El Zoo de Vidre del Temps de les Arts

Enric Cambray és una peça fonamental del teatre contemporani català. Ara fa ‘Hamlet.01’ a la Biblioteca de Catalunya i codirigeix amb Àngel Llàcer un musical al Tivoli. És un treballador incansable que, amb 35 anys, ha sabut fer-se un lloc i demostrar el seu talent intentant no desaprofitar cap oportunitat.

Després de veure el ‘Hamlet’ de Patrice Chéreau a Avinyó, Sergi Belbel va decidir que mai no muntaria l’obra perquè no es podria acostar a aquella meravella, però sí que podria apropar-s’hi a través de l’escriptura. I ‘Hamlet.01’, estrenat oficialment la primavera de 2022 a Dau al Sec, és el primer intent al respecte. Cambray ens explica que tot plegat és un projecte de cinc monòlegs que Belbel li ha escrit i que aniran estrenant en els propers anys. El següent serà el setembre-octubre de 2024. “La idea és que cada monòleg tingui un al·licient diferent”, explica Cambray.

Però, no és impossible Hamlet? L’actor assegura que fan un exercici “des de la filologia, des de la literatura, per intentar entendre el personatge, el que li passa en el seu context, com ell ho llegeix”. Reconeix que el personatge de Shakespeare “ens supera sempre que el veiem”. Sap que a la segona rèplica ja requereix una pausa. Per això ells ofereixen “aquest temps d’aturada: ens donem un moment per a la reflexió, el pensament”. I li afegeixen un punt de comèdia.

“No hi ha cap més artifici que la paraula. Vaig amb uns focus que em moc jo. No hi ha ni tècnic”, assegura Cambray. De fet, el mateix Belbel i l’actor van produir-se l’espectacle i des de l’estrena l’han anat fent, fins a fer parada unes setmanes a la Biblioteca de Catalunya.

Fa uns mesos, Cambray va protagonitzar un dels musicals de la temporada passada, ‘Pares normals’, al Poliorama. I ara és al Tivoli codirigint-ne un altre, en castellà i sense crítica que pugui valorar si val la pena. Ell és dels que creuen que s’han de fer musicals en català, però que no hi ha prou públic per aixecar grans produccions.

Amb ‘Pares normals’, assegura, “ens vam menjar una mica els mocs”. “La gent que venia en sortia encantada, però la gent no venia”, afegeix. Creu que els teatres públics de Barcelona han de “tornar a creure” en el gènere i ens avança que s’estan movent coses en aquest sentit. En serà ell el director? “Tenim el talent per fer-ho, a tots els nivells, i tant de bo pugui ser la persona que el dirigeixi”.

Quan mira la indústria, Cambray veu que Madrid “ens passa la mà per la cara”, per una simple raó: “Celebren que les coses passin”. “Si ens celebréssim una miqueta més, l’estat d’ànim de la cultura seria millor, aniríem molt més lluny”, matisa.

Cambray només ha estat una vegada al Lliure (“i va ser un fracàs”), però ells no és dels que es queixen. I, tot i així, és dels actors que més treballen del país. “He tingut sort, però ningú no m’ha regalat res”, apunta. “No em dedico a això per anar en contra de ningú”, remata.

Tema d’obertura: ‘Our Mutual Friend’, de The Divine Comedy

L'entrada Enric Cambray: “He tingut sort, però ningú no m’ha regalat res” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

L’estrena a Barcelona d’un espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs hauria d’obrir tots els telenotícies, perquè aquest parell són, sens dubte, el millor de la seva generació. En uns dies els tindrem al TNC amb ‘De Nao Albet i Marcel Borràs’. I aprofitem l’avinentesa per conversar amb en Marcel, un actor plenipotenciari que en breu també estrena sèrie, ‘Això no és Suècia’.

