Ho diu ell mateix. Necessitava fer ‘Yerma’ al Lliure, Juan Carlos Martel. Aquesta obra duríssima de Lorca sobre una dona que no encaixa en el sistema, que desitja tenir un fill, però el seu marit no vol, que no vol estar tancada a casa, que no vol ser només esposa de, sinó també mare de. Martel necessitava ‘Yerma’ i nosaltres també.

És el primer Lorca del director del Teatre Lliure, tot i que no ben bé, ja que va ser ajudant de Lluís Pasqual quan va muntar ‘La casa de Bernarda Alba’ al TNC i ‘Doña Rosita’ al Piccolo de Milà. La seva ‘Yerma’ té elements pasqualians, com el tempo, certs moviments. I Frederic Amat, que n’ha construït l’escenografia, potser n’és també el responsable.

Però un director d’escena no assumeix aquest Lorca perquè sí. “El vaig agafar com una necessitat personal”, confessa. “Lorca té les paraules que un no té per expressar-se: és un consol”, afegeix. I fins i tot s’hi projecta, en ‘Yerma’, ja que hi observa “com una persona que intenta crear es veu neutralitzada per un sistema”.

Martel no creu que Espanya hagi canviat gaire des dels anys 30 del segle XX en què Lorca va escriure la peça. Diu que “les mentides segueixen amagades: hi ha persones a les cunetes i d’altres, a mausoleus”.

Amb ‘Yerma’, com a home, també ha après moltes coses. Ha donat veu a una cosa que no sabia, a través de l’escolta de les dones, dels personatges de la peça i de les actrius que té en escena. N’ha vist “els seus posicionaments” i ha pogut contrastar-los amb els seus. Ha reeducat la seva mirada.

“’Yerma’ arriba en el moment en què havia d’arribar”, diu Martel. L’any que ve haurà de decidir si vol continuar al capdavant del Lliure o si ja n’ha tingut prou. No ens deixa clar si pretén fer-ho, però sí constata que. des que va arribar al teatre, el 2019, no ha viscut temps gaire bons, primer com a substitut de Pasqual i, després, havent-se d’enfrontar a una pandèmia i intentant, alhora, canviar dinàmiques dins del teatre. “Al final, som una suma de coneixements que anem adquirint. Venim d’on venim”, assenyala

Tema d’obertura: ‘Suc de síndria’, de Nico Roig

L'entrada Juan Carlos Martel: “Fer ‘Yerma’ era una necessitat personal” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Per dir-ho ràpid: José y sus Hermanas és una de les companyies més engrescadores del moment. Els seus tres espectacles anteriors ratllen l’extraordinari. S’han superat cada vegada i ara s’enfronten al quart muntatge, Concurso de malos talentos, que s’estrena al Lliure, amb aires nous i una mirada insòlita. No es rendeixen a imaginar-se un futur fosc i viscós, sinó que busquen vies d’escapament, potser d’esperança.

A banda de Gemma Polo i Alejandro Curiel, José y sus Hermanas són Marta Díez, Carolina Manero i Glòria Ribera. Són cinc artistes amb vides paral·leles que, des que van sortir de l’Institut del Teatre, no fa gaire, no han deixat de sorprendre’s. Los bancos regalan sandwichers y chorizos va ser un descobriment total. Amb Arma de destrucción de masiva va fer una passa més. A Explore el jardín de los Cárpatos, una de gegant. I ara toca la consolidació, no sols com a companyia emergent.

Han decidit obrir noves vies. “Fins ara hem parlat molt del passat per analitzar el present, i ara es tractava no de fer el camí a l’inrevés, però sí de dibuixar una altra línia”, ens explica Curiel. Com? Doncs, “parlem del present perquè necessitem imaginar-nos un futur que no sigui el que fins ara ens han dit que pot ser que passi”.

Si fins ara havien fet d’historiadors o de periodistes, buscant les arrels del moment actual, a Concurso de malos talentos es posen el vestit dels poetes per escriure per al futur. “Identifiquem quins són els elements del nostre dia a dia que si poguéssim canviar, canviaríem”, diu Polo.

