L'Autoestopista del Temps de les Arts

Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) ha anat construint, pas a pas, llibre a llibre, una trajectòria interessant, solidíssima i molt coherent amb la manera d’entendre el fet poètic. Coneguda veu de l’activisme ecologista, editor d’Anostrats.cat, traductor i escriptor, la seva obra poètica viu un moment dolç, i de notable producció, amb uns darrers deu anys d’alta productivitat lírica, també pel que fa a les traduccions i a l’assaig.

D’El mussol i el mixet-Versions del light verse i del nonsense verse (2013) al darrer Llum de cançó (2022), passant per La gratitud (2014), Zooscòpia (2016), Volen quan volen (2017), Fourmillante (2018) i A d’armari. Un abecedari de les coses de casa (2019), amb l’aval del reconeixement en premis com el Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí (1986) per L’arena de l’amor, el Crítica Serra d’Or de traducció (2013) per Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters, o el Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater (2018) per Fourmillante.

L’última creació poètica, Llum de cançó (Edicions 62, 2022), també arriba amb guardó, i de prestigi: l’Ausiàs March de Gandia. Hi trobarem poemes que neixen d’una anècdota, però que la traspassen; poemes que són versions lliures o recreacions d’altres poemes i autors; un llenguatge vibrant i harmònic, que arriba a fer música amb les paraules; i una gran pulcritud i precisió formal, feta d’emoció i ironia.

Les dues parts que el formen (“La parla de les mèrleres” i “Els nins de maig (Matèria de Bretanya)”) gairebé podrien llegir-se com dos llibres en un sol volum. “Certament, més que un llibre és un volum que n’aplega dos”, reafirma. “Una part és formada per una miscel·lània de poemes diversos, i l’altra, té una narrativa de conjunt. Però el títol, Llum de cançó, reflecteix allò que té d’unitari”. La voluntat de crear a partir del joc clàssic del cant poètic, la voluntat d’artifici sense caure mai en la fredor. I fer que tot acabi vibrant.

“Practico molt la formalització mètrica, però no en faig dogma”, explica, en aquest sentit. “Avui hi ha tantes maneres de fer poesia com poetes. Però jo ja no ho sabria fer d’altra manera. No entenc la mètrica com una cosa externa, forçada, sinó com allò que li dona música a la poesia”.

Darrerament, Llauger també ha publicat Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges (2021), “una mena d’assaigs amb notes diverses que barreja poesia amb fantasia i referències diverses”. El trobareu a Lleonard Muntaner.

L'entrada Miquel Àngel Llauger: «Practico la formalització mètrica, però no en faig un dogma» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Cada segon s’envien 6.000 tuits, 740.741 missatges de WhatsApp i es fan 694 publicacions d’Instagram. Tenim més informació que mai, però els informes més recents ens diuen que la nostra capacitat de concentració i anàlisi es redueix, any rere any. Aquesta reflexió és l’espurna que origina la instal·lació Data Heartbreak, obra de Domestic Data Streamers, que s’ha pogut veure recentment al festival Llum BCN.

Vivim rodejats de dades. Però, com ens afecten? Quina incidència tenen en el nostre dia a dia? Quin impacte ens provoquen? Sabem realment llegir-les? En parlem amb Pau Garcia “Aleikum”, cofundador de Domestic Data Streamers, un dels projectes més singulars en la creació artística i de continguts de casa nostra, amb instal·lacions per a diversos museus i institucions tant a escala local com internacional, d’entre els quals destaquen les Nacions Unides, TED talk o l’Acadèmia Californiana de les Ciències.

Una feina que proposa una forma diferent d’apropar-nos a la realitat de les xifres. “Intentem lluitar contra la indiferència que creen les dades, en un moment com l’actual, en què les xifres ens rodegen.”, explica Pau Aleikum. “La nostra idea és apropar les dades a la gent i relacionar-les a través de metàfores, perquè així és com les podem entendre. Quan et diuen que hi ha dos bilions de corrupció a Europa perduts, no et fas a la idea de què significa. La falta d’empatia de les dades és el que ens porta a una inacció davant d’aquestes dades”.

