Ferran Vila és un dels nostres crítics d’òpera i ja conegut pels oients de la tria setmanal. En els seus articles sovint ens alerta d’assumptes extramusicals lligats a la visió més global d’aquest gènere. Avui és un d’aquests casos en què en Ferran fa de sibil·la una mica malastruga i augura temps incerts per a l’òpera. 

O com a mínim per al Metropolitan Opera House de Nova York, com explica a un article que ha rebut força atenció: La crisi del Met de Nova York: una advertència.
L’òpera ha sobreviscut més de quatre segles, des del seu naixement a les mansions particulars toscanes i la posterior elevació a espectacle de masses gràcies al talent efectista i espectacular dels venecians i napolitans.

Posades en escenes luxoses, maquinària de tramoia perfeccionada —que feia el paper dels efectes especials d’avui—, amb teofanies, aparicions, antres infernals, jardins màgics, inferns, cataclismes, sirenes i monstres nedant entre les aigües, carros voladors i un assortit molt complet de monstres paorosos. 

Un èxit arrabassador que va conquerir tot Europa i mantenia oberts, només a Venècia, sis teatres, estrenant-se fins a 350 obres inèdites entre 1640 i 1700 segons ens explica Lucian Rebatet a la seva història de la música.

És que s’ha acabat l’atractiu de la posada en escena en directe?, quin futur porta la virtualització a aquest venerable gènere?

Veiem que ens diu en Ferran i el nostre oïdor dirà si pot tenir raó… o no.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles del Ferran Vila i Riera al Temps de les Arts és aquesta:

L'entrada LA TRIA: L’incert futur de l’òpera en viu en mans d’un botxí digital ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Aquesta setmana hem tingut una extraordinària allau de visites a un article del nostre benvolgut cronista terrorista en Bernat Dedéu, on es comentaven les declaracions que sobre el cinema català va fer un altre conegut agitador, el Joel Joan al ‘Zona Franca’. Aquest programa de TV3, sol tenir audiències al YouTube que voregen les 10.000 vistes, amb pics de 40.000 0 50.000. El programa amb en Joan ha arribat als 109.000. Això pot voler dir que el Joel i en Bernat han tocat una tema que espera que algú o alguns el rescatin de la pau beatífica institucional.  Algú que continuï preguntant-se en veu alta si hi ha alguna cosa put al cinema català.

Part de l’èxit del Zona Franca esmentat sens dubte és la manera de fer del Joel desinhibida, desacomplexada, desenfrenada i segurament em quedo curt de des. Tant és així que en algun moment ha volgut aclarir que, tot i que molta gent pensava que anava “encocat”, ell és així.

Efectivament, actuava i parlava d’una manera pròpia de la fase 2, la d’eufòria, del procés d’intoxicació produït per algunes substàncies que s’han de prendre, no pas que es portin incorporades de fàbrica.

Al vídeo de TV3 Al Joel se’l veu relaxat, segur i animat com si la dopamina fluís gentilment del cervell i, com els bojos i els nens, li fes dir coses que habitualment no es diuen en un plató, i menys, amanides d’una bona ració de renecs i col·loquialismes poc delicats, una fórmula infal·lible per assolir l’etiqueta d’autenticitat.

En tot cas. El que va dir deu tenir sentit, perquè ha aixecat una polseguera pròpia d’una de les bones i velles explosions al desert de Nevada, quan això de preocupació per la radioactivitat era una, fent servir un adjectiu “joeljoanesc”, mariconada.

No creiem que la cosa acabi aquí. Tingueu les antenes ben amatents per captar el pròxim episodi de l’apassionant saga sobre el setè art catalanesc i el seu futur. 

De moment aquí teniu les paraules del nostre dinamitador cultural en Bernat Dedeu, que us arriben a través del ministeri locutiu de l’Isidre Sánchez.

Bon profit !

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles del Bernat Dedeu al Temps de les Arts és aquesta:

L'entrada LA TRIA: Alguna cosa put al cinema català? Pregunteu al Joel i al Bernat ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A la Tria setmanal d’El Temps de les Arts tenim com a protagonista la poesia.

En aquest pòdcast podreu escoltar els poemes d’Anna Gual, Lluís Calvo, Eduar Sanahuja, Cèlia Sánchez-Mústich, Carles Rebassa, Teresa Pascual, Antoni Vidal Ferrando, Manel Rodríguez-Castelló, Núria Mirabet, Jose L. Badal, Esteve Plantada, Glòria Coll, Eduard Marco, Rosa Font, Ramon Boixeda, Ricard Ripoll, Jaume Pons, Laura Martin Ortiz, Max Codinach i Carla Marco.