Curiel assegura que no canvien per canviar, sinó que treballen “per contrastos”, que cada muntatge és un procés nou en el qual intenten superar o modificar el que han fet abans. Això podria ser desesperant. Però no ho és. “Volem abraçar la incertesa, no que ens enterri”, diu l’actor.

La precarietat és potser el que millor defineix la generació de José y sus Hermanas i el repte de dedicar-se al teatre els 365 dies de l’any. “La precarietat és una cosa que ens travessa”, afirma Polo. Tot i portar dues produccions al Lliure, saben que l’any que ve hauran de volar sols i, en certa manera, se la juguen en cada espectacle. Sobretot perquè necessiten girar, que la gent els vegi, per sobreviure.

Tot això també forma part de Concurso de malos talentos. L’experiència de cadascun dels integrants de la companyia sempre apareix als seus espectacles i ara, segons diu Curiel, “ens hem vist abassegats pel temps, per la feina”. “El present és massa esgotador”, remata.

Tema d’obertura: ‘El centre del món’, dels Surfing Sirles

L'entrada José y sus Hermanas: “Volem abraçar la incertesa, no que ens enterri” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Potser no hi ha cap actriu millor per posar-se en la pell de Satanàs que Cristina Plazas. Intèrpret bregada, tant al teatre com al cinema, les ha vist de tots colors. I ara la tenim al Romea, a ‘Paraíso perdido’, al costat de Pere Arquillué i dirigida per Andrés Lima. Sí, fa el paper de l’àngel caigut del poema de John Milton adaptat per Helena Tornero. És una gran notícia que el teatre català l’hagi recuperada.

Plazas assegura que, quan la van trucar per demanar-li si volia interpretar Satanàs, no s’ho va pensar dues vegades. No havia treballat mai amb Lima i el paper era “un bombó”. Perquè el personatge que encarna és complex, no és un dolent de manual, sinó “un dimoni amb molt de dolor a sobre, que pateix molt i té les seves raons”.

“Feia temps que no tenia al davant una cosa que m’impliqués tant”, diu. I és que a ‘Paraíso perdido’ té algunes intervencions magnètiques, sobretot una, cap al final, on reivindica la feina revolucionària i rebel d’actors i actrius. Creu que no tot és blanc o negre, i que hem acatat que Déu és el bo i Satan és el dolent. “I no està tan clar”, afegeix l’actriu valenciana.

Ella és de les que es prenen molt seriosament la seva feina, l’exposició, i transmetre idees. “Cada cosa que fem significa alguna cosa. Cada cosa que dius, que fas”, apunta. Pensa que si només canvia el pensament d’un espectador, ja se’n va a casa contenta. “Quan actuo, tinc un compromís”, dispara. I recorda un dia en què va plantar un director en un rodatge perquè pretenia oferir una excusa a un maltractador abans d’apallissar-la.

Ara feia un temps que no trepitjava els escenaris catalans, amb l’excepció del ’53 diumenges’ de Cesc Gay, dedicada més intensament a l’audiovisual espanyol. Ens avançar que ‘Paraíso perdido’ és la primera d’una sèrie. Ha començat a assajar una nova versió de ‘Himmelweg’, de Juan Mayorga, dirigida per Raimon Molins, i prepara una obra nova amb Sergi Belbel, amb qui va fer ‘A la Toscana’ fa més d’una dècada.

“Faré teatre un temps; el que no sé és si pagaré la hipoteca”, riu. La televisió dona una estabilitat econòmica que no proporciona el teatre, però, així i tot, és una teatrera convençuda. “Una de les raons per les quals vaig decidir ser actriu és que no volia saber què em passaria demà, cosa que inclou no pagar la hipoteca”, afegeix.

Té molts projectes al cap. Confessa que està esperant amb ànsia que algú li demani de fer de Lady Macbeth, ara que ja és massa gran per posar-se en la pell de Julieta. I li agradaria que el migmetratge que va rodar amb David Selvas en plena pandèmia, ‘En mis manos’, fes el salt al teatre.