“Històricament, ens hem relacionat amb les dades de forma molt freda. Però està demostrat que les nostres accions estan més conduïdes per les passions (individuals i col·lectives) que per una decisió racional, com podria ser una dada”. És per això que “no hi ha cap dada que sigui neutral. Quan assenyales una cosa i no l’altra, ja estàs conduint el missatge”.

L'entrada Pau Aleikum, de Domestic Data Streamers: «No hi ha cap dada que sigui neutral» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Ha estat un dels títols de la temporada, una petita revolució del boca-orella i de la recomanació que es fa sense intermediaris, de lector a lector. Ja estem morts, amor (Angle), l’última novel·la de Xavier Aliaga, és un llibre d’impacte, dur i bonic alhora, una història sobre el dol i l’amor, la pèrdua i la reconstrucció, presentada en capítols breus i esmolats que ens transporten al batec que hi ha rere cada detall i protagonista. De llarga trajectòria, avalada per diversos premis de prestigi, Aliaga no ha tingut por d’un títol arriscat, ni d’una història dura i, malgrat tot, bonica.

El resultat és un llibre molt treballat, polit i precís en l’escriptura. “És un dels llibres que més he treballat, i en un temps més concentrat. Això no hauria estat possible sense l’aturada de la pandèmia”. Aliaga té clar que el fenomen ha influït en el gran balanç qualitatiu (i quantitatiu) de la narrativa catalana del 2021. “Parlant amb gent de diferents àmbits artístics, m’he adonat que l’aturada ha vingut molt bé a nivell creatiu. No és casualitat que aquest any hagi estat molt bèstia pel que fa a novel·la, de fet, no recordo un exercici igual en la literatura catalana contemporània”.

Ja estem morts, amor dona la raó al seu autor: un altre títol brillant d’una anyada excel·lent. Aliaga ha escrit un llibre molt atent als detalls, que emociona i sacseja, que meravella per com explica el que hi explica. Un llibre que té cops d’efecte, però que, per sort, aquests sempre juguen al servei d’una experiència lectora que resulta molt gratificant. Té un final que et deixa astorat, però també un punt de partida potent. “Volia fer un inici d’aquells que et deixés parat, que fos poderós i tingués un punt de màgia. Admiro molt el que fa Irene Solà, aquesta manera única de donar un encant màgic a tot allò que escriu. En aquest sentit, volia fer un fragment que tingués una petita part d’això. L’inici de Ja estem morts, amor impregna tot el llibre i produeix al lector la necessitat d’una relectura. I, de fet, l’ha de fer, com m’han anat dient els lectors. Quan arribes al final, comença una segona novel·la”.

“Jo tenia moltes reserves del final que havia escrit i els primers lectors van ser claus”, explica Aliaga. “No volia fer trampes, sinó jugar net i donar pistes. Quan vaig veure que funcionava, vaig respirar tranquil”. En aquest sentit, l’estructura de la novel·la té un pes fonamental, però sense que estigués planificada des de l’inici. “A diferència d’altres projectes meus, he construït aquesta història en temps real, a mesura que avançava. I he hagut de tornar moltes vegades enrere, escrivint i reescrivint. Amb aquest llibre, m’he adonat que el que m’agrada no és escriure, sinó reescriure. Anar al detall i polir”.

D’estructura ben travava i circular, Aliaga tenia clar que volia escriure “amb una prosa feta amb la cura dels poetes“, com ell mateix reconeix. “Volia tocar la fibra, que la història generés alguna reacció, conscient que això té un preu alt, de molt desgast emocional. Però calia que l’experiència lectora fos el més potent possible, d’aquí la concentració literària i la recerca lingüística, dos aspectes que m’agrada molt trobar en un llibre”. Fer possible que cada pàgina tingui una recompensa. “Ho he tingut molt present, juntament amb la coherència i la cohesió, que m’ha obligat a anar enrere mil i una vegades”.

