Anys enrere, Pep Ambròs Munné era un actor habitual dels teatres de Barcelona, però va decidir fer una aposta forta per l’audiovisual que l’ha portat molt amunt en aquesta indústria. Ara el tenim a l’Akadèmia fent Sucia, un espectacle molt personal de Bàrbara Mestanza en el qual encarna el pitjor dels homes. En sap molt, de teatre, en Pep Ambròs.

Fa una dècada, Les Antonietes ens meravellaven. Eren la companyia jove del moment i la feina d’Oriol Tarrason amb Bernat Quintana i Pep Ambròs Munné va donar-nos fruits molt saborosos, des d’un fantàstic Stockman, basat en L’enemic del poble d’Ibsen fins a un Oncle Vània de Txékhov que és dels millors que hem vist.

Però quan va fer-ne 28, va rodar El olivo amb Icíar Bollaín i ell mateix assegura que va fer “una aposta”. La seva carrera va girar cap a l’audiovisual, el cine i les sèries, i n’ha rodat un munt des d’aleshores. Té 37 anys, una brillant carrera al darrere i deixa clar, tanmateix, que no vol deixar el teatre de banda, tot i no formar part de cap família ni, diu, haver-se casat amb ningú.

Fins i tot si es tracta d’un projecte petit com Sucia, on s’hi ha enrolat perquè tenia moltes ganes de fer-ho. El va veure a Madrid a l’Abadía, on va ser tot un èxit, i coneixia l’obra de molt abans. “No vaig entendre mai per què els teatres catalans no es fotien d’hòsties per portar-ho aquí”, dispara. Creu, a més, que es tracta d’un espectacle “útil que transcendeix la part artística”, una mena d’obres que li agrada molt involucrar-s’hi. Ja li va passar amb Una gossa en un descampat el 2018, a la Beckett.

“El teatre va cap a un lloc de realitat i de veritat absoluta”, assegura. “A Sucia, la veritat està en el que s’explica i el que estem compartint amb l’espectador”, afegeix. Mestanza, aquí, s’obre en canal per explicar un abús que va patir i ell s’encarrega d’encarnar l’abusador. “Jo, com a home blanc cis, rient-me de l’home blanc i cis”, deixa clar.

Tornar a fer teatre a Barcelona és una gran alegria per a Ambròs Munné, tot i sentir-se, confessa, en “en una mena de no man’s land”. S’ha consolidat prou en l’audiovisual perquè no rebi moltes trucades per fer teatre i sovint li passa que si vol formar part d’un espectacle s’hi ha d’interessar personalment. I això que mai no ha deixat la capital catalana.

És crític amb el panorama general de la ciutat. Mira com era fa quinze anys i té “la sensació que hi ha alguna cosa del teatre de Barcelona que s’ha estancat”, afirma. “No hi ha tantes coses que em vinguin de gust fer”, afegeix. Això sí, li agradaria començar a dirigir, però topa amb problemes de part dels productors. “Vull generar coses, però no al nivell d’estar quatre anys perseguint productors”, apunta.

Creu en la llibertat de l’artista, però no a qualsevol preu. “La llibertat passa pels diners”, assegura. I afirma que, “com més diners tens, més llibertat tens, més llibertat tens per equivocar-te”. Creu que el teatre és una suma de recursos, voluntat i llibertat.

Tema d’obertura: ‘Darrere una revista’, d’Antònia Font

L'entrada Pep Ambròs Munné: “La llibertat passa pels diners” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.