Tema d’obertura: ‘Nascut amb un so’, de Senior i el Cor Brutal

L'entrada Cristina Plazas: “Quan actuo, tinc un compromís” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

No sé si hi ha, en la història del teatre, cap altra trapezista que hagi acabat com a dramaturga. Però és el cas de Marta Barceló, autora mallorquina que, segons confessa, està vivint un moment dolç. Perquè té en cartell ‘Zona inundable’ al TNC i estrena a Temporada Alta ‘Tocar mare’, que al novembre serà a la Sala Beckett. La memòria és el seu tema.

Ara fa quatre anys que una torrentada va causar la devastació a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca. Tretze morts i unes grans destrosses al poble. Barceló, que viu a una trentena de quilòmetres de Sant Llorenç, va quedar impactada. Es va fixar en tot el que hi passava i es va quedar amb la història de l’arxiu municipal i dels cinc arxivers que van ajudar a reconstruir-lo. “L’arxiu municipal és la memòria d’un poble”, confessa

‘Zona inundable’, després de l’èxit ‘Abans que arribi l’alemany‘ (2017), havia de ser la peça que allunyava l’autora del tema que més li interessa. Però, sense voler, hi va tornar, potser de manera inconscient.

I potser, alhora, aquesta obra és una metàfora sobre la Mallorca que ha perdut la memòria? “No ho sé”, respon. I afegeix: “A l’obra es parla molt sobre quin moment hem deixat d’escoltar les veus que ens venen d’enrere, aquesta saviesa popular”. “No hem de ser tan superbs, això de pensar que la tecnologia ens protegeix, perquè la natura és la natura, i per allà on ha passat l’aigua torna a passar”, diu la dramaturga.

L’àvia de Barceló va patir Alzheimer, igual que la seva mare. “I això em va fer reflexionar molt: som qui som perquè recordam, quan no recordam deixam de ser qui som?”, es pregunta. “La memòria ens defineix”, afirma.

‘Tocar mare‘ traça un camí diferent, amb dues dones, l’Empar i l’Esperança, que formen una família atípica. “Parla dels buits que tenim, dels desigs”, assegura l’autora.

Barceló, assegura, té “un perfil atípic”. I és que abans que dramaturga va ser trapezista, ànima de la companyia Res de Res. No sap ben bé que què hi ha a la seva dramatúrgia del circ, però, per exemple, diu que les seves obres solen tenir una estructura fragmentària i que no comença mai pel principi.

Alhora, l’autora és la codirectora de C.IN.E. (Centre d’Investigació Escènica de Sineu), que des de 2016 ha obert a Sineu un pol de creació contemporània de primer ordre. I no només a nivell insular, sinó que sempre miren mar enllà. “Intentam obrir ponts entre Mallorca i l’exterior”, diu.

Tema d’obertura: ‘Bomba de fum’ de Da Souza.

L'entrada Marta Barceló: “La memòria ens defineix” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

A Terrassa tenen un tresor. Un tresor que molts terrassencs desconeixen, i que es diu TNT. Un festival de noves tendències escèniques que, en tretze anys, s’ha col·locat a l’avantguarda estatal i que cada any ens ofereix propostes sorprenents de gent molt jove. Marion Betriu fa tres anys que el dirigeix i, contra tot pronòstic, ha sabut fer-lo créixer.

Betriu és una dona bregada a l’escena madrilenya, un lloc més dur que Barcelona. Abans del TNT va treballar als Teatros del Canal amb Àlex Rigola i va dirigir el desaparegut festival Fringe de Madrid. I està d’acord que el TNT és un festival “marginal”, sobretot perquè explora els marges de l’escena.

Però també és conscient que, tot i els tretze anys de singladura i el lloc que ocupa no només a Catalunya, a Terrassa no els estimen gaire. “El festival TNT es fa a Terrassa, però costa molta arribar a la gent de Terrassa”, confessa. “Ho veuen com a alguna cosa estranya i el que és estrany sempre fa més més por”, diu.

