Sota l'Iceberg - tempsarts.cat

Si has arribat fins aquí cronològicament, seguint pòdcast a pòdcast, vol dir que el que han anat explicant els diferents convidats que han anat submergint-se en les aigües gelades d’aquest iceberg, t’ha semblat interessant. I aquest és bàsicament l’objectiu, que diversos professionals de diferents sectors culturals, expliquin les seves feines, els seus processos de creació i que despertin l’interès d’aquell que es connecti.

Aquest pòdcast vol ser un complement pausat i tranquil on dos professionals debatin sobre el sentit i l’estat de la seva professió, de manera didàctica però també crítica. I crec que cadascú ho ha fet a la seva manera. Qui escriu i modera aquests diàlegs també n’ha après molt. Però aquest ja és el final del viatge. I arribem a l’última parada parlant amb dos dibuixants de còmics.

En aquest últim episodi, dos dibuixants han explicat com viuen la seva professió de dibuixant de còmics, una etiqueta tan generalista com pugui ser. Perquè de dibuixants n’hi ha de molta mena, i de còmics també. No és el mateix un vinyetista, que un caricaturista, que un il·lustrador, etc.

Per l’estudi han passat en Jaume Capdevila, conegut com a Kap. Porta ja gairebé trenta anys dedicant-se professionalment a dibuixar i fer caricatures humorístiques. Ha treballat a El Jueves, a El Triangle, a Els matins de TV3. Actualment, està a La Vanguardia i a El Mundo Deportivo, però també publica molt a l’estranger.

I al seu costat estava la Raquel Gu, una dona que porta la vida dibuixant, però que no ha estudiat mai res relacionat amb el dibuix. La Raquel ha tingut diverses professions i moltes d’elles relacionades amb el món editorial. Finalment, va decidir apostar pel dibuix i ja fa uns quants anys que es dedica a dibuixar vinyetes, a il·lustrar llibres, etc. Publica al Jot Down Magazine, ha estat al Time Out, a Planeta i altres editorials i també a Els Matins de TV3.

L'entrada Kap i Raquel Gu: «Vinyeta a vinyeta, aconsegueixes que algú es plantegi veure les coses de manera diferent» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

L’animació catalana és un sector de la indústria cultural que creix a empentes i rodolons. Durant els últims anys han proliferat un bon nombre de noves productores i estudis d’animació que amb molt de temps i esforços acaben aixecant aquelles sèries o pel·lícules d’animació que ara omplen les nostres pantalles. Però costa, costa molt. Tant en temps com en diners.

Abans, però deixeu-me recordar que l’animació a Catalunya és fonamental pel cinema d’animació a tot l’estat. Des de Barcelona, Artur Moreno va crear Garbancito de la Mancha, el primer llargmetratge espanyol. Després amb l’aparició de la televisió, es van impulsar moltes sèries d’animació cap als noranta: Cobi, Les tres bessones, Història de Catalunya (la d’en Dragui)… Molts hem crescut amb aquestes sèries.

Així doncs, queda clar que tenim un país capdavanter en l’animació. Però exactament com es crea una sèrie o una pel·lícula d’animació? Quant tarda tot el procés de creació, des del plantejament de la idea fins a la presentació? Quins pressupostos tenen? Com busquen finançament per tirar endavant cada projecte?

Moltes preguntes que es responen en una molt agradable conversa amb la Marta Alonso, fundadora, productora i dona multitasking de Teidees Audiovisuals i el Raúl Berninches, fundador i productor de Mago Production. Són dos professionals de l’audiovisual d’animació que ja fa uns quants anys que breguen en aquest sector professional on les coses costen tant i els temps es dilaten molt. Els resultats, però acaben sent espectaculars i molt ben valorats per l’audiència.

En aquest nou episodi de Sota l’iceberg aquestes dues persones ens expliquen les glòries i les misèries d’un tipus de cinema i televisió que a la nostra televisió veu una molt bona època, però que en les grans pantalles viu encara massa a l’ombra dels grans estudis americans.

L'entrada Marta Alonso i Raúl Berninches: «El més important per una producció en animació és el sentit comú i el de l’humor» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A sota l’iceberg també tenim molts llibres. Milers. Al cap de l’any en una llibreria poden arribar fins a disset mil novetats editorials. I precisament en aquest episodi volem aproximar-nos a la figura del venedor de llibres: el llibreter.

