Hi ha poca gent que sàpiga tant de teatre i dansa en aquest país com Tena Busquets. Des d’Olot, ha aconseguit plantar un jardí. Fa quinze anys que és al capdavant del Sismògraf, un festival que s’ha reinventat tres vegades i que busca l’excel·lència. Ara, després de ser mercat estratègic, han decidit mirar de nou la seva ciutat i posar l’accent en la sostenibilitat.

L’any passat, el Sismògraf va deixar de ser el mercat estratègic de la dansa a Catalunya per encetar un camí nou que, sense deixar el moviment, busca altres línies de treball més vinculades a l’ecologia i a la cura pel planeta. Busquets diu que el seu lloc ara no l’ocupa ningú i que li hauria agradat “fer un traspàs de bona pràctica”.

El festival olotí ha esborrat les línies entre disciplines escèniques i continua defensant la dansa, perquè creu que encara és un art “vulnerable”. El seu camí, però, és un altre. I va més enllà: “Posem el focus sobre gent que treballa amb aquesta mirada d’estar habitant un planeta en crisi”.

El Sismògraf és un festival que s’ha de viure, on el contacte entre el lloc on se celebra i el que s’hi programa està molt ben relacionat. A més, té l’avantatge de comptar amb un paisatge natural envejable i que sigui una ciutat que s’ha interessat per apostar per la cultura. Busquets ha tractat amb tots els partits polítics locals. “A Olot, sempre hi ha hagut interès perquè la cultura sigui important en la vida de la ciutat”, assegura.

Com a altres punts del país, la seva relació amb Barcelona és ambigua. “Barcelona, no és tant que ens faci la punyeta, sinó la mera ignorància”, dispara. Pateix sovint d’invisibilitat, d’accés. Busquets va teixint aliances amb els grans equipaments de la capital, però creu que costa massa fer les coses. “Anem molt lents”, diu.

“Falta una aposta més decidida de part del govern, d’inversió i de pensament”, afirma. I deixa clar que “els recursos no s’han posat al lloc on han de ser”. “Mentre no es pensi un país estructuralment, tot l’altre són pegats, anar arreglant ‘rebentons’ de la bici”, afegeix. Creu que els diners haurien d’anar als equipaments, als festivals, als programadors. I que no pot ser que els pobles i ciutats de més de 5.000 habitants només estiguin obligats a tenir una biblioteca, que la resta sigui voluntari.

Ara, diu Busquets, una companyia ha de demanar una subvenció a la Generalitat i després anar-la a vendre a 26 programadors. Què passa si allò que ‘ven’ no agrada a cap? Aquesta és la pregunta del milió.

“Tenim molts equipaments, però amb molt poca capacitat econòmica”, assenyala. Per sort, s’ha teixit una xarxa informal entre festivals i centres de creació que fa possible la cooperació. Però això passa perquè hi ha gent al capdavant que vol col·laborar.

Tema d’obertura: Globus, de Renaldo & Clara

L'entrada Tena Busquets: “Anem molt lents” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Tot el que passarà a partir d’ara és una obra necessària, que ha sortit del cap de Glòria Balañà, que Joan Yago ha escrit i que interpreta Nil Cardoner, al Teatre Lliure. Balañà és una gran constructora de projectes compartits, una directora que no ha parat de treballar i que, quan no li han arribat ofertes, ha estat capaç de tirar endavant els seus projectes.

Balañà és una directora que fa anys que defensa la ficció. I, sobretot, el teatre contemporani. Ha dirigit obres de Ionesco, Churchill, Szpunberg, Berkoff i molts altres, sempre des de la perspectiva de l’aquí i ara. I ara veu que els temps corren a favor seu, quan a tota Europa estem vivint com es posa el focus, de nou, en el teatre d’ara. “Hem passat uns anys en què semblava que la ficció perdia interès”, admet.