Això no obstant, Betriu ha treballat molt bé l’escena nacional i l’espanyola en aquests anys difícils de pandèmia i ja pensa en el futur, en què el TNT “sigui un festival internacional”, és a dir, que no només programi artistes del sud del Pirineu, sinó que també en vinguin de fora, com passava abans, abans que arribés ella i tingués un pressupost més reduït.

La seva obsessió és atraure nou públic: “Atraure no només gent jove, sinó aquella gent que no està acostumada a anar al teatre i de sobte veuen propostes que no tenen a veure amb allò que creien que és el teatre”. Perquè el TNT, assegura, és “per a tothom”. Per a tothom a qui li agradi el cinema, anar a concerts, a museus. “Voldria que s’obrís el públic que va al teatre”, afirma.

Betriu coneix molt bé l’escena madrilenya i l’espanyola i sap, a més, que actualment “molts creadors de Madrid s’estan instal·lant a Barcelona”, perquè “el panorama a Madrid, ara mateix, és bastant desèrtic quant a nova creació”. Tot és qüestió de política i a la capital espanyola han deixat d’invertir en nous llenguatges així com ho feien fa deu anys.

No oblidem que Betriu forma part d’una nova generació de gestores culturals que estan a punt de trencar el sostre de vidre col·locat pels seus companys homes. Hi és ella i moltes més. “Sento que som una comunitat”, diu. “Som còmplices, les unes de les altres, i ens donem molt suport: hi ha molt diàleg entre nosaltres”, apunta. I deixa clar que “no som enemigues, lluny d’aquestes lògiques masculines de la competència”.

Tema d’obertura: ‘No m’és’, de Selva Nua

L'entrada Marion Betriu: “Costa molta arribar a la gent de Terrassa” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

“‘MDR’ és una farsa per divertir i per molestar”. Això ho diu en aquesta conversa Marcel Escolano, cinquanta per cent de Los Galindos, una companyia que fa 31 anys que volta món i que ha decidit fer un cop damunt la taula. Perquè ‘MDR’, que podrem veure al Nacional, és això, un desafiament i un crit. Fet per tres pallassos que ens parlen de l’arbitrarietat de la justícia. Escoltem-lo.

Escolano assegura que el seu últim espectacle ve d’un moment concret de la companyia, quan alcen el cap i s’adonen que estaven mirant-se el melic. “Vam tenir la necessitat d’observar el món des de fora”, diu, i va veure, ras i curt, que “és una merda”. I d’aquí que van decidir anar a fons i posar en qüestió de l’arbitrarietat de la justícia.

Des del primer moment van tenir clar que havien de tractar el tema des dels pallassos, que fins i tot es pintarien la cara per primera vegada: “Havia de ser de pallassos perquè el tema era tan greu, tan intens i tan conflictiu que el volíem abordar a sac, des d’un punt potent, àlgid, sense pal·liatius i el pallasso era el personatge que podia abordar això, perquè al pallasso tu li dius ase i va directament a l’estable, a buscar l’ase”.

Per a Escolano, el pallasso és “un naïf, un enamorat de la vida que, en si mateix, en la seva innocència, és un rebel, perquè viu en un món molt agressiu on intenta sobreviure des de la seva honestedat”. A més, afegeix, “mostra tots aquests àmbits que podrien ser crítics de la naturalesa i ho fa des d’un lloc que empatitza amb la gent, perquè no se’n riu de ningú, sinó que se’n fot d’ell mateix tota l’estona”. “El sol fet de gaudir de la vida en un món com està organitzat és un acte de rebel·lia, és un acte revolucionari”, dispara.

MDR, doncs, és un espectacle de carrer (es farà als jardins del TNC) que és “una farsa per divertir i per molestar”. Volen que incomodi, que no deixi ningú indiferent. Això, que sembla un tòpic, aquí és essencial.

Los Galindos, diu Escolano, sempre han fet espectacles per a tots els públics. Però aquest, no obstant això, està marcat per a persones majors de dotze anys.

“Hem escollit aquest ofici per ser lliures”, assegura l’artista de circ, conscient, com diu ell mateix, que “la llibertat és cara”. Amb MDR, tanmateix, fan el que hauria de fer qualsevol artista: posar en qüestió, inquirir, preguntar el que ningú no pregunta, fer pensar i, si cal, ferir.