Aquest col·lectiu professional viu amb ganes un ofici que demana molta dedicació. Podem tenir una idea del llibreter, un ésser que es dedica a llegir llibres sense parar, que sempre sabrà quin llibre recomanar-te, una persona sàvia i reposada… I sí, potser part d’aquest retrat exagerat és veritat, però la vida de llibreter és molt més complexa.

En parlem amb l’Èric del Arco, flamant president del Gremi de Llibreters i llibreter al Documenta i amb la Marta Ramoneda, fundadora de La Central i llibretera a la Llibreria de Mallorca.

Ambdós professionals dels llibres coincideixen a dir que treballar i viure en una llibreria és un acte de felicitat. Parlem amb ells sobre com se seleccionen els llibres que envien les editorials, sobre la relació amb els distribuïdors, sobre l’abundància de llibres editats, sobre la formació dels llibreters i, per descomptat, parlem d’alguns llibres de referència. I sense voler, es cola el llibre del Harry i la Megan.

L'entrada Èric del Arco i Marta Ramoneda: «És un sector que t’atrapa i has de vigilar, pots acabar vivint a una llibreria» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La precarització en les arts escèniques és un debat que sempre està candent. No és gens fàcil poder tirar endavant un projecte si hom no té els recursos i el finançament necessari. Per això en qualsevol equip es necessita la figura d’algú que sàpiga trobar els diners necessaris. Aquesta és la figura de la productora.

Bé, aquesta seria la definició més simplista. I com que al Sota l’Iceberg no ens agrada quedar-nos en la superfície, hem convidat a dues productores, la Teresa Petit i la Gisela Juanet, a què ens expliquin quina és exactament la seva professió i com són una figura imprescindible per aixecar qualsevol projecte escènic.

La Teresa Petit porta gairebé vint-i-cinc anys exercint de productora i també com a docent, primer al Sant Ignasi i actualment a l’IT. Ha treballat amb moltes companyies, com l’Obskené, i recentment ha presentat a la Sala Beckett, «La gran Farsa», on a més a més ha exercit d’ajudanta de direcció.

La Gisela Juanet és productora i coordinadora de projectes de la productora d’espectacles familiars Viu al teatre. Des d’aquesta productora s’encarreguen de dinamitzar gran part de la programació del Petit Romea, un dels epicentres de Barcelona en teatre familiar. Però la Gisela, igual que la Teresa ja porta bregant com a productora en diferents projectes i empreses.

Durant poc més de mitja hora, ambdues professionals revaloren la seva professió en un moment on estan aconseguint més visibilitat, gràcies, en part, a la feina feta des de la Xarxa de Professionals de la Producció d’Arts Escèniques de Catalunya, una entitat que agrupa totes els/les productors/es i des de la qual comparteixen dubtes, materials i s’ajuden en les seves tasques. A més a més, donen formació a les companyies per tal que puguin portar a bon port els seus projectes.

La producció és una pota sobre la qual qualsevol projecte s’ha de recolzar amb fermesa. Però la productora no és sols la persona que va amb el maletí dels diners. També crea equip, assessora artísticament, busca distribució, etc. Un perfil que en el segle XXI s’ocupa de moltes tasques, aquelles que per la majoria dels mortals poden ser terriblement enrevessades.

L'entrada Teresa Petit i Gisela Juanet: «Des de la Xarxa ajudem a professionalitzar la gestió d’un espectacle» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Qualsevol obra escrita d’un autor estranger està escrita per dues persones: el mateix autor i el traductor. Aquest/a professional és una figura cada cop més valorada, però sempre està sota l’ombra de l’autor original. I com que en aquest espai ens agrada posar a la llum aquells oficis que no tenen la repercussió mediàtica que mereixen, aquest és l’episodi on fem una immersió en la professió de molts escriptors.

Traduir una obra no és un procés senzill. No sols es tracta de traduir les paraules d’un idioma a l’altre, sinó d’interpretar el sentit del text i donar-li la traducció exacta segons el sentit que l’escriptor/a li vol donar. Cada traducció significa un repte pel professional. Però ha de conèixer bé l’autor/a? Ha d’entendre bé l’univers que està descrivint? I perquè un traductor/a és més bo en traduir a un/a autor/a que a un/a altre/a?