Podríem dir que Albet i Borràs continuen sorprenent-nos ja des de l’inici, amb l’acte brossià de citar-se en el títol. No enganyen ningú, diuen, perquè “l’obra va de nosaltres”, explica Borràs. I es tracta d’una antologia del que han fet fins ara des que van començar com a adolescents al Lliure fins a ‘Falsestuff’, l’última peça que van posar de llarg a Barcelona, el 2018.

Durant aquests cinc anys, explica Borràs, han fet moltes coses, com menjar-se Madrid. Hi han portat ‘Mammon’, ‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’ i ‘Falsestuff’, amb muntatges nous en les dues últimes, perquè ja feia temps que les havien estrenat a Barcelona i perquè els venia de gust. També, diu l’actor, ha començat un projecte de ficció audiovisual amb Albet.

“Si ets jove i vols tenir reconeixement has d’anar a fora”, apunta, potser un pèl pessimista. Ells ho han fet des de la capital espanyola, on han tingut, diu, “una rebuda molt més guai”.

Borràs no es vol mullar gaire quan li demanem pel panorama general català. Sí que diu que el teatre barceloní “ha canviat” en els últims quinze anys. I creu que “molaria que passés alguna cosa que transformés”, alhora que lamenta que les companyies joves no hagin aconseguit trencar “ el sostre de vidre de les sales grans”.

“Hem trigat a fer una nova obra perquè les últimes tres seguien una mateixa idea de fer teatre i sentíem que ja l’havíem explorat prou”, ens avança. Borràs creu que estan fent “una cosa diferent”, i molt més arriscat del que hem pogut veure d’ells fins ara.

Reconeix que el desafiament de portar gent jove al teatre és actual i ho serà sempre. Sap el perquè: “El teatre ve travessat per una cultura que és arcaica. Per això, entrar-hi des del desconeixement, depèn de l’obra, pot costar-hi”.

A mitjans d’octubre, estrenarà a TV3 la sèrie ‘Això no és Suècia’, un producte audiovisual de proximitat que ha creat la seva parella, Aina Clotet, que també el protagonitza amb Borràs. Tots dos són uns pares primerencs que exploraran, “des de la foscor, la necessitat dels pares de protegir els fills”. “Ens riem molt de nosaltres mateixos”, afegeix, tot deixant clar que no fa d’ell mateix.

Tema d’obertura: ‘Amb tot’, d’El Petit de Cal Eril

L'entrada Marcel Borràs: “Si ets jove i vols tenir reconeixement has d’anar a fora” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Afirmar que Marta Marco és una de les grans actrius d’aquest país és una obvietat. Ara tenim l’oportunitat de veure-la sola a Bèsties, un text de Monica Dolan que els Sixto Paz de Pau Roca porten a l’Akadèmia. És una psicoterapeuta que s’ha d’enfrontar a un cas extrem. Marco té una nova oportunitat per clavar-nos a la cadira.

El personatge que interpreta a Bèsties es diu Tessa. I Marco la defineix com “la persona”. “He fet poca teràpia, perquè m’ha costat trobar la persona, però crec que si trobés una Tessa, seria ella”, afirma. “Sap escoltar bé, té sentit de l’humor, té moltes qualitats”, diu.

Treballar amb la companyia Sixto Paz li ha servit, com es diu vulgarment, per sortir de la zona de confort. La qüestió és que li venia molt de gust narrar aquesta història. “Ja portem molts anys i ja hem començat a preguntar-nos: què volem explicar? Perquè de vegades no hi ha els papers o no truquen i les dones, a partir dels quaranta, ens costa més, et van arraconant”, remata.

Això es nota, especialment, creu, en el món audiovisual: “Passa que els personatges de 40 anys els fan noies de 30. Aquesta regla és dura, perquè t’ofereixen papers de dones de 50 i penses: no tinc aquesta edat, encara!”