Tema de portada: ‘No hi ha mentides’, de Sanjosex.

L'entrada Marcel Escolano: “El pallasso és un rebel” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Dir que Míriam Iscla és una actriu totterreny és una obvietat, perquè gairebé cada temporada ens demostra que sap bellugar-se com peix a l’aigua entre el drama i la comèdia. Ho ha demostrat aquest 2022 amb Crim i càstig i Les bones intencions, dues obres que, per cert, li han valgut el Premi Memorial Margarida Xirgu. És, per sobre de tot, una actriuassa que té les coses molt clares.

No és gens fàcil, per a actors i actrius, treure’s una etiqueta de sobre. I Míriam Iscla, per mor del seu pas per T de Teatre, semblava que només podia fer comèdia. Però un bon dia va deixar la mítica companyia i va decidir caminar sola. I no és que hagi fet incursions en el drama, sinó que s’ha convertit en una actriu dramàtica de primera categoria. Però no ha renunciat, ni renegat, mai de la comèdia.

Iscla diu que el que fa ella es troba entre les dues peces que ha tirat endavant aquest any, el ‘Crim i càstig’ del Teatre Lliure i ‘Les bones intencions’ de la Fundació Brossa. I no, no renuncia a fer riure. “M’agrada tenir aquesta part de comèdia”, afirma. La qüestió, constata, és que “la comèdia està mal vista”, quan és “el gènere més difícil”, que requereix una tècnica molt “fina” i “mil·limètrica”. “Un gag entrat mig segon més tard no fa riure”, assegura.

L’actriu fa més de trenta anys que es dedica en cor i ànima al teatre i ha pogut comprovar en carn pròpia l’escassa presència de dones al darrere de l’escenari. Ella, diu, “només” ha treballat amb Carme Portaceli com a directora. La resta, homes. “Ens costa tant tenir un forat, com a actrius, fins i tot”, apunta. I sovint les dones han de fer papers escrits per a homes, com el seu Porfiri de Crim i càstig. “No hi ha ni personatges interessants”, dispara.

“Necessitem directores que s’imaginin que podem fer coses que no estiguin pensades per seguir la norma”, diu. Ja n’hi ha, més joves que ella. Per això té molta esperança en les noves generacions, perquè puguin trencar sostres de vidre i tot el que ha impedit que autores i directores juguin a la mateixa lliga dels homes.

Iscla tampoc no vol renunciar a passar-se a l’altra banda. Diu que li agradaria dirigir. “Però aquesta faceta no la puc fer si no em neix d’una necessitat”, assenyala. “No paro de buscar coses”, apunta, tot referint-se als textos. “Tinc textos guardats en un calaix”, afegeix. I sap que algun dia, mentre busca, trobarà alguna cosa que li digui que allò ho ha de fer ella. El moment no ha arribat, encara. Però arribarà: “Si trobo la gent, les ganes i els quartos, ho farem”.

Tema d’obertura: Jo no canto per la veu, de Maria Arnal i Marcel Bagés

L'entrada Míriam Iscla: “No paro de buscar coses” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

La carrera artística de Nao Albet té pocs límits. Acaba de treure una ‘mixtape’ amb la seva banda, Killin’ Cactuz, està de gira amb el ‘Billy’s violence’ de la Needcompany, acaba de dirigir una òpera de curta durada al Liceu, remunta a Madrid amb Marcel Borràs aquella meravella anomenada ‘Falsestuff’ i ja està preparant amb ell el seu retorn a Barcelona. La millor notícia teatral de l’agost.

Albet reconeix que porta bona part de la seva adulta plantejant-se si ha de continuar sent un artista multidisciplinar o bé deixar-ho córrer. No ho ha decidit. Bé, sí que ho ha fet: vol continuar tocant diverses tecles. “Val la pena no centrar-se només en una cosa”, assegura.

Killin’ Cactuz ja és una realitat. I fa unes setmanes va dirigir al Liceu la micròpera ‘Entre los árboles’, amb música de José Río-Pareja i llibret de Juan Mayorga. I ens estranya que, després d”Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’, que van estrenar fa ja nou anys al TNC, no els hagi caigut cap encàrrec al respecte dels majestàtics teatres d’òpera d’Espanya.