Una feina d’orfebreria i de precisió, de treballar les emocions (i el text) amb cura. Amb tot, més enllà de l’accident i del trasbals vital que provoca en els protagonistes, Ja estem morts, amor també reflecteix, amb ull fi, el món periodístic —que Aliaga coneix prou bé— i les turbulències reals que hi ha a les redaccions i a la política institucional. “La nostra és una professió que té un punt d’autodestrucció molt gran, i això havia de quedar exposat”. A fi de bé que ho aconsegueix, amb una història on totes les peces encaixen. Amb un final sorprenent, però bonic, que et fa venir ganes de repensar tot el que has llegit i viscut.

L'entrada Xavier Aliaga: «M’he adonat que el que m’agrada no és escriure, sinó reescriure» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Joan Duran i Ferrer (1978) és conegut sobretot com a poeta, amb una trajectòria sòlida i consolidada. Però no només és això, també és narrador, doctor en bioquímica i codirector de la Festa de la Poesia de Sitges. Recentment, acaba de publicar a Lleonard Muntaner el llibre Menjaràs pols, que ha estat el guanyador del darrer premi Pare Colom de narrativa. De llengua robusta i precisa, hi trobem 14 relats que posen el focus en la marginalitat i la identitat, amb uns personatges que arrosseguen tragèdies i màscares.

“El primer relat ja posa el focus en la identitat i en el nombre de màscares que ens anem col·locant per amagar les pròpies veritats o per defensar-nos del món”, explica en conversa amb El Temps de les Arts. Perquè, com ell mateix diu, “una màscara també pot ser un escut”. El primer conte, precisament, fa d’enllaç amb el seu primer llibre de narrativa, Eva Túrmix Ginebra (AdiA, 2016), on parlava sobretot de la transexualitat.

Un ball d’identitat, d’autoconeixement i de consciència, de trencar murs i motllos. Potser, influït per ser del lloc on és, i on viu, Sitges. “Això marca molt —confessa—. M’interessa molt aquesta lluita callada que moltes persones han hagut de viure al llarg de la seva vida, i com això s’ha transformat en una reivindicació social, que en el cas de Sitges s’ha fet més evident”. El municipi del Garraf ha estat, històricament, un lloc d’acollida i de llibertat. “És una de les banderes del poble, que m’ha marcat en la forma de pensar i escriure”.

“Quan escric narrativa, tinc la voluntat de fer servir la capacitat de la paraula per denunciar, que és una de les funcions que han de tenir els artistes, pensadors i escriptors. Escrivint puc ser la veu dels qui no tenen veu”. Un lluita per saber qui som com a leitmotiv del llibre, amb una presència constant de l’aigua. “Volia transmetre el component liquid que té la nostra societat actualment, on deixem ofegar moltes realitats i veritats, on sempre estem intentant que no se’ns empassi la corrent del mar. Els personatges del llibre sembla que hagin de justificar-se”.

Més enllà d’aquests aspectes, Menjaràs pols també és el retrat d’un mon sòrdid, on hi apareixen, de manera gens innòcua, drogues diverses (del popper, heroïna, cocaïna): “no deixen de ser tipus de màscares que es fan servir per evadir-se de la realitat”. Evasions de les persones que se senten ofegades per la societat. “Denuncio molts dels estigmes del patriarcat, que tallen les ales de qualsevol dona que vulgui sobreviure en aquest mon sinistre”.

La majoria de personatges que hi apareixen són femenins, deixant-los tot el protagonisme. Cada capítol és un nom de dona, amb una evident connotació cultural i sociològica, amb històries incòmodes, amb violències diverses. “Els escriptors ens hem de donar als altres. Hem de fer que el lector es senti reconfortat, violentat, estimat o interrogat. Això, de vegades, s’assembla al paper que fan les prostitutes, perquè les dues feines busquen fer feliç algú que ho necessita”.