A Sota l’iceberg han passat dos traductors que excel·leixen cadascú en seva parcel·la: el Yannick Garcia i la Cristina Genebat. El primer és, per sobre de tot, traductor de novel·les. Però també ha traduït teatre amb èxit i reconeixement. La traducció del Romeu i Julieta per joves que s’ha vist enguany ha estat molt ben rebuda. Però també mantenim en el record la traducció d’El nedador del mar secret de William Kotzwinkle. Tanmateix, Yannick Garcia és un dels traductors catalans més prolífics i a més a més, dels més valorats pel sector. No en va, aquest any ha guanyat el premi Aurora Bertrana, un guardó a la traducció d’una obra literària. Ho ha aconseguit per l’excel·lent «Orgull i prejudici» de Jane Austen.

En canvi, la Cristina Genebat, actriu reconegudíssima, és una traductora teatral ja amb molt d’ofici. Mamet, Labute, Koltés o, sobretot, Wadji Mouawad són algunes de les veus que ha traduït al català. Cal agrair-li especialment la feina feta amb la traducció de part de l’obra de Mouawad, un autor que ha colpejat ràpidament els ànims dels espectadors catalans. Però no sols ha traduït, sinó que també ha adaptat i fins i tot s’ha atrevit alguna vegada a escriure els seus propis textos teatrals com «Santa Nit» o «E.V.A.»

Amb els dos traductors hem xerrat sobre un ofici que viuen amb passió i rigorositat. Un servidor ha obtingut unes quantes respostes sobre el procés de creació d’una traducció literària o teatral. Ben segur que vosaltres també n’aconseguireu unes quantes.

L'entrada Cristina Genebat i Yannick Garcia: «Un bon autor et fa bon traductor» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A ‘Sota l’Iceberg’ volem parlar d’un dels perfils professionals de les arts escèniques que més es deixa notar sobre l’escenari: els escenògrafs. Volem honrar el passat i el present de l’escenografia catalana amb dos convidats que són mestra i alumne, però que sobretot són companys de professió. Montse Amenós, la degana catalana de l’escenografia (i el vestuari) i Marc Salicrú, jove però ja expert escenògraf.

Els escenògrafs són una gent diferent. Tenen una concepció espacial que la majoria de comuns mortals no tenim. Com els arquitectes, aixequen construccions de tota mena del no-res, però sense estar tan encotillats. Els escenògrafs no tenen límits, la seva imaginació planteja possibles escenaris; pensen en materials, estructures; construeixen maquetes al·lucinants, etc.

Clar que després, tot això s’ha de poder materialitzar. Heus aquí els límits i els condicionants. De totes maneres, Catalunya ha estat i és una terra de grans escenògrafs. Al llarg de la història del nostre teatre s’han realitzat grans muntatges escenogràfics, clàssics o controvertits, que han ajudat a donar una lectura pròpia de les obres.

Amb en Marc Salicrú i la Montse Amenós parlem del que vol significar ser un escenògraf, de com es treballa a casa nostra, quins són els límits i condicionants d’un escenògraf i fem un repàs d’alguns dels muntatges més icònics en l’àmbit escenogràfic, recordant figures tan destacades com Adolfo Marsillach o Carles Santos, entre altres.

Tots dos aporten una mirada transversal sobre la figura de l’escenògraf i aprofundeixen sobre la relació d’aquest amb el director o el productor, professionals amb qui un escenògraf sempre ha d’aprendre a negociar. Sens dubte, és una conversa deliciosa on es valora la figura de l’escenògraf i explica molt bé com treballen aquesta gent dedicada a materialitzar els escenaris que els dramaturgs escriuen, però no havien imaginat.

L'entrada Montse Amenós i Marc Salicrú: «Els escenògrafs som dissenyadors d’imaginari» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Sota l’iceberg continuem gelats, però empenyent força per fer submergir aquells professionals de la cultura que no tenen tant protagonisme en els mitjans com si tenen d’altres col·legues. En aquest nou episodi pretenem que la cosa soni realment bé. Per l’estudi han passat dos compositors musicals que es dediquen a compondre les músiques dels musicals que podem veure als nostres escenaris: Marc Sambola i Keco Pujol. 