Diu que l’òpera té un llenguatge que l’interessa molt, llunyà respecte al seu acostament a la vida real i amb uns codis “tan artificials” que creu molt difícil la connexió amb el públic, però “amb una volada estètica i poètica” que el toca molt de prop. Si algú agosarat li proposés una peça, no dubtaria a agafar-ne alguna del segle XX, tipus Stockhausen o ‘Le grand macabre’. O fins i tot s’atreviria a crear-ne una de nova, amb Maarten Seghers, el músic de la Needcompany, i ell mateix escrivint el llibret.

Passar per la Needcompany és, diu, tot un privilegi. Al Grec 2021 van estrenar ‘Billy’s violence’, que comptava amb ell en el repartiment, i encara està girant-la per Europa. Ens avança que el gener que ve començaran a assajar ‘Billy’s joy’ a Brussel·les. Si la primera anava sobre les tragèdies de Shakespeare, ara es posaran amb les comèdies. En principi, s’estrenarà el setembre de 2023 a Madrid.

Els espectadors de la capital espanyola són els que han pogut gaudir de l’obra d’Albet i Borràs en els últims anys. Hi han fet ‘Mammon’, ‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’ i la temporada que ve, el Centro Dramático Nacional produeix una nova versió de ‘Falsestuff’. “Últimament, ens han programat més a Madrid que a Barcelona”, constata Albet.

“Intentem que no se’ns perdi de vista, a Barcelona”, assegura. Passa que, diu, “no hem acabat de trobar projectes comuns, de trobar col·laboracions, amb els teatres públics de Barcelona i, en canvi, a Madrid ens han rebut amb els braços oberts”.

‘Falsetuff’ va ser, potser, una decepció. Van estar tres setmanes al TNC, el juliol de 2018, amb la intenció de crear un gran espectacle que els permetés sortir a Europa. Però no va ser possible, segurament perquè l’obra era de gran format. Però no volen rendir-se a la peça petita i exportable, i reivindiquen que la seva generació tingui “aquestes possibilitats i aquests espais per fer espectacles de gran format”.

Albet i Borràs, ens avança, no ens han abandonat. Ja tenen l’encàrrec d’un teatre de Barcelona per fer una peça la temporada 2023-2024. Serà “un espectacle introspectiu, el més introspectiu que hem fet mai”. I promet “rebentar l’autoficció”, que era marca de la casa i ara, constata, és a tot arreu.

Tema d’obertura: ‘Fake tiny desk’, de Killin’ Cactuz

L'entrada Nao Albet: “Tornem a Barcelona” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Ingrid Guardiola no es dedica al teatre, però hi manté una relació molt propera, ara des del Bòlit de Girona, i abans com a espectadora i fins i tot dramaturgista d’alguna obra. Té una ment privilegiada i crítica que fa que es miri les diferents manifestacions culturals d’una altra manera. Ens diu, per exemple, que la cultura ha de perdre l’etiqueta d’esdeveniment excepcional.

Fa un any i escaig que Guardiola és al capdavant del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona. I en els últims temps ha publicat llibres tan importants com L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (Premi Crítica Serra d’Or d’assaig). Ha estat realitzadora, antòloga, comissària. I es mira el món artístic sense apriorismes.

Des del Bòlit, no renuncia al teatre. La temporada que ve està implicada en diferents projectes. “El teatre és una mena de ‘demos’, on les coses es negocien entre el que passa a l’escenari i els que són a fora”, assegura, tot citant Victoria Szpunberg i Juan Mayorga. I sap que viu en un entorn privilegiat per a les arts escèniques, ja que el triangle Girona-Olot-Banyoles és un dels més actius del país. Sens dubte. Aquí és on es demostra el que ens diu: “S’han perdut els límits entre les disciplines”. Cabosanroque, el Sismògraf, els Nyam Nyam, entre d’altres, es belluguen per aquí.