“Quan fas poesia, el llenguatge ha de suggerir més que no pas explicar. En narrativa, intentes donar la mà al lector, donar-li referents, acompanyar-lo més”. Una diferència que es veu, clarament, en l’obra narrativa de Duran, que amb Menjaràs pols arriba a un punt literari molt precís, amb voluntat de perdurar molt més enllà de la lectura. Perquè “la memòria també pot ser violenta, en la manera que els nostres propis records tenen de marcar-nos el dia a dia”.

L'entrada Joan Duran: «Escrivint puc ser la veu dels qui no en tenen» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A Joan Vigó (1964) li agrada la hibridació de gèneres: “em considero poeta quan escric poesia i narrador quan escric narrativa, però m’agrada molt la contaminació entre tots dos”. La vida és una biblioteca de gèneres diversos i tenim l’obligació de barrejar-los, tot parafrasejant Italo Calvino. Referent ineludible dels dimecres a l’Horiginal, Vigó ha publicat els poemaris Pastor d’antenes (2017) i Cementiri d’avions (2018), i la novel·la Haiku a Brooklyn (2018).

Al seu últim llibre, Vides Potser (Labreu, 2021), ens presenta una obra molt plaent de llegir, amb un misteri com a punt de partida i amb personatges que no tenen grans problemes. On hi trobarem, amb un somriure, referències a John Wayne, la tribu dels Gaboni de Tarzan, Luisa Casati o noms carregats de pes com Orson, Truman o Dora. L’obra reescriu la història clàssica nord-americana de detectius i juga amb la identitat, amb totes aquelles vides que ens inventem quan recordem o expliquem qui som o què vam ser.

Una invenció que és tot un alliberament. “La realitat que ens fa tirar endavant la trobem més en la ficció que en la pròpia vida”, diu. I afegeix que “la vida té una misèria intrínseca que no et deixa descobrir la realitat; en canvi, la ficció és font de veritat”. Un tema que l’apassiona, literàriament: “el proper llibre de poemes, Saurí del nom –que sortirà a LaBreu–, torna a incidir en això, la identitat. És el tema”, diu, tot rient. “M’interessa, perquè pensem que tenim clar qui som”. Però res és menys cert, ni mai som la mateixa persona.

“Sempre ens estem inventant la pròpia vida. Hi ha tantes misèries afegides, que quan penses en tot el temps que has invertit fent gestions estúpides per mantenir-te viu, com ara treballar, obligacions burocràtiques, obligacions familiars…, i fas balanç amb l’estona que realment has tingut per viure, et fereixes”. I per això inventem, per no patir tant i per no recordar-ho. “El món està pensat perquè miris una pantalla i no et plantegis per què ho fas”.

Vides potser és un llibre que atrapa, des de la primera pàgina. Perquè volem saber, com a lectors, on arribarà la història i el misteri que haurà de resoldre el protagonista, tot i que això potser no sigui l’important. Hi ha un món de relacions, de personatges, de vides que s’entrecreuen i que aprenen a ser, tal com són, en una estructura que encaixa a la perfecció, tot i que Vigó no treballa amb escaleta, “sinó amb brúixola“.

“Escric amb autoimposicions estilístiques, m’agrada seguir els dictats oulipians. Em vaig autoimposar escriure la novel·la del primer al darrer capítol, amb continuïtat. Tenia clares algunes coses, però no sabia com encaixar-ho”. I el resultat és una història de bon llegir, plena de complicitats, amb molts hams on agafar-se. “M’interessava examinar aquesta part del plaer de viure que és el menjar i fer menjar perquè la gent gaudeixi”, entre d’altres aspectes juganers que podem trobar-hi.