La peça que estrena al Lliure sorgeix d’una pregunta: “Què passa quan a prop teu arriba la malaltia de manera inesperada?”. Durant el confinament, Balañà se la va fer i va pensar en Yago per escriure-la. No sabien si partir de la realitat o caminar cap a la ficció. I van triar la segona opció, amb l’afegit que, en lloc de plantejar la peça des del punt de vista de qui pateix la malaltia, ho farien des d’algú que pateix el malalt.

“Era un tema molt delicat, a més posat en la perspectiva d’un adolescent”, diu la directora. Cardoner, assegura, ho dona tot en escena, gràcies al fet que el dramaturg ha construït una història molt dura on un noi de setze anys s’enfronta a la mort del seu pare, deu anys després que emmalaltís.

Però, com a totes les obres de Yago, hi ha ironia, humor negre i una escriptura dramàtica precisa. Ella atorga tot el mèrit a dramaturg i actor, però no hem d’oblidar que tot neix d’ella i que és ella qui porta a escena la peça. I ser al Lliure és “un repte”, molts anys després de la seva última estada a la institució teatral.

Balañà sap, també, que els temps bufen ara més a favor de les dones. Que potser és una quota?, es pregunta. I respon: “Hi ha hagut un monopoli pel que fa a quotes masculines”. “Un home, si no no ho fa bé, no passa res i li donen una altra oportunitat”, diu. I afegeix: “Tu has de demostrar com el doble, com que no tens oportunitat d’equivocar-te”.

Tot el que passarà a partir d’ara és una bona manera de descobrir o redescobrir una directora que ha traçat un camí molt interessant. Una obra on la pulsió d’un jove que està entre la vida i la mort ens farà esclatar el cap.

Tema d’obertura: ‘Cel d’horabaixa’, d’Oliva Trencada

L'entrada Glòria Balañà: “No tens oportunitat d’equivocar-te” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Sergio Baos és un dramaturg que va a contracorrent. Gran constructor d’històries, amant de la ficció pura, a Les maleïdes fa un do de pit amb una peça absorbent, que et clava a la cadira, gràcies a tres dones que viuen contra el destí. S’estrena a la Sala Beckett després d’un reeixit pas pel Principal de Palma.

A Barcelona, vam descobrir Sergio Baos l’any passat amb Paradís, un monòleg que interpretava ell mateix sobre la runa de la Mallorca turística. A Les maleïdes, que va guanyar el Premi Pere Capellà de Teatre als 51 Premis Octubre (2022), ens mostra una altra part de la seva obra dramàtica. Amb tres dones d’una mateixa família que, en un moment donat de la seva existència, es veuen separades. “Estan maleïdes d’una manera gairebé genètica”, diu. I són “tres dones que han patit molt”.

Baos assegura que Les maleïdes no està basada en cap fet real i fa una reivindicació del relat, de la història creada des del no-res. “Tenia la intenció de crear pura ficció”, afirma. Pel pur plaer de crear, de cercar dins d’un mateix una història que atrapi i que, a banda de poder pujar a un escenari, es pugui llegir de manera independent. És una obsessió molt seva.

“Cerc aconseguir que el que s’està contant pugui atrapar el públic”, assegura. Diu que es fixa en els personatges i en els diàlegs, que tot tingui “una certa versemblança”. “No vull crear personatges plans que diguin les coses que volem sentir”, afegeix.

Baos no té gaires “germans” o “germanes” dins la dramatúrgia catalana actual. Només li sabem tronar-ne un, Llàtzer Garcia. Les maleïdes té una certa proximitat amb Els nens desagraïts, per exemple. Obres que podríem titllar d’americanes, d’anglosaxones, que s’acosten a la narrativa de John Steinbeck o al teatre de Martin McDonagh. Poca broma, doncs.

El mallorquí forma part d’una nova generació de dramaturgs mallorquins que s’estan fent sentir, no només a l’illa. Marta Barceló, Toni Gomila… I Sergio Baos. Ell creu que són fruit d’una tendència global de voler sentir històries d’ara, als teatres, en contraposició al que passava fa uns anys, quan els clàssics regnaven. “Això ha propiciat que surtin noves veus”, assegura. “I el públic ha donat suport a aquesta tendència”, es felicita.