Es tracta d’un recull del Xavier Aliaga aparegut a la nostra revista el 29 de desembre passat i que ha tingut una bona acollida. Com ens explica el seu autor, la nostra intenció és repetir aquestes recopilacions, l’èxit de les quals demostra la bona salut que de què gaudeix la poesia.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles del Jordi Garcia al Temps de les Arts és aquesta:

L'entrada LA TRIA: Recitem la tria de poemes de 2022 d’en Xavier Aliaga ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Avui de la mà de Jorge Garcia, us portem un intens resum de l’evolució de la música de jazz amb inspiració valenciana, és a dir, de la música tradicional valenciana. Es tracta de l’article «Jazz amb accent valencià: ¿Ha arribat el moment?» aparegut el 23 de desembre passat a la nostra revista.

En Jorge ha fet un molt ben resumit treball dels darrers quaranta anys de jazz valencià esmentant un munt de músics interessants, des de Ximo Caffarena i Xema Senabre, als anys vuitanta, fins als darrers llucs de l’arbre del jazz valencià com Eva Romero i Pepe Zaragoza

És un article gairebé imprescindible per estar al dia del jazz que es fa ara als territoris de la llengua que compartim. També és una bona excusa per retre un petit homenatge als pioners, gràcies al treball dels quals, com diu l’autor de l’article «el jazz i la música valenciana continuaran de la mà sense que ja a ningú li resulte estrany o exòtic».

Tot seguit us ho llegim amb la veu de l’Isidre Sánchez.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles del Jordi Garcia al temps de les arts és aquesta:

Les músiques que sonen al pòdcast són aquestes:

L'entrada LA TRIA: Jazz Valencià, un resum imprescindible per Jorge García ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Per a nosaltres, habitants del segle XXI és un brodat ple de criatures mitològiques, de fenòmens naturals amb forma humana, una narració un xic pirada, fantàstica i naïf.
Per als habitants de la Girona del segle XI era una descripció vera del món, plena d’éssers mai vistos però tinguts com a reals. I per les seves dimensions, pels materials de què està fet i el treball que s’hi va dedicar, un objecte que devia fer embadalir, un tresor fascinant. Estem parlant del Tapís de la Creació, una obra que té alguna cosa que captiva avui en dia.

Com els gravats medievals posteriors que descrivien la terra com centre de l’univers envoltada del sol i dels planetes i més amunt les estrelles fixes a les esferes celestials, el brodat de la catedral de Girona emanava certesa, la seguretat d’un món conegut, descrit, previsible, santificat.

Tot allò que a nosaltres, si és que som gent de la nostra època, hereus involuntaris de Descartes, se’ns està negat, condemnats com estem al dubte impenitent, a la incertesa crònica, al qüestionament perpetu i necessari, pare del progrés i alhora d’un cert neguit.

No us perdeu l’article que descriu aquesta obra ancestral, innocnet i fascinant, llegit pel nostre locutor de capçalera l’Isidre Sánchez, després d’una molt personal introducció de l’autor, l’Artur Moreno.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles de l’Anna Pou van den Bossche al temps de les arts és aquesta:

L'entrada LA TRIA: Vicent A Moreno: «la història del Cosmos contada fa gairebé 1000 anys» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

No està clar que Plató tingui en la nostra societat, la rellevància que se li reconeix en els camps de la filosofia i la política. La major part dels que, per la seva provecta edat, vam estudiar filosofia en el batxillerat a penes recorden vagues nocions sobre les idees i la famosa metàfora de la caverna.

I no és només que a la sala d’espera dels dentistes, com a mínim el meu, no et trobes cap revista amb articles sobre el nostre home.

Us parlaré del meu cas. A la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma, el nostre professor d’història de les idees polítiques va començar el curs directament amb Maquiavel i l’Estat Modern. La conclusió per a un jove estudiant com jo era clara. Si el meu respectat Jesús Maria Rodés esporgava del temari els Grecs, era que les aportacions d’homes blancs, europeus i morts fa més de dos mil anys eren negligibles.

No va ser fins que, quan moltes fulles del calendari i cabells del meu cap havíem caigut, vaig topar amb algú que li donava força més importància. Karl Popper a la seva obra «La societat oberta i els seus enemics» assenyala a l’autor de «La República», oblidat pel meu professor, com un dels seus tres adversaris de la nostra societat.

De debò? Què m’havia perdut amb en Plató? És com si després de llegit Harry Potter no sabés què feia Voldemort. 

Posteriorment, gratant per internet, a un curs obert de filosofia d’una universitat americana de la Yvy League, un respectable professor restablia a Plató al panteó de les idees polítiques amb tota la seva glòria i, de pas, no perdia l’oportunitat de donar un formidable calbot a Popper.