També hi ha lloc per paraules japoneses estranyes de sentit acurat, samarretes ajustades, perversions dalinianes, molta poesia (“El poemes són la música comuna i essencial de la condició humana contradictòria, el que ens fa assemblar-nos”) i per nines inflables i amors platònics. “Més enllà de fidelitats, hi ha la lleialtat. L’amor és, abans que res, això: lleialtat, estar amb algú a totes. La fidelitat és una anècdota”. Peces diversificades de l’engranatge d’un llibre on tot encaixa, sense adonar-nos-en, naturalment, tal com fan les grans ficcions.

L'entrada Joan Vigó: «La ficció és font de veritat» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

És fotògraf, docent i escriptor. Ha publicat articles, assaig, opinió i ha fet col·laboracions en diversos mitjans radiofònics, però si Jordi Solà Coll (1963) s’hagués de definir seria sota l’epígraf “d’home poètic”. Així ho veiem en la darrera obra publicada, La mirada perifèrica. Dietari aforístic (Editorial Afers, 2021), un llibre d’aforismes d’alta volada, carregats poèticament, que donen la mesura d’un autor que fonamenta la matèria literària en la potència de les idees.

D’irrupció tardana en el món literari —publica el primer poemari el 2017—, la seva obra mostra, des de l’inici, “una connexió directa entre el món de la premsa escrita i el món de la la literatura”. Iniciat en el terreny de la imatge, subratlla que “la fotografia té un component poètic” i és fonamental per entendre una trajectòria que dona valor a l’essència fragmentària: “poesia, aforisme, dietarisme, articulisme… tot està lligat en el conjunt de la meva obra”.

“L’aforisme és el reflex dels fragments de realitat que t’embolcallen i t’influeixen. La manera de pensar habitual de l’ésser humà és de caràcter fragmentari, perquè així se’ns mostra la realitat”, remarca. En aquest sentit, la forma aforística és ideal per explicar la realitat exterior, perquè “l’aforisme s’ajusta força a aquesta idea de fragment”. “La meva matèria d’objecte literari són les idees”.

Unes idees que reflexionen sobre el viatge, el temps, l’espai i el pensament, i on hi apareixen convidats d’excepció, de Kant a Bach, de l’Ulisses de Joyce a Quasimodo. De la fugacitat de la vida i les pautes de l’existència. “La vida és una meravella perquè sabem que un dia s’acaba”, subratlla. Una vida plena de pensaments: “la vida intel·lectual em resulta tan atractiva com a algú altre un partit de futbol”. “Els meus Messi són filòsofs i pensadors com Immanuel Kant, Voltaire, Simone Weil o Hannah Arendt. Això em dona passió de vida i força”.

Idees que impulsen la maquinària literària, però també la humanitat i el dia a dia. “Sense pensament no hi ha vida, ni camí. Cerco consol en la paraula, perquè sense paraula, no hi ha veritat”. Així ho creu, a totes, Jordi Solà Coll. I així ho escriu, també a totes, a La mirada perifèrica.

L'entrada Jordi Solà Coll: «Els meus Messi són Kant, Voltaire o Hannah Arendt» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

“Una literatura intensa i impetuosa, però també amb sentit de l’humor”. Així és com defineix Josep Maria Argemí (1965) l’ideal de la pròpia literatura, i la bona literatura en general. Filòleg, llicenciat en Dret i autor de llarga trajectòria —Vides secretes (Tres i Quatre), Lliçons de foc (Quaderns Crema), El somni de William Blake (Males Herbes) o Les nimfes sota el sol (Adia), entre d’altres—, acaba de publicar L’àngel de Santa Sofia (Lleonard Muntaner), un llibre minúscul i d’una poderosa força lírica.

L’obra compta amb aparicions demoníaques i també poètiques, com Josep Palau i Fabre, i va ser escrit durant “l’enclaustrament de la pandèmia”. És un relat condensat, però on passen moltes coses. “Durant el confinament, llegia el Decameró de Bocaccio i em va venir de gust explicar una història que tingués a veure amb un món antic i mític. El diable em venia a tomb per fer-ho, perquè és un símbol de l’heterodòxia, de l’ànsia de la llibertat”.