“M’encanta provar coses, em moc pel que em genera un text, una persona, una companyia”, diu Marco. Ella és de les que no paren. Acaba de rodar una sèrie i aviat tornarà al Goya amb La trena, l’obra dirigida per Clara Segura que reunia de nou ‘les noies de Mossbank Road’ (ella, Segura i Cristina Genebat) i que va ser tot un èxit la temporada passada.

“Són les meves amigues”, comenta respecte a les seves companyes de viatge a La trena. “Tenim una manera de viure i veure el teatre de manera semblant”, afegeix. I deixa clar que tampoc no hi ha tantes històries de dones per fer pujar a un escenari. “Tenim ganes d’explicar les històries que ens passen a nosaltres i que ens interpel·len i que moltes vegades no estan escrites”, diu.

De cara al futur, ja estan donant voltes a algun projecte nou. “Encara podem ser més agosarades”, avisa. L’èxit no els farà perdre el món de vista. “No m’agrada col·locar-me en un lloc ni que em col·loquin”, apunta. I sap que ha de fer una cosa: “Hem d’arriscar-nos”.

Marco explica que estan intentant portar La trena a Madrid i no se n’estan sortint. Parla de certa desconnexió entre els teatres de la capital espanyola i els de la catalana, que abans s’anava a Madrid i ara, no. De fet, quan una cosa funciona a Barcelona, diu, “prefereixen agafar la fórmula” i contractar “gent d’allà”.

Tema d’obertura: ‘Maleeixo el temps’, de Raydibaum

L'entrada Marta Marco: “Tenim ganes d’explicar les històries que ens passen a nosaltres” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A Jordi Prat i Coll li agrada fer el trapella, de tant en tant. És un dels millors dramaturgs d’aquest país, amb una escriptura íntima i sincera, fàcil de reconèixer. Però també és un gran director d’escena que coneix molt bé el públic, els seus límits, i la cultura popular. Va començar la temporada amb Fàtima, al Lliure, i l’acaba amb For Evita, al Teatre Grec.

Fa cinc anys, Prat i Coll, en un dels moments més dolços de la seva carrera, mesos abans d’estrenar al TNC aquell inoblidable Els jocs florals de Canprosa, va portar al Brossa Requiem for Evita, un musical de petit format que no hem oblidat. Ara, al Teatre Grec, magnifica aquella peça, amb Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner, els seus còmplices habituals, perquè, en lloc de cent persones, en siguin dos mil les que gaudeixen de la seva “astracanada”.

“Mai he fet un llibret tan patillero com aquest”, confessa el director i dramaturg. Avisa el públic que no s’esperi gran cosa i que ha reconstruït l’espectacle amb una màxima al cap: “No pensis, sinó frueix”.

La branca més canalla de Prat i Coll es manifestarà en aquest For Evita, així com la manera com entén el teatre: “Hi va haver un moment en què vaig entendre que el teatre era experiència, que no era només mirar l’obra, arribar i marxar, sinó que havia de fer algunes coses que impliquessin participació”.

Quin és el Prat i Coll autèntic, però’, el que fa Guillermotta i For Evita o el que escriu peces íntimes com M’hauríeu de pagar o Fàtima? Ell diu que els grans directors que l’han marcat, sempre, en algun moment, han caducat, perquè s’han aferrat a una estètica mentre el món canviava. Només salva Àlex Rigola. I ell es creu mal·leable. “Sense haver-ho buscat, m’he trobat en un jo més íntim quan escric”, afegeix.

Li agrada, diu, aquesta “cosa polièdrica”, no dur posat un cosset. Però tot té un preu. “Després de Fàtima vaig petar”, diu. “Estic amb medicació psiquiàtrica i en tractament psicològic: de vegades ens pensem que som superhomes i som homenets”, indica. En l’escriptura, però, s’hi ha trobat, ha trobat un lloc que li ha permès expulsar fantasmes.