També creu que els mallorquins han perdut “la por” a voler contar les seves pròpies històries.

Tema d’obertura: ‘Desigs’, de Tarta Relena

L'entrada Sergio Baos: “Tenia la intenció de crear pura ficció” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Julio Manrique no para. Ara el tenim fent d’actor a La Villarroel amb Cost de vida, en una de les rares vegades en què el podem veure en un escenari. I, alhora, té al Romea L’adversari, novel·la de no-ficció d’Emmanuel Carrère, que ha dirigit i adaptat. Manrique és un director que busca coses. Profunditat i lleugeresa, que diu ell. I és un actor superb a qui li encanta explicar històries.

Quan Manrique va passar a la direcció vam perdre un gran actor, però vam guanyar un mestre de cerimònies diferent, un entusiasta del teatre i de transmetre emocions. Per sort, no el vam perdre del tot, perquè intenta participar en alguna obra almenys un cop a l’any. “És saludable tornar-te a posar dintre, perquè tornes a valorar l’esforç que representa i el complicat que és”, diu.

I Cost de vida és, precisament, la mena d’obres que més li agraden. Fins al punt que, admet, li hauria agradat dirigir-la a ell. Assegura que, parafrasejant Lorca, és una obra duende, que “apel·la a la màgia”, una peça “profundament humana”.

L’obra de Martyna Majok, que dirigeix Pau Carrió, exhibeix la vida de quatre personatges marginals i ens posa al davant d’un fenomen al qual tots, tard o d’hora, hem de fer-hi front, de manera activa o passiva: les cures. A Manrique el va seduir aviat, aquest text, i no va dubtar a enrolar-se amb l’equip que va muntar la productora Sixto Paz.

L’adversari és una altra cosa. La celebrada novel·la de Carrère ens descobreix un home que va enganyar la seva família durant anys i que va acabar assassinant-los a sang freda. És, després de Carrer Robadors, de Mathias Énard, la segona novel·la francòfona que dirigeix en poc temps, cosa que no vol dir, segons l’actor i director, que hagi agafat un camí concret.

El que sí que li agrada molt és adaptar novel·les, conscient que “una magnífica novel·la no té per què ser una bona obra de teatre, un bon espectacle”. “Hi has d’intervenir”, diu. I, sobretot, li obre un espai per a l’autoria. “Aquest material en transformació és el que m’atrau, perquè has de ser molt creatiu”, indica. I no oblida la llibertat i el risc que comporta.

“La novel·la et permet profunditat i t’has de demanar com aconseguir la mateixa profunditat, en un teatre”, apunta Manrique. Ell no creu que lleugeresa i profunditat s’oposin necessàriament. I fins i tot podria adoptar aquests dos mots com a definitoris de la seva trajectòria artística. Li agrada buscar la profunditat, sense “posar-se transcendent, ‘estupendo’ o alliçonador”.

Té una cosa clara: “La banalitat és un enemic del teatre”. Sap que això pot sonar “pompós”, però és així i si veiem el que ha fet en els últims anys, d’Animal negre tristesa a L’ànec salvatge, no podem fer altra cosa que estar-hi totalment d’acord.

El que és curiós és que la firma de Manrique, un actor i director ‘criat’ al Lliure, hagi gairebé desaparegut del teatre públic català. “Estic trobant espai per a les coses que vull fer en el privat”, confessa. I, per sort, no li falta feina.

Tema d’obertura: ‘Mes péchés s’accumulent’, de Françoiz Breut

L'entrada Julio Manrique: “La banalitat és un enemic del teatre” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A Tots eren fills meus, Clàudia Benito és Anne Deever, un dels grans personatges de la literatura dramàtica nord-americana del segle XX. L’actriu té una gran oportunitat de demostrar la seva vàlua, la seva tenacitat i, sobretot, de posar de manifest que calen més espectacles amb intèrprets de diferents generacions en un escenari perquè tots aprenen els uns dels altres i el gran públic pot descobrir els més joves.