Segons explica, L’àngel de Santa Sofia no és res més que “una continuació de la línia de pensament de tots els llibres anteriors” que ha escrit. “Una reivindicació de la mitologia clàssica, dels déus i, especialment, els déus grecs”. També una nova reivindicació de la fantasia. “En bona part, la literatura fantàstica està construïda a partir de la concepció intel·lectual que el món no és només allò que toquem, el físic i literal, sinó que va molt més enllà, amb una realitat de naturalesa metafòrica”.

“La realitat és molt més rica i interessant del que pensem i la imaginació és una realitat psíquica que ens fa d’intermediari amb l’altre món”, reafirma. “Aquesta visió metafòrica fa immensament més rica la literatura i la vida. I no només és present en la lírica, sinó que també pot ser en la narrativa, que no té per què ser sempre telegràfica”.

Argemí detecta “una mena de vici” en la tradició nostrada: “Els autors catalans patim un emmirallament excessiu de la literatura nord-americana, més austera i seca, que té moltes virtuts, però no té per què ser l’únic model de prosa. També som hereus de Proust, Joyce i d’infinitat d’autors que han fet ús de la retòrica. No podem oblidar que el llenguatge és una font de riquesa”.

A banda d’amor a la imaginació narrativa, al nou llibre també hi ha molt d’amor al cinema. “El cinema és una escola de narrativa i una font de plaer immens —explica—. En la literatura hem de fugir, sempre que sigui possible, de l’abstracció, per això el cinema marca un camí: hem d’anar a la imatge, al concret. La imaginació és el meu déu literari. És la màxima aspiració, allò que em motiva a l’hora d’escriure, llegir i somiar”.

Una tradició que és ben interessant pel que fa a la literatura catalana, “d’una gran riquesa imaginativa”. “No només Calders i Pedrolo, sinó també Mercè Rodoreda, especialment en els contes. És per això que penso que tenim el recurs del fulletó una mica sobreexplotat i que, els darrers temps, hi ha llibres que segueixen fent servir aquest recurs en un grau excessiu”. Res de novel·la del jo o testimonial, tot a la casella del misteri, de la construcció de mons i històries, de la seducció del lector. “Per a mi, la literatura és essencialment un joc”, i per això Josep M. Argemí se la pren molt seriosament.

L'entrada Josep Maria Argemí: «La imaginació és el meu déu literari» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Carles Dachs Clotet (Santa Eugènia de Berga, 1987) és una de les joves veus a tenir més en compte de la nova poesia del país. Llicenciat en Filologia Catalana, professor, crític a La Lectora i autor de Suc de llum (Premi Joan Duch 2009; Editorial Fonoll, 2010) i A dalt més alt (Premi Maria-Mercè Marçal; Pagès Editors, 2015), Dachs fa una poesia d’aparent senzillesa, que entra per la pell, d’estructures sòlides i arrelada en una tradició que coneix —i amb qui dialoga— molt bé.

Vent a la mà (Edicions 62, 2021) és el seu darrer llibre i ha estat guardonat amb el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, un dels guardons poètics de més prestigi i dotació en llengua catalana. Un llibre de versos madurs, de precisió en la forma i amb sentits que ens remouen. Malgrat que el poemari està estructurat en tres parts de forma diversa, el llibre manté una unitat que solidifica la veu i el missatge.

A la primera, “Vent a la mà”, Dachs ens presenta un robayat (el plural del robaí, una estrofa originalment persa formada per quatre versos, dels quals rimen el primer, el segon i el quart). “L’estructura mètrica és molt llaminera, i per aquí vaig estirar el fil”, explica l’autor. El resultat és un torrent lingüístic que reflexiona sobre el temps, el tacte, l’essència dels records, de la poesia mateixa, de la vida que passa. “Escriure és intentar retenir certs instants. Quan escrivim una postal, sovint recordem allò que hem escrit. Passa el mateix amb els missatges que hem enviat a la família o amb la llista d’anar a comprar, que està feta per recordar”.

