naturalesa metafòrica”.

“La realitat és molt més rica i interessant del que pensem i la imaginació és una realitat psíquica que ens fa d’intermediari amb l’altre món”, reafirma. “Aquesta visió metafòrica fa immensament més rica la literatura i la vida. I no només és present en la lírica, sinó que també pot ser en la narrativa, que no té per què ser sempre telegràfica”.

Argemí detecta “una mena de vici” en la tradició nostrada: “Els autors catalans patim un emmirallament excessiu de la literatura nord-americana, més austera i seca, que té moltes virtuts, però no té per què ser l’únic model de prosa. També som hereus de Proust, Joyce i d’infinitat d’autors que han fet ús de la retòrica. No podem oblidar que el llenguatge és una font de riquesa”.

A banda d’amor a la imaginació narrativa, al nou llibre també hi ha molt d’amor al cinema. “El cinema és una escola de narrativa i una font de plaer immens —explica—. En la literatura hem de fugir, sempre que sigui possible, de l’abstracció, per això el cinema marca un camí: hem d’anar a la imatge, al concret. La imaginació és el meu déu literari. És la màxima aspiració, allò que em motiva a l’hora d’escriure, llegir i somiar”.

Una tradició que és ben interessant pel que fa a la literatura catalana, “d’una gran riquesa imaginativa”. “No només Calders i Pedrolo, sinó també Mercè Rodoreda, especialment en els contes. És per això que penso que tenim el recurs del fulletó una mica sobreexplotat i que, els darrers temps, hi ha llibres que segueixen fent servir aquest recurs en un grau excessiu”. Res de novel·la del jo o testimonial, tot a la casella del misteri, de la construcció de mons i històries, de la seducció del lector. “Per a mi, la literatura és essencialment un joc”, i per això Josep M. Argemí se la pren molt seriosament.

L'entrada Josep Maria Argemí: «La imaginació és el meu déu literari» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.