Prat i Coll creu que la seva generació, la que supera la quarantena, ha fet molta feina. “Se’ns ha posat contínuament a la casella de sortida”, indica. I afegeix: “No val que ho demostris una vegada, sinó que ho has de demostrar moltes vegades”. Ell, però, ha lluitat per la seva independència, cosa que ha significat dir no a molts projectes, que potser ara l’haurien posat en un altre lloc.

“Busco el meu risc, la meva excel·lència”, afirma. I seguidor reconegut del tenista Carlos Alcaraz, també pensa que, quan es tracta fer front a una obra, ha de fer màgia.

Per a ell, el teatre musical no és cap novetat. Sempre ha posat músiques i cançons a les seves peces. És fan de Mario Gas i té el seu Sweeney Todd dalt d’un pedestal. El 31 d’octubre en dirigirà una versió concert al Palau de la Música, que el farà tastar un somni, ja que al director i dramaturg, més que tirar endavant musicals de creació, el que li agradaria de debò és posar en solfa revivals com els de Broadway o el West End.

La temporada que ve farà, també, una versió d’Els criminals de Bruckner al TNC. Tot i això, confessa que “fa deu anys que vull deixar el teatre”. “Però, com que no tinc clar què faria, vaig fent teatre”, diu. Està acabant un assaig i té a l’ordinador material per a una novel·la breu. I té clar una cosa: “L’ambició està en la vida, no en el teatre”.

Tema d’obertura: ‘Wa yeah’, d’Antònia Font en versió de Maria Hein

L'entrada Jordi Prat i Coll: “Fa deu anys que vull deixar el teatre” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Els Cabosanroque han ofert visions insòlites sobre tres tòtems de la literatura catalana que han arribat com una alenada d’aire fresc. En l’última dècada s’han enfrontat a Brossa, Verdaguer i Rodoreda des del respecte i l’admiració, via encàrrec o via obsessió. I han reconstruït, a través de la instal·lació teatral, els seus universos. Ara ho podem veure tot junt al CCCB. Són No em va fer Joan Brossa, Dimonis i Flors i viatges.

Laia Torrents és Cabosanroque amb Roger Aixut, un duet artístic que han passejat per mitja Europa Brossa i Verdaguer i que ara comencen una nova aventura amb Rodoreda. El 2015 van estrenar No em va fer Joan Brossa i més de 25.000 persones l’han vista al continent. El 2020 va arribar-li el torn a Dimonis, a partir dels exorcismes de Jacint Verdaguer. I l’any passat, a Temporada Alta, van donar vida al llibre Viatges i flors de Mercè Rodoreda, que ells han titulat Flors i viatges.

Amb la ‘Trilogia de teatre expandit de Cabosanroque’, el CCCB recull durant el juliol el periple de Torrent i Aixut per tres obres i tres autors que s’assemblen poc, i que els han permès portar a terme, com diu Torrents, “una exploració” de la relació del públic amb l’espai.

Però, què tenen en comú Brossa, Verdaguer i Rodoreda? Torrents creu que res, llevat que “escriuen en una llengua minoritària” i que, quan escriuen, “ho fan en una llengua perseguida”.

Encara que sigui l’última peça de la trilogia, Rodoreda és el principi de tot. El 2012 van rebre l’encàrrec del director del TNC, Xavier Albertí, de treballar amb l’artista alemany Heiner Goebbels, un geni. “La idea era fer una instal·lació amb un actor, que havia de ser la Mònica López”, recorda Torrents. La crisi va fer-la impossible.

Més tard, el mateix Albertí els va demanar que se submergissin en Brossa. I van decidir aplicar “les seves estratègies creatives”, com el transformisme, el joc, la màgia, el punt de vista, l’espai, l’al·literació…

Verdaguer surt de la lectura de Dimonis i de la necessitat de portar-lo a escena. “És l’únic text que agafem que no està fet per ser llegit”, diu Torrents. A diferència de No em va fer Joan Brossa, deixen “el públic més lliure i abandonat”.