Per a Carles Dachs, en aquest sentit, l’escriptura serveix “per crear-te el record que en mantindràs: quan el text i el temps es trenen, acabes recordant més el record generat amb el text, que no pas el real“. Un fenomen que es produeix en la voluntat que tenim de combatre el pas del temps en l’aspecte més quotidià, “de retenir la memòria de les paraules que ens han llegat els nostres escriptors i pares. Tot allò que perdura de la llengua”.

A la segona part, “Duna”, el poeta presenta un poema llarg que sorgeix després de l’experiència de tornar a casa per Nadal i a l’estiu —ha estat professor lector de català a Budapest, entre el 2017 i el 2021— i de notar que cada vegada la gent integrava més castellanismes a la parla. “Et preguntes què passa: se’ns està esfondrant la llengua?”.

El poema, que ens transmet una energia molt potent i rítmica, molt juganera amb l’oralitat, vol reflexionar sobre com escrivim i si la llengua de la gent ja no ens serveix per fer literatura. “La llengua són les mans del pensament, que ens permet agafar les coses i entendre-les. Si la llengua se’ns mor, com tocarem les coses?” I aquí s’hi afegeix la pantalla, tot el que fem servir per relacionar-nos (“i ja no toquem enlloc / i ens morirem de mans: / els llums de menjador il·luminaran / pantalles negres plenes de ditades”).

La tercera part, “Tonada”, és curta i precisa, formada per dos quartets i tres sonets, amb la mort del pare com a eix reflexiu, i on torna a demostrar un do líric innat. “La poesia ha de crear bellesa més enllà del sentit; m’interessa la bellesa verbal“, afirma. “A casa meva, la memòria és una cosa que s’ha transmès oralment. La poesia és oral, és cançó, i ha de sonar bé. A mi no m’agrada fer recitals, però m’hi fixo, perquè les paraules que sonen bé, són les que et generen aquest impuls d’escriure”.

Al capdavall, “és a través del silenci que pot existir la paraula i que aquesta té sentit”. Vent a la mà, allò que hi és, però no veiem, el fet d’existir, de notar, de ser: “Sentiu, ulls clucs, l’espai que no té terme / d’un cel desclòs i un núvol solitari? / On ets? Què sents? Potser no cal pensar-hi: / la terra diu et tinc, junts vàrem ser-me.”

L'entrada Carles Dachs: «És a través del silenci que la paraula té sentit» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) va viure un 2018 d’alta intensitat, amb la publicació del primer poemari, Renills de cavall negre, reconegut amb el I Certamen Art Jove Salvador Iborra, i la primera novel·la, La mort lenta, reconeguda amb el premi Documenta. Una irrupció literària esclatant, que posava les bases d’una veu a tenir molt en compte. Tres anys després, publica La gran nàusea (LaBreu, 2021), un poemari circular, que comença amb l’esfondrament d’una casa i acaba amb l’esfondrament d’una ciutat.

Al llibre hi llegim un trajecte que va del pas de la individualitat a la col·lectivitat, partint de la “percepció d’un esgotament de les coses que m’envoltaven”, com explica l’autor en aquesta conversa. A partir del punt de partida, Mas Craviotto llegeix i es documenta per teixir un llibre cíclic, amb un principi i un final i, sobretot, amb una evolució: de l’intangible al més tangible.

“Agafo la gran nàusea, un símbol desenvolupat pels existencialistes, i la porto a l’extrem. Aquest malestar intangible es converteix en una reacció biològica física”. Per això, aquesta estructuració del llibre feta “a partir de les tres fases del vòmit”.