Catalunya és una terra que ha vist parir grans musicals i on any rere any s’estrenen noves obres de petit, mitjà o gran format. Enguany podem celebrar l’èxit d’un musical icònic com és el de Golfus de Roma, tot i que li ha costat aixecar el vol. Però no és l’únic. També podem parlar de Pares Normals o de la nova producció que Dagoll Dagom està preparant per a la primavera, L’alegria que passa.

Però rere cada musical hi ha una peça cabdal, la del compositor musical, qui ha de transmetre la història en forma musicada i aconseguir que el públic no sols surti meravellat amb el text, sinó que a, més a més, en pugui sortir cantant alguna melodia.

En aquest sentit, Marc Sambola, compositor entre d’altres de la guardonada La filla del mar i Keco Pujol, compositor d’obres de teatre familiar com el Joan sense por i la Casa encantada, la nova producció de La Roda, ho tenen molt clar: la seva professió s’ha de viure amb passió per tal de transmetre aquesta emoció necessària als espectadors.

Un nou diàleg deliciós en el qual ambdós professionals han parlat sobre el que significa encarregar-se de la composició d’un musical, han explicat alguns dels seus mètodes o maneres d’entendre la composició musical i han defensat a capa i espasa la possibilitat de fer musicals amb músics en directe, una realitat cada cop més difícil d’assolir degut als minsos pressupostos amb els quals treballen. Sambola i Pujol són dos compositors musicals molt diferents, però tenen en comú la passió a l’hora d’imaginar les cançons que acompanyen una història. I que la inspiració, com a Lin-Manuel Miranda, els pot agafar en el moment més insospitat.

L'entrada Marc Sambola i Keco Pujol: «Què podríem fer per aconseguir un teatre musical en el qual el públic català es tirés de cap?» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Quart episodi de Sota l’Iceberg, un pòdcast que es submergeix en les aigües gelades de la cultura per fixar-se en aquelles professions culturals que no estan a primera línea mediàtica. Per exemple, els cartellistes, aquella gent que s’encarreguen de dissenyar el cartell que presenta qualsevol espectacle, qualsevol pel·lícula o producte audiovisual.

Els cartellistes, a priori, tenen la responsabilitat d’efectuar el primer impacte a l’atenció de les persones per tal de que es parin a mirar el cartell, descobreixin el que anuncia i entenguin bé el to de l’espectacle o producte audiovisual anunciat. Però a l’hora de la veritat és molt més que això.

A l’estudi han vingut el Marc Torrecillas, dissenyador, dramaturg i cartellista. Aquest il·lustrador inunda Twitter amb les seves caricatures, dibuixos i cartells. El Marc coneix bé com funciona aquest sector i quines són les possibilitats i mancances que té. A l’altra banda, tenim un profesional del catellisme, el Jordi Rins, una de les figures Claus de Wild Pony, una productora que entre altres coses es dedica a dissenyar tota mena de cartells de cinema i de sèries cinematogràfiques. Els seus cartells els pots veure als carrers o a plataformes.

Rins és un professional del cartellisme; Torrecillas no. No perquè el puguem considerar com a tal, sinó perquè no existeix professionalment la figura del cartellista de teatre. Els pressupostos per dissenyar i executar un cartell de teatre no tenen res a veure amb els que es donen al sector audiovisual i publicitari. Són sector semblants, però molt diferents.

En aquest pòdcast, però, Rins i Torrecillas dialoguen sobre les semblances entre ells, sobre com defensen el seu ofici, quins processos de treball segueixen i com resolen els conflictes entre les diferències artístiques entre ells i el client.

Una conversa deliciosa en la qual fins i tot tenim temps de parlar de cartells icònics, com els que dissenyen la gent de Dagoll Dagom o, de cartellistes reconeguts mundialment com Saul Bass o John Alvin o el gran Mac, cartellista de Reus, qui va dissenyar entre altres cartells, el de El Verdugo (Luis García Berlanga, 1964).

L'entrada Marc Torrecillas i Jordi Rins: «Un cartellista ha de sintetitzar una idea i fer-la seductora» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

El teatre documental és un gènere teatral que ja fa anys que està constantment impactant a la cartellera catalana. Però darrere d’aquesta mena de teatre hi ha una persona o un conjunt de persones que es dediquen a fer una feina que va més enllà de la dramatúrgia: la investigació periodística. El teatre documental o el teatre Verbatim (una variant del primer) beuen de la realitat, d’una realitat que mereix ser investigada, analitzada, processada i entesa. Tota aquesta investigació sobre un tema, sobre una persona en concret, etc., serà la base de la dramatúrgia, o, en el cas del Verbatim, la mateixa dramatúrgia.