El mèrit indiscutible de Plató és plantejar un debat que encara no s’ha tancat. La història de les idees, fins als estudis actuals en filosofia, política, psicologia evolutiva i social es pot interpretar com anotacions a les seves obres. Cada època i cada pensador ha escrit a favor i en contra continuant el diàleg. Per exemple, alguns primers demòcrates moderns, com els redactors de la Constitució americana, compartien la seva reticència per la participació de tots els ciutadans a la política, quan avui passa tot el contrari.

Anna Pou en l’article que esteu a punt, d’escoltar, indaga positivament en la idea de bellesa de Plató per contraposar els artistes figuratius de la seva època amb l’art abstracte de la nostra.

Una interessant anotació en el diàleg atemporal que va començar un senyor que, en principi, no hauria d’entrar per la porta gran a una revista que parla d’artistes com la que esteu llegint.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles de l’Anna Pou van den Bossche al temps de les arts és aquesta:

L'entrada Plató i el diàleg inacabat amb la seva idea d’art ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Avui us volem parlar de teatre creat al país, amb temes actuals, i en clau dramàtica, és a dir de teatre de risc i de gent que se la juga. En realitat qui us parlarà serà l’Andreu Gomila, crític de teatre i conductor del pòdcast germà «El zoo de vidre». 

 L’Andreu farà una introducció al seu article «L’oportunitat d’equivocar-se» publicat al Temps de les Arts sobre l’obra de teatre Bonobo representada fa poc al Teatre Nacional de Catalunya. En aquest article, que podreu escoltar posteriorment llegit per l’Isidre Sánchez, es reflexiona sobre aquest tipus de teatre de risc i de les d’oportunitats minvants que els autors tenen per si rellisquen, cauen i es deixen les dents a terra de l’escenari. 

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles d’Andreu Gomila a EL TEMPS DE LES ARTS és aquesta:

L'entrada Andreu Gomila: «Hi ha gent talentosa que tira endavant deixant-s’ho tot» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

De la mà de la Pilar Parcerisas, removem el tema del franquisme i les seves seqüeles. El franquisme com la ferida mal curada, tractada a córrer cuita per estabilitzar una societat convulsa i que rebrota periòdicament com les febres tercianes, que retorna com ho fa la bafarada fètida d’un àpat menjat a disgust, pesat i mal paït.

La Pilar ens introdueix al seu treball sobre l’exposició «Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme» on ens dona pistes per entendre el sentit d’aquesta mostra d’artistes que estarà al mercat del Born fins al dia 16 d’abril del 23. Després d’aquesta introducció podreu escoltar l’article locutat per l’Isidre Sánchez.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles de la Pilar Parcerisas al temps de les arts és aquesta:

L'entrada Pilar Parcerisas: «El postfranquisme ha d’abordar els errors de la transició» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Avui ens visita el senyor dels trons. No es tracta de cap divinitat clàssica ni pagana. No va per la vida amb un martell per fer enrenou entre els núvols, no es menja les criatures com Saturn, com a mínim que jo sàpiga. El que utilitza són les eines atemporals dels borinots torracollons, dels missatgers incòmodes, dels que diuen allò que «algú havia de dir», o no, i amb això esvalota més d’un galliner.

Estem parlant d’en Bernat Dedéu que és una mica com la xucrut o com el Bitter Kas: o ets un incondicional o li enviaries un dron persa, d’aquests baratets perquè la cosa no està per moltes festes.

Tot seguit en Bernat ens comenta l’article «Pujol, vist per Trueba» que ha fet rebombori al nostre web, un article que toca una nafra nostrada i exposada públicament a la picota mediàtica. Una nafra que fa palesa encara més la capacitat del fort per amagar unes i exposar-ne d’altres. La nafra com a estructura d’estat.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles del Bernat Dedéu a El Temps de les Arts és aquesta:

L'entrada Bernat Dedéu: «Volen equiparar Catalunya i Espanya per baix, fent servir el lladrocini» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Louis Dagues és Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà i col·laborador habitual de la nostra web. Fa poc hem publicat un article seu, que ha tingut forces visites, sobre els valencians que van anar a combatre a Salses el 1639, un dels quals fa dibuixar el famós fresc redescobert al Molí dels Frares del Campanar, a l’Horta Nord de València el 1995.

Aquesta setmana en Louis fa una presentació en àudio al seu article on convida a una petita reflexió sobre els vincles històrics i la memòria dels fets. Posteriorment, podreu escoltar l’article Memòria col•lectiva, memòria individual: els valencians de Salses locutat per l’Isidre Sánchez.

L’article original el podeu llegir aquí:

La pàgina dels articles de Lluís Dagues al temps de les arts és aquesta:

L'entrada Louis Dagues: «Salses és també el símbol del traumatisme petit pels catalans del nord» ha aparegut primer a El Temps de les Arts.