Benito té clar que “aprendre és observar”. I en aquesta obra d’Arthur Miller que veurem al Teatre Lliure, amb direcció de David Selvas, l’actriu pot compartir escenari amb dos tòtems de l’escena del país, com Emma Vilarasau i Jordi Bosch, i altres de la seva generació, com Quim Àvila, Eduardo Lloveras o Clara de Ramón, i d’altres que són al mig, com Eduard Buch.

“Cada cop hi ha menys obres amb tants personatges”, es lamenta Benito, que va formar part de la segona Kompanyia del Lliure, la que va acabar abans d’hora amb la marxa de Lluís Pasqual del teatre. Ha fet algun clàssic, com Shakespeare o Benet i Jornet. Però a ella el que li interessa és fer emocionar el públic. “Si la gent surt del teatre commoguda, ja val la pena”, afirma.

A casa, ha tingut un bon mestre. És filla del gran Andreu Benito, amb qui no ha treballat mai. Diu que l’actor és reticent a actuar amb ella, cosa que li faria molta il·lusió. “Del meu pare, també he après molt, veient-lo, des de petita”, afirma. I afegeix: “Encara que sigui el meu pare, m’agrada molt com a actor”.

No tot han estat flors i violes per a Benito. No ha fet gaire audiovisual i ha tingut anys que els ha passat en blanc. “Amb trenta i tants, si no has entrat ja en el món audiovisual, costa molt entrar-hi”, confessa.

I trenca una llança a favor de la seva professió davant la fal·lera de buscar intèrprets no professionals: “Em fa molta por la moda de buscar actors que no siguin actors, perquè sembla que els actors portin de casa una feina que s’allunya del realisme, de la veritat”. Deixa clar que “ser actor és molt difícil i hi ha gent que viu en una precarietat laboral molt bèstia”.

Tema d’obertura: Sense vida, de Xarim Aresté

L'entrada Clàudia Benito: “Fa molta por la moda de buscar actors que no siguin actors” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Hi ha poques actrius amb la versatilitat d’Anna Moliner. Actriu de text, de musical, de tele, de cinema… Ara la tenim al Condal amb una peça que va crear amb Joan Negrié fa més de set anys: You say tomato, de Joan Yago. Una obra especial que va néixer a la desapareguda Sala Muntaner i que encara corre per aquests mons de déu. L’Anna té moltes coses a dir.

You say tomato porta més de 160 funcions. Ha estat a Madrid, a Buenos Aires i ara torna a Barcelona com un mite, com aquell famós Rent de Jonathan Larson, aixecat a l’Off Broadway i convertit en un clàssic dels anys noranta. En el seu cas, la peça de Joan Yago s’ha fet gran amb ells. Eren joves i ara ja no ho són tant. “Totes aquestes paraules, que aleshores les descobries, ara les redescobreixes i les col·loques en un altre lloc”, assegura Moliner.

L’actriu s’ha adonat, amb aquesta obra, que no pot separar la seva evolució vital de tots els personatges que fa a la vida. Fa prop de vint anys que és actriu i ella no ha deixat de lluitar i d’arriscar-se. Sobretot, de treure’s de sobre etiquetes. “Des que vaig començar he tingut una lluita”, diu.

Moliner es queixa que tendim a classificar els artistes, a posar-los en un lloc i a deixar-los allà, com si fossin quadres en un museu. Per a ella, tot el que fa suma, però veu que, “de cara a la indústria, de vegades és incompatible”.

Fer que deixessin de mirar-la com a actriu de musicals ha estat el que més li ha costat. I més quan afirma: “No m’agrada la majoria de musicals que es fan aquí”. Per què? Diu que està “molt mal entès, el musical”, ja que, “moltes vegades, la banda de la interpretació es deixa de banda”. I per a ella els musicals són teatre.