Per parlar d’aquests investigadors, aquests periodistes, hem convidat a l’estudi a la Teresa Turiera Puigbó, una periodista de carrera molt extensa a Catalunya Ràdio, entre altres mitjans. Des d’allà va ser una de les periodistes que va cobrir el conflicte dels Balcans i anys després ha hagut de reviure aquells fets des d’un altre vessant. La Teresa va ser la periodista que va ajudar a documentar i entrevistar totes les dones que van formar part de l’obra Encara hi ha algú al bosc, estrenada al TNC el 2021 i que va ser dirigida pel Joan Arquè i amb dramatúrgia de l’Anna Maria Ricart. L’obra parlava de les dones violades durant la Guerra dels Balcans. I és un fantàstic exemple del que significa teatre documental. Aquest mes estrena un altre cop amb Cultura i Conflicte, Moriu-vos, un projecte escènic que també veu del teatre documental i que tracta sobre l’edatisme.

Al seu costat està el Carles Fernández Guia, una de les meitats de La Conquesta del Pol sud, una companyia que junt amb Eugenio Szwarcer, fa més de deu anys que munten espectacles on sempre posen la mirada a una realitat social. El punt d’inflexió de la companyia va ser quan van conèixer la Nadia Ghulam, una refugiada afganesa. Del seu testimoni en va sorgir la primera peça de la trilogia dedicada a la dona i que estava enfocada de ple amb el teatre documental. Després ha vingut Claudia i Rapahëlle. I aquest estiu van presentar MIVION, sobre un periodista de Ràdio Sarajevo que narrava l’assetjament sobre la ciutat durant la guerra. La Conquesta és sens dubte, avui en dia, una de les companyies que millor sap tractar el teatre documental a escena.

Així doncs, durant mitja hora els dos professionals de la investigació teatral ens expliquen els seus processos a l’hora de donar forma als projectes, les dificultats amb les que es troben i reflexionen sobre la importància del teatre documental en els anys que estem vivint.

L'entrada Teresa Turiera Puigbó i Carles Fdez. Guia: «El teatre documental ajuda a entendre una realitat molt complexa i contradictòria» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Tornem a buscar un diàleg entre professionals de la cultura que ens expliquin quina és la seva feina, com la fan, com la viuen, quins conflictes es troben, etc. La particularitat de Sota l’Iceberg és que aquest diàleg cultural sempre serà entre dos persones d’un sector que els mitjans no cobreixen. Volem submergir-nos en aigües gelades i descobrir totes aquelles professions que sustenten la industria cultural.

I com que sabem que Catalunya és la terra dels festivals (els hi puc assegurar que es podria anar cada setmana de l’any a un festival diferent: d’arts escèniques, musical, cinematogràfic, d’arts plàstiques, fotografia, pensament…), creiem que val la pena de parlar amb dos persones que tenen molta experiència gestionant un festival. En aquest segon episodi parlarem sobre els programadors artístics d’un festival. I ho fem amb dos persones que estan d’actualitat, la primera és l’Ada Vilaró qui just estrena aquesta setmana la XXI edició de l’Escena Poblenou i l’altra és el Jordi Foses, que fa uns deu dies va concloure amb èxit una nova edició de la Fira Mediterrània de Manresa.

L’Ada Vilaró és actriu i performer, però sobretot és l’ànima de l’Escena Poblenou, un dels festivals d’arts escèniques més resitents i que any rere any ens mostra una bona mostra del talent emergent que hi ha a casa nostra.

El Jordi Foses just ha dirigit la seva quarta edició de la Fira Mediterrània dissenyant un cartell d’espectacles que fusionen perfectament la cultura popular amb diferents disciplines artístiques, a priori, bastant allunyades. Una bona mostra va ser l’espectacle inaugural a càrrec dels trapezistes de la Cia Voël amb la colla castellera dels Tirallongues de Manresa.

Ambdós professionals s’endinsen en un diàleg ben ric sobre el que significa muntar un festival d’arts escèniques.

L'entrada Ada Vilaró i Jordi Foses dialoguen sobre la direcció artística d’un festival ha aparegut primer a El Temps de les Arts.