Quan tornen a Rodoreda, que “parla de l’horror des de la bellesa i la poesia”, ja han fet tot un camí. I decideixen ser més teatrals que mai i sobreposar-se a l’acusació de ser massa críptics. “Sempre anem a la contra”, assegura Torrents. “Anem en contra de l’objecte metafísic, en contra de l’objecte, en contra de la matèria”, afegeix.

La trilogia no és el final d’una manera de fer per a Cabosanroque. “No hem acabat la nostra investigació sobre l’espai i el temps, i la relació amb el públic”, apunta Torrents. “Ens agrada manipular el públic sense que en sigui conscient”, indica. Això són les tres peces que podem veure al CCCB i el seu futur.

Fa uns mesos van fer un taller al Palau de les Arts de València sobre el Don Giovanni de Mozart i volen abordar-lo des d’una perspectiva de gènere. Faran òpera i trap.

Tema d’obertura: ‘Verdaguer’ d’El Pèsol Feréstec

L'entrada Cabosanroque: “Ens agrada manipular el públic sense que en sigui conscient” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

‘Nessun dorma’ és una de les millors obres que he llegit enguany. La seva autora és Eu Manzanares, una dramaturga, directora i actriu que s’ha guanyat un lloc en el selecte món teatral barceloní a base de pencar molt i aprofitar les oportunitats que ha tingut. Aquí explica qui és i d’on ve. S’estrena a la Sala Beckett i només podem dir que no se la perdin.

Manzanares explica que ‘Nessun dorma’ prové, sí, de la famosa ària del ‘Turandot’ de Puccini, i d’una família, la seva, criada en la pobresa, amb una àvia que donava sang per poder comprar menjar i una mare que és mestressa de fer feines.

Un dia, recorda, va passar per davant del Liceu i va veure que l’empresa a qui la iaia donava sang ara hi patrocina òperes. I se li va remoure alguna cosa a dins. “La sang de la meva iaia patrocina òperes al Liceu”, assegura.

“Volia escriure una obra per honorar la meva àvia i per venjar-la”, exclama. Acte seguit, es va preguntar si, al final, serviria d’alguna cosa, el seu acte poètic. “Hi ha una part de mi que creu que serveix d’alguna manera per fer reflexionar més i adonar-nos de l’existència dels invisibles”, respon.

Però no tot és autobiografia, a ‘Nessun dorma’. Manzanares creu en la fantasia “com a artefacte”. També en la poesia. “La poesia serveix per donar veu a emocions, sentiments i reflexions que amb allò quotidià no soc capaç d’explicar amb tota la seva potència”, diu. “Amb la poesia es pot arribar molt més enllà”, afegeix.

La dramaturga també vol treure una mica de ferro a la pobresa. Vol riure-se’n una mica, de les coses i treure-li la pols a aquesta visió fosca i decadent de les classes baixes. “Hi ha molt sentit de l’humor, a la vida”, remarca.

Què ha portat a aquesta actriu a passar-se a l’altra banda? Manzanares diu que va començar a escriure perquè “no podia esperar a què em truquessin”. I així va descobrir que, “més que ensenyar-me, el que m’agrada és explicar, explicar històries”.

“Som una societat majoritàriament pobra, encara que ens diguin que som classe mitjana”, remata. Tot això ho podrem veure a ‘Nessun dorma’, una peça sobre la pobresa, la pobresa que ens envolta cada dia de la vida, i que ens arriba amb una història catalana, no pas anglesa, ni nord-americana. Els personatges d’aquesta història no són ‘rednecks’ d’un barri de Boston, ni fills de miners escocesos. Són d’aquí. Són veïns nostres. Són fins i tot nosaltres.