“He hagut de lluitar molt per treure’m aquesta etiqueta, la d’actriu de musical”, dispara. I afegeix: “Me n’he hagut d’allunyar perquè em prenguessin seriosament com a actriu”.

Al maig, per exemple, la tindrem al TNC amb L’alquimista, adaptació de la novel·la de Marguerite Yourcenar. I ens avança que aquest estiu serà al Teatre Grec amb aquell musical de cambra deliciós que va crear amb la seva ànima bessona, Jordi Prat i Coll: Rèquiem for Evita.

“El risc és fonamental”, deixa clar Moliner. “Si no t’arrisques, et quedes amb el que saps fer”, indica. I la seva carrera és una exposició del que és jugar-se-la i no tenir por.

Tema d’obertura: ‘Monde nouveau’, de Feu! Chatterton

L'entrada Anna Moliner: “No m’agrada la majoria de musicals que es fan aquí” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Més de 50 anys de teatre damunt les espatlles. Unes 70 obres. Molts premis. I, sobretot, l’admiració de milers d’espectadors. Josep Maria Pou és la història del teatre català contemporani. Ara al Romea, amb 78 anys, fa una funció de pes, diferent a les que ens tenia acostumats. És l’Andreu d”El pare’, una obra de Florian Zeller que és, segons molta gent, un dels millors textos teatrals escrits al segle XXI.

A ‘El pare’, Pou és un home gran que està malalt i no ho vol admetre. “És un home molt vulnerable, un home que es creia una columna de ferro, o una columna de ciment, que era una monòlit posat en una cruïlla d’una ciutat, que ni el vent ni cap tempesta farà moure, però de cop i volta veu que comença a trontollar i sap que, al final, caurà”, explica l’actor.

Amb direcció de Josep Maria Mestres, Pou encarna el que diu que és “el personatge més vulnerable” que ha interpretat mai. Passar una bronquitis mentre assajaven, explica, el va fer apropar-se encara més a l’Andreu. Haver-se posat en la pell de grans herois, del rei Lear al capità Ahab, no li servia de gaire, aquí. Només troba un cert paral·lelisme en el Tom Sergeant de ‘Celobert’.

“És la primera vegada que surto a escena en pijama i en sabatilles”, assegura. Potser és la primera vegada que s’exposa tant, que les seves pors, la seva vida, es colen de manera tan directa en un escenari. Per això diu que si algun espectador vol conèixer qui és en Josep Maria Pou, com és, haurà d’anar a veure ‘El pare’ al Romea.

Fa uns anys que Pou s’està acomiadant dels escenaris. Afirma que potser aquest és el seu últim gran paper. “M’agradaria dir que és el meu últim protagonista”, diu. Tot i que no pot descartar que el tornin a seduir amb una altra obra, més endavant. Tanmateix, és clar: “Tinc la sensació que ja he complert”. Creu que altres han d’agafar el relleu, que li toca jubilar-se. I això que no ha arribat a interpretar en Willy Loman, el protagonista de ‘Mort d’un viatjant’, d’Arthur Miller, la que és, segons ell, la millor peça del segle XX.

“No em retiraré fent un últim concert, com en Serrat”, apunta. “M’agradaria anar-me allunyant d’aquest ofici sense fer soroll”, diu. I afegeix: “El dia que faci l’última funció no ho sabrà ningú més que jo”.

Tampoc no sap si se li tornarà a despertar el cuquet de la direcció. Fa uns anys que ho va deixar. Les obres que voldria pujar a l’escenari són, ara mateix, inabastables per als productors d’aquesta banda de món.

Tema de portada: ‘Cançó animada’, de Joan Colomo

L'entrada Josep Maria Pou: “Tinc la sensació que ja he complert” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Biel Duran és un intel·lectual de l’escena. És molt jove encara, però fa 30 anys que es dedica a la interpretació. Ara el tenim a la Sala Flyhard amb ‘La pell fina’, una comèdia deliciosa de Yago Alonso i Carmen Marfà que la temporada passada va exhaurir localitats i segur que prest la tindrem voltant pel territori. Duran sap de què parla quan parla de comèdia, de país, d’institucions.