“La cultura sempre està en crisi, si no no seria cultura”, assegura. Guardiola lamenta que “el pes que els polítics donen a la cultura sigui pobre”, que s’hi impliquin més aviat poc. I això que, segons ella, la cultura és clau per al desenvolupament de les persones: “La cultura et dona eines per mirar les coses d’una manera diferent, per qüestionar les convencions o les rutines o els mandats, tot allò que és fix, estructural, que no evoluciona o que ve imposat”.

Una de les obsessions al Bòlit és, de fet, convertir el centre d’art en un espai quotidià. “La cultura ha viscut molt del relat del que és excepcional, d’anar a veure quelcom d’excepcional”, diu. Creu que li ha anat en contra, ja que no pot ser “bodas, bautizos, comuniones i festivals”. “El meu objectiu és trencar amb la immunitat de l’art, crear un espai molt més porós”, dispara.

Tema d’obertura: ‘La teva memòria’, d’Inspira

L'entrada Ingrid Guardiola: “La cultura sempre està en crisi, si no no seria cultura” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.

Dramaturga, directora, guionista, novel·lista, productora. Hi ha poques coses que Marta Buchaca no faci. Aquest 2022 ha publicat la seva primera novel·la i ha tingut en cartell dues obres: ‘Rita’, a La Villarroel, i ‘Quant temps em queda?’, que ara és al Teatre Goya i que en breu començarà a rodar-se com a pel·lícula. Li agrada la comèdia, a Buchaca. Però el que més li agrada és escriure.

‘Quant temps em queda?’ és una d’aquelles obres que no sabíem, fa dos anys, si es podria arribar a fer amb tot el que ha passat al món en aquest temps, ja que ens parla d’un home, en Pere (Lluís Villanueva), que sap que s’ha de morir. Li queden trenta dies de vida i vol deixar-ho tot lligat. La qüestió és que fa cinc anys que la seva dona, l’Àngels (Marta Bayarri), va predir la seva mort.

“Riure’s de la mort és estimar molt la vida”, confessa la dramaturga i directora, que està molt contenta de l’èxit que està tenint l’obra, sobretot perquè potser és la primera comèdia pura que escriu. Fins ara, s’havia decantat per les ‘dramèdies’, peces que combinen el drama i la comèdia, com l’aclamada ‘Litus’ o ‘L’any que ve serà millor’.

“Fer un bon drama és molt complicat, però tocar la fibra, almenys a mi, em resulta senzill, perquè sé que el que em fa plorar a mi farà plorar la majoria de la gent”, assegura. En canvi, diu, “el riure no és tan universal” perquè el que li fa riure potser no engresca la resta de la gent. I sap que “la comèdia es fa amb el públic”, que una pausa precisa, un gest oportú, poden activar el somriure.

La peça que és al Goya, apunta Buchaca, “és l’obra que més nòvios ha tingut”. I el 8 d’agost comença ja el rodatge de la pel·lícula. El cinema és el nou camp que està explorant. El 2017 ja va escriure el guió de la seva ‘Les nenes no haurien de jugar a futbol’, dirigida per Sonia Sanchez, i el 2018 va arribar a les sales ‘Litus’, amb direcció de Dani de la Orden.

Fins fa poc, el divorci entre cinema i el teatre català semblava evident. S’estrenaven poques adaptacions a les sales. Però ara tot apunta a què la cosa ha canviat, gràcies a la multiplicació de l’oferta. “Els productors de cinema han entès que als teatres hi ha històries molt bones”, afirma.

A ella, tanmateix, el que li agrada és crear des de la pàgina en blanc. “M’agrada el fet d’escriure, més que pensar històries”, indica. I per això no és posa límits. Aquesta temporada s’ha estrenat com a novel·lista amb ‘Sis mesos d’hivern’ (Navona), amb la qual, diu, ha pogut fer “el que no faig mai en teatre”, “explicar com se senten els personatges”.

Tema d’obertura: ‘Semblava’, de vàlius.

L'entrada Marta Buchaca: “Els productors de cinema han entès que als teatres hi ha històries molt bones” ha aparegut primer a El Temps de les Arts.