El poemari té Sartre i Nietzsche com a punt de partida, i fa el trajecte de la mà de Svendsen, Handke, Vinyoli, Ferrater o Maria Callís, entre d’altres. Autors llegits, païts i presents en la imatgeria que Mas Craviotto necessitava pel llibre. “Vivim un cert esgotament de les estructures convencionals”. De fet, per això escriu poesia: “per fer-me visibles realitats que altrament no veuria si no les digués amb la paraula poètica”.

“Hi ha elements —continua— que no veiem si no hi posem la paraula. La poesia fa visibles realitats subterrànies. Però, la poesia també és una manera d’acostar-se diferentment a la llengua”. Una llengua que desgastem contínuament en l’ús quotidià, com molt bé coneix un autor que actualment és professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol, Regne Unit, i un dels fundadors de Com ho diria, plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català.

L'entrada Xavier Mas Craviotto: «La poesia fa visibles realitats subterrànies» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) és un dels imprescindibles de la poesia catalana actual. Poeta, assagista, narrador i crític, porta tres dècades de feina i experimentació incessants, amb una trentena de llibres publicats que n’acrediten la vàlua literària. De Veïnatge d’hores (premi Amadeu Oller 1987) a Fulgor, de L’espai profund (premi Carles Riba 2019) a El buit i la medusa (Jocs Florals de Barcelona, 2002); de Les Interpretacions a El llegats; d’Aconitum a L’endemà de tot. Una obra que es reinventa a cada nou pas i que, alhora, no deixa de mantenir un diàleg viu amb la pròpia tradició literària.

Després d’aplegar una selecció de tota la seva obra poètica a Llum a l’arsenal (Lleonard Muntaner, 2017), la darrera aturada és Fulgor (Llibres del Segle, 2021), llibre que tanca l’etapa que va començar amb Al ras (Perifèric, 2007) i Estiula (LaBreu, 2011). Una obra que parla de l’amor “i d’un cor que corre com un llebrer” i que torna a donar gran importància a l’art de passejar, a la natura i als llocs.

“Darrerament he publicat llibres escrits arreu del món —Cambodja, Nepal, Austràlia—, però sempre amb la gran presència del Pirineu“. En aquesta conversa parlem d’aquests llocs, i també de l’espurna que va provocar el darrer fulgor, de tradició, imitació i mala còpia. De l’amor com a pelegrinatge, no com a consum, perquè l’amor “és un recorregut que fem amb algú o amb alguns altres”.

“L’amor és una política, és un estat. En aquest món on ens volen tan tristos i sotmesos, per mi l’amor és una força, un impuls i una alegria”, explica. “I qualsevol impuls i alegria també et porten als abismes. Però aquest és un risc que s’ha de córrer. Vivim en un sòl inestable i aquesta és la primera lliçó que hauríem d’aprendre”.

Una inestabilitat per on transita, també, la poesia, que “va més enllà de la mera comunicació directa, fa una el·lipsi, s’expressa per altres vies”. I és rotund quan pensa en el paper del poeta, especialment en l’actualitat: “El poeta ha de fer una resposta revoltada, dir que hi ha una vida diferent a la que tenim imposada, que hi ha una vida d’art, de buscar el propi camí; una vida més solidària, de més contacte amb la terra i allò que som. És la veritat que l’artista de debò sempre busca”.

El seu cas és prou definidor d’això que explica: “Soc una rara avis, un autor que parla de coses excèntriques. No he optat per avingudes mediàtiques i he anat fent el meu camí, intentant obrir llenguatges i maneres d’entendre la poesia diferents, que no eren les més usuals en determinat moment”.

Es tracta d’escriure amb sinceritat, des de la visceralitat, i connectar amb una raó pura i autèntica. “Parteixo d’allò que visc i ho reflecteixo en els meus llibres. Però es produeix el miracle de veure que hi ha persones que també comparteixen determinats universos. I aquesta és la gràcia, no l’isolament”.

L'entrada Lluís Calvo: «El poeta ha de fer una resposta revoltada» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.