Tot i haver-se dedicat tota la vida al món audiovisual, al cine i a la televisió, a Duran el que el posa és el teatre. Li va costar entrar-hi, que el tinguessin en compte, però des de que va fer ‘Ovelles’ (2018), no ha parat. Després amb ‘Escape room’ (2018) i ara amb aquesta ‘La pell fina’ que retrata molt bé, com diu l’actor, aquest “món aspiracional i ridícul” que arrosseguem.

A la Flyhard, és l’Eloi, un home que, amb la parella, ha marxat de Barcelona per criar un fill. “Disfruto molt aquest tipus de personatges”, diu. I afegeix: “És un to que m’agrada especialment, pels referents que tenen i pel particular que tenen els dos dramaturgs. Tenen aquesta capacitat que no sempre és fàcil de radiografiar els losers. Fer comèdia així és molt difícil”.

Duran reivindica la comèdia, la comèdia catalana. “Som un dels llocs on la comèdia on es fa millor del món”, afirma. I deixa clar que “tenim una tradició fantàstica i encara ens sembla un gènere menor: es veu en els premis, en la crítica i en la consideració social”. Segons ell, la Flyhard fa una feina que no està fent ningú a Catalunya. No només amb la comèdia contemporània, sinó amb la dramatúrgia contemporània.

Duran va començar en això de la interpretació als 9 anys, amb ‘La teta i la luna’ de Bigas Luna. “Les carreres, de vegades no les triem nosaltres”, reflexiona. Recorda que es va passar tota la infantesa i l’adolescència a ‘sets’. “I sembla que si fas audiovisual no saps fer teatre”, diu, cosa que el torturava. Però s’hi va posar fort i va dedicar-se una bona temporada a actuar a microteatres, en obres d’un quart d’hora, per provar-se i aprendre.

El següent pas és dirigir. I tampoc no descarta algun dia mostrar les coses que escriu i té amagades a l’ordinador.

Tema d’obertura: ‘Marès a radial’, de Joan Miquel Oliver

L'entrada Biel Duran: “Tenim una tradició fantàstica de comèdia i encara ens sembla un gènere menor” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Nausicaa Bonnín ha mamat teatre. No tenia ni deu anys i ja va trepitjar un escenari. Ara que és a la trentena llarga li toca desaprendre per fer de Hedda Gabler en la versió del clàssic d’Ibsen que estrena Àlex Rigola al Teatre Lliure. En una capsa de fusta per a 80 espectadors. L’actriu diu que no s’havia enfrontat mai a un procés com aquest.

Fa cinc anys, Rigola va provocar una petita revolució tancant el Vania de Txékhov en un receptacle amb una barreja d’actors i actrius de diferents escoles. I va ser meravellós. Ara repeteix fórmula amb Hedda Gabler i Bonnín és l’encarregada d’encarnar una antiheroïna que, confessa, és “molt propera a mi”.

“Hem tret tota aquesta pàtina de dona dolenta, malvada” de la peça original, afirma l’actriu. I li ha quedat “una Hedda bastant enigmàtica”, més extravertida i, com ens recorda, s’acosta molt a la seva manera de ser. Perquè Rigola fa que els intèrprets es diguin pel seu nom, vesteixin amb la seva roba i, és clar, que no suplantin emocionalment ningú, sinó que no deixin de ser qui són.

Per a ella, està sent una cosa nova. “És motivador treballar des d’un altre lloc i reaprendre coses”, indica. “S’assembla molt més al fet cinematogràfic que al teatral”, afirma. Potser al cinema experimental, d’un sol pla, amb una veritat molt sincera. “Qualsevol cosa que passa en escena, està passant i no la pots ignorar”, afegeix.