Tema d’obertura: ‘Pirotècnia barata’, de Joan Colomo

L'entrada Eu Manzanares: “Volia venjar la meva àvia” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Ho diu ella mateixa. Està en xoc. I és que el 2023, per a Júlia Bonjoch, està sent un any espectacular. Ha fet Pares normals al Poliorama, El temps i els Conway al TNC i ara li toca atacar Lali Symon, de Sergi Belbel, al Romea. Tres reptes per a una actriu jove que ha fet molt teatre musical i que el reivindica com a planter i com a territori d’oportunitats.

Que el 2023 seria tan pletòric com ho està sent, Bonjoch no s’ho esperava. Ha pogut encadenar dos muntatges d’èxit, d’aquells que exhaureixen entrades, i s’enfronta al primer gran text de Belbel en quinze anys, Lali Symon, una peça que arriba al Romea i en la qual compta amb Emma Vilarasau i Mont Plans de companyes d’escenari.

“És un regal poder compartir escenari amb elles”, diu Bonjoch, que destaca el caire generós i feiner de tota una diva com Vilarasau. “Entro en un assaig i intento ser una esponja”, assegura. I no només ara que comparteix espai amb dues actrius veteranes, sinó també quan es troba amb gent de la seva generació.

A Bonjoch li agrada el teatre “per explicar històries i transmetre coses”. Però sap que, a Barcelona, la vida d’un intèrpret que comença no és gens fàcil. Per aquest motiu ha fet tant teatre musical en els últims anys. “He treballat perquè un dia vaig dir: em presento a aquest càsting”, exclama. I és que els musicals són de les poques produccions que solen obrir la tria dels repartiments. Si hagués escollit aquesta opció, de jugar-se-la, creu que no seria on era.

“Odio l’etiqueta d’actriu de text”, afirma. I deixa clar: “En aquest país el musical està molt infravalorat”. Diu que no es té en compte que els intèrprets que es dediquen a aquest gènere són gairebé superdotats, persones que poden cantar, ballar i actuar alhora. I que fan més funcions que ningú.

La interpretació no és l’única via que ha explorat en el món del teatre. Ens anuncia que ha escrit una obra. Ho sap poca gent. I, tot i que ha fet audiovisual, li encantaria passar per TV3, Netflix o el que sigui.

Tema d’obertura: ‘Close to me’, versió d’El Petit de Cal Eril

L'entrada Júlia Bonjoch: “Odio l’etiqueta d’actriu de text” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Podríem dir moltes coses de Pere Faura. Però, per sobre de tot, hauríem de dir que és un artista únic. Fa quinze anys que va engegar una carrera com a ballarí i coreògraf que l’ha situat molt amunt. Les seves peces són divertides, irreverents, pop, imaginatives… El que vulgueu. Fa un temps va anunciar que plegava. Però ho vam entendre malament. Per sort, el seu Rèquiem nocturn ha tornat al Mercat de les Flors.

Si Faura té una cosa clara és aquesta: “No tinc ganes de deixar de ballar, de deixar de crear, tinc ganes de deixar de produir”. “Estic molt esgotat”, afegeix. Aquesta és la qüestió, que vol crear, no haver d’invertir la majoria del seu temps a fer de productor dels seus espectacles.

Ara, amb la gira de Rèquiem nocturn, comenta, ha tocat el cim dels despropòsits, perquè ha hagut de negociar cada bolo un per un, cosa que no els passa als directors de teatre, per exemple. Faura creu que “és esgotador i econòmicament inviable”. I demana que canviïn les coses.

Per a ell, l’obra que va estrenar al Mercat de les Flors l’estiu de 2020 és el millor que ha fet mai. Hi és tot el seu univers, allà: “Els musicals, la improvisació, cantar, multidisciplinarietat, multigeneracional… la barreja de llenguatges més abstractes i la cultura pop”. Potser per això, també, és un punt final.

A més, per mor de les vicissituds de la pandèmia, l’ha hagut d’aixecar tres vegades. I en aquesta última versió, per les vicissituds de la companyia, el veurem a ell ballant, cosa que no havia fet fins ara.