Bonnín no fa gaire que és mare, cosa que, admet, li ha canviat la vida. I sap que “ser dona als quaranta i mare, a la nostra professió comença a ser una mica complicat”, apunta. Ho diu ella que ja fa dotze anys que va guanyar el Gaudí a la millor actriu gràcies al film de Mar Coll Tres dies amb la família i que ha treballat en moltes sèries i té un currículum teatral envejable.

És conscient que avui dia es troben coses més engrescadores en el món audiovisual que en el teatral, sobretot per a la gent de la seva generació. Ser mare l’ha convertit en una professional més selectiva i aposta per “continuar innovant i continuar arriscant”.

Aquest Hedda Gabler és, d’entrada, un caramel·let per a qualsevol actriu o actor que vulgui fer una passa endavant. “La funció t’obliga a estar molt connectat amb el moment”, diu. Amb el públic i amb la resta de l’equip artístic, que el completen Pol López, Miranda Gas, Joan Solé i Marc Rodríguez, a pocs centímetres de distància, el present és bestial.

Tema d’obertura: ‘There is a light than never goes out’, de The Smiths.

L'entrada Nausicaa Bonnín: “És motivador treballar des d’un altre lloc i reaprendre coses” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Diu que no li agrada queixar-se, però no pot negar que cada dia passa per moltes situacions que s’assemblen a les que pateix el seu personatge a l’Amèrica de Sergi Pompermayer que s’estrena a La Villarroel. Tamara Ndong té 28 anys, és actriu i és negra. No ho ha tingut fàcil i s’està obrint camí de manera brillant. L’obra que dirigeix Julio Manrique és el seu primer gran aparador. Una peça, per cert, que parla del racisme que tots, catalans, portem a dins.

Tot i la seva joventut, Ndong ha treballat força. Porta uns anys amb La Fura dels Baus, amb els quals ha recorregut mitja Europa, i l’hem poguda veure ara aquí i ara allà. L’any passat va fer Nosaltres, al TNC. I fins i tot ha sortit en un anunci d’Estrella Damm. Però Amèrica és una altra cosa.

Ndong explica que l’obra “obre molts temes de debat que durant molt temps hem volgut tapar, enterrar”, com el passat esclavista d’algunes famílies il·lustres catalanes, o que Espanya va ser l’últim país d’Europa a abolir el tràfic d’éssers humans, el 1880. “Catalunya, Barcelona, és com és gràcies a aquestes persones, però s’ha de veure d’on ve la fortuna que van fer”, diu.

El seu personatge es diu Kayla i és una noia jove com ella, “que viu a Catalunya i que passa moltes situacions de racisme que jo he passat i continuo passant”. A diferència d’ella no passa una temporada a Londres i tampoc no té un xicot riquíssim que vol presentar-li la seva família.

És la primera vegada que treballa amb Manrique i assegura que s’ha sentit “molt lliure perquè ha confiat moltíssim en mi”. També ha pogut aportar coses pròpies al personatge, treballar-lo a fons, i envoltar-se d’un equip de primer nivell, en el qual hi ha Joan Carreras, Mireia Aixalà, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny.

L’actriu sap que té “un petit hàndicap”, que diu ella: “el color de pell”. Tot i així, assegura que “no soc una persona a qui li agrada queixar-se”. Alhora, reconeix que, respecte a la representativitat de les diferents minories que conviuen a Catalunya, “s’estan fent passets arran de tota la feinada que s’ha fet a través dels col·lectius de demanar visibilitat, de demanar igualtat”. I la veritat és que, de mica en mica, comença a no ser estrany trobar catalans d’origen africà, per exemple, als nostres escenaris.

Ara toca solucionar un altre tema: “Encara no hi ha prou diversitat al públic”. “Però es comença per aquí, perquè primer hi hagi diversitat en escena”, apunta Ndong.

Tema d’obertura: ‘Cauen les estrelles’, d’El Petit de Cal Eril

L'entrada Tamara Ndong: “S’estan fent passets” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.