Faura no sap què passarà a partir d’ara. Immediatament després del retorn de Rèquiem nocturn, sí. Ha de crear un solo. Però més endavant, no. “Vull fer moltes coses”, confessa. “Estic al mateix punt que quan tenia 16 anys. Vull fer-ho tot”, remata. Ell, que va estudiar direcció d’escena a l’Institut del Teatre, que es va llicenciar en dansa a Amsterdam, que té un màster en Polítiques, que toca la flauta travessera…

“Visc en una relació poliamorosa amb totes les disciplines escèniques i sempre em fan triar-ne una en aquesta merda de societat monogàmica que vivim”, esclata. Creu que hi ha “alguna cosa màgica” en la combinació disciplinària i sap que les arts escèniques li ofereixen la possibilitat d’ajuntar-ho tot. Però també reconeix que, com diu, primer es canta, després es parla i, finalment, es balla: “No hi ha democràcia en les arts escèniques”.

“Vull tornar a fer música i vull tornar a fer cine, però no sé bé com articular això”, afegeix. Té molts dubtes, però segur que els resoldrà aviat.

Tema d’obertura: “És estrany”, de Paula Valls

L'entrada Pere Faura: “Visc en una relació poliamorosa amb totes les disciplines escèniques” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Anys enrere, Pep Ambròs Munné era un actor habitual dels teatres de Barcelona, però va decidir fer una aposta forta per l’audiovisual que l’ha portat molt amunt en aquesta indústria. Ara el tenim a l’Akadèmia fent Sucia, un espectacle molt personal de Bàrbara Mestanza en el qual encarna el pitjor dels homes. En sap molt, de teatre, en Pep Ambròs.

Fa una dècada, Les Antonietes ens meravellaven. Eren la companyia jove del moment i la feina d’Oriol Tarrason amb Bernat Quintana i Pep Ambròs Munné va donar-nos fruits molt saborosos, des d’un fantàstic Stockman, basat en L’enemic del poble d’Ibsen fins a un Oncle Vània de Txékhov que és dels millors que hem vist.

Però quan va fer-ne 28, va rodar El olivo amb Icíar Bollaín i ell mateix assegura que va fer “una aposta”. La seva carrera va girar cap a l’audiovisual, el cine i les sèries, i n’ha rodat un munt des d’aleshores. Té 37 anys, una brillant carrera al darrere i deixa clar, tanmateix, que no vol deixar el teatre de banda, tot i no formar part de cap família ni, diu, haver-se casat amb ningú.

Fins i tot si es tracta d’un projecte petit com Sucia, on s’hi ha enrolat perquè tenia moltes ganes de fer-ho. El va veure a Madrid a l’Abadía, on va ser tot un èxit, i coneixia l’obra de molt abans. “No vaig entendre mai per què els teatres catalans no es fotien d’hòsties per portar-ho aquí”, dispara. Creu, a més, que es tracta d’un espectacle “útil que transcendeix la part artística”, una mena d’obres que li agrada molt involucrar-s’hi. Ja li va passar amb Una gossa en un descampat el 2018, a la Beckett.

“El teatre va cap a un lloc de realitat i de veritat absoluta”, assegura. “A Sucia, la veritat està en el que s’explica i el que estem compartint amb l’espectador”, afegeix. Mestanza, aquí, s’obre en canal per explicar un abús que va patir i ell s’encarrega d’encarnar l’abusador. “Jo, com a home blanc cis, rient-me de l’home blanc i cis”, deixa clar.

Tornar a fer teatre a Barcelona és una gran alegria per a Ambròs Munné, tot i sentir-se, confessa, en “en una mena de no man’s land”. S’ha consolidat prou en l’audiovisual perquè no rebi moltes trucades per fer teatre i sovint li passa que si vol formar part d’un espectacle s’hi ha d’interessar personalment. I això que mai no ha deixat la capital catalana.

És crític amb el panorama general de la ciutat. Mira com era fa quinze anys i té “la sensació que hi ha alguna cosa del teatre de Barcelona que s’ha estancat”, afirma. “No hi ha tantes coses que em vinguin de gust fer”, afegeix. Això sí, li agradaria començar a dirigir, però topa amb problemes de part dels productors. “Vull generar coses, però no al nivell d’estar quatre anys perseguint productors”, apunta.

Creu en la llibertat de l’artista, però no a qualsevol preu. “La llibertat passa pels diners”, assegura. I afirma que, “com més diners tens, més llibertat tens, més llibertat tens per equivocar-te”. Creu que el teatre és una suma de recursos, voluntat i llibertat.

Tema d’obertura: ‘Darrere una revista’, d’Antònia Font

L'entrada Pep Ambròs Munné: “La llibertat passa pels diners” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La Companyia Solitària són Pau Vinyals, Júlia Barceló i Pol López. Una troupe d’amics actors que es troben de tant en tant per oferir-nos perles. Estrenen al TNC, Mal de coraçon, una peça escrita per Victoria Szpunberg al voltant de la figura de Santa Teresa. En Pau Vinyals també és un excel·lent dramaturg, com va demostrar a El gegant del pi.

Vinyals va estrenar la temporada passada El gegant del pi al Tantarantana i va ser, sens dubte, una de les sorpreses de l’any, fins al punt que va obtenir el premi de la Crítica a la millor obra de petit format. Ell, però, és moltes coses i, entre d’altres, integra un dels trios més virtuosos d’aquest país. Mal de coraçon és el seu novè espectacle.

Ell mateix ens diu que la Companyia Solitària no té voluntat de continuïtat, que no pensen en què faran, sinó que es van trobant i, així que tenen una curolla comuna, es posen mans a l’obra. Mal de coraçon neix de la recerca que vam fer en el Segle d’Or espanyol, arran de l’estada de Barceló a la companyia del Teatro Clásico. Van topar amb Santa Teresa, cosa que va fer que canviessin de rumb. “Ens va emocionar molt tot el que vam llegir”, diu.

“No col·loquem gens Santa Teresa en aquest lloc punk. Intentem entendre per què, aquesta persona, ens està arribant. Tothom vol ser Santa Teresa. Tothom se’n vol apropiar”, assegura Vinyals. L’obra va de tres personatges al límit a qui la poeta mística se’ls apareix. D’aquí que l’actor reivindiqui el component espiritual del teatre, en un moment en què patim dosis de realitat molt fortes, entre l’apocalipsi climàtica i un capitalisme destructor.

Vinyals es fa una pregunta: “En aquest món convuls, capitalista, tan ferotge, tan violent, podem sobreviure dins ell sense espiritualitat, sense fe?”. I creu que “necessitem tornar a la fe, a la nostra espiritualitat”. A Mal de coraçon, no només han anat a parar a Santa Teresa, sinó també a Simone Weil, que els ha ajudat més encara a “connectar amb Santa Teresa”.

“Intento lluitar per un teatre que generi un silenci, una pregunta, que no generi una violència, un soroll”, dispara Vinyals. Un espai que “no existia abans de veure l’obra”. D’aquí que defensi que “el teatre de text és teatre físic, perquè la paraula genera moviment”. No li agraden les etiquetes.

El que no sap és si la seva aventura com a dramaturg, després d’El gegant del pi, seguirà. No sap si escriurà una altra obra. Tanmateix, no s’està de dir que es considera un “dramaturg escènic, que és el que és un actor, algú capaç de generar un espai, emocions”. “Tornarà a passar, però he de tenir l’impuls de fer-ho”, puntualitza.

Tema d’obertura: Qui més estima, de Mishima

L'entrada Pau Vinyals: “Intento lluitar per un teatre que generi